Old Kids Brigade, La vella història de sempre

Paradeta Old Kids amb vinils

…La de dos amics emmalaltits pel punk que, un bon dia, decideixen fer una passa més enllà i crear el seu segell/distribuïdora. En temps rècord, el nom d’Old Kids Brigade apareix a més de vint referències discogràfiques que abasten gèneres tan diversos com el hardcore-punk, el psychobilly, el noise-rock o el post-metal: principalment, grups mallorquins, però també d’Euskadi i Catalunya. Si no els coneixes, segur que els tens vists. Òscar Daniel Martí és un dels històrics del circuit punk mallorquí per haver format part de Bad Taste i Mallörkaos temps enrere i, a hores d’ara, a Wasted i Iron Merda. Daniel Roc no és músic, però càmera en mà, documentant amb detall cada concert al qual assisteix, podria passar per ser una versió illenca de n’Steven Blush. Dos amics que, a partir de la passió i la militància, han enlairat un dels projectes més inspiradors que hi ha, ara mateix, a l’underground mallorquí. Per tercer any consecutiu, Old Kids Brigade celebren la seva existència amb un concert on actuaran The Quatermass, FEMS, I.S.D., Broken Youth, Trau, Wasted i Blunt. A més, s’hi podrà veure l’exposició Mara Vs. Dani, amb un conjunt d’obres de Mara Mullor Beltrán a partir de fotografies del mateix Daniel Roc.

40Putes: Primer de tot, voldria saber com i quan vos coneguéreu… 

Òscar: La veritat és que no ho record molt bé. Imagin que a qualque concert, el més segur. Deu fer uns quinze anys, no?

Dani: La veritat és que ja fa temps que ens coneixem. Per ventura d’una de les reunificacions de Bad Taste. O d’abans, fins i tot, de parlar una mica entre concert i concert. T’ho pots imaginar: “Eh, m’agrada la teva camiseta”, “Gràcies! Coneixes la banda que varen tenir abans, quan feien hardcore amb influències amish?, -No, ja els escoltaré”. O també hi ha la versió: “Eh, bon concert, -Tu creus?”. “Sí, heu sonat d’escàndol”. No sé, un intercanvi d’informació. Crec que també va ajudar el fet de compartir gustos musicals, pensar de manera molt semblant i punxar al Bugulú. La vella història de sempre.

Òscar: Segur, tocant amb Bad Taste. La veritat és que segur que ens teníem molt vists d’abans. Ell estava fent fotos i donant suport a l’escena d’aquell moment.

L’escena que em ve d’en Dani, fins i tot abans que el conegués, és fent fotos. Quan començà el teu gust per documentar els concerts als quals vas?

Dani: La meva tècnica és més aviat dolenta, però des de sempre m’ha agradat la fotografia. No tenc cap pretensió artística, només de documentar, com bé has dit. Tot va començar l’any 2004, quan em van regalar la meva primera càmera digital: una HP que em va durar fins al 2012, aproximadament. Quan la vaig tenir a les mans vaig pensar: “Què puc fer?”. Res, vaig decidir que millor aprofitar-la i mirar de documentar una mica l’escena. La meva principal influència és el llibre de n’Steven Blush, American hardcore. I Frank Cappa, també. Abans penjava les fotos, però des de fa un parell d’anys no.

I això?

Dani: Més que res per certes polítiques de certes xarxes socials. El que faig ara és passar-les a la banda i que en faci allò que vulguin, però que, per favor, diguin de qui és la fotografia. Quan va morir la vella, me’n van regalar una altra, una Olympus Pen i una nit, a un concert, vaig descobrir que podria fer vídeos amb una bona qualitat. Idò dit i fet: vaig configurar un canal a Youtube on vaig penjant una o dues cançons de les bandes que m’agraden, depenent de si tenc espai a la memòria o no. Abans, la meva germana em va deixar la seva càmera de vídeo de les seves noces i vaig fer dues cintes quan van venir de gira els Afganistan Yeyés amb els Erantzun a Factoria i als locals de l’Hipòdrom. Fa cosa d’un any, en Joan de Balas Perdidas/Fracàs Absolut les va passar a format digital i ja hi són, a la xarxa.

Óscar i Dani Old Kids

La idea de muntar un segell discogràfic… Una idea premeditada o la típica locura del “dit i fet”?

Òscar: Bé, això va néixer simplement com una iniciativa per dur algunes bandes amigues a tocar aquí. Ens vàrem posar un nom de batalla i llestos. Després, poc a poc, la distribuïdora va agafar forma. Volíem, simplement, moure material, conèixer altres distris i, clar, aconseguir més vinils. En definitiva, donar suport a l’escena, en la qual hem viscut tota la vida. La cosa va anar bé i ens va agradar, el tema. Per això, vàrem començar a posar un poc de pasta per a coeditar discos. La realitat és que, com jo tocava a vàries bandes, a l’hora d’editar els nostres vinils, Old Kids Brigade era el primer segell en posar doblers.

Dani: Sí, bona resposta. Aquesta idea, la de crear un segell del no-res, és com una llavor que, a poc a poc, va creixent a dins, sobretot amb una idea primigènia que és la de fer costat a l’escena, ajudar a editar i a moure les bandes mallorquines. Però també hi hagué una mica d’improvisació.

La Brigada dels Al·lots Vells… D’on surt aquest nom? 

Dani: Ell ja tenia el nom pensat…

Òscar: Jo diria que per dues parts. La primera és bastant òbvia: jo duc ficat a l’escena des dels primers anys noranta. Ja no sóc un nin, però sempre seré jove d’esperit. Donaré guerra fins a la mort si el cos aguanta. La segona, pels Youth Brigade, de California. Sempre han estat per a mi un pilar. M’agraden molt. No sé… Youth, Old, Brigade

Dani: La cançó “Young ‘til I die” dels 7 Seconds també hi és present. Jo no sóc tan gran com ell, però tampoc és que sigui un al·lotet. El nom i el concepte eren interessants. Per tant, endavant ses atxes!

Òscar: Un dia vàrem dur una banda a tocar a Mallorca, durant les primeres passes d’aquesta història. Posàrem: “Organitza: Old Kids Brigade”.

12 polzades, 7 polzades, cassettes… Però cap CD. 

Dani: És vera. El format és important. El so dels CD a nosaltres no ens acaba d’agradar, encara que per ca nostra n’hi ha un munt i alguna cosa ens compram en aquest format, però l’evitam. Només tenim allò que és indispensable en aquest format. Ens agrada més com sona un disc de vinil o una cinta i la mena de ritual que hi ha a l’hora de fer-los sonar.

Sou enemics declarats d’aquest format ?

Dani: En CD només distribuïm material de les bandes mallorquines, per exemple, perquè volem potenciar, al màxim, a les d’aquí. A més a més, el CD no té gaire sortida comercial però, en canvi, el vinil i les cintes sí.

Òscar: Jo crec que el CD està obsolet. Ara tenc 41 anys. He comprat vinils des que en tenia 16 o 17. Potser, en el meu cas, això és un tema d’educació: vull dir que em vaig criar amb la meravellosa col·lecció de vinils de mon pare. El vinil, en el meu cas, és un valor familiar, una cosa que ha estat unida a mi des de sempre, que em va passar el meu pare i que jo passaré al meu/s fill/s. M’he criat així i d’aquesta manera ho vull expressar mitjançant el segell/distribuïdora.

Dani: Una mica de fetitxisme, al voltant de les cintes i els vinils sí que tenim.

Òscar: Sí, és una forma de vida, si ho vols mirar així.

Old Kids Logo

I kamikaze? S’ha de ser un poc kamikaze per muntar un segell en plena crisi? 

Dani: Està clar que una mica sí que ho som, però la satisfacció de rebre els discs, de veure com han quedat, poder-los escoltar i pensar que hi has col·laborat a fer que pugui ser real… Doncs això no té preu. Lògicament que hi ha hagut qualque casta de decepció, però les satisfaccions i els bons moments són infinitament superiors.

Óscar: Totalment d’acord. En la vida t’has de tirar a la piscina sense mirar si hi ha aigua o no. No cal. Tan sols fes-ho. Les decisions són un punt positiu: si no es prenen, és el primer error… Si no hi hagués kamikazes en aquest món no hi hauria alternatives al sistema generalista imperant. Et pots equivocar i pot sortir malament, però ningú mai podrà dir que no ho has intentat.

Pel poc temps que duis en actiu, com a segell, és insòlit que tingueu tantes edicions. Símptoma d’hiperactivitat? 

Òscar: Tampoc crec que duguem un ritme frenètic, ni molt menys. És cert que hem editat coses, sí, però si anés millor encara haguessin estat més. No podem perdre de perspectiva que Old Kids Brigade no és una ocupació a temps total. Jo tenc la meva feina i les meves responsabilitats. Si això funcionés a ple rendiment, set hores els cinc dies de la setmana… Potser sí que parlaríem de ritme, resultats i productivitat. El material es mou bé: la col·laboració entre les distribuïdores és el motor de tot.

Dani: Mira, de tots els doblers que hem aconseguit mai no ens hem quedat res: simplement ho hem destinat tot a ajudar a editar i potenciar les bandes i a allò que es cou a Mallorca. I no, no som mànagers. Procuram no tenir gaire despeses per a fer servir la totalitat, en la mesura que ens és possible, de la caixa en les edicions. També ens movem tot allò que podem amb els nostres contactes perquè gairebé totes les nostres edicions són coeditades amb altres segells.

Hi ha segells que tenen una línia molt clara, sigui musical o gràfica. Voltros, en canvi, sou imprevisibles. Dins d’un mateix calaix t’hi trobes  Usura i Hombre Lobo Internacional; The Quatermass i Marasme; Iron Merda i Forces Elèctriques d’Andorra… Vull dir que és una mescladissa important. 

Òscar: Vàrem néixer com un segell de hardcore-punk, però pens que, com es diu, en la varietat està el gust. A mi, de fet, em remet al famós pilar dels meus gustos musicals: “Todo es rock and roll”. Amb molt d’ull, però a mi m’agrada tot tipus de música. Tot té un valor i tu, probablement, m’entendràs bé en aquest cas, quan ets músic. Tot tipus de treball té el seu valor: des del garatge seixanter al jazz; des del power-pop dels setantes al hardcore o grindcore. El que està clar és que…

Paradeta d'Old Kids Brigade

Fugiu de l’especialització?

Dani: L’especialització és avorrida; millor l’eclecticisme! (Rialles). Ara, en sèrio: jo també escolt molta música i variada; la sé apreciar en major o menor mesura, també si estic d’humor. Com bé ha dit n’Òscar, el segell va néixer amb una idea prou clara que era la d’editar i moure’ns pel món del hardcore i el punk: mirar d’editar i moure les bandes mallorquines d’aquest àmbit. Miram que les nostres edicions entrin dins dels nostres gusts musicals i, sobretot, la seva actitud però, per desgràcia, els doblers són qui tenen la darrera paraula perquè si la caixa està buida, no podem fer res. Si hi ha segells que s’especialitzen, de conya, de veritat, me pareix de luxe perquè, com deim per ca nostra “del seu pa en faran sopes”, aplicable a nosaltres, també. Si qualcú s’estanca és perquè es vol estancar. Això me pareix a mi. Si t’agrada molt un estil i només et vols dedicar a aquest estil, em sembla de conya: tenen tota la meva admiració i més si són del món DIY perquè la resposta i la via més fàcil és anar a les fórmules dels grans o dels estils que estan de moda. Per això la gent que fa allò que realment li agrada i el fa feliç, doncs, tot el meu respecte perquè moltes vegades, la moda està present. Amagada però present.

Òscar: Jo crec que la raó d’editar música dispar l’hem de cercar més en l’actitud que en l’aspecte música. De fet, per a mi té més importància. Si ens agrada el material, són uns dels nostres i hi ha pasta al calaix… Endavant!

Imaginem que vos arriba una gravació d’un nou grup. Un de vosaltres  l’escolta i flipa tant que diu: “Ostres, hem d’editar això!”. L’altre, en canvi, es queda fred i no ho veu clar. Què es fa en aquests casos? Com es maneja la bicefàlia d’Old Kids Brigade? 

Òscar: Sí, això per suposat que ens ha passat. Tot i que treballem junts, tenim opinions diferents. Amb en Dani compartesc ideologia i gusts molts similars, però també hi ha diferències en molts d’aspectes. És el més natural.

Dani: Com et pots suposar, en el moment en què diferim, ho pensam, meditam i, sobretot, en parlam. Sí, tenim uns gusts musicals i una manera de pensar molt pareguda però com diu n’Òscar som dues persones molt diferents. Per tant, el secret és respectar-nos les opinions i mirar d’entendre l’altre. He de dir que, per sort, poques vegades diferim.

Òscar: Sí. El secret és respectar i saber entendre sempre al teu company, tot i que no hi estiguis d’acord… Venim a ser com una parella, però sense sexe… per sort! (Rialles).

Óscar + Old Kids, obra de Mara

En aquests moments, a Mallorca hi ha un grapat d’iniciatives dedicades a editar punk, en qualsevol dels seus formats. Old Kids Brigade, Metadona, 1984, Sangre Azul, Punkaway, a baix ritme Aïllament Records… I les que em pugui estar deixant. Com valorau que, en uns moments com els d’ara, a una illa petita com la nostra, estigui passant això? 

Dani: Jo crec que això vol dir que a Mallorca hi ha moltes coses a dir i també que hi ha moltes bones bandes. A Mallorca, de fet, sempre hi ha hagut un bon nivell de grups però, per desgràcia, sempre hem passat una mica desapercebuts o engolits per llocs molt més grans. Això no és tan important com el fet que gairebé no hi ha un relleu generacional: ja no es veuen tants de joves als concerts. Igual que les bandes… Imagin que sí que té a veure, però no sé fins a quin cert punt és decisiu. Abans, per ventura no eren tants de segells de l’illa, però les edicions es movien. Ja saps, l’època d’Asia Carrera (AxCx), TupaTupa, la botigueta de la CNT… A més, també depèn del públic, si consumeix o no, el material editat. Segons el moment, les bandes s’han adaptat a les condicions amb les quals s’han trobat però està clar que si hi ha més segells que facin costat a l’escena, aquesta creixerà perquè tendrà una empenta.

Òscar: Jo pens que sí, que és bo que siguem un bon parell de segells que ens dediquem a això, a Mallorca. És bo que tenguem filosofies similars, en un circuit de col·laboració DIY. Això forma part de la nostra resposta al món en el qual vivim. És un fet més de la nostra “lluita” diària individual per canviar, a poc a poc, un circuit tan injust i efímer com és el musical i artístic. No sé, tots tenim alguna cosa a dir o expressar, alguna cosa a editar o publicar… Llavors, molt bé! Fes-ho! No esperis res de ningú.

Com es mouen els discs que editau? Hi ha més feedback amb la gent d’aquí o amb la de fora?

Òscar: Crec que es mouen bé a tots els llocs. Potser, una mica més a la resta de l’Estat, possiblement perquè hi ha més gent interessada. O tenen millor mobilitat o sortida…

Dani: Si, cert. Com bé diu n’Óscar, a la Península i Europa hi ha més gent que a l’illa. Per sort (Rialles). Però és vera: el nostre material es mou bé perquè ens movem aviat per oferir-lo a fora. A més, tenim una clientela fidel que es refia  dels nostres gusts. Pensa que Mallorca és una mica reduïda físicament i que aquella idea que aquí fermam els cans amb llonganisses no és veritat. Per mor d’aquesta realitat, intentam ajustar al màxim els preus per a què siguin assequibles per a totes les butxaques.

Me’n record, Dani, que un dia em digueres que el que més veneu és dbeat…

Dani: Sí, el dbeat i la brutor sempre ens ha agradat i es mouen prou bé…

Òscar: Pens que, a Mallorca, el moviment va per èpoques i es mou un poquet per tendències. O modes, tot i que no agradi la paraula. No podem generalitzar, però aquí es mou una mica millor el dbeat o el punk vuitanter rotllo espanyol.

Dani: Crec que això de les modes no és ni bo ni dolent. El material que tenim a la venda és prou variat. El nostre espectre és molt ampli, més que res perquè va una mica de la mà dels nostres gusts. Una de les nostres feines, sigui als concerts o per la xarxa, és la de recomanar discs i grups als nostres amics que ens han comprat qualque disc, xapa, camiseta o parches. Al cap i a la fi són amics.

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.