La nit del DJ i l’ensaïmada

ensaimada

En primer lloc, benvinguda sigui la nova idea dels galeristes d’allargar la Nit de l’Art a tres dies, a l’estil dels weekend gallery de Madrid o Berlín. Professionalitzar l’esdeveniment cultural més important de Palma era urgent des de feia almenys vuit anys. De fet, des que vaig començar a escriure periodísticament de cadascuna d’elles. Record perfectament el dia que, estupefacta, vaig veure una sort d’escultura-vestit feta amb ensaïmades a la plaça del Mercat. Un vertader acte d’iconoclàstia en el pitjor sentit de la paraula. Vaig pensar que tothom s’adonaria del simpàtic nyap, que hi hauria rialles, però no malrolleres, alguna ganyota, és a dir, alguna reacció moderadament rebutjadora (punyetes, era la NIT de l’ART), però, clar, anava ben distreta jo. I errada. Moltíssima gent que passava per allà quedava bocabadada amb aquella peça que inaugurava el nou moviment de l’ensaïmadisme. Potser era food-art, com el que fa Antoni Miralda, però jo no li vaig trobar cap gràcia ni cap tipus de reflexió al darrere. Al dia següent, la peça va sortir a tots els diaris i fins i tot se’n va emportar alguna primera plana. Estam perduts, vaig pensar. Sé que ara només pos l’exemple d’una obra (n’hi havia moltes més really scary) i pensareu que sóc hiperbòlica, però ho explic perquè aquella ensaïmada es va convertir per a mi en un símbol d’allò que esdevindria la Nit de l’Art per a la major part dels llonguets: fer una volta pel carrer sense planificar gens l’itinerari i sense informar-se, anant-se aturant als bars o a les barres al carrer per prendre una canyeta i entrar a les dues galeries que els venguessin de camí al restaurant on anirien a sopar. Enguany s’hi han afegit els personatges amb la major ubiqüitat d’aquesta ciutat: els DJ, que punxaven a algunes places. Senyors, revetles de Canamunt II. No seré pas jo qui faci mamballetes amb tot això. La Nit de l’Art és, a hores d’ara, pura i exclusivament i parlant en termes generals, oci. Que no és el mateix que dir “acte social”. L’oci és una passa més enllà. Bastant més enfora. Precisament, si hagués de cercar ara mateix un antònim de la paraula “art”, aquest seria “oci”. Really scary.

Que la Nit estigui massificada és símptoma de moltes coses. La primera, el dèficit de festes urbanes estiuenques a Ciutat. I dues: la indefinició i desvirtuació del mateix esdeveniment, que fou concebut per donar el sus a la temporada artística i acostar les galeries a la societat. En tercer lloc, pens que els galeristes han actuat massa tard i s’han donat massa copets a l’esquena entre ells mateixos mentre al dia següent tituléssim “exitarro, milers de persones al carrer”. Que no els fotéssim canya –hem de recordar que són els organitzadors- assenyalant les ensaïmades –un DJ també és una ensaïmada– que brostaven al carrer provocà que s’adormissin sobre els seus llorers. I ara estam a prop dels 20 anys de la Nit i el que tenim és una revetla. I a damunt, en dissabte, per encalentir més la festassa, les copes, les birres, les tapes, veure nins i nines guapos, i els DJ again.

Ara seriosament: volem això per a Nit de l’Art? Hi ha solucions? Es pot reconduir la qüestió? Vull ser optimista. Amb bones idees artístiques i d’altres tipus al carrer pens que es podrien contenir alguns murs que donen alè a l’esbarjo més superficial. I dic contenir perquè a 40PUTES odiam tot el que és censura o prohibició, però ens agrada el que és bo, la qual cosa no és incompatible amb el fet que bevem cervesa a dojo.

Vet aquí algunes idees i iniciatives que trobam a faltar. Per començar, els galeristes haurien de proposar continguts a la via pública: ja siguin peces site-specific o el que trobin. Important: que els artistes locals estiguin ben representats, i millor si són emergents, amb manco possibilitats d’estar dins les galeries més consagrades. Habitualment, són artistes que manegen llenguatges més frescs, urgents, espontanis, humorístics i més irreverents o agosarats. Com a debut, ens agradaria molt un projecte molt bandarra que se’n fotés directament de la mateixa Nit de l’Art, apuntant de manera crítica marxants, premsa, públic, institucions i els propis artistes. Seria una manera molt sana de mirar-nos a nosaltres mateixos i adonar-nos del que ha passat en aquests darrers anys. Per al projecte de carrer podrien implicar Cort, que en lloc de pagar els concerts de música, estalviables ja que hi ha altres dies assenyalats per a actuacions així en el calendari de Ciutat, podria donar suport amb els mateixos doblers a les intervencions urbanes.

Una altra mamballeta: i si li canviau el nom, galeristes? La Nit de l’Art ja és una marca comercial i festiva, com el Jägermeister. Potser és una mica arriscat, d’acord, però vosaltres feis feina amb l’art. Ja sabeu el que és el risc. I si el que voleu és cridar l’atenció fora de l’Illa, potser no és una idea tan peregrina. I si li deis a seques Palma, cap de setmana de l’art, amb les respectives traduccions? I si batiau l’apertura simultània de totes les exposicions simplement com a “inauguració (opening)”? De vegades, cal assassinar la marca.

Més. No estaria gens malament –sí, sóc utòpica– que els bars i restaurants, els grans beneficiats de la Nit, fessin de petits mecenes aportant diners a un fons comú per a algun projecte de qualitat, ben comissariat. O que vengués a donar suport una bona marca de birres, que tan bon calaix fan aquesta nit. Sobretot amb nosaltres.

En definitiva, encara que siguin els organitzadors, pens que els galeristes s’haurien d’obrir a tot el sector i parlar amb les diferents parts implicades amb la finalitat d’arreplegar més idees noves per a la Nit. Que es parlés directament de continguts nous i d’altres revisables, que es considerés de fer una temàtica diferent cada any entorn a la qual es fes girar l’esdeveniment o que s’intentés a les totes de trobar un format propi (sobretot pel que fa als continguts), que ens distingeixi una mica de la resta de gallery weekends d’Europa o almenys espanyols. És a dir, que cada cop que escoltin Mallorca, no els vengui al cap una ensaïmada.

Elena Vallés
About Elena Vallés
Periodista quan em deixen. Sóc fan d'Enric González, de les cróniques de Joan Didion , de les columnes de José Luis Alvite, de les entrevistes de Rafael J. Alvárez, dels articles de Rosa Olivares i de la mala hòstia a cops mala de justificar de Carlos Boyero encara que Jordi Costa sigui més bo. Més apropet, I really love Matías Vallés facts. 'Diario de Mallorca' és ca meva des de 2007. Vaig començar a 'El Mundo/El Día de Baleares'. M'agrada l'art perquè té a veure amb el fracàs i la dissonància. El periodisme es resumeix perfectament en aquesta frase: "En cada mesa, un Vietnam".