Pau Castanyer, Editor de guerrilla

Pau Castanyer

Ha remogut el panorama editorial de l’illa en el pitjor moment econòmic de la seva història. I ho ha fet tot solet, sense ajudes i sense distribuïdora, i acompanyat per una sèrie de col·laboradors joves i creatius com ell. Pau Castanyer (Son Bessó, Artà, 1983) du quasi dos anys al capdavant d’Edicions del Despropòsit (el nom ja ho diu tot), on darrerament ha llençat diferents títols de còmic. El més notable és la revista semestral A la Deriva, on recupera l’esperit de les publicacions dels 80 i aposta per les historietes breus de 18 autors novells de les illes. De projectes nous en té un parell: un llibre d’artista de Pere Salvà o un còmic amb guió propi i dibuix de Tonina Matamales, entre d’altres. “De poesia, ja me’n vaig buidar”, comenta l’autor de cinc poemaris. Es defineix com un “mal comercial” i molt crític amb allò que no suporta: el modus operandi de les editorials mallorquines i els moviments d’alguns escriptors locals. “Per això tenc molt pocs amics”, assegura. Per damunt de tot, valora l’honestedat i detesta la vanitat. “Edit el que em fa ganes. El dia que no pugui fer-ho i vegi que perd l’objectiu, tancaré”, confessa sense to de drama a la seva veu. Ens cita al bar Can Ros de Son Sardina, la seva barriada-poble. En Pau dispara a matar.

40Putes: En el darrer any, el ritme d’Edicions del Despropòsit ha estat frenètic. Quin n’és l’objectiu?

Pau Castanyer: Estic publicant un llibre cada dos mesos, però l’objectiu no pot ser aquest. Dins el que feim, l’underground o com li vulguis dir, no tenc temps de prestar l’atenció que necessita cada projecte. Perquè, al final, quan has publicat és el començament de tot, després has de moure el llibre, l’has de distribuir, l’has de saber promocionar. I quan fas moltes coses a la vegada, fer tot això  és complicat.

Em comentaves que tens col·laboradors una mica per a cada àrea temàtica o col·lecció de l’editorial. Com us repartiu les feines?

No feim col·leccions nosaltres. M’agrada que cada projecte sigui propi. És cert que darrerament faig més coses relacionades amb el còmic, però també ha vengut un poc donat. Hi ha molta moguda aquí. A més, a mi em va començar a interessar molt el món del còmic quan em vaig cansar del món de la poesia i dels poetes, sobretot. Tenen uns grans egos. Després vaig començar a llegir molt de còmic, i en el fons és això: quan llegeixes una cosa i te n’impregnes, cerques per allà i coneixes gent que està en això, i hi arribes d’una manera molt natural. Amb els projectes que hem tret duim temps fent-hi feina i ha coincidit que han sortit ara.

Potser a Mallorca hi ha dèficit d’editorials de còmic.

Bé, hi ha Dolmen, que té una altra línia. Nosaltres som més de treure coses d’aquí, d’autors que comencen. I evidentment hi ha Autsaider Cómics, que fa una feina genial. N’Ata és fantàstic. Hem d’estar contents que aquest al·lot hagi vengut aquí. Tenir una proposta com Autsaider a Mallorca és genial i ho hem de valorar perquè el tio fa unes coses brutals. I també hi ha Ominiky, que són d’aquí però crec que fan feina a fora. Fan més llibres d’artista, sketchbook i coses d’aquestes.

Aleshores hi havia un nínxol per a autors de l’illa que no havien publicat mai.

Sí. Aquí, a Mallorca, hi ha autors molt bons, el que passa és que publiquen fora. Editorials que ho facin des d’aquí o, fins i tot, que ho facin en català crec que sí, que Despropòsit som l’única. Abans hi havia l’Inrevés, però no va durar gaire, encara que varen publicar títols súper bons. Amb la revista A la Deriva ens hem adonat també que hi ha molta cantera que fa còmic i que necessitaven una plataforma per mostrar la seva feina. Perquè és ver que no és fàcil publicar còmic i jo tampoc puc publicar tot el que voldria, però almanco aquesta és la manera que tenen de publicar unes pàgines i que es mostri, això ja és positiu. Això és així perquè, a priori, anar per exemple a La Cúpula perquè et tregui alguna cosa sembla molt inaccessible.

Deriva Còmics

Quina periodicitat tendrà A la Deriva?

Sortirà cada sis mesos, bianual. El primer número funciona molt bé. N’hem fet 500 però en manco d’un mes ja n’hem venut més de 100. Estam molt contents. I sobretot la recepció, que ha estat molt bona. Un projecte col·lectiu d’autors novells sempre té la seva tirada. La idea és aquesta: generar moviment.

Com et va venir la idea de posar en marxa la revista i com descobreixes aquests autors novells?

He de dir que sempre m’ha interessat el còmic i que en Miquel Noguerol, que és qui coordina la revista, se n’ha ocupat i és qui ho va proposar. Jo ho havia pensat alguna vegada, i li vaig dir “d’acord, ho feim”. Vàrem tirar primer de contactes de gent que sabíem que feien còmic i aquests ho rebotaren a altres que sabien que també en feien, i ens varen anar arribant més propostes. La veritat és que han arribat coses molt diferents. Aquesta era la idea. És molt eclèctica. Hi ha gent que ha quedat fora. Hi ha 16 propostes i 18 autors, i crec que en deguérem valorar entre 30-35. I ara ja en tenim més per al segon número. Hi ha històries que tendran una continuïtat i estam plantejant com maquetar el segon i el tercer números conjuntament, encara que després surtin amb temps de diferència. Hi ha moltes ganes de publicar i de fer còmics. Per a la revista, vàrem plantejar que l’autor tenia des d’una tira còmica fins a vuit pàgines, el màxim, que pot ser el capítol d’una història més llarga, encara que nosaltres vàrem proposar que tengués certa unitat. En Miquel Noguerol ha estudiat Teoria de la Literatura. El vaig conèixer a través d’una amiga que també va estudiar el mateix. Ella em va comentar que en Miquel estava interessat en conèixer com funciona una editorial. I li vaig dir: “Pràctiques no te’n puc oferir perquè ni jo sé què faig”. La veritat és que no tenc una praxis gaire establerta.

Però a Documenta vares aprendre un mètode i, fins i tot, vares posar en marxa aquella fantàstica col·lecció de poesia anomenada La Cantàrida.

Sí, però Documenta no és un bon exemple de funcionament pràctic. I ja et dic que els estim molt. Ara ho pens: si quedés sense Despropòsit, me n’adon que jo no sé fer res. No sé maquetar, etc. Sé un poc de tot, però no tenc una especialitat. M’agrada entendre els projectes, llegir-ne l’original, pensar quins canvis hi faria, quin format l’hi donaria. A mi m’agrada la feina que faig i la vull fer així. Part de la iniciativa de Despropòsit era aprendre, perquè guanyar diners, amb això no en guanyarem. I això ho tenc molt clar. Visc aquí [a Son Sardina], en una casa de la meva padrina que ara és de ma mare, no pag lloguer, no tenc gaire despeses. I vaig dir, “hòstia, faré el que em fa ganes”. En Llorenç Balaguer m’ha ajudat, per exemple, a fer cobertes i maquetar alguna cosa. Na Tonina Matamales també m’ajuda en la part gràfica, i també hi ha en Pato Conde, en Jaume Albertí de Gotham… Al final, pel que fa a col·laboradors, tenc gent. Per mi, també és molt important en el meu projecte l’impressor, que és en Xisco Sancho, de Gràfiques Xisco. Trobar una persona que imprimís en offset aquí i que s’impliqués emocionalment ha estat genial, perquè ara la majoria imprimeix en digital. Jo tenc molt en compte la seva opinió. Quan feim un llibre, m’agrada estar pendent de tots els processos. La idea és fer coses de qualitat i fer-les a un preu molt raonable.

Hi ha algun tema que sobresurti en les historietes de la revista A la Deriva?

Són molt variades, però si hagués de cercar denominadors comuns diria que l’humor i molta quotidianitat. Hi ha moltes històries autobiogràfiques emmascarades.

Com està la presència de dones?

Només hi ha na Mar Oliver, que ha fet la portada també. A mi m’encanta com dibuixa i l’he de fitxar d’alguna manera per a algun projecte.

Arran de la revista, han sorgit altres projectes personals amb alguns dels autors?

Sí. El que passa és que el tema del còmic du molta feina. Dibuixar-los és molt laboriós. Hi ha gent que t’entrega fragments, un capítol, una idea, però que et véngui gent amb un còmic acabat implica moltes hores i al final no li surt a compte. Jo sí que puc fer un llibre de poemes a casa meva i dur-te’l. No vull caure en què sigui més fàcil o difícil, perquè no és així. El que vull dir és el nivell d’hores d’execució, de tinta i de dibuix. I torn a tenir els mateixos problemes que tothom: hem de menjar i hem de fer altres projectes. M’agrada molt encoratjar-los i que em vagin presentant coses. Però és cert que és molt complicat.

Quants títols de còmic heu publicat ja?

Criatures del bosc, Els darrers dies de l’imperi mallorquí, A la Deriva i Cendres d’Asgard: corbs i gegants, de David Riera. I el de Jaume Salvà i Lara, La maquinació temerària. El món a través del còmic, una recopilació de les ressenyes que publicava al suplement L’Espira del Diari de Balears. Amb aquest llibre estic súper content. He après moltíssim llegint-lo. És com una guia de lectura per entrar al món del còmic. El tema és que les crítiques eren positives en el sentit que sempre hi trobava un què en els llibres, i encoratja molt a agafar un còmic i entrar en el món. M’he gastat el sou en això. A Gotham estan ben contents. Perquè he llegit i comprat el 80% dels còmics que estan ressenyats per Salvà. I aquest és un altre tipus de projecte que el veig més a llarg termini, que no té caducitat i en el qual pots entrar en qualsevol moment. A la Deriva es mourà més aviat perquè té un ritme diferent.

Cendres d'AsgardHeu recuperat l’esperit dels 80 amb l’edició d’aquesta revista de còmic?

Sí. Tots hem crescut amb El Jueves, El Víbora… A mi m’agradava molt llegir una història de la qual passat un mes podia llegir la continuació. I després esperaves els àlbums quan s’ajuntava tot. A nosaltres ens agradaria també, si es pogués, fer algun àlbum d’algunes de les històries que surten a la revista i que veig que poden tenir continuïtat. És una de les coses que ja els hem dit als autors.

Fer-se editor de llibres tan minoritaris no és un poc suïcida?

I fer-ho de coses mainstream? Si ets Planeta, no ets un editor així com jo crec que ha de ser un editor. Ets un empresari. Un editor de veres és com un músic, un actor… Són professions en què molts pocs sobresurten. Un editor, igual. Els que ens hi ficam ho feim des del fet que ens agrada i ja està. I és que si no ho fas perquè t’agrada, dubt que facis una bona feina. I, d’acord, molt de respecte per alguns editors que ho duen com una empresa, però… Això no és tenir un sou cada mes i fer unes hores i ja està. Ara, darrerament, entre fires [feren la de Còmic Nostrum i també fan les de poble] i distribuir i tal… L’any passat amb Els darrers dies de l’imperi mallorquí ho vàrem petar. Va fer un boom. La gent el cercava. La revista també crida bastant l’atenció, però la resta de material costa. Diumenge passat era a la fira del vi a Consell i la gent no va mirar llibres.

I fer fires a fora demanant un ajut a l’IEB?

Hi he d’anar. És una cosa que m’agradaria. El que pens també és: i què vaig a vendre jo, vendre el meu projecte a qui? El que publicam no és susceptible que comprin drets i ho publiquin a no sé on. Un ha de ser conscient també del que té. Saps què passa? Que sóc molt poc comercial. Em costa molt. Com tu, que m’has demanat un currículum, i he pensat, “ostres, no en tenc”. Sóc molt poc previsionista de les coses. Simplement faig i ja està. Com totes les feines, hi ha unes coses que he de fer que no m’entusiasmen: he d’anar a fer de comercial a les llibreries, i que et diguin que no… Anar a fora amb els marges tan minúsculs que tenc no ho tenc clar. A mi m’agradaria anar a presentar-los a Barcelona, València, però és que agaf un bitllet i no venc llibres suficients com per recuperar-lo. És complicat.

Si tens un llibre que ho peta, potser sí que et val la pena.

Sí, però tot ha d’estar dins el mateix joc. Si tu ho petes aquí, si no aprofites el mateix moment per llençar-lo… Els ritmes des d’on faig les coses jo són diferents. El que més m’agradaria, i crec que la gent ja ho comença a veure, és que també els llibres de Despropòsit duguessin aquest ritme. El públic no ha de cercar el mateix que et pot oferir una editorial que té una distribuïdora potent i que un llibre t’arriba pertot, sinó que han de cercar un altre ritme.

Els teus llibres no són a totes les llibreries de Mallorca?

No. Algunes m’han dit que no i n’hi ha altres a les quals no hi vull anar. No vull anar a El Corte Inglés, no vull anar a Agapea, ni a Abacus. No m’interessen. Com que els meus llibres no duen ISBN, hi ha llibreries que no els volen. El seu sistema d’ordinadors i comptabilitat van amb ISBN. Ells poden generar un codi però generar-lo són cinc o sis passes més i no els surt a compte. Com a editor de coses que no interessen a ningú o a molt poca gent, el tema és: “Per què vull anar a totes les llibreries? M’estim més anar a Drac Màgic o a Gotham que són amics, que entenen el projecte i que em donen un espai de visibilitat. Per què he de dur els llibres a una llibreria on tenen 45 novetats cada setmana d’editorials més grosses que la meva, les quals són col·locades en un panell enorme i que tenguin el meu llibre allà amagat? Després he d’anar a liquidar-los i et paguen quan et paguen. Al final no té gaire sentit. Per estar amagat en un racó… L’estratègia en realitat ha de ser una altra. Ara són a Drac Màgic, Quart Creixent, Ramon Llull, Lluna, Transitant… Intent que estiguin pertot, però no em mataré per anar a segons on. I tenc la botiga online, que és una cosa que també vull potenciar. De totes maneres, ara vull aturar un poc. No relaxar-me, sinó fer una sèrie de coses de burocràcia, arreglar qüestions de la plana web, veure què tenim, reestructurar i tractar d’alleugerar les coses per funcionar millor.

Els darrers dies

Què ha passat exactament amb l’ISBN? No és obligatori tenir-ne?

L’ISBN era públic i obligatori. Era una cosa que depenia del Ministeri de Cultura. Fa uns anys, el Ministeri va externalitzar el servei i ho va agafar una empresa privada. Aquesta empresa va dir que, com que ells es feien càrrec d’això, de l’Instituto del ISBN, els números d’ISBN costarien uns diners. Aleshores, com que costarien uns diners, el Ministeri va decidir que no seria obligatori. Què passa? Que tots els sistemes de gestió de llibreries i biblioteques van a través de l’ISBN. Han estat 30 anys funcionant així. Després, aquesta gent que són la Federación de Gremios de Editores de España, que son Planeta, Vicens Vives, etc., varen dir que un número et costaria dos euros. Quan jo era a Documenta al Gremi d’Editors, es va dir que els semblava bé el preu. El tema és que, al final, perquè et surti a dos euros un número n’has de comprar deu mil. Per tant, has de fer una inversió de 20.000 euros perquè un número de ISBN et surti a dos euros. Si en vols un, et surt a 50 euros. Com més compres, més barat et surt. Qui pot comprar més? Les grans. I per això em vaig negar a posar l’ISBN. I, a part, la base de dades del ministeri i de les públiques funciona a través de l’ISBN. Si no en tens, no accedeixes a les bases públiques de llibres. Per això, jo en l’àmbit legal no existesc. En el dipòsit legal del Consell, sí. Però s’ha creat un monopoli i tots els editors petits que conec ho paguen. Però el tema és que per recuperar els 50 euros que em costa un número, he de vendre 50 llibres pràcticament. I amb una tirada de 300 llibres, si n’he de vendre 50 per recuperar només això, em sembla una autèntica barbaritat per no dir que il·legal. I trob que no se n’ha xerrat gens d’aquest tema i em sembla digne de comentar en el terreny cultural.

Quant de temps dus amb el Despropòsit?

Més d’un any i mig. Per Sant Jordi farem dos anys. Estic molt content.

Guanyes diners?

(Somriu) Em mantenc. Duc dos anys fent això, no faig res més. N’he viscut quasi dos anys. Al final, les comptabilitats d’aquestes coses són complicades. Perquè a una fira em fic els diners a la butxaca i a una llibreria sí que et paguen i ho fiques al banc. El tema és que no he fet res més en dos anys i per mi ja està bé. Luxes zero, ni un. I no pag casa. Tot parteix d’aquí. Si tengués fills o hagués de pagar lloguer, no podria continuar amb això.

Pato CondePer què començares en el món de l’edició?

Des d’adolescent sempre he escrit. M’agrada molt llegir. I vàrem començar fent recitals amb música pels bars. Vaig anar a Barcelona a estudiar Sociologia però no la vaig acabar. Vaig tornar a Mallorca perquè volia fer un viatge a Mèxic i, estant a casa dels meus pares i fent feina aquí, vaig estalviar diners. I quan vaig tornar del viatge una amiga em va dir que feia feina a una editorial i que n’havia fugit i cercaven gent. I hi vaig anar i em donaren la feina. Però no m’ho havia plantejat mai. M’havia autoeditat coses, havíem fet revistes. I desprès m’hi vaig ficar i sí. Per mi no és tant si ets editor o no, sinó fer projectes, estar creatiu, crear sinergies. Projectes com L’incendi de les papallones, que en el fons és més teatre i il·lustració que poesia, em fa plantejar unes coses que no m’havia plantejat mai. La idea és no quedar quiet. És el que sempre he fet: quan he fet teatre he fet teatre [va estar amb Corcada]. Amb en Jaume Reus de Jansky, a qui conec des dels tres anys, sempre he fet coses. Som gent a qui ens agrada el coneixement. Però quan arribes a una edat, a trenta i pico, al final cerques alguna cosa que et dugui més cap a la professionalització. Igualment, jo no vull que acabi el Despropòsit, però si algun dia ha d’acabar no em sabrà gens de greu perquè trobaré un altre projecte.

Quant de temps li dones a Despropòsit?

Cinquanta anys. Pel que fa a la voluntat, no ho acabaria mai. El dia que vegi que començ a pensar més en si això té viabilitat econòmica o cercar distribuïdores per treure més benefici i tal, aquí serà quan m’ho començaré a plantejar. I és possible que passi de manera natural. Tens un volum tan gran que no ho pots abraçar tot sol. Va bé mentre em mantengui actiu amb projectes nous i coses que em facin estar a llocs diferents dels que estic acostumat.

T’agradaria fer projectes més oberts, tipus L’incendi de les papallones?

Sí. Un projecte com aquest a l’any m’agradaria fer-lo. A Edicions del Despropòsit es tracta de jugar també amb això: poder produir coses diferents. Si a mi em ve un projecte d’una pel·lícula, el faria. Jo vull acabar fent una pel·li algun dia. Vull fer coses diferents. I al final crec que tots anam passant etapes per anar a una altra.

Però estaria tot relacionat amb la literatura?

No necessàriament. Ara amb en Pato Conde estam pensant de fer unes postals. Encara no està decidit, però supòs que ho farem. I és una feina directament gràfica. Es tracta d’anar fent coses distintes. Provant.

Un despropòsit tot. Trob que és un bon nom, idò.

Bé, hi ha gent que l’usa per llevar-li importància, com si això fos una broma. Amb la paraula “despropòsit” em sent que no tenc cap proposta clara. No vénc i dic: jo faré això, aquesta col·lecció… No ho sé: si això s’acaba demà, s’acaba; i si demà feim un best-seller, el farem. Dins el món cultural crec que ens posam moltes etiquetes. I mai no m’he sentit còmode amb això. M’agrada el coneixement, plantejar-me dubtes a mi mateix i problemes. I a partir d’aquí surten coses de maneres diverses. La creativitat la pots trobar de mil maneres.

Un grup de gent creativa quan s’ajunta gaudeix, i solen sortir coses d’aquestes unions.

Sí, és així. Per exemple, Llorenç [Balaguer] és d’aquí, de Son Sardina, i ens coneixíem des de petits i ens hem retrobat ara. Ell és músic, il·lustrador i moltes coses, i, al final, ens seiem i deim una quantitat de bajanades i de projectes que no aniran enlloc. Això es l’interessant. I desprès d’això alguna cosa queda. Per mi, l’interessant és això: persones creatives, divertides, sense por i sense tabús. Al final, les coses suren i tot depèn de les expectatives que tenguis amb tot això.

Formigues VermellesHas dit molts de “nos” a l’hora d’editar?

Sí. Hi ha coses que són per qualitat o perquè no hi entres. I per mi també és important amb qui fas feina. Hi ha una sèrie d’autors amb qui no em fa ganes fer feina perquè el meu projecte no és “aquí tens el llibre i ja està”. Hi ha autors que simplement volen publicar i que no tenguis ganes de moure’l o que l’editor sigui una cosa aliena o com un factor comercial. Per mi sí que és important que els autors entenguin quin és el projecte i que partim d’això: anam a fer això perquè en tenim ganes i anem a fer-ho el millor possible, sense calendari. Hi ha moltes ganes de protagonisme al món cultural i, en el moment que tu dius que edites llibres, t’arriben una barbaritat de propostes de gent que simplement t’envia a tu aquesta proposta com també l’envia a quaranta editors més. I estic bastant fart d’aquesta quota de protagonisme dels escriptors i dels poetes en el món cultural. És bastant lamentable. Al final ja no és tant la qualitat, sinó com et mostres o et dones a conèixer. Hi ha moltíssima gent que publica llibres que ningú llegirà però són els grans escriptors reconeguts. Jo intent sortir una mica d’això.

Hi ha algun escriptor dels reconeguts que sí que tenguis en compte?

No ho sé. Per exemple, en Guillem Frontera sí que crec que té alguna cosa quan escriu punyent. Diu coses. Biel Mesquida no m’interessa gens. Tenc molts pocs amics perquè som molt crític. Tots aquests editors que ara fan pressió per tornar a ficar el suport genèric. El mal que han fet els editors tradicionals de Mallorca a la cultura, no ho saben bé. I això ho patirem molt de temps. Perquè aquí en l’àmbit cultural estam morts, no hi ha caliu. I aquesta gent du 20 anys o 30 publicant una quantitat de merda que no han llegit ni ells pel fet que estava subvencionada, i això fa un mal que flipes. No s’han preocupat ni de tenir criteri, ni de generar lectors, ni de generar moviment i hi ha un cementeri de llibres al Consell que fa vergonya. I ara canvia el Govern i tots darrere. Una altra cosa que em fa vergonya i em sembla denunciable em va succeir l’altre dia quan vaig anar a veure la persona responsable de la coordinació de biblioteques del Consell. Hi vaig anar per veure si compraven o per fer donacions, perquè part del meu projecte també és aportar a la societat. I em digueren que el PP va externalitzar el servei de biblioteques i que el du una empresa de Bilbao que també du altres biblioteques de l’Estat espanyol on governa el PP. El tema és que tu els envies els llibres a Bilbao, ells els retornen i te’ls compren amb un descompte del 70%. A una distribuïdora se’ls fa un 50%. El del Consell em va dir que ells fan una sèrie de propostes de coses més regionals i d’editorials d’aquí, i aquesta empresa està obligada a comprar-les, ha de complir uns mínims, però envien el que volen. I em sembla increïble. Ell em deia que estaven valorant ara tornar al suport genèric. Això que dic pens que és aplicable a tota ajuda cultural. Hem d’entendre que si hi ha una ajuda ha de revertir damunt el públic, el consumidor. I això els productors culturals no ho tenen gens clar. Com pot ser que un llibre completament finançat estigui a la venda a 25 euros quan el preu de cost és de 0,80 euros perquè l’han duit a imprimir al mar Bàltic? Això és mol xungo. S’ha de posar un altre preu.

És clar, més baix.

Sí. I només ploren i ploren. La indústria cultural són uns ploramiques tots. Jo no sé si faig bé les coses i tampoc no diré que el meu és el millor, però al manco no plor i faig les coses que crec que he de fer. I aquests es queixen sempre. Has d’intentar generar lectors. El que no pots fer és plorar quan ni tan sols saps què és el que estàs publicant. El mínim que pots fer és llegir-te els teus llibres. Sense dir noms, conec alguns editors que no s’han llegit cap dels llibres del seu catàleg. I penses: com vols que algú connecti amb el teu projecte?

I tu demanaràs subvencions si en treuen?

No estic tancat a demanar-ne. Però sempre que en demani serà en aquest sentit. Per exemple, vull fer un llibre de Pere Salvà. Estic pensant fer-lo amb en Pau Vadell, d’AdiA. Seria una coedició. Amb aquest llibre faríem com amb Així parlà Zulueta de Gerard Armengol, que és un llibre d’artista, molt difícil de vendre. Miraríem de donar-li una sortida per aquí: fer un llibre de qualitat i vistós i amb un preu raonable. Fer el llibre de n’Armengol era molt car i jo vaig dir “no puc posar el llibre a 30 euros”.

Així parlà ZuluetaI vàreu tenir un ajut de l’IEB.

Sí. Vàrem fer una edició de luxe. Amb en Pere faríem alguna cosa així. M’interessa que els ajuts generin moviment i que els polítics o els funcionaris de cultura entenguin això: que aquell projecte ha de tenir unes garanties i una utilitat pública. El llibre de les figueres de Mallorca o de no sé què també s’ha d’editar i tenir ajuts, però això ha d’estar a les universitats i a les biblioteques. No han d’anar només a la literatura o a l’art. Hi ha coses que han d’existir i els ajuts són per això, però no pots donar diners indiscriminadament sense filtre a totes les editorials perquè publiquen en català. Perquè si no generam un criteri els propis editors… Si un no té una línia…

I quina línia és la teva?

Jo edit el que em fa ganes.

La majoria són gent jove i descobriments.

Però això és perquè al final no et pots deslligar de qui ets, del moment en què estàs i dels contactes que tens. Si pogués fer traduccions i agafar autors de fora que ja tenen un recorregut també ho faria, però és que no puc. La majoria són autors d’aquí, que he pogut conèixer i que entenen que no els podré pagar. La meva idea és fer coses que m’agradin, aprendre dels processos i entendre que estam fent una cosa per al públic.

I el cas Moll…

Bé, jo estic sense feina per culpa de Moll.

Per què li devia doblers a Documenta?

És clar. Moll era la distribuïdora de Documenta en exclusiva a Balears i li devia molts de doblers i va arribar un moment que Documenta no podia pagar els treballadors. A Documenta em volien mantenir però jo sabia què els costava. I és cert que tenia ganes de fer un projecte personal i hauria aguantat amb les dues coses. Però va coincidir que ells es portaren molt bé amb mi i vaig partir.

Vares fer una gran feina allà: vares aportar aire fresc.

Pens que sí. Els vaig donar un poc més de sortida.

La Cantàrida va ser una gran col·lecció.

Va ser xulo. La vaig fer perquè em feia ganes, però quan va acabar tampoc no va ser un drama.

Era una feina que algú havia de fer.

Sí. I tots els poetes que hi ha ara varen passar per la col·lecció. Però jo sóc molt poc mitòman. Igual que ara, que han passat dos anys amb aquest projecte. De vegades flip: tenc satisfacció per la feina feta, però no em reivindic.

Qui penses que s’hauria de fer amb el llegat de Moll?

A mi em va emprenyar una mica quan l’OCB va fer tota la campanya aquella per salvar Moll. És una empresa privada que ha deixat sense feina treballadors. La gestió ha estat molt dolenta i per això s’enfonsaren. I han volgut fer més del que podien. Si haguessin tengut els peus més a terra, no haurien anat tan enllà. El problema també és que totes les editorials pensaven en la subvenció i quan aquesta no va arribar es quedaren en pilotes. I això de demanar diners a la gent per a una editorial que ha gestionat malament els diners públics… Em va emprenyar un poc. Sense llevar que Moll ha fet uns títols imprescindibles per a la cultura mallorquina o catalana a Mallorca. Però ara bé, feia trenta anys que publicaven merda i feia trenta anys que estaven com els altres, que publicaven qualsevol cosa que els passava per davant o premis literaris ja pagats o coses d’aquestes, que tu com a editor no tens el control sobre el que estàs fent. I això els ha passat factura. Si amb el patrimoni que tenien haguessin continuat investigant i fent obres importants, no haurien caigut mai. És que és una dinàmica molt perversa aquesta de publicar amb diners públics sense que sigui un risc. Les trampes eren: et compraven la meitat de l’edició, o sabies que et compraven cent llibres, i tu deies “d’acord, el llibre em costa mil, però jo dic que em costa dos mil i el suport genèric em paga 800 o 900 euros”. Al final, un llibre venut era el benefici del cent per cent. Aquí hi ha zero risc. Hi ha coses molt lletges. Em pareixia molt xungo això. El tema dels premis literaris és un altre cachondeo.

Pau Castanyer

Com s’aconseguien aquests premis per part de les editorials? A dit?

Perquè en el moment es varen postular determinades editorials i tenien el contacte amb els ajuntaments. Ara, quan Moll es va enfonsar, tots els editors anaven amb una erecció per aconseguir els premis. A Pau Vadell, amb qui tenc més contacte, que ara fa el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, li vaig demanar que per què volia fer això. I ell em va dir que, com que estaria al jurat, podria més o manco triar coses que estiguessin en la seva línia. I no és cert que hi estigui, en el jurat. Mira, el tema dels premis és tenir un altre llibre pagat i una altra quota de protagonisme perquè sempre tens la notícia que surt publicada. Però és que crec que les editorials això no ho haurien de fer perquè es desvirtuen. Un premi que paga l’Ajuntament de Palma? Hi ha un servei d’edicions a la UIB, una altra a Cort. Per què a una editorial a la qual se li paga tot el risc d’això jo li he de pagar 15 o 20 euros pel llibre premiat i finançat amb diners públic? És una bajanada.

En general, són molt cars els llibres?

Exageradament cars per al públic. Tenen un IVA del 4%. El tema dels llibres és vergonyós. Sobretot sabent el que costen. Gent que col·labora amb mi em diu que em pas de barat. Perquè és cert que jo pos uns marges molt reduïts, però altres editorials són capaces de posar-te un llibre a 25 euros quan de preu de cost els ha sortit a 0,80 euros. Jo ho he vist i s’està fent. També és cert que hi ha el tema del tiratge i que quan més en fas més barat et costa la unitat. Les d’aquí els posen cars i editen en una qualitat pèssima. Per exemple, jo imprimesc en offset i a Mallorca, i el llibre em surt el doble o el triple de car del que els surt a ells.

A on imprimeixen la majoria d’editorials ara?

A Publidisa, a Sevilla. És el més barat. Publidisa té sucursal a Barcelona també. Aquí hi ha molta gent que imprimeix en digital. La qualitat del digital és molt xunga. A mi el llibre em surt tres vegades més car que a la majoria i el venc més barat. No en trec molt, potser un euro o dos. Però em sembla més lògic. Si hagués de pagar un lloguer i tal, m’ho replantejaria o no em dedicaria a això.

Quins són els teus editors model?

Vallcorba m’agradava molt. M’agradava el criteri. Un tipo que deia “anem a fer traduccions dels literats dels Balcans”, que aquí no n’hi havia, i comença a fer-ne i de cop aquella gent es converteix en un estàndard. Ell tenia criteri i es notava que llegia. Hi ha molts de llibres que veus que arriben a través d’un agent comercial que ha venut els drets comercials aquí i simplement ha passat uns processos. En el seu cas, es notava que hi havia una línia. Quaderns Crema i Acantilado són per mi unes línies súper guapes. I ara veurem en els següents anys, després de la seva mort, com s’aguanta.

Els darrers dies de l'imperi Vénen canvis al món editorial. A Anagrama agafarà el control Faltrinelli, ha mort Carme Balcells…

Sí. Uns altres que també m’agraden molt són Edicions del Periscopi, l’editor de la qual és Aniol Rafel. En saben molt d’editar en el terreny físic i de tria. Lo d’Ànima de Wajdi Mouawad és una barbaritat. Tot el que fan té alguna cosa especial. Males herbes també em sembla molt interessant.

No és una revista que, a més, en un número contenia il·lustracions del mallorquí Joan Roig?

Males herbes va començar fent una revista de relats. I després començaren a editar autors dels quals havien editat relats i tenien una novel·la. És una mica el que passa amb A la Deriva. Tenen una línia molt guapa. No només publiquen gent jove sinó també gent contrastada com Miquel Àngel Riera. De Mallorca no m’interessa cap segell [excepte Autsaider].

No editaries autors contrastats o clàssics tipus Blai Bonet, com el que feia Edicions del Salobre?

Sí. Edicions del Salobre amb Toni Xumet em va semblar un gran editor. Tenia l’actitud correcta per això. El que varen voler fer amb El Salobre va ser una mica massa agosarat. Perquè varen fer una línia de llibres caríssims, coses precioses, però, és clar, tenien molta ajuda i quan desaparegueren varen caure. El Salobre sí que m’agradava. Però, a qui recuperaria?

Veus que la literatura aquí està morta?

No, que va. Hi ha un munt de coses. El que està mort és el circuit literari. Els culturetes i els llepaculs que van a sopars… De gent creativa a Mallorca flipes, el que passa és que no tenen l’estructura i es perverteixen per entrar al poc que hi ha. Jo també ho vaig fer quan era més jove. Escrivia i volia conèixer aquest món i estar a dins, i al final vols ser partícip i crec que el model que hi ha és demencial. És gent que no fa res positiu per a la literatura. És gent amb talent, però es perverteixen pel camí. Perden de vista quin és l’objectiu. I si no l’han perdut de vista, s’enganen a ells mateixos.

Quin model penses que s’hauria de seguir?

L’honestedat.

A Catalunya tampoc no són més honests.

No, no. Això és pertot. Primer, els egos s’han de rebaixar. Hi són pertot, però al món cultural, moltíssim. I després hi ha la cosa aquesta de saber per què ho fas. També has de saber deslligar-te de l’obra i fer coses de qualitat. No pot ser que gent de la meva edat hagi publicat quinze llibres. Hi ha un punt en què dius “és impossible que això sigui bo per molta feina que facis”. Ens falta honestedat.

La maquinacióTampoc no hi ha crítica.

Zero. O el que hi ha és crítica d’amiguisme. Per exemple, record que en Joan Cabot quan va sortir Criatures del bosc em va dir que no l’hi havia agradat. I jo li vaig contestar que fantàstic. Hi ha d’haver gent amb opinió. I hi ha gent que, quan no l’hi agrada, no escriu la crítica. El que vull dir és que no hi ha esperit crític en general: ni autocrítica ni crítica externa. Es podrien fer les coses bé, però ens donam massa importància a nosaltres mateixos. Un artista s’ha de saber deslligar de la seva obra perquè el públic la faci seva i en tregui les seves conclusions. L’autor s’ha de llevar d’enmig. La cultura o l’educació és donar unes eines i proporcionar uns espais perquè la gent faci el seu camí.

Tu vares fer el pregó de la Fira del Llibre fa un parell d’anys. Parlares de la gratuïtat de la cultura. Encara penses igual?

Sí, crec que l’accés de la cultura ha de ser gratuït. Entenc que no es pot arribar a això, que no es poden nacionalitzar editorials o coses així perquè també ha de poder haver-hi independència d’allò públic. Però pens que la cultura és molt important per al creixement d’una societat i s’hi ha d’aportar, però els productors culturals també ens hem de llevar d’enmig. Si a mi em donen ajudes però el que jo vull és el meu benefici, que és posar el llibre a 30 euros, no estic fent res. Si jo sóc un professional d’això i tenc unes eines per fer el producte i em paguen la feina, desprès jo ho hauria de donar. Com és possible que una institució pagui tota la feina d’un llibre i tu el fiquis dins el teu segell i li posis un preu elevadíssim? L’accés a la cultura ha de ser més fàcil. Tant de bo pogués arribar a ser gratuït.

Les biblioteques no han quedat antigues?

A Catalunya, quan estudiava allà, flipava amb la xarxa de biblioteques i amb l’activitat que tenien. Estan molt ben muntades. Però aquí no hi ha interès. Si tu tens un servei que et compra els llibres, que és a Bilbao i que, a més, et demana un 70% de descompte i també tens els editors d’aquí que no han fet coses interessants i no han generat línies pròpies i tal, què vols? No han generat lectors en 20 anys.

Quines característiques ha de tenir un bon editor?

Ha de saber acompanyar. Ha de tenir el seu criteri, és clar. Jo et puc dir com em veig a mi. Pens que ha de saber acompanyar en un projecte com el meu. No pot ser un editor que estigui per damunt del bé i del mal i només posi diners. Ha de ser un editor que vulgui conèixer amb quina persona fa feina. Ha de tenir criteri i ha de saber dir-lo. I també ha de saber cedir. Altres editors només posen diners. Ha de tenir curiositat, a més. Com vols ser editor si no tens curiositat pel que es fa, es diu, per anar al cinema, per anar a concerts? També ha de tenir intuïció, encara que de vegades m’he equivocat. I convé saber que, per molta intuïció que tenguis, de vegades no és el moment, no és viable. Això està bé, d’acord, però ara no he trobat la manera o els mitjans.

Moltes vegades el criteri és més present a les petites que a les grans, que es dediquen a “robar” autors.

Sí. I què? Que els robin. M’ha passat aquesta sensació de publicar poetes joves que no han publicat mai, després han entrat al sistema i el següent llibre ja directament el mouen a una altra banda perquè té més visibilitat. És una cosa que em sembla normal.

Pau Castanyer de normal

Què va passar amb Xicra, el teu projecte de transició?

Va ser un projecte que va començar amb molta il·lusió però finalment ens pegàrem una patacada pel que fa a la relació interna. Els companys no varen entendre on es ficaven econòmicament. Jo sí, ho tenia molt clar. Va durar un any i uns mesos. No va acabar d’anar bé.

T’agrada més fer feina tot sol?

Sí. Però no faig feina tot sol mai. D’alguna manera és el meu projecte on faig partícips els col·laboradors. Al final m’agrada que la responsabilitat sigui meva. Si la cag, la cag jo. I si encertam, l’encert és de tots. La responsabilitat compartida no la sé dur. Em sent més alliberat en aquest sentit. Tothom és molt partícip, però al final ha de ser un el que prengui les decisions i ja m’està bé així. Quan hi ha molta gent i cadascú té la seva opinió… A mi me va bé que hi hagi algú que digui cap aquí o cap a l’altre costat. Perquè si no, és molt complicat.

Encara escrius poesia?

De poesia, ja me’n vaig buidar. En el camp creatiu m’agrada canviar. Ara estam fent un còmic amb na Tonina Matamales. Però anirà per llarg. El guió el vaig fer jo i el dibuix és de na Tonina. Tenc guions al cap, coses gràfiques. I també tenc el projecte d’una novel·la que no faré mai. A part d’això, de voler aturar una mica, és per poder-me dedicar a projectes creatius personals. Ara farem coses més minúscules, en pla fanzinero, amb en Javier Barrera. Hem coincidit molt bé amb el de L’incendi de les papallones. I han sortit moltes cosetes. I farem la primera col·lecció de Quaderns del Despropòsit, que serà una cosa impresa a casa i grapada. El primer que feim és una cosa molt gràfica de Javier i, a més, tenc la idea d’un altre, vull escriure una carta i que en Javier la dibuixi al seu aire, sense guió. Això són mers divertiments que feim per nosaltres, imprimir-ho a lo cutre i vendre-ho a un euro. És per sortir un poc de la gran despesa del llibre. L’important és fer coses i estar creatiu. Si és un llibre amb tapa dura és un llibre i si són fanzines, doncs bé. I, a més, cada projecte té les seves necessitats. Per això jo no volia fer col·leccions a Despropòsit. Això com a editor m’agrada molt. Quan rep un text i m’agrada, tot d’una pens en quin format pot tenir, quin material, tipus de paper, etc. M’entusiasma imaginar un llibre des de zero.

DespropòsitEt llegeixes tots els manuscrits que t’arriben?

No sencers. Funciona molt la intuïció. De vegades amb una pàgina o dues línies en tens prou. I de vegades en llegeixes vint o d’altres els llegeixes sencers, t’agrada però veus que no el pots fer. Si són novel·les, atur aviat si veig que no m’està enganxant perquè és molt de temps. Poemaris, els intent llegir tots. I m’agrada donar l’opinió com a editor. Si et demanen per què no edites, poder dir el motiu. Així et vas creant el teu propi criteri. Veient una pel·li dolenta pots aprendre coses. De còmic, és complicat, perquè et solen mostrar uns esbossos i a tu t’agrada l’estil. I el guió va a part i, és clar, has d’imaginar com casen les dues coses i aquí sí que és més complicat. Els guions els solc llegir sempre. Tot ho llegesc un poc. I ara tenc molta cosa endarrerida. I els darrers mesos ja he dit a la gent que no volia que m’enviessin originals. Perquè no tenc el temps. I per valorar malament m’estim més dir que de moment no me n’enviïn. Però m’arriba molta cosa, la veritat. Ja em podria arribar en Max també. Però ells viuen d’això i jo no els podria pagar. I pens que fan bé en viure d’això. Però m’agradaria fer un projecte amb aquests consagrats. Jo amb en Max o amb en Tomeu Seguí flip. Potser algun d’aquests que publicam ara serà com ells en el futur.

Sí, no se sap mai.

Cert. Per exemple, en Jaume C. Pons Alorda, que ara és el líder de las masas literarias del mundo, va publicar amb nosaltres el primer llibre. Em sembla demencial en què s’ha convertit aquest home. Al món cultural pens que hi ha massa gent que el que fa és crear la seva pròpia biografia. I estan massa concentrats en crear la seva història i que quedi plasmada pertot. A mi hi ha coses que em semblen naturals i altres que s’inflen molt quan les expliquen. M’agrada ficar-me de tant en tant amb els artistes. Al final m’odien tots.

T’odien?

No, bé, jo no sóc estàtic. Vaig amb un músic, amb un artista visual, etc. I aquesta gent fan capelleta. I jo no, “no eres de los nuestros porque no véns a llepar-nos el cul”. I no m’interessa això. De tot el món de la literatura i dels poetes no hi ha ningú, i no és que ho hagin de fer, que m’hagi mostrat suport. Que em sembla fantàstic, però és un poc estrany que noves propostes no hagin tengut seguiment per part dels qui estan fent coses. Però, per què? Perquè crec que faig un model que desmunta una mica l’emmascarament que ells duen, el seu modus operandi. I quan em demanen coses d’aquestes els ho dic a la cara i no els agrada gaire. Viuen enganats, ells mateixos, i viuen de vendre motos. I a mi la moto no me la venen i, a part, no els seguesc el joc. Però ja m’està bé.

Ets un outsider.

Sí, però tenc ràbia acumulada. Perquè hi pos passió i no entenc aquestes distàncies, aquest “tú no eres de los nuestros”. Però m’és igual, continuu fent el meu camí. Però pens que fan mal a la cultura. Si ho fessin d’una altra manera aportarien molt més. Essent així, l’únic públic que atreus és un públic narcisista com tu. Que cerca en tu com ho pot fer per tenir protagonisme.

Entraries al Gremi d’Editors d’aquí?

No, ni de conya. Els seus objectius no són bons. Volen tornar a formar el gremi per això del suport genèric. Estan en negociacions. El volen tornar a formar després del desastre que varen fer amb l’Espai Mallorca de Barcelona. I ara l’Espai Mallorca el va agafar una altra gent i el varen revitalitzar i ara diuen, “doncs, ens ho podrien retornar”. Sí, home. Molt caradures. A mi no em serveix un gremi que només sigui per plorar a les institucions i a veure què ens toca del pressupost que hi ha. I jo crec en la gremialitat. Quan vàrem fer les jornades Edicionària a Comerciants de Núvols en vàrem parlar. Enguany les volem tornar a fer. Veure què es pot fer en col·lectiu a mi m’interessa, però no per plorar.

Vivim un moment de regressió democràtica. Ho veus en l’àmbit d’edició?

Més conservadorisme? Als anys 70, no sé quines condicions econòmiques tenia Balcells quan va publicar tots els del boom llatinoamericà. Segons la seguretat econòmica que tenguis i el tipus d’empresa, pots ser conservador o no. Pots arriscar si ets Planeta? No ho sé. Dels que conec d’aquí et puc dir que han estat conservadors durant tota la seva existència. I que ara no han canviat. I a escala estatal no ho sé. Tot depèn, també, del número d’exemplars que puguis tirar. Jo en faig entre 300 i 500.

IncendiJo veig poc risc, en general.

Bé, hi ha La Felguera, que m’encanta. L’editor nom Servando Rocha, que és escriptor també, però és clar, no conec les seves condicions. Però sí que és molt homogènia l’oferta a les llibreries. Estic d’acord amb això. I amb la música passa igual. Si vols alguna cosa diferent, has d’anar als segells petits que fan coses pròpies i diferents. Però això passa amb tot. El discurs de Mas no serà mai el discurs de la CUP perquè són petits. Pablo Iglesias era un trotskista-leninista fa un any i ara és un Pedro Sánchez qualsevol.

I tu vols quedar sempre petit?

No. Jo vull quedar curiós sempre. Quan em diuen “és que tu no vols vendre”, contest “tant de bo els meus llibres fossin best-sellers”, això significaria que hauríem canviat prou la societat perquè vulguin llegir coses d’aquestes. Sé que no passarà, però per això els meus objectius no són quedar en la memòria de ningú, sinó aprendre. Tant de bo un dia pogués tenir gent contractada. Això voldria dir que les coses van bé, però sense canviar els objectius. Perquè aquí és quan ens perdem tots, crec. O faria una altra cosa, una feina ordinària remunerada. Ja ho he fet altres vegades en la meva vida.

Què tal ser autònom?

Fer-se autònom… M’ho estava plantejant. Ara fa tres anys que no estic cotitzant. 240 euros mínim de quota… Si no has estat mai autònom, el primer any tens una rebaixa. Però, com ho fas? Ara tenc 32 anys. I estic en aquests moments com a associació cultural, la de Xicra. Ja teníem l’estructura feta i me l’he quedada. Despropòsit és la marca comercial. A Anglaterra, els autònoms paguen 40 lliures, que són 50 euros. Entenc que hem de mantenir les estructures públiques, però això no és normal. No entenc que no depengui de l’activitat o facturació que tenguis. Una persona que guanya un milió d’euros paga de quota 240 igual que jo. Aquí no anam bé. Però ara en Pablo Iglesias ens ho solucionarà tot (riu).

Per últim, quins llibres t’hauria agradat editar?

The Sandman, de Neil Gaiman (Planeta deAgostini). Y Estafados, de Alex Robinson (Astiberri).

Elena Vallés
About Elena Vallés
Periodista quan em deixen. Sóc fan d'Enric González, de les cróniques de Joan Didion , de les columnes de José Luis Alvite, de les entrevistes de Rafael J. Alvárez, dels articles de Rosa Olivares i de la mala hòstia a cops mala de justificar de Carlos Boyero encara que Jordi Costa sigui més bo. Més apropet, I really love Matías Vallés facts. 'Diario de Mallorca' és ca meva des de 2007. Vaig començar a 'El Mundo/El Día de Baleares'. M'agrada l'art perquè té a veure amb el fracàs i la dissonància. El periodisme es resumeix perfectament en aquesta frase: "En cada mesa, un Vietnam".