Els Mallorquins, El Sant Grial és a Vilafranca

Els Mallorquins

El passat mes de setembre, una còpia de Holydays in Mallorca with Els Mallorquins –l’únic EP que enregistraren Els Mallorquins durant la seva breu trajectòria– es venia per més de 150 euros a una coneguda plana web, poques hores després d’haver-se posat a la venda. Tot i la mala qualitat del seu premsatge o la seva òbvia errata anglòfona –el mot correcte seria, en aquest cas, “Holidays”– ha acabat per convertir-se en tot un Sant Grial pels col·leccionistes de la música feta a Mallorca en uns moments en els quals, contra tot pronòstic, el seu llegat ha estat redescobert i reivindicat. “Estamos ante uno de esos mesmerizantes discos cuya única forma de situarlos en el tiempo es comprobar el año de edición en su galleta… y, aún así, cuesta creerlo”, afirma el periodista musical Vicente Fabuel: “Se trata de un extraño cruce de caminos entre el sonido crudo de la Velvet Underground, que aún no habían aparecido, y esa deliciosa y cretina inmadurez de los madrileños Kaka de Luxe”.

Una mostra clara la representa la inclusió de “No sé qué siento” –el seu himne insígnia– als recopilatoris peninsulars Viejo Pickup Vol. 2 (2014) i, sobretot, Algo salvaje Vol. 1 (2014) que edità Munster Records. Aquesta mena de revival que ha experimentat el primer grup de Tomeu Penya no queda aquí: Come Animal!, la banda de garatge punk formada per components de Cicuta Para Mi, A La Puta Kalle i Torturators, ha enregistrat als estudis Impala Uno una versió de la mateixa cançó, que formarà part del seu nou i imminent EP que Tuzz Records treurà en vinil. El seu bateria, Narcís Rodríguez, explica la descoberta del llegat d’aquesta banda històrica:

“El primer cop que els varen escoltar tots junts, segurament va ser a Cas Compte, la casa on vivien els Cicuta Para Mi. Probablement algú dels Cicuta ho havia trobat pel blog d’Illa Sonora. El fet que fos una de les primeres bandes d’en Tomeu Penya i que tingués aquell estil “garatge” ens va cridar molt l’atenció. El tema “No sé que siento” va ser el que més ens va enganxar: aquella veu rompuda cantant sobre l’amor seguit per una base tan primitiva era impagable. Després d’uns anys, quan van sorgir els Come Animal!, n’Àlex i en Julian ja sabien tocar-la: l’usaven per escalfar abans d’assajar amb una banda a la qual havien tocat junts. Com que a la resta del grup ens agradava molt aquella cançó, com tot el que significava versionar-la, no dubtàrem a afegir-la al nostre repertori. Va començar sent una versió bastant pròxima a l’original però un poc més ràpida, no massa. Amb el temps, agafàrem més confiança i ja la començàrem a tocar encara més ràpida i amb més ràbia, a l’estil de la resta de cançons que fem”.

En plena onada de grups mallorquins –Los 5 del Este, Los Beta, Four Winds and Dito i un llarguíssim etcètera–, un grup de joves de Vilafranca decideixen fer una passa més enllà i muntar el seu propi grup musical des del més absolut amateurisme. Era gairebé insòlit que en un poble de l’interior com Vilafranca de Bonany aparegués a mitjans dels seixanta una agrupació que, desvinculada dels sons folklòrics, reflectís les influències musicals que, en aquells moments, enlluernaven els adolescents de mig món.

Bartomeu Nicolau Morlà, nascut el 22 de març de 1949 i posteriorment conegut com Tomeu Penya, recorda com un autèntic punt d’inflexió haver descobert els Beatles durant la seva adolescència:

“Malgrat que jo havia començat tocant cançons d’en Manolo Escobar o na Lola Flores, el primer grup que em va pegar fort, però fort, van ser els Beatles. Amb el primer disc que va sonar d’ells a ca meva, mons pares van pensar que allò era un grup de moixos ficats dins un sac, desafinant. No van entendre la seva música; pensaren que els joves ens havíem tornat “locos”. Només amb els anys, van poder apreciar-los […] Marcaren un punt d’inflexió, no tan sols a la música mundial, sinó també a la mallorquina. Eren atractius en tot: en la manera de pentinar-se, anar vestits, fer música… Van rompre amb tot allò que estava establit. Eren fenòmens, i nosaltres, els joves, ens sentírem aviat identificats amb ells […] Tot allò eren coses que t’entraven d’al·lot i, a poc a poc, es queden per sempre. No estic gens empegueït de dir que els meus ‘pares’ compositors són els Beatles; ells són com els meus fonaments. És cert que no tenen res a veure les meves cançons amb les seves, de cap manera, però sí que s’assembla la forma de composició. Però, és clar, per mi ells són la perfecció feta cançó. Ells feien música senzilla, perquè la gent, quan escolta una cançó, no ha de quedar embullada. Els Beatles, els escoltaves, els entenies, alenaves i t’entraven dins l’ànima mitjançant aquesta senzillesa. L’idioma, en aquest cas, no era una barrera; de fet, vaig aprendre anglès per entendre allò que deien els Beatles”.

El santamarier Miquel Villalonga Torrens, fundador d’Expresión 5 i posteriorment de la Banda Calderona, afirma que en Tomeu s’avançà a molts dels seus companys generacionals sintonitzant les emissions de música de l’estranger: “En Tomeu era un cabronet que escoltava Radio Luxemburgo, una emissora belga. Hi emetien uns programes de música molt bons, i una vegada que hi sonava una cançó, segur que tres mesos després seria un èxit a Espanya. Enregistrava de nit molts d’aquells programes en una casset i, en funció d’allò que sonava, acabàvem construint un nou repertori. Ell no tenia cap problema en escoltar una cançó, agafar-la i muntar-la en un parell de minuts”.

El músic de Vilafranca confirma el testimoni de Villalonga: “Va arribar un moment en què estàvem molt pendents de la ràdio per saber quines eren les cançons de moda, de tal manera que quan en sentíem una que ens cridava l’atenció, la gravàvem amb un casset i, després, la trèiem”. A la vegada, justifica aquella facilitat d’oïda en els seus fonaments musicals, purament clàssics: “Jo devia tenir uns quinze anys quan vaig canviar el xip i em vaig posar a tocar les seves cançons. Em resultava molt fàcil fer cançons dels Beatles i d’altres grups com els Hollies, els Kinks i tota aquella gent. Dels Rolling Stones no tant, perquè no han estat mai dels meus, però pels altres jo tenia una facilitat tremenda. I no perquè jo fos més bo que els altres: era pels meus fonaments de música clàssica. Haver estudiat en Francisco Tárrega, en Bartomeu Calatayud… Tenia uns coneixements que molts de músics de beat i pop no tenien”.

Els Mallorquins

El 1965 naixeren Els Mallorquins, amb Tomeu Nicolau com a veu, guitarra i principal compositor. El líder indiscutible. L’acompanyaren en aquella primera aventura Pere Brunet (baix), Salvador Planisi (teclat), i el seu millor amic, Gori Rosselló (bateria). Poc temps després, debutaren damunt dels escenaris de Vilafranca per, poc després, passar a actuar a indrets costaners com Cala Morella, S’Illot, Cala Millor i Portocristo. Quan la banda començà a rodar un repertori de cançons pròpies i versions, decidiren donar una passa més i anar als estudis Fonal (Palma) per enregistrar quatre cançons pròpies que donarien forma a l’històric Holydays in Mallorca with Els Mallorquins. Així ho recordava Tomeu Penya:

“El primer disc que vaig gravar va ser amb setze anys, als estudis Fonal del carrer de Sant Jaume: quatre cançons meves, en castellà. I allò era una manera de gravar que, comparada amb ara, “t’assustaries!” Tot era molt difícil, en aquells moments […] Quan arribàrem, muntàrem el piano, la bateria i la resta d’equip… Jo era el cantant i el guitarrista. I tocàrem, tocàrem aquelles cançons fins que sortiren, tot en directe. I com que no ens sortien bé, vàrem estar dies i dies fent preses i preses. Jo feia els solos. I ara, quan he tornat a sentir aquelles cançons… Jo, allà, acompanyant amb la guitarra i cantant i, de cop i volta, aturava la guitarra rítmica per fer el solo, i notaves que faltava tot l’acompanyament. Però ja era molt. Gravar un disc en aquells temps ja era molt…”.

Malgrat que les cançons van ser acreditades per Miguel Aller, el propietari dels estudis Fonal, Tomeu Penya sempre ha defensat que aquelles quatre cançons van ser escrites pel seu puny i lletra. “No sé que siento” / “No lloraré” a la cara A i “Compañera” / “¿Qué más puedo desear?” a la B són el testimoni en primera persona d’una joventut que, després de dècades de repressió política i cultural, s’aferrava amb força al nou món que mostrava l’activitat turística. La producció apagada i l’execució, tosca i urgent, d’aquestes quatre peces han acabat per crear un autèntic culte al seu voltant: “Parece ser de otro mundo. La simplicidad de su texto, la agresividad de su cantante, hasta el deplorable sonido de la batería juega a su favor”.

Holydays in Mallorca with Els Mallorquins aparegué l’estiu de 1966: no va sonar a la ràdio i pràcticament fou ignorat per la premsa local. El seu mite es va desdibuixant a poc a poc a les costes de Llevant fins que Tomeu decideix abandonar la formació el 1967: el substituí durant un breu període de temps Guillem Fullana de Los Stukas, però de poc va servir. Sense el seu principal motor creatiu, Els Mallorquins no podien funcionar. Es van dissoldre aquell mateix any.

Tomeu Penya –encara conegut com Bartomeu Nicolau– començaria el seu periple musical per moltes altres formacions musicals com Los Gitanos, Expresión 5 o Harlem, en les quals coincidí ni més ni manco que amb Joan Bibiloni: “Jo tenia la curolla que havíem de sonar moderns. Érem molt joves, però uns autèntics professionals. Hi havia en Joan Bibiloni, Rafel Aguiló, Jimmy Amengual, Pep Portell… Tots eren molt joves i molt bons. En Pep, que era el més vell, devia tenir uns vint anys. Érem nins”. Curiosament, i ja conegut arreu dels territoris de parla catalana com a Tomeu Penya, es retrobà amb Gori Rosselló –antic bateria d’Els Mallorquins– a Los Calaveras, una formació amb la qual, durant un temps, amenitzà festes benèfiques, i que quedà dissolta amb la seva mort: “L’estrella de Los Calaveras era en Gori. Gent com ell, amb aquest talent natural, ja no n’hi ha. No en surten. Són mals de trobar. Era el meu màxim amic. I màxim no només del grup, sinó en general. Era de Vilafranca i ens vèiem tots els dies. Quan vàrem perdre en Gori, a mi em fa fugir una costella”.

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.