Primeros Pasitos, “Anda”!

Primeros Pasitos

Del Si no te importa, claro (eslògan del primer single de Satellites, el 1998) al premonitori Xim Pom (de l’ÉÈ de Jansky, 2015) hi va la majoria d’edat: gairebé 18 anys d’un catàleg més inactiu del que els/ens hauria agradat, amb temporals standbys, però que com a traca final els seus capos, Joan Vich i Sebastià Rosselló, llançaven en poques setmanes de diferència un triplet mai vist en l’historial del segell: Misery Strings, The Red Witch. Stories From the Swamp, The Last Dandies, Mañana i l’esmentat de Jansky, el març passat, convertint-se aquest en la darrera edició discogràfica de Primeros Pasitos de la seva història. Quasi 18 anys per a 36 edicions amb la referència Anda, marca de la casa, entre LP, alguns singles i algunes llicències en exclusiva. A títol pòstum, passam a revisar els tres discos més estimats per algunes putes.

+++

Joan Cabot

SatellitesSatellites, Our Very Bright Darkness (Primeros Pasitos, 2000)

Ho he dit en diverses ocasions: si algú m’obligués a triar quin ha estat el millor disc publicat mai a l’illa, em quedaria amb el segon àlbum de Satellites. Com sempre, no es tracta de res objectiu, senzillament em sembla un disc enorme, ambiciós, que a més conté gairebé tot allò que m’atreu del rock’n’roll: certa sensació de perill constant, d’amenaça vetllada darrera una bellesa de línies corbes, mai òbvia, mai fàcil. Fins i tot a “It’s a Joy”, el single del disc i primera cançó, hi ha una mena d’histèria contagiosa i obscura, una força irresistible. Només per haver estat darrera la publicació d’aquest disc, que la banda va gravar en els Estats Units amb Sammy Jaffa i Gordon Raphael (després famós per gravar Is This It? de The Strokes), ja val la pena que hagi existit Primeros Pasitos. La seva relació amb Satellites, també, és una petita mostra de com de desagraït és sovint aquest negoci: la banda va abandonar el segell després de la gira de presentació. No va ser la millor decisió del món i totes dues parts hi varen perdre.

El diablo en el ojoEl Diablo en el Ojo, Diablomar (Primeros Pasitos, 2003)

Sí, el seu debut ja em va encantar, però a la vegada era difícil obviar els seus deutes, sobretot amb Tindersticks, des del mateix nom del grup. Va ser amb Diablomar que la banda va donar, per a mi, una de les passes més audaces d’aquella època: cap el folk mediterrani, la chanson francesa i el vodevil, ampliant el ventall de possibilitats sense abandonar el bessó rock ni la seva afició pel romanticisme shelleysià. “Júpiter” és un prodigi de delicadesa, una de les millors cançons d’aquella dècada, i Diablomar va ser el fonament per tot el que farien al llarg dels següents anys -i fins ara- tant Jordi Maranges com Marc Melià, que debutà en aquest disc, desgraciadament el darrer d’un grup enyorat.

The Aluminum GroupThe Aluminum Group, Pedals (Primeros Pasitos, 2000)

Una d’aquelles coses que passaven quan encara es venien discos: que un petit segell mallorquí aconseguís la llicència del disc d’un dels grups més interessants de l’escena avant-pop de Chicago, on a més col·laborava ni més ni manco que Sally Timms, de The Mekons. Potser no sigui el disc més crucial del seu catàleg, però en aquell moment jo estava completament fascinat per gent com Jim O’Rourke, The Sea and Cake i qualsevol altre cosa on estigués implicat John McEntire.

+++

Tomeu Canyelles

The Redsuns, The Redsuns (Primeros Pasitos, 2005)The Redsuns

De capçalera. El meu disc favorit del catàleg de Primeros Pasitos és, amb diferència, aquest. Me’l vaig pillar quan va sortir, a un directe seu, i es convertí d’immediat en una perfecta BSO d’uns anys frenètics, salvatges i divertits per a mi. Em semblava acollonant que hi hagués un grup com ells a Mallorca, amb aquella mescladissa d’influències tan aconseguida i aquella murada ensordidora de distorsió. “Inside You, Breathing”, “No More BCN”, “Summer Crisis”, “Let The Karaoke Boys Sing”, “Red Sun”… Himne rere himne. Ni al seu moment, ni ara tan sols, sóc capaç de detectar-li els punts febles.

El Diablo en el Ojo, Nit (Primeros Pasitos, 2001)El diablo en el ojo

Quan va sortir aquest disc jo duia camisetes de Morbid Angel, així que em dugué anys i panys apreciar en la seva justa mesura un disc, diguem, poc o gens accessible a al·lotets de quinze o setze anys. Aleshores, una infame revista madrilenya els batejà com franquícia balear dels Tindersticks. Tampoc sabia qui eren. Encara no he pogut reconciliar-me amb “The Ballad of Kim Carson”, però sí amb la resta del disc: em llev el puto capell davant “Nurse Song”, “Monaco”, “Berlín” o “Canción de tres minutos”. Tot molt obscur i tristíssim. Un disc estibat d’idees acollonants que ha acabat per commoure’m amb sorprenent facilitat.

Jonston, Veo visones (Primeros Pasitos, 2012)Jonston

De vegades passa això, d’enamorar-se perdudament d’algú que res té a veure amb tu. A mi, que no som gaire consumidor d’aquest tipus de pop, em passa una cosa semblant amb Veo visones. No hi ha tall que no m’agradi i, en conjunt, se’m fa un treball consistent i encisador, molt màgic. Un dia d’aquests l’he de rescatar de les meves prestatgeries, amb urgència.

+++

– Celestí Oliver

Satellites (Primeros Pasitos, 1999)

SatellitesDe les cançons i els discos, al cap i a la fi, el que t’omple és el lligam emocional que t’hi uneix: pel que et despertaren o marcaren encara que fos més conjuntural que res. El meu festeig amb Primeros Pasitos va ser en el seu naixement: sobretot en l’etapa pre (Canníbales, Crudos) i fundacional (en paral·lel amb la sala Sonotone). Podria citar, evidentment, l’Our Very Bright Darkness (2000) de Satellites (superat pel següent que no arribà a sortir fins anys després) però és de justícia que ho faci del seu primer single que el 1998 es convertia en la punta de llança del segell i que tenia el “Thanks To My Girl”, el “Where My Friends Are Gone”, l'”About Remembering Things” o el “Reina Latina de los Domingos”: els Satellites pastels (no el grup), naïf, que devora els actuals no enyor gens. Veníem de l’etapa seva maquetera, on s’havien fet dir The Cicely Satellites, d’on venien aquestes cançons i algunes de les del seu primer disc The Blue Box (1998). Jo havia fet rodar molt les seves demos a Titoieta Ràdio, pinçant les cintes fins i tot, record. Guanyaven el Pop-Rock de Cort. Treien el cap a fora d’Es Carreró. Era veure que es feia realitat la primera fita per a un grup singular i estrany, però viu (els anys ho reconfirmen), i naixia Primeros Pasitos, un tentacle més de les inquietuds dels seus creadors.

DDAA, Café Bizarre Vol. 1 (Primeros Pasitos, 1999)

Café BizarreEl caprici, l’hedonisme en si del catàleg, que mostrava la seva devoció pel pop i el lounge. La “delicatessen” del moment que amb els anys pot haver caducat però que sense representar cap referència local potser ha acabat essent el disc més internacional de tots el del seu catàleg, amb el debut de Vacabou el 2003 i les edicions al Regne Unit, França i els Estats Units que anys després va tenir, entre les quals la del segell de Bian Eno All Saints. La primera compilació de Café Bizarre (1999) va ser l’ànima que alimentà i donà ales al segell. Responia a les sessions que João de Souza i Hiperespacio (els alter egos dels amos) feien un diumenge horabaixa de cada mes a El Garito. Lloc on veuríem, gràcies també al binomi de promoció/management de Primeros Pasitos (que continua, vegis: Solar Fest o Howe Gelb o Herman Dune), grups com Le Mans, Spring o Damon & Naomi. Acte seguit, obriria el bar del mateix nom a la Llonja, convertint-se en el club social del segell, així com la tenda Runaway ho havia estat en l’etapa prefundacional. Amb tot, i emocionalment, un dels meus estimats només per contextualitzar aquells anys de vertebració/dinamització sociomusical, més que per la transendència que pugui tenir el seu tracklist. Aquesta primera recopilació -que tendria continuació cinc anys més tard amb un segon i darrer recull- serveix just per recordar tota la imatgeria que sintetitza i ens fa visualitzar un Sebas Rosselló, un Albert Herranz o un Luigi en el videoclip de “Chuck It Up” dels francesos Spring -inclosos en aquest disc- rodat per Luis Hortas el 1997 pels voltants de Gran Via Asima. Els dies feliços.

Misery StringsMisery StringsThe Red Witch. Stories From The Swamp (Primeros Pasitos, 2014)

Que la nostàlgia no m’enniguli: una de les millors referències de Primeros Pasitos, sens dubte, és i haurà estat l’antepenúltima que ha tancat el segell. El segon disc de Misery Strings, l’altre diamant en brut, únic, per al segell en un moment -vist ara com a final- en què ni un ni l’altre es necessitaven (cadascú amb naturalesa pròpia) però amb què es despertava cert risc en el seu catàleg, com en els seus inicis. Una pel·lícula de carn, ossos, fetge i sang amb què queda tacat el segell i dels treballs que en Joan i en Sebas deuen estar més satisfets d’aquests darrers anys incerts.

+++

Madame
About Madame
Gestora del bordell 40PUTES.