Salvatge Cor, “L’Ú” (Runaway, 2015)

portada Salvatge CorL’Ú és una gravació tan summament sòlida que fa que una frase tan qüestionable com la que acompanya la contraportada –“L’indie sempre és comercial”– passi completament inadvertida. De veres. Si hem d’entendre un EP com un conjunt de cançons en el qual la banda, en un espai limitat, ha de desplegar tot el seu potencial, Salvatge Cor ho compleixen amb nota alta: sis cançons que reflecteixen amb altíssima fidelitat allò que han estat, el que són ara mateix i el que, l’endemà, poden arribar a ser.

La primera incursió discogràfica del poeta Llorenç Romera no podia haver estat més encertada: amb un timbre vocal que ajunta, desfà i arrossega les síl·labes de manera completament identificable, ha sabut sintetitzar les seves influències literàries i musicals per, al final, revelar-se com tot un antiheroi del pop illenc, però també com una figura d’altes capacitats compositives. L’al·lot, reservat i dolç, que s’asseu al darrer pupitre de la classe per llegir poemaris davall la taula mentre el professor explica a la pissarra i que al final de la pel·lícula es queda amb l’al·lota i se sobreposa a tot/tots. Una cosa així. Res mínimament xerec no podia sortir-li tenint, com a segon a bord, Biel Abrines, un músic intuïtiu, completíssim i extremadament versàtil que es llueix molt, però molt més a Salvatge Cor que no pas a The Prussians, formació a la qual toca el baix. A les quatre cordes trobem Pere Bestard, més distès que en el rol que ocupa a Donallop, que contra tot pronòstic ha acabat revelant-se com un excepcional baixista. Més discret, però executant amb plena eficàcia el seu paper, hi trobem el bateria Ferran Bellver en el que és el seu primer enregistrament.

La suma de talents és notable, i deixa com a principal testimoni una alta concentració de brillantors dins d’un, com dèiem, espai reduït. M’agraden moltes coses d’aquest EP però, la que més, l’alta musicalitat del quartet: melodies boníssimes i gens recercades, pronunciades encara més pels puntejos d’en Biel al més pur estil Television, que acaben per convertir-se en un matalàs d’excepció pel lèxic de sensibilitat netament pop que inspira a Llorenç. Hi sumem, a la fórmula, la seva flexibilitat, que els fa ser igualment efectius tant a les peces més accessibles com a les més viscerals. A partir dels versos de Joan Salvat-Papasseit, “Jaculatòria” esdevé una peça extraordinàriament ben polida, composta i resolta, que es converteix, des d’ara mateix i pel meu gust, en una de les millors cançons de l’any. Un punt introspectiu que es connecta amb un altre confit com “El poema més salvatge”, basada en un poema de Josep Lluís Pomar, que clou el disc i que marca un contrast més que considerable amb els registres més directes, frívols i divertits de “Miss Lonely” i “Salva’m ara del demà”.

Entesa com el seu principal himne, la inicial “Polsina de cascall”, tot i resultar 100% efectiva en directe, queda superada –tombada, fins i tot– per composicions posteriors. Finalment, “Oh Endemai” és, més que una cançó, un breu experiment inferior al minut que, almanco a mi, em talla el ritme de la gravació en estar situada, més o manco, a l’equador del disc.

Al final, després d’haver-lo reproduït incomptables vegades, em queda la sensació que L’Ú és una instantània maquíssima, sincera i quasi perfecta d’un grup amb moltes coses per fer i, sobretot, dir; i de moment, a mi m’ha dit molt, moltíssim.

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.