Lluïsa Febrer, Porno vs. selfies

Lluïsa Febrer

Els professors de Belles Arts la putegen amb la tècnica i el dibuix al natural. Ella respon amb bones idees i un dibuix de línia clara i colors rotunds que fa equilibris entre l’estil urbà, certa abstracció tribal i el simbolisme. Com a resposta a la rigidesa i beatitud d’una mestra, va començar les il·lustracions pornogràfiques de Boixar or die, que després es convertí en un fanzine que ara pul·lula per ll’Illa. La religió i el sexe són els seus temes predilectes, així com la reinterpretació d’imatges emblemàtiques de la història de l’art o icones de la cultura popular illenca com el dimoni o el porc. Prové de “la Mallorca profunda”, Sant Joan, i té 20 anys. Ha exposat a la galeria Sacma de Manacor i aquest estiu a Can Timoner de Santanyí. A part del dibuix i la pintura, practica una fotografia performativa on el subjecte és ella mateixa. Els elements dissonants que introdueix eleven els seus autorretrats a la categoria d’antiselfies. Se’n fot dels “me gusta” que marquen la pauta a la seva generació. Fa colla amb Pere Salvà, Pere Banek i Tomeu Cabot de Taller Llunàtic, el seu valedor. L’artista reconeix que fa petites performances privades que algun dia veuran la llum. Cal quedar-se amb el seu nom, Lluïsa Febrer. En sentireu parlar.

40Putes: El teu darrer projecte és el fanzine eròtic Boixar or die. Com va ser l’origen?

Lluïsa Febrer: Molt absurd. En realitat és un projecte que no s’havia de vendre mai. És un projecte de l’escola, de la universitat. Havíem de fer alguna cosa amb aquarel·la per Nadal i jo a la meva professora mai li he caigut bé, sempre em posa notes molt baixes, és molt beata. De fet a la revista posa “no apte per a beates”. I em vaig dir, “no faré el que fan tots els altres. M’ho curraré molt però faré el que voldré per provocar-la”. I, clar, no la vaig ni acabar. Li vaig dur sis pàgines i ho vaig deixar allà perquè tothom ho miràs i realment a tothom li va agradar manco a ella, que va fer com si no ho veiés. I ara m’agradaria anar allà i dir-li: “Mira, està acabat, i ha tengut èxit i tal”. Però aquesta dona m’ho va tirar pel cap pràcticament. I al final vaig arribar aquí i…

I vares aprovar?

Vaig aprovar l’assignatura, però no sé si aquest treball el vaig aprovar o no. No li va fer cap gràcia. Jo ho sabia que no li faria cap gràcia. Però no em mereixia suspendre. Ells [els professors] ho valoren tot molt subjectivament, i això mai m’ha agradat. Quan vaig arribar aquí, vaig mostrar-ho a algunes persones. Per exemple, a Pere Salvà, que l’he conegut aquest estiu, i altra gent que es relaciona amb ell. Em varen animar que l’acabés. I la vaig acabar. La vaig dur a impremta i la vaig començar a distribuir. I realment ha estat el meu primer fanzine i he vist que això té molta ortida. No per guanyar doblers, però sí per difondre a les totes. I trob que ha tengut molt bona resposta.

Boixa or Die - Lluïsa Febrer

Et planteges un segon número de Boixar or die? El faries sola o amb més gent?

No, si fes una segona part el faria jo sola. O deixaria aparcat aquest i en faria un altre. Però també amb la mateixa temàtica. He pensat que el pròxim sigui Verrim o coses així.

El sexe habitualment és una qüestió molt masculina en el món de l’art. Emperò la dona és la que sobretot gaudeix als teus dibuixos. En això et diferencies d’ells?

Trob que m’ha quedat molt heterosexual el fanzine. I jo realment si fes un segon número m’agradaria fer-ho un poc més mesclat. De totes maneres, és cert que a la revista és finalment la dona qui és súper viciosa, amb els ulls guerxos. Normalment al porno sempre deixen a la dona súper objecte. Aquí ella també és molt activa com l’home. És a dir, trob que les feministes no s’haurien d’enfadar amb jo (rialles).

Te sents deutora de les dones dibuixants del moviment Riot grrrl?

Fa poc he sentit parlar del moviment, i no en sé gaire. El dolent de jo és que no tenc referents.

Però estudies Belles Arts.

Sí. A Belles Arts not que m’he contaminat perquè em fan tenir referents. Trob que sí és necessari tenir-los, però et contaminen un poc. Potser alguna cosa que t’hagués sortit de manera pròpia, ja agafa algun detall d’aquest o d’aquest altre autor.

Lluïsa Febrer

Reinterpretes moltes imatges emblemàtiques de la història de l’art. Per exemple, a la lloba capitolina la transformes en truja.

Sí. M’agrada fer-ho. Sobretot les tres Gràcies [de Rubens]. És el que més interpret. No sé si n’has vist un que és a un McDonald’s on hi ha tres porquetes. De vegades, quan no sé què he de fer, seguesc en aquesta línia perquè sempre trob una idea.

Encara és possible la irreverència?

La gent està com a adormida. A mi m’agrada fer imatges impactants. Ja sé que tot està fet, però tot i així totes les imatges que ens bombardegen diàriament són quasi iguals o similars. En el moment que hi fiques un element o un tema tabú, com el sexe per exemple la gent, ja s’atura i diu “ui”.

En el tema del sexe hi ha molt de camí per explorar?

És ver que tot s’ha fet, però trob que hi ha una involució en tot això. I la gent està tan saturada d’imatges! Jo ho not això. Sobretot amb les meves fotografies. Sempre intent fer imatges que pareguin normals. Per exemple, me’n vaig fer una amb espaguettis pel cap. És la típica foto fashion, “mira aquesta rossa”, però realment du espaguettis pel cap. I és canviar aquestes coses. La gent està avesada a fer-se fotos per les xarxes socials. Es fan fotos rient, a la muntanya, a la platja, i quan te trobes una imatge d’aquestes a les xarxes, t’atures sorprès i penses: “Què passa? Aquesta no és la plataforma ideal perquè aquesta persona posi aquestes coses”. Som una provocadora amb aquestes coses, m’agrada riure’n. I trob que el públic ha respost bé també. Tot d’una la gent diu “aquesta està boja”, però jo no m’hi consider. Realment, sóc totalment conscient del que faig. I he de dir que ho faig per riure. M’ho pas bé. La gent s’escandalitza un poc, però la resposta ha estat bona. Si t’ho prens amb gràcia, està bé.

2b

Què li deuen els teus dibuixos d’homenets blancs a Keith Haring?

Li deuen bastant. Això forma part del primer any de carrera o el segon. Un professor estava fins als ous de mi, em deia que jo sempre anava a la meva, que feia el que volia, i que agafés un referent i fes alguna cosa. I vaig agafar Keith Haring. I vaig començar fent temes d’aquí, tipus Magaluf, o temes d’avui en dia, les cookies, les selfies… I vaig començar a fer una sèrie [Societat contaminada] en la qual va parar atenció la sala Sacma de Manacor. Em varen dir que seguís amb ella i que per setembre en farien una exposició. De fet, era un projecte que estava dins la iniciativa Noves Presències del Consell. Jo diria que aquest va ser el bot més gros que he fet en qüestió de galeries. Va ser una gran oportunitat però no em va acabar d’agradar perquè vaig trobar que els preus eren molt alts, per a un públic amb cert poder adquisitiu. Fins i tot vaig haver de fer els meus contracartells, tots posats per Manacor. Va estar bé, em va servir d’experiència, però a mi m’agrada vendre la meva obra a un preu més popular. A veure, algun dia m’agradaria estar a una galeria i vendre quadres cars, cars en el sentit que em donessin per viure més que res, però per una altra banda m’agradaria continuar fent aquestes coses [fanzines] que sé que no són per treure diners ni res. M’agradaria jugar a les dues bandes. Però mai essent comercial, haurien d’acceptar el que faig tal i com és. Però sé que és molt difícil. T’ho has de guanyar molt a pols.

Amb la teva manera de fer feina, et veus abocada al circuit underground?

Un poc sí. No m’interessa el corrent en què va tothom. M’estim més fer el que jo vull, que no em diguin què he de fer. En el moment que em posen ordre em pos nerviosa. Quan m’imposes un projecte, el meu cap ho nega. I ja no tenc cap motivació per a fer-ho. Per això, a València, enguany ho he passat un poc malament. Perquè a Barcelona en segons què sí et donaven un tema, però et deien que ho fessis com volguessis. I així quasi acabaves presentant el que volies. El nivell allà era més baixet. En canvi, a València, com que havien fet molta tècnica, jo hi anava amb zero tècnica. Però jo el que tenc són moltes idees. I notava que allà m’havien tallat una mica les ales. A la professora no li anava bé que jo tengués la meva línia personal, que és ver que sóc un poc tancada per una part, però m’agradaria que ella veiés que jo ho tenc molt clar. Que m’agrada fer això i que funciona. Però em tallaven les ales. I per això les meves notes són molt xereques. I com que tampoc anava de fer la pilota… He surat el curs, però si em fan pintar alguna cosa realista ho sabré fer però amb moltes dificultats. Tardaré molt més temps. Tampoc és una cosa que mai m’hagi interessat aprendre.

8b

Penses que no és necessari aprendre a dibuixar un cos humà, per exemple?

És necessari si la teva inquietud és fer allò. Però si la meva inquietud és fer coses més abstractes, la qüestió canvia. Jo el que faig és molt primari, s’entén amb una línia. A mi m’interessa més fer línia. A la gent que va perduda li obris moltes portes amb la meva carrera. Però la gent que ja ve amb una idea molt determinada, trob que s’hauria de concentrar en allò que vol fer. No li facis fer vídeos, escultura, quan ell ja ho ha eliminat. Potencia’l en allò que és bo. El cas és que al final et fan fer tantes coses que et maregen, jo estic desanimada…

L’ensenyament academicista no t’interessa.

No. Trob que hauria de ser més personalitzat. Perquè hi ha gent molt bona fent realisme i que et pot fer filigranes. Però jo crec que sóc més partidària de les idees que de la tècnica. Quan jo tengui una idea i realment per fer aquesta idea hagi de saber fer alguna cosa que no sé, realment és quan espavilaràs. Hi ha gent a la meva classe que li agrada fer vídeo i són uns cracks, i realment estan fins al collons de fer escultura, pintura i dibuix. A mí em passa el mateix però amb tot allò que no és dibuix o pintura.

Fas autorretrats, a les teves pintures el teu nom “Lluïsa” apareix per tot. Per què fas una obra tan autorreferencial?

O tenc un ego descomunal o d’alguna manera m’intent conèixer a mi mateixa. No ho sé. Crec que és perquè sóc una persona amb molta ràbia a dins i m’intent conèixer més.

Ràbia a què?

Ràbia a tot. D’alguna manera, ma mare sempre em diu que quan dibuix és quan estic tranquil·la i no embós a ningú. I és veritat. Estic entretinguda. Jo que sé, quan veig una notícia al diari ja em pos histèrica. I alguna crítica he de fer. I mai em conform que una notícia tengui una lectura. Ho has de reflexionar molt i tu posar el teu punt de vista. L’exemple més clar d’això és quan va surtit tot això de l’estat islàmic. Tothom carregava contra l’estat islàmic. I jo pensava, ara carregam contra l’estat islàmic, però fa 50 anys estava el Klu Klux Klan. I vaig fer una quadre on vaig posar “Busca las siete diferencias”. I era un del Klu Klux Klan amb el mateix posat que un de l’estat islàmic. I això ho vaig penjar del meu balcó, i tothom s’ho mirava. I molta gent es demanava què volia dir. I pens que jo tenia raó amb aquesta analogia. Si es volgués reconèixer l’Estat islàmic, Occident faria coses… Són aquest tipus de qüestions que jo reflexion. M’agrada fer crítiques de tot el que està passant. Avui en dia s’ha de ser crític. Per això tampoc no m’agrada Belles Arts. Fer coses maques avui en dia està molt bé, val, t’aplaudiran, però perquè s’ha de donar l’esquena al que realment està passant? Estam en una societat en què hi ha pau, però en realitat oblidam tot el que passa. No m’agrada que la gent estigui tan atordida. I d’alguna manera se’ls ha de despertar, amb imatges fortes. O almenys fer imatges que els facin pensar una mica.

4b

Keith Haring també era un activista social.

Per això tot d’una em va agradar. Tan simple i amb una frase. I el tema de les figuretes també em va interessar, perquè d’alguna manera tanta gent i tan igual; es com un ramat d’ovelles. I tan simple. En Haring m’ha fet simplificar encara més el meu estil. I també ara fa poc m’ha començat a agradar molt el simbolisme. Que era un poc tota aquesta simplicitat d’aquesta gent. Que amb un símbol pots fer moltes coses.

N’utilitzes molts. Per quin motiu?

Sempre m’ha agradat més arribar a un públic com més ampli millor. M’és igual si tenen més cultura o manco, però el que cerc és que més o menys tothom ho pugui entendre. Per això aquests quadres que vaig fer l’any passat pels colors, pens que tothom els podia comprendre. Vaig veure gent que mirava el quadre dos minuts i gent que es va tirar deu cercant tot el missatge. I em vaig adonar que podia arribar a tot tipus de gent. Fins i tot em vaig adonar que als nins petits els agradava i que als meu padrins també. Si uneixes colors, segons què arriba a un públic més ampli i segons què, no. Jo pens que l’ideal seria condensar-ho tot. Però això ja seria la meva part més pictòrica.

A l’hora de fer un quadre, fas dibuixos preparatoris?

Depèn del projecte. Si he de fer quelcom més seriós, puc estar una setmana fent idees fins que no tenc l’esbós definitiu i no em veig amb coratge de posar-m’hi. Si dic, d’avui per a demà vull tenir un dibuix, agaf una imatge, dibuix, i vaig afegint coses, són improvisaciones elaborades. N’hi ha alguns de més surrealistes.

La religió també està present a la teva obra. Treus les imatges religioses de context. Dibuixar és treure de context?

Sí, en certa manera ho és. També ho faig perquè trob que la religió és un element molt potent avui en dia. Estira molt. I també perquè jo he nascut en una família molt religiosa; els meus padrins ho són. I d’alguna manera em va costar molt dir que ja no volia anar més a missa. Als deu anys ja no hi podia anar, em feia por. No entenia res. I vaig haver de suplicar molt a ma mare perquè ja no hi volia anar pus. Estic pensant d’enviar-li una carta al Papa dient-li que vull dimitir (rialles). Sempre tenc moltes discusions amb els padrins. Però també pens que ells han nascut en això, que ja no els canviaré i que ells no em canviaran a mi. Forma part dels temps que hem viscut i de l’ensenyament que hem rebut.

14b

Et veus exposant a alguna galeria de Palma?

Són burgeses. Però m’agradaria. Segons el que faci, hi podria arribar. Però d’alguna manera hauria de censurar aquestes coses que a mi m’agraden més. O intentar-les colar, però no fetes de la mateixa manera que ara. O, simplement, també puc arribar-hi aconseguint que acceptin aquestes coses. Que crec que és possible. Si ets bona, al final el tema que sigui crec que hi pot arribar. Si està ben presentat, si és a llenços, etc., hi pot arribar.

Què en penses de la Nit de l’Art?

Vaig exposar a Noves Presències a la Misericòrdia. Està bé, però és molt postureo també. No és que diguis que hi hagi molta cosa bona. S’hauria de mirar un poc més la qualitat que no tant la festa. És més com una festa. Per passejar, per donar a conéixer la ciutat, que hi ha cultura, d’acord, però hi havia molts artistes de fora. No m’acaba de convèncer. Hi hauria d’haver un altre circuit més underground i més fort que crec que no haurien de tenir res a veure ni amb l’Ajuntament ni amb les galeries.

Què hauries de millorar com artista?

De vegades, no hauria de ser tan impulsiva amb les idees. Alguns cops veig una idea molt clara però al final ja coixeja. I també ser de vegades molt més professional amb les coses. Per exemple: fer un dibuix petit si la idea és bona. “Idò pensa-t’ho un poc més i fes-ho gros, dona”, m’hauria de dir. O amb les fotos. Hauria de tenir molta més tècnica. En realitat les faig per riure. I n’hi ha que són molt bones, però com que no m’he interessat gaire en la tècnica… Les podria fer més de qualitat, amb millor llum, cercar-me un bon espai per fer-les. En realitat, les faig a casa meva. Trob que podria pujar un poc més la qualitat de tot. I també aprendre photoshop, etc. Saber més sobre noves tecnologies.

7b

També t’interessen les icones de la cultura popular mallorquina: dimonis, porcs, etc.

Vénc de la Mallorca profunda. I això es el que hi ha. Trob que la nostra cultura està una mica atacada, d’alguna manera m’agrada treure-la i reivindicar-la. A més m’agrada treure el més fort: el que és el porc, etc.

Coneixes Albert Pinya?

Sí. També juga amb això.

Et sents propera a ell?

En aquest sentit, sí. La gent se sent molt identificada amb aquests elements de la cultura pròpia.

Quines tècniques fas servir?

Tinta xinesa, molt d’acrílic, aquarel·les… El més bàsic.

Cap on va la teva feina?

Tenc dues línies que seguesc. La fotografia n’és una. Fotografia de mi mateixa. I l’altre és la pintura, el dibuix, que també van de la mà. La fotografia l’utilitz quan me cans del dibuix i he de fer alguna cosa per riure. La fotografia és un art que crec que arriba a més gent. I el dibuix m’agradaria seguir amb el tema dels fanzines, que m’ha agradat molt. I realment ara m’agradaria canviar. Els meus dibuixos sempre tenen elements de l’anterior que he fet. És una cosa que mir molt. Van evolucionant però sempre va quedant un rastre del que he fet abans, ja siguin colors, símbols que els costa molt desaparèixer fins que ja n’he ficat de nous. Ho mir molt, això. Si agafes un dibuix d’ara i un de fa tres anys, en aquest també hi trobaràs la línia forta, els colors… El que passa és que els d’abans no tenien tants de símbols i els d’ara sí. D’alguna manera m’he de reafirmar sempre en la meva obra, ha de tenir ics coses que són meves. Sóc molt gelosa del que és meu.

Un cop estiguis molt segura potser et deixes de reafirmar tant en les teves obres. I deixes enrere el color.

Ufffff. No ho sé, el color… Els que ara tenc són bastant psicodèlics, però el blanc i negre sempre m’ha funcionat. Potser algun dia passaré a tons més apagats, no se sap mai.

10b

També tenen un punt tribal.

Tothom em diu que ara seguesc tocant els mateixos temes però que el meu estil és més depurat. Que se nota que sóc més conscient del que faig. Fa tres anys que estava a l’adolescència forta i realment feia coses molt brutes. De vegades érem mon pare, ma mare i jo, i ella em tallava el coll. Eren les mateixes coses però molt més brutes, molt més fortes. Es notava més l’adolescència, que estava amb el zel o alguna cosa em passava.

Quins són els teus pròxims projectes?

Partesc cap a Madrid, a continuar estudiant. Me’n vaig a sobreviure allà. M’han dit també que són molt acadèmics. No sé què farem. Em fa moltes ganes d’anar a Madrid per la part de la ciutat, però després me trob dins la mateixa institució sempre i això és el que més em desmotiva. Les ciutats m’han aportat molt. Conéixer gent de defora de la universitat, alguns companys que també són molt bons. Per això sempre em canviï de ciutat cada any de carrera. Som un poc nòmada, s’ha de dir. Però odiï tant la carrera que necessit conèixer ciutats. Però sí que el darrer any tornaré a València per centrar-me a fer el projecte de final de carrera. I realment jo crec que faig tanta feina pel meu compte perquè sé que tenir ara un projecte de vídeo, ara un d’escultura, si després et vols ficar dins una galeria no diràs: he fet això, això i això. Ells voldran veure una trajectòria d’alguna cosa més concreta, ells voldran veure que tu fas allò. Jo això els ho dic als meus companys. Teniu projectes molt bons de vídeo o una altra cosa, però centrau-vos en alguna cosa. Com que ara hi ha un culte a la juventut súper important, si no fas via a espavilar i paresqui que tens i fas una cosa diferent als altres, no aniràs enlloc.

1b

D’on treus aquestes idees tan clares?

Ho he anat veient. Com que sempre del que faig a classe em donen pals, m’adon que hi ha alguna cosa que no quadra quan jo ho trec pel meu compte i té tant d’èxit. O ells tenen la raó o jo la tenc. El fet és que he vist que fent les meves putes merdes he arribat més enfora que si els cregués. Que hi ha professors molt bons, d’acord, però als que em varen fer la vida impossible m’agradaria mostrar-los que la meva feina agrada fora de la institució. M’han duit pel camí de l’amargura. Tampoc vull ser un flipada, però m’han donat molta canya.

Il·lustradora eròtica, en quins mitjans penses que pots donar sortida als dibuixos porno?

En còmic i il·lustració. Precisament, un dels nous projectes que tenc és fer un còmic. Realment he nascut amb còmic, mirant la tele, dibuixos. Vaig començar amb el manga, però tot d’una em vaig passar a còmic europeu. I sobretot he nascut amb El Jueves i tot això.

Tens alguna lectura de còmic que t’hagi marcat?

M’agrada molt en Charles Burns, que fa còmic de terror. Hi va haver uns anys que vaig abandonar el còmic, i ara em torna a interessar molt.

Tens guies espirituals en el dibuix eròtic?

Sí, Taller Llunàtic. Tot d’una vaig començar fent dibuix al natural on tot era molt porno. I el meu professor de dibuix em va demanar si coneixia Taller Llunàtic. I a partir d’aquell moment ja me vaig enamorar de la feina de Tomeu Cabot. I vaig dir, “jo vull ser com ell”. Aquest estiu l’he pogut conèixer. I ha estat un dels qui m’ha impulsat a treure el fanzine. I ell és el que sempre em va dir que no hauríem de voler anar devora les institucions. Fora tot això. Però jo pens que no s’ha de ser tan radical en aquesta vida. Per una part, sí crec que no s’ha d’anar amb allò institucional: sobretot per treure el més sincer de tu, per fer mal, per realment provocar de veres; però per una altra part, sí el que vols és sobreviure mínimament en aquest món, pens que sí has de fer una part una mica més comercial. No comercial del tot, però sí mirar més els formats, que no siguin rusticots. Pens que el fanzine mai podria haver estat a una galeria, però si la portada l’hagués feta en un llenç gros i funcional, potser sí hi podria haver entrat. Els grans formats i coses més elaborades hi peguen més dins una galeria que no quatre dibuixos. Són els projectes grossos els que interessen a les galeries, amb els quals podrien fer doblers.

tumblr_nueydof6851u8jc4lo1_1280

Trobes a faltar suport als joves artistes?

Sí. Hi ha molt poques oportunitats per als joves. Jo també m’he barallat amb gent que diu que el que fa bo a un artista és la trajectòria, i jo no hi estic del tot d’acord. Dóna més confiança a l’hora de comprar, però trob que hi ha artistes joves molt bons que no tenen trajectòria i que per aquesta regla de tres no invertiràs mai en ells. Per això m’esforç molt a fer una línia i desenvolupar-la.

També tens dibuixos que en realitat són idees desbaratades, estil Miguel Noguera. Em refereixo al tacó patera.

Sí, són idees molt directes. A la gent li agrada que uneixis dos conceptes dispars. Això del tacó patera va sorgir perquè vaig fer en els tallers de la Fundació Miró un curs i em varen demanar que fes un homenatge a algú que m’agradés i de la manera que volgués. En aquell moment, ja havia conegut Tomeu Cabot i vaig pensar que ell fa tacons i tenia una obsessió amb els tacons i que sempre diu que al darrere hi ha una dona. Ell tenia tota una sèrie de tacons amb idees i em vaig demanar què podia fer que encara ell no hagués dibuixat. Perquè ha fet tots els tacons del món. I al final em vaig demanar pel que estava passant en aquell moment al món i vaig optar pel tema de les pateres. I va néixer d’aquí. És una cosa que fas molt ràpida. En realitat, cada dia podria fer un dibuixet.

La meva generació no és tan crítica com la teva, filla de la crisi i de situacions més extremes. Ho veus així?

Jo diferencii dos sectors dins la meva generació: gent adormida que no vol sentir res i es vol evadir de polítics i de tot perquè ja no confien en res. Hi ha molta gent deprimida en la meva generació que pensa que ja no es pot fer res. I jo sempre els dic que tenim petites armes com és l’art per fer canviar almenys el teu redolet. Sí pot haver un altre model al món, però la gent està molt atordida avui en dia. Després sí que hi ha la part més crítica en què es junten feminismes amb tots aquests altres moviments. I torna a haver-hi manifestacions i es tornen a enrabiar. Sobretot en el món universitari. I fan molts de fanzines totes aquestes organitzacions. Però després està la part que passa de tot, però supòs que això passa a totes les generacions, no?

11b

Feis colla els artistes més joves de Mallorca?

Sí, alguns. Ara hem començat a fer grup amb en Pere Salvà, Pere Banek i tots aquests, a més de Tomeu Cabot. En realitat ha estat ell qui ens ha ajuntat perquè ha vist que hi ha molts de jovenets com nosaltres que feim coses. Ell deu tenir uns 65 anys, tothom li ha donat l’esquena, però ell ho ha tret sempre endavant fent un renouer, i encara continua fent coses per al bloc de Taller Llunàtic. Però ell ja anava endarrer de conèixer-nos. Va coincidir amb la meva exposició. I és ell qui ens ha ajuntat i ens ha dit: “Jo veig que vosaltres vos assemblau”. I ens hem arribat a juntar aquest estiu. Pere Salvà crec que és el qui dóna més canya amb el grup. Ell mai ha davallat la guàrdia. No canviarà mai en Pere. És molt bo.

I d’al·lotes, n’hi ha moltes?

Hem dit de fer un fanzine plegats i sóc l’única representació femenina. Realment, les dones no van tant de fer aquests temes. Sí que tenen aquests pensaments, els agrada i tenc alguna amiga que sí, però som jo la que sempre ha d’estirar del carro. I si em trob que hi ha més homes que m’ajuden, idò endavant. Pens que jo també puc donar una visió diferent a la d’ells, l’altra cara. Està bé perquè m’han acceptat com un d’ells. No em tall el pèl en segons què. Jo vull donar molta tralla.

Als teus quadres no hi ha blanc. Et fa por el buit?

Te n’has adonat! Bé. Jo cada any faig un repte absurd. I fa dos anys que he començat. Ara enguany és l’any d’anar vestida cada dia de color blanc. I clar: m’he adonat que m’ha canviat molt psicològicament. M’he tornat més tranquil·la, ma mare em diu que estic més centrada. No don tants de problemes. M’he tornat més innocent. La psicologia del color funciona perfectament. I d’alguna manera m’he adonat que a dibuixos en el moment que veig blanc, veig que he fer un altre color. El blanc ha fugit. No sé què em passa a nivell de pintura.

Són quadres molt bigarrats també.

Tenc un horror vacui important. Quan veig un espai buit, jo em pos nerviosa. Per això fic símbols. M’agrada acabar d’omplir sense donar més informació, perquè també tenen una cosa més neutra i decorativa, com a còsmica, els símbols. Amb ells no espenyes el significat que et dóna la imatge més grossa.

6b

Aquesta superposició d’elements té a veure amb la gran quantitat de missatges que ens arriben en l’anomenada societat de la informació?

Potser sí. La meva generació està saturada d’informació. T’aixeques i al mòbil ja t’ha arribat un whatsapp, ja llegeixes les primeres informacions, obris el Facebook, el diari, surts al carrer; passa de tot i arriba un punt que ja no vols saber res de res. Ens conformam perquè ja passam de tot. Estam tan saturats… A mi tot això se’m fica dins el cap i jo mai seré original perquè me n’adon que quan dibuix improvisant faig el que em va passar ahir, faig això perquè avui he vist aquesta imatge. Estic tan contaminada que de vegades em demano fins a quin punt em vull contaminar més.

T’has plantejat alguna vegada intervenir al carrer?

M’agradaria més que fer grans murals treballar amb plantilles. Dur dibuixos fets que només els has d’aferrar. Una cosa molt efímera. D’aquests en pots escampar molts. He pensat sobretot per Madrid començar. Que serien d’aquests dibuixos que faig mig improvisats, on la línia ja és una punyetera bogeria, cares rares i aferrats a les parets. En pots posar molts d’aquests. Em vaig fixar molt a València. Al centre hi havia un de la meva classe que havia fet moixos negres. I també eren plantilles. I n’hi havia per tot el centre. Hi havia un moix assegut, altres que se movien. La gent ja sap que allò és de la mateixa persona i els fas partíceps. És el que més valor.

Quina sortida li vols donar a la fotografia?

La gent es pensa que me les curr molt i jo ho dic: tenc un trípode, tenc la càmara, pos l’automàtic i me les faig. Si necessit que algú pitji el botó de la càmara, algun amic, la meva germana o ma mare, els ho deman. La darrera que he fet és amb mon pare. Vaig descobrir un àlbum amb fotos de quan es varen casar. I vaig veure que s’havien fet fotos a una taula que tenim a ca nostra. Vaig anar a l’armari de ma mare a cercar el vestit de quan s’havia casat i em vaig fer les fotos. I vaig fer 20 fotos contades. Són idees tontes que tenc però funcionen.

5b

Les fas per conèixer-te a tu mateixa?

No ho sé. Les meves amigues també saben el que m’agrada. Em varen regalar un abeller, tenc ossos per casa meva, cranis. La gent em demana què signifiquen. I no signifiquen res. M’he triat a mi com a subjecte com vosaltres feis amb les vostres selfies. No veig a ningú més posant-se a les meves fotos. Com a molt la meva germana, però perquè veig que és molt semblant a mi. Però amb ella costa molt, li he de treure moltes per aconseguir el que vull. I jo tenc molt clar la cara que he de posar, per això sempre m’agrada ser jo la que surt a les fotos.

Són antiselfies?

Sí. Molta gent per Facebook em diu: I tu, per què et fas aquestes fotos? Estàs boja? I jo contest: i tots vosaltres, per què vos feis les mateixes fotos? No vols dir que el problema potser el teniu vosaltres que tots vos feis la mateixa foto? Jo no sóc una boja ni sóc rara. Jo sóc molt conscient del que hi ha. I crec que la meva generació tots van com ovelles, molts se n’adonen, però tenen molta por a ser jutjats. Perquè en el Facebook mateix tot és “me gusta”. En el moment que tu no tens “me gustas”, s’aixeca l’alarma, sembla que ha passat alguna cosa, no m’han acceptat i es posen nerviosos.  I tot el que fan ho han de publicar, tot ho han de compartir. Vivim en la generació de les xarxes socials. Si no t’agrada el reggaeton, ets un puta raro. Cercam estar acceptats i reafirmats dins la nostra generació, quan la nostra generació fa puta oi.

Elena Vallés
About Elena Vallés
Periodista quan em deixen. Sóc fan d'Enric González, de les cróniques de Joan Didion , de les columnes de José Luis Alvite, de les entrevistes de Rafael J. Alvárez, dels articles de Rosa Olivares i de la mala hòstia a cops mala de justificar de Carlos Boyero encara que Jordi Costa sigui més bo. Més apropet, I really love Matías Vallés facts. 'Diario de Mallorca' és ca meva des de 2007. Vaig començar a 'El Mundo/El Día de Baleares'. M'agrada l'art perquè té a veure amb el fracàs i la dissonància. El periodisme es resumeix perfectament en aquesta frase: "En cada mesa, un Vietnam".