Les revetles i els pròxims Antònia Font

AF

Diumenge 27 de setembre: 

Les revetles d’estiu, aquells esdeveniments capaços d’erigir-se fites organitzadores dels calendaris estivals de mallorquins i mallorquines. Un fenomen sociocultural que no parla de nosaltres sinó que és un constructe en si mateix. Una tradició que, tot i la senzillesa de la fórmula (concerts i/o dj’s + begudes espirituoses arreu), amaga certes realitats que li lleven a un la ressaca de cop, de pensar-hi quan s’aixeca al sendemà.

Ahir durant la revetla a què vaig anar uns amics em conten un episodi en què s’han vist implicats, amb un tipo intentant cortejar una de les nostres amigues que, amb pretensió de rebutjar la seva oferta efusiva, li assegura que té parella i que és aquella al·lota d’allà. La finta deriva en un acte de certa violència, tanta sort que no cap a la nostra companya sinó més aviat d’automutilació de l’home en qüestió. Problema número u: l’homosexualitat o la bisexualitat no haurien de ser excuses per sortir-se’n d’aquestes tessitures, no haurien de ser l’anormalitat que desencadenés el rebuig del mascle alfa envers la nostra amiga. Problema dos: mentre em contaven això, de fons, el grup cap de cartell de la revetla ens instava a tots a follar. Sí, quasi en clau de míting polític el cantant prometia a l’audiència sexe, ens esperonava a fer d’aquella nit un memorable Ironman cap a l’ejaculació. I la gent i els seus whisky-cola, i la gent i el seu esbarjo, i la gent i la seva alegria.

La qüestió és delicada perquè comporta problemàtiques que aparentment no tenen per què anar de la mà però que no deixen de ser causes i conseqüències que fan de les revetles aquells esdeveniments que avui a mi em puden una mica. Perquè ens entenguem des del principi: del deficient procés de promoció musical de les revetles se’n deriven problemes socioculturals. I ara molts vos dureu les mans al cap i pensareu que en faig un gra massa, que al cap i a la fi les festes d’estiu no són més que això, festes en què ens regalem unes hores de pèrdua de la vergonya i relaxació social.

Continuu fent voltes a l’assumpte i record que poc abans de partir de Palma m’havia trobat els Ceremoney escalfant motors pel concert que havien de fer al Maraca. I pens: “Ostres! Els Ceremoney a una revetla… Funcionaria?“. Clar que sí, com funcionarien molts altres grups locals que fan música susceptible de ser gaudida, ballada i que ho fan amb composicions pròpies i un gust més que respectable, si no digne de la major de les aprovacions. Em vénen al cap tants noms de grups que podrien resoldre una actuació a una festa d’aquestes, però sobretot em ve al cap una conversa amb en Tomeu Janer (Fora des Sembrat). En Tomeu parlava d’aquella època daurada en què el jovent demanava als ajuntaments, més aviat suplicava, que Fora des Sembrat o Antònia Font toquessin a la revetla del seu poble. Eren grups que feien alguna versió, sí, però a qui la gent estimava per les seves cançons. Antònia Font s’erigeix avui com un símbol de mallorquinitat, un segell de bon gust que ens apropiem i el qual lluïm, però no ens estam adonant que seguint el joc de la fórmula-concert de les revetles d’aquests darrers anys estam barrant el pas a susceptibles Antònia Font futurs. Ja podem votar MÉS i celebrar un govern d’esquerres, ja els podem demanar que ho capgirin tot en qüestions culturals, ja podem mirar emocionats allò que pot passar avui mateix a Catalunya, ja podem fer càbales amb un futur autogovernat o no. Però la militància hauria de ser per a sempre, i anant a una revetla rere l’altra sense qüestionar-se que, pel que fa a actuacions, el pastís se’l mengen sempre els mateixos i que aquest fet està empobrint la nostra cultura i en conseqüència creant problemàtiques de gènere, entre d’altres, estam essent de tot menys conseqüents.

Als que ens dediquem a això de la música és difícil que no ens faci mal veure com dos o tres grups toquen “La Chica ye-ye” un rere l’altre, o recorren a la jugada fàcil d’un “Boig per tu”. Els mateixos grups que es repartiran els concerts més importants i a qui per tant haurem de veure cap de setmana sí i cap de setmana també. Les versions, i els grups de versions. Discussió eterna i en la qual jo em posicion dient que l’exercici pot ser molt interessant sempre i quan aquella versió aporti quelcom, sigui una versió de veres, no una còpia (sempre pretesa, poques vegades aconseguida) de l’original. Si a això hi afegim la fredor interpretativa i una execució moltes vegades qüestionable, el resultat pot arribar a ser terrorífic. Guitarristes i baixistes sense amplificadors i que toquen per línia, la sonorització des de la taula senzilla i que pugui fer-se ràpid, perquè tot pugui ser enllestit en el menor temps possible; que al cap i a la fi això és una feina, hem vengut a guanyar-nos uns euros, no a fer art. DE VERES?! Perquè nosaltres seguim allà, a la plaça ballant aquelles cançons en mode zombie, en una sort d’escena orgiàstica que em recorda al final del llibre El Perfum. I d’entre tot això, cert mal gust en la pretensió de fer de l’espectacle també un show humorístic, una ossifarització fallida que acaba derivant en la celebració per part nostra de comentaris masclistes i comportaments censurables des de la política del gènere. Aquells mateixos comportaments a què no donaríem cabuda en una conversa de bar, relaxada i amb totes les nostres facultats.

Mentre els ajuntaments contracten paquets per les festes i s’autoconfirmen veient com la fórmula funciona -la gent sembla estar contenta- deixem en la impossibilitat que un grup amb més vocació artística cerqui fer-se un lloc en escenaris susceptibles d’ajuntar molt públic, tot caient en el parany que la gent no s’interessa per cançons que no coneix. És clar que no reclam un lloc a les revetles per a grups mallorquins la naturalesa dels projectes dels quals no estigui en consonància amb un ambient festiu; dit d’una altra forma, no reclam els concerts de revetla com una cosa que certs grups ens puguin haver arrabassat a d’altres com ORA, que no hi pintaríem res. Però hi ha d’altres bandes que sí funcionarien; pens en Barrumbada o Waiting the Widow, altra vegada en Ceremoney, o d’altres grups en actiu com Dinamo, La Gran Orquesta Republicana, fins i tot el surf dels Hattori Hanzo, o la festa que són Jorra i Gomorra. És música feta des de la vocació, una extensió real de l’ànima del grup que les està interpretant perquè les sent seves i que també pot ser ballada, un se les pot aprendre i cantar-les i pot ser gaudida des del primer fins a l’enèsim cubata. On és el problema?

Tampoc vull soterrar l’exercici de fer versions; es poden fer des del bon gust i se’n poden fer de temes que no estiguin tan esgotats com “Rock and Roll en la plaza del pueblo”. Com ho vàrem veure fer a Marco Paul i companyia o als Monsters of Palma a la festa del Sabotage amb motiu de la Nit de l’Art de Campos. Així sí. Que la gent ballava eh! I la festa va durar fins ben entrada la matinada, ben bé com una revetla de poble. Per què no ha de funcionar en altres contexts? Així i tot, i per altra banda, sí que crec que hi ha propostes mereixedores de censura, tant per la sensació de fredor que donen en el seu enfrontament de l’activitat musical esdevinguda simple feina com per l’apologia de comportaments i arquetips imperdonables. Tot i que voldria puntualitzar, no totes les bandes cauen en aquest darrer joc i, per tant, no es mereixerien sentir-se al·ludides per la meva crítica.

Confiï, tot i el pessimisme que avui m’envaeix, que un dia salvarem les revetles i en farem una oportunitat d’encontre cultural en què l’art i l’esbarjo no estaran renyits, en què podrem beure fins a perdre la consciència a la vegada que gaudim dels pròxims Antònia Font.