DDAA, “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” (Runaway, 2015)

Sgt Peppers - RunawayDe document històric és la mesura justa, ni més ni manco, de com s’ha de valorar aquest disc després que hagin hagut de passar fins a vint-i-tres anys per veure la llum en tot el seu conjunt. Tant és si és ara com abans, el cert és que, de totes maneres, un tribut mallorquí al Sgt. Pepper’s no traspassaria l’anècdota. Però, en perspectiva, és tota una peça arqueològica indispensable ja només pel valor testimonial que té: representa una generació de músics illencs, combregant agermanats, des del rock’n’roll a l’electrònica, passant pel hardcore i el reggae; a més de ser un tribut curiós i ambiciós per a l’època a Mallorca, abordat però amb certa broma que és com ens arriba més de dues dècades després. Testimoni d’aquells primers anys noranta, però no de la generació que Sexy Sadie acabaria representant sinó de grups mallorquins que ja venien de la generació de finals dels vuitanta. I capítols a part tendrien també altres gravacions oblidades d’aquella generació que tampoc no arribaren a sortir a la llum -i que també serien un regal caigut del cel- com, precisament, la regravació amb Fernando Pardo (Sex Musem, Los Coronas) que els mateixos Sexy Sadie -encara amb Miki Serra- feren de l’Onion Soup.

El Sgt. Pepper’s mallorquí que el 1992 idearen Mané Capilla i Ángelo Borrás al seu estudi Desgrabaciones que tenien al camí de Jesús, al polígon de Can Valero, una de les “factories” més actives d’aquells anys i per on passà gran part dels grups d’aquell temps. Una celebració a la mallorquina, aprofitant que el disc dels Beatles aleshores en feia vint-i-cinc (1967), que fins ara s’havia mantingut inèdit i que tan sols alguns el poguérem sentir o de les cintes originals gravades en un 24 pistes analògic o de quan na Mònica Borràs el posava just quan s’havia enregistrat en el seu Local d’Assaig de Ràdio Jove.

Només dues, i coincideix que són les millors, són les que no es desaprofitaren per part dels seus autors per publicar-les en aquells anys ja que hi havien invertit temps en enregistrar-les, una fita -recordem- difícil i costosa, que no avui dia. En aquell moment, i de tot el pack, eren les dues bandes mallorquines més actives i de les més reconegudes a l’Estat, i fins i tot a fora: Los Valendas i Cerebros Exprimidos. Els primers -la millor assumpció beatliana a l’illa de tots els temps- referen el “She’s Leaving Home” i després, quan el disc tribut quedà inèdit, l’aprofitaren de cara B del single “Narrow Minded Kids”, cançó del segon disc del grup One, Two… Tree!, el que produí Peter Holsapple. Tot, gust i mestratge exquisit que sempre ha tengut el grup. És una de les cares, la fidel, d’aquest Sgt. Pepper’s. L’altra, la més bandarra, la de Cerebros que envestiren el “Good Morning, Good Morning”, el qual cinc anys més tard es va aprofitar per incloure’l al recopilatori benèfic de 22 grups mallorquins Bosnia Vive (Malafama Records, 1997). L’altra profanació al Sgt. Pepper’s va ser la de Digital Terror, el projecte que aquell mateix any 92 havien creat Pere Trotz i u-Nico i que només va veure publicat en l’època el seu tema “Classic” a l’EP que edità el fanzine La Parturienta. Digitalisme terrorista per al “Within You Without You” de dos culs inquiets per la música industrial i el so Sheffield, aleshores tan en alça.

El “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” d’Al Fuego and The Gang és funk amb so Manchester. Va ser un grup més de l’historial curricular del capo de Desgrabaciones, Mané Capilla, després d’haver-se assegut a la bateria anys abans amb Furnish Time, Trazom Tzara, Al Fuego o Wonkhaï Palma, tot un activista de l’escena. Si Furnish Time queden per a la història insular -entre altres moltes coses- com els precursors de ser els vencedors del primer Concurs Pop-Rock de Palma (1983), els tercers en aconseguir el primer lloc varen ser Trazom Tzara, el grup de Miguel Haro format el 1984. Per a aquest tribut, Haro va refer el “Being for the Benefit of Mr. Kite!” en una espècie de comèdia musical de sintes. Precisament, la de Tumbet, el grup-“culte” de Felip Carbonell -resident fa anys a Irlanda i qui fa res ha publicat Els colors del temps-, també frega el musical interpretant un “Fixing a Hole” més blues.

Altres curiositats que descobreix aquesta publicació que s’ha recuperat en motiu de la darrera edició de la Fira del Disc són noms que d’entrada poden dur a estranyesa fins i tot als coneixedors de la història musical de l’illa. Noms com Billy Shears And The Badfingers. Però cantant hi descobrim Jaume Noguera, una de les cares d’IB3 Televisió de fa anys i que en aquells anys era el cantant de Bourbon Gratis, grup que un any abans que es fes aquest Sgt. Pepper’s havia guanyat el novè Concurs Pop-Rock de l’Ajuntament de Palma que els va donar dret a editar el seu únic LP. Ells s’amaguen darrere d’aquest nom de personatge que es va convertir en l’encarnació que (si de McCartney, que si de Starr) tenia el vuitè àlbum dels Beatles.

Més noms del pop del moment eren Los Miembros i Pasos Perdidos, tots dos amb un únic disc petit de discografia. Els primers, de fet, acabaven d’enregistrar a Desgrabaciones el seu únic maxi Si vuelves a escapar (Blau-Discmedi) i els reclutaren per a l’àlbum per fer un “Getting Better” power-pop amb mariachis. Els segons, amb el “Lucy in the Sky with Diamonds” versió delay, tenien recent el seu únic single i poc temps després gravarien als mateixos estudis de Can Valero la seva darrera maqueta.

El “When I’m Sixty-Four” va recaure a Més Renou, la formació que en aquell moment tenia Andreu Muntaner, que més tard seria Lobo. No fa falta tornar uns anys enrere amb el lúcid “Cuando sea un sesentón” d’uns altres mallorquins Grupo 15 -una de les traduccions a Mallorca dels Beatles- per saber, tot i que hagin passat més de vint anys i no hi resti frescor, que és una versió de verbena. En canvi, i sense canviar d’estil, Los Cuatreros es feren seva el “Lovely Rita” i dos decennis més tard encara sona autèntica. Los Cuatreros, des de fa anys Cool Daddies, tota una institució. Si l’”A Day in the Life” és un dels confits de Lennon-McCartney i del Pepper’s, Reggaelex posen el tribut llépol d’aquest homenatge. Reggaelex en l’època varen ser el grup de reggae-fusió més brutal de l’illa.

Una celebració que, com no podia ser d’altra manera perquè encara veníem del fenomen “We Are The World”, acaba amb la coral “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” firmada per Amics d’en Pepper que inicia el millor beatlià del disc, sens dubte, Xavier Escutia (Los Valendas), a qui secunden a les veus Joan Carles Palou d’El Primer Tercio (també a l’acústica en el que és la seva única aparició en el disc), Teddy Bartol de Los Cuatreros, Paco de Los Miembros, Ángelo Borrás (Sunflowers, també a l’espanyola i piano), Mané Capilla (a la pandereta, també) i Andreu Muntaner. És just la darrera anècdota d’una celebració de germanor que deixa premsat en disc, a la fi, un període de la nostra història musical que ha masteritzat Rafa Rigo a Urban. Per això, i tan sols per això, tot i que no passi del deport, és un llegat de justícia.

Celestí Oliver
About Celestí Oliver
Una vida de ràdio. Des de Titoieta Ràdio, Som Ràdio, Ràdio Ciutat Vella, Ona Mallorca, fins a Ona Mediterrània, actualment, on fa Micro, de dilluns a divendres. És corresponsal de Rac1 a les Illes, escriu a Cultura de l'Ara Balears i ha col·laborat a MondoSonoro. No toca res ni enlloc: els nassos.