DDAA, “Revista de Còmics A la Deriva, n#1” (2015)

Deriva CòmicsQue en poc temps hagin aparegut dues publicacions centrades en les noves promeses del còmic de l’illa és senyal de la força que té aquest mitjà en el nostre entorn. Que hi hagi autors que apareguin a les dues, però, és senyal que la cosa va de debò. Que tenim gent, encara desconeguda, que lluita per fer-se un lloc a un món, digue-m’ho clar, minoritari. Per molt que faci ja temps que el còmic hagi deixat de ser una cosa aliena a la secció de Cultura dels diaris i, fins i tot, de la televisió.

Pequeños cadáveres envueltos en plástico és una aposta forta per les noves promeses del còmic d’aquí, sí, i de caire benèfic, però no deixa de ser una cosa puntual que és part d’un event major. La Revista de Còmics a la Deriva (li direm “Deriva” a partir d’aquí), en canvi, neix no només amb la mateixa aposta pels autors novells, sinó amb intencions de continuïtat.

Deriva té l’esperit d’aquelles revistes antològiques de còmic, tan habituals als quioscs nacionals als anys 80, que varen desaparèixer amb el darrer número d’El Víbora, malgrat diversos intents de reaparició. Aquelles revistes plenes d’historietes, qualcunes autoconclusives i d’altres de “continuarà…”, varen fer entendre a una joventut encara no globalitzada que el còmic podia contar històries adultes, que no evitessin temàtiques, situacions o estils. I com aquestes, per la seva heterogeneïtat, són molt difícil de jutjar en conjunt. Vull dir: Val la pena? Ja només pel fet de voler donar a conèixer nous autors d’aquí amb un projecte d’escassa -o nul·la- viabilitat econòmica, la resposta és d’un rotund . Però xerrant de diversos autors i estils, i d’historietes que van des de les 3 vinyetes a les 8 pàgines, haurem de fer matisos.

Així, per exemple, tenim històries diguem-ne slice of life com “Puta merda: pluja”, una historieta de 8 pàgines on Agus Ripoll i Sebastià Cabot ens conten, amb solvència i un bon dibuix, un dia de merda. O com “De cap al buit”, on M.A. Garcias, emprant un estil solt (massa solt i tot) ens conta, de manera en principi autobigràfica, com s’enfronta a la pàgina en blanc.

Mesclant un poc la quotidianitat amb altres temes, tenim històries com “Dites i fetes d’en Garrigueta. Capítol 1. Un viatge a l’infern comença amb una bajanada”, un còmic de 8 pàgines de David Riera Thorell que (podria ser) entra dins el terreny de la metafísica. O pot ser sigui només una anada d’olla, clar, però com que posa “Capítol 1” supòs que ho aclarirem. Una altra que mescla temàtiques és “Mutilació del pas de ball #001”, de Francisco Jota-Pérez i Mota, una historieta de 6 pàgines on es mesclen escenes quotidianes amb ciència ficció i un punt sobrenatural que resulta ser del millor del primer número de la revista, tant si xerram de la història com en questió gràfica. Més o manco al mateix nivell posaria “Els innocents”, de Carles El Saure i Mar Oliver (també autora, per cert, de la portada). El dibuix agradable d’Oliver ens porta tranquil·lament per una història on pot ser passi alguna cosa estranya o pot ser no, però que et deixa amb ganes de més quan arribes al “continuarà…”.

També tenim vàries historietes d’humor, com “Ulisses, millor si no frisses…”, de Pau Arévalo, una crítica en clau d’humor als tràmits burocràtics narrada com a versió sui generis de “L’Odissea” d’Homer. Arévalo, a més, també s’encarrega de “Massa censura”, una vinyeta a pàgina sencera on se superposen distints nivells de censura. De caire totalment humorístic, sense crítica aparent de fons, és “Monges Ninja”, de Pepmi Garau, que em recorda de qualque manera l’escola Bruguera quant al to i a les protagonistes. Pot ser sia una de les històries més diferents dins una revista on totes les històries són diferents, però la veritat és que se’n desfà la mar de bé.

També dins de la temàtica de l’humor hi trobaríem altres historietes en un format tan clàssic com la tira còmica, començant per les del mateix editor de la revista, Miquel Noguerol, que a “Vida quotidiana d’en Guillotinat” ens conta les peripècies d’una persona amargada gairebé sense motius: pel simple fet de no tenir cap. Pot ser no tengui el millor dibuix de la revista i les primeres tires siguin un poc fluixes, però aconsegueix remuntar ja no només quant a guió sinó fins i tot respecte del dibuix. A més de Noguerol, també hi ha una tira de Jaume Font, “Jubilat i amargat”, on un amable jubilat s’enfronta a una de les principals plagues que els assolen. Si bé gràficament és millor que l’anterior, el fet que només sigui una tira fa difícil jutjar. Hauríem de veure si hi ha continuitat. Per acabar amb les tires tenim “L’abella merda”, de Daniel Serrano, amb un dibuix bastant interessant però amb el mateix problema que l’anterior: es fa difícil opinar sobre quatre vinyetes que al manco jo no entenc del tot.

Al darrer grup, quant a temàtica, l’anomenaria anades d’olla, i englobaria còmics com “Tenc una cosa a dir”, de Jaume Albertí i Gonzalo Aeneas, un interessant experiment d’Albertí on, en dues pàgines, un personatge dibuixat per un Aeneas posseït per l’esperit d’Ashley Wood lluita, literalment, contra les vinyetes per poder dir el que ha de dir. També ficaria en aquesta categoria el “Sense títol” de Pato Conde, una historieta, diguem-ne existencial, d’una sola pàgina amb les vinyetes dibuixades en negatiu. “Disneywork”, de Carlos Riera, no és exactament una anada d’olla (és clarament una crítica a la societat del nostre temps), però com que tampoc és exactament un còmic el posam en aquest grup. Per acabar tenim “Tarima”, de Pere Salvà, una historia pseudo-apocalíptica de set pàgines amb un dibuix que m’atreu i em repel·leix a la vegada.

Com dèiem abans, l’existència de Deriva està més que justificada. I sí, crec que agradarà. L’avantatge de la heterogeneïtat de què parlàvem al começament és que és més que probable que cadascú trobi historietes que l’interessin. Qualitat no en falta.

Rafa Morey
About Rafa Morey
Dissenyador gràfic, músic amateur i un dels encarregats de la secció de còmic de 40PUTES. Antic col.laborador de vàries publicacions sobre el món del còmic, tant digitals (DreamNews) com editorials (Volumen Dos, Dolmen) i del programa Terra de Còmic de Ràdio Jove.