Warning: mysql_num_fields() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home2/putes/public_html/wp-includes/wp-db.php on line 3096
Jorra Santiago, “Música lleugera” (2015) - 40Putes

Jorra Santiago, “Música lleugera” (2015)

JorraTorn als 90 i deman a mon pare un dels diskman que tenim per casa. Ja m’agradaria poder escoltar el Música lleugera d’en Jorra Santiago en vinil o casette, perquè és un disc que sembla concebut per acabar de definir-se en la seva fixació sobre un d’aquests dos suports. Tant de bo algun segell o mecenes romàntic s’adonés que necessitam que aquest treball traspassi el món digital. En Jorra sembla entendre l’exercici de fer música com un retre homenatge a influències i formes de produir o treballar passades que s’entenen més valuoses i potser més honestes que la manera de fer d’avui dia. Si no, per què graves un disc amb un quatre pistes? En aquesta línia la meva tria pel diskman a l’hora d’escoltar les vuit cançons que conformen el seu segon llarg no deixa de ser també una mena d’homenatge. Crec que és un disc que ens convida a reflexionar en torn de la idea de l’honestitat en la música, que és un adjectiu més vàlid i útil que el d’autenticitat, aquest darrer tan explotat en l’elaboració de judicis de valor referents a una obra i que ha esdevengut estèril en els estudis musicològics. Autenticitat i honestitat són mots que ens remeten a un origen, a uns valors que s’han de complir per tal que una obra o performació siguin autèntics o honests. El problema amb l’autenticitat és que no tenim uns estatuts de “La Música Popular Urbana”, el compliment dels requisits dels quals assegurin que el nostre disc estigui més d’acord o no amb una forma de procedir autèntica. Algú va deixar per escrit que la música pop havia de ser Bruce Springsteen i no Justin Bieber? És més autèntic en Bruce Springsteen que en Justin Bieber?

En canvi, amb l’honestitat la cosa és distinta, i és així que en Jorra sembla haver-se decidit per gravar el Música lleugera amb un quatre pistes i no d’una altra manera. Perquè la tria pel quatre pistes respon a un requisit, a un punt de partida que defineix l’estil sota el qual busca definir-se en Jorra. L’èxit, per a mi, rau en la combinació de la producció artística i la producció sonora. Així que allò primer que hem de fer és no entendre la proposta en tant que caprici romàntic sinó com una temptativa carregada de significat i coherència.

Gravar amb cinta de casset té el seu què: primer, no pots sobreproduir les cançons, has de destriar bé quins seran els pocs instruments amb què comptaràs; d’altra banda no pots fallar, no pots punxar i esmenar un error puntual; d’aquest condicionant se’n deriva un darrer: has de relativitzar, has de tenir una visió de conjunt i decidir-te per una bona cançó i no deixar-te endur per una pretensió de perfecció en què cada cop de caixa sigui al seu lloc i cada nota de la veu afinada, perquè el sistema de gravació no t’ho permet. Crec que aquestes premisses ens permeten entrar de la millor manera al Música lleugera, on en Jorra s’ha desvestit respecte de l’anterior disc i ens diu més coses amb menys, i més contingudament.

Parlar d’en Jorra és fer-ho d’un equilibri entre la perícia tècnica –parau atenció a la línia de baix a Auspici (0:48)– i la mesura. No li és necessari demostrar i posa el talent al servei de les cançons (molts d’altres ho fan a la inversa), que són senzilles i d’una base harmònica encomiable. Unes guitarres quasi sempre arpegiades i acolorides amb efectes com el seu estimat chorus s’aferren a línies d’un dels millors baixistes de Mallorca, i tot això sobre unes bateries de les quals allò que més vull ressenyar és el so, encisen. A sobre, la veu s’erigeix com l’element potser més inestable: en Jorra desafina a moments, sobretot en els registres més aguts, cosa que no sembla llevar-li la son, tot entenent la cançó en la seva totalitat, que té altres armes per combatre aquestes petites arestes. És un disc que en una primera escolta pot semblar poc dinàmic per l’homogeneïtat sonora, però que guarda sorpreses sobretot al final d’algunes peces, Deixa-ho o Ets una festa en són un exemple d’això. A més, el Jorra del hardcore no morirà mai, i podem fer l’exercici d’imaginar-nos Pujà Fasuà tocant Pur absurd a bastantes més revolucions però amb la mateixa idea de base. En un panorama musical en què molts semblen pretendre fer filosofia amb música pop és d’agrair l’exercici irònic d’un Jorra que amb cançons com Corinna ens recorda que la música pop no és trascendència i que ha de parlar de les coses del món des del qual ha estat concebuda; és per això que jo posaria aquest disc als Vetusta Morla, Izal i companyia. Seguint amb Corinna, me fascina l’aire estantís que es respira al principi de la cançó i projecta al meu cap una terrassa d’hotel dels 60-70, amb la seva piscina i en Jorra copa de cava en mà i vestit de blanc.

Mac DeMarco en el tractament de les guitarres, Joan Bibiloni en la manera de tombar una mica al jazz, són alguns noms que em vénen al cap si em demanau possibles influències, però sempre ho he dit: no m’agrada fer crítiques que connectin el músic amb les seves influències si no m’és útil l’exercici, així que dit això i amb la consciència d’estar davant un artista tan personal com és en Jorra m’estalviaré donar més noms.

La qüestió de les lletres no les hauríem de passar per alt, es musica obra de Damià Huguet a “Carcelles d’Allís” i a la resta del repertori en Jorra torna a esdevenir geni en l’ús d’un llenguatge poètic i genuí per tal de transmetre aquella preocupació per les coses terrenals de què abans hem parlat. De nou el Jorra més irònic.

No descobrirem Amèrica ni avisarem de la necessitat d’escoltar aquest disc, què és el que no sabem ja d’en Jorra? A vegades els músics ens parlen més enllà de les seves lletres i amb les seves decisions, maneres de treballar o posicionament ens estan intentant dir coses; és a dir, continuen fent art més enllà de la composició musical, però nosaltres estam massa dispersos com per parar atenció. Música lleugera és un gran disc per les seves cançons, ho havia de ser venint d’en Jorra, però també és un gran disc per la seva concepció en tant que demostració d’una forma d’entendre la música, no només d’executar-la.