Emili Sánchez-Rubio, “L’afrau del nigromant” (Lleonard Muntaner, 2015)

L'afrau del nigromantEmili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) ha publicat una desena de llibres de poemes abans de L’afrau del nigromant (Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom, 2015: Lleonard Muntaner Ed.), alguns en català, d’altres en castellà i molts dels quals també han estat premiats. És poeta i tothom ho sap, no tant pel fet que un temps portés una melena llarguíssima coronada amb un capell (ell reclamava que fossin llorers), o perquè escrigui als bars acompanyat d’un esperit i dos paquets de tabac, ni per la seva adulació Romàntico-trobadoresca de la dona i la natura. És poeta perquè viu una passió interior sacrificadament intensa i s’esbatana en veure venir el desconegut i la sorpresa; i perquè treballa el metall preciós de les paraules amb les mànigues arromangades i les gotes de suor abonançant el foc.

Als seus versos, la noia jove hi troba una platja on anar a morir, i l’home cansat, un cossiol per regar-hi les llàgrimes. I tots nosaltres – vull dir, els i les poetes companys– hem escrit algun cop arravatats per un vers seu: és un poeta que genera poesia pròpia i col·lectiva. Repasso els hits de la seva obra completa i em corprèn la sensació d’haver llegit una versió en vers de les Cartes a un jove poeta de Rainer M. Rilke. S’hi llegeix la inabastable solitud del qui escriu, el lligam irrompible d’una maternitat comuna que uneix les criatures terrestres i la necessitat d’anar-hi amb tot i a totes, a l’escriure.

I si les penes de l’enamorament o els encontres amb el territori més o menys sempre l’han fet sofrir, com quan a Revisar-te el nom (Ed. Capaltard, 2008) ens deia: “Vull purgar un mal que no conec, / sols el sé i el sent dringar dins meu”, aquest patiment tan hiperbòlic, aquesta angoixa majúscula del Poeta – mantes voltes a causa d’un excés de bellesa – ha anat burxant una ferida que ara, finalment, cicatritza en una lletra dolorosament preciosa.

Diu Rilke a la primera de les cartes que els esdeveniments són indicibles, igual que les obres d’art. I dir la mort d’un pare deu ser com provar de pegar un crit enmig d’un somni, perquè implica despertar en la pèrdua: fer-la existir. N’Emili ho prova, però elevant la “mitologia domèstica” al nivell de cel per on volen l’òliba, el sebel·lí o la por de s’Albufera: no al cel dels àngels, sinó a aquell lloc a mig camí de dos mons des d’on l’ornitomant domina el present i el futur. Es tracta de despersonificar-se en aquestes aus que no refilen, sinó que marquen el ritme de l’univers. Es tracta de fer-nos llegir, mentre grimpem i escalem des d’allà sota – des de l’afrau, la fondalada enmig de penyals violents –, talment gòl·lums fets pell i ossos però vencent l’ansestèsia humana amb l’esperó de saber que hi ha l’anell, en algun lloc, i anant “més lluny del que significa l’estar tort, / que és la tortura”.

Estem davant d’un pistoler, d’un poeta-cowboy (Jaume Munar el presenta cofoi i encertat al pròleg), que accepta el desafiament, que s’hi enfronta amb una sola arma – la poesia – i mirant-la de dret als ulls, a la senyora Mort. I essent astut, pacient, honest i àgil, n’Emili dispara una ràfega de versos que la tomben. Ha matat la Mort i ha sobreviscut la nafra: ja és Profeta. A la carta viutena, Rilke ens avisa que “cal acceptar la nostra existència tan àmpliament com sigui possible: ser valents enfront del més estrany, prodigiós i inexplicable que ens pugui succeir” i, per tal d’aconseguir-ho, la veu de Sánchez-Rubio en aquest darrer poemari esdevé un atzar que “quan s’eleva: canta”.