Hilari de Cara, “Refraccions” (Proa, 2015)

Portada RefraccionsHilari de Cara (Melilla, 1945) és doctor en filologia catalana. Ha exercit com a professor de literatura i gestor cultural. Resideix a Mallorca, on és un dels poetes més llegits per les noves generacions. El seu poemari Refraccions li va servir per alçar-se amb el Premi Carles Riba 2015.

Una cosa és la definició d’hilaritat que ens dóna el diccionari, i l’altra la que ens deixa com a regust a la boca, com a penyora, la lectura d’Hilari. I afegim que ens trobam amb un poeta que ens parla de front, ens parla de Cara. No és un simple joc de paraules, és una realitat: la del poeta que amb veu ronca, matinera, de qui estira els braços en l’entumiment del somni cap a la vigília que s’inicia. Així em sonen les Refraccions d’Hilari de Cara. I en el despertar hi ha la bufetada de qui s’alça tot sol, amb temps i llit de sobra: què els dic als meus braços/ als meus llavis/ què li dic al meu llit buit? Però el dia d’aquest poeta transcorre, sencer, en la mateixa laxitud, quan la llum es fa física perquè és mirada, ens canviant, tacte lent que acarona l’esfera dels ulls: som un ull badat al bosc de seda/ del cel.

Refraccions és la veu melangiosa de qui es dóna a la no-acció, a la possibilitat de l’origen de la filosofia, com apunta aquesta bella referència-homenatge al panta rei del filòsof presocràtic: tot muda/ la vida heracliteja.

Una societat sana es vanagloria dels seus insans, de les seves putes sagrades; un poble que camina atén als significats d’aquell qui queda aturat; una tribu que parla, de tant en tant es decanta pel mutisme del callat: esper tot el temps que calgui, ens diu Hilari en un vers. Les coses útils, la productivitat té sentit si algú entre nosaltres es desprèn de la inèrcia imposada i ens recorda allò més bàsic: veig amb estupor la dansa/ de les abelles la precisa/ eficiència del signes… La flor, el brunzir dansaire de l’abella, la mort tardoral de les mosques, ens repeteix -per si amb el tràfec havíem oblidat que el Temps és una casa dins el latifundis de l’Espai-: planeta des d’on cada dia veure el Sol, recordatori de la Lluna que canvia: minvant, creixent, plena… Tu, lector, quina Lluna regna avui? Has oblidat que la vida té una capa de matèria sobre totes les ficcions? Doncs, si és així, potser trobaràs un enllaç cap a les coses que oblides en els versos d’Hilari. És un funcionari de la Veritat que importa. La teva lectura, reconduir la teva memòria serà el seu millor pagament. Escolta: L’amor i la mar són un rellotge/ connectat amb la lluna,/ així els crancs, així l’alga,/ així la medusa, així el meu cor.

L’autoimatge és la del poeta solitari que, encertadament, no es presenta com a gurú; simplement ens deixa palpar a través de la seva mirada, fet que esdevé un regal, que és la bella tasca del lector alhora. I aquest clima de solitud es desplaça a la figura de l’altra, l’acompanyant que sorgeix unes quantes vegades al poemari, que apareix i desapareix com una silueta indefinida, com una ombra que pul·lula per la quotidianitat del poeta que queda esperant la tornada. Aquesta és la quietud. Aquesta l’actitud de l’espectador, de l’observador que no infereix: així la persona esdevé un element més del paisatge: la dona com la rosa, com la llum que surt o es pon, com l’alga que va i ve gronxada per les ones. Primer mirar, i després, potser, només potser: entendre. Refraccions són uns ulls que cerquen palpar.