Salvatges: prehistòria del hard rock mallorquí

 

Dandy's Boys

Dandy’s Boys

La banda sonora del boom turístic no només ens suggereix postals lluminoses. A la Mallorca dels anys seixanta, malgrat tot, també hi hagué espai per altres expressions artístiques més viscerals i apassionades. L’arribada dels pedals de distorsió a l’illa a la segona meitat d’aquella dècada donà pas a la febre per la “brusca”, un concepte que el músic i escriptor manacorí Tomeu Matamalas sintetitzà de la següent manera: “Fer ‘brusca’ era fer cançons desconegudes tirant a dures i renoueres”.

Gratant en el passat més remot de l’escena illenca es poden detectar un conjunt d’estils musicals, aleshores minoritaris, que suposaren un estímul alliberador per a una generació de joves embafats de l’anomenada música lleugera. Gèneres com el beat o el twist havien acabat per quedar prematurament obsolets gràcies, en bona part, al paper paternalista dels mitjans de comunicació del règim, que convertiren els músics més destacats de l’època en aquells gendres perfectes que tota sogra voldria tenir. A l’Espanya de Franco no hi podia haver lloc per la rebel·lia. “La construcción del underground, la psicodelia y el rock español de vanguardia en los últimos sesenta –escrigué Vicente Fabuel– fue un milagro. Por orfandad, marginación y desamparo, un auténtico milagro”. I és cert. Aquell clima de comercialitat opressiva provocà indirectament la necessitat de cercar altres expressions sonores que compartissin algun paral·lelisme amb les enlluernadores avantguardes europees. I nord-americanes, també. La qüestió era rompre motlles, com fos. Uns optaren per sumar-se a l’ample gruix de cantautors oposats al franquisme i desenvolupar una militància política més o manco explícita mitjançant les seves lletres. Altres, en canvi, optaren pel camí més obscur: el del renou, el feedback, la distorsió i el volum ensordidor.

Contra tot pronòstic, dins del més estricte underground espanyol començà a gestar-se una nova tendència musical influïda directament pels grups anglosaxons d’avantguarda: el blues elèctric, el rock and roll i la psicodèlia acabaren per convergir en una nova forma d’entendre la música; en un rock més dur, contundent i distorsionat que, posteriorment, se sintetitzà en una sola paraula: Hard rock. Fins i tot a la asolellada Mallorca, completament dominada pels grups de pop i beat, es gestà un petitíssim moviment rocker. En retrospectiva, no van ser més que un petit grupuscle d’al·lots: músics amateurs que just acabaven de quedar bocabadats per les possibilitats que oferia la primitiva distorsió. A Mallorca, de fet, pràcticament no hi havia aparells que imitessin el so distorsionat de la guitarra. El músic Luis de la Sierra recorda al respecte: “La primera vez que oí un tema con distorsión fue el ‘Satisfaction’ de los Rolling Stones. Nos quedamos pensando: ‘Joder, ¿y ese sonido? ¿De dónde viene? ¿Es un saxofón?’. No sabíamos lo que era, hasta que tiempo después nos enteramos de que ese sonido lo creaba un pedal para la guitarra. Y, claro, en aquellos momentos no había ninguno en Mallorca… y si lo había, era tan extremadamente caro que ningún guitarrista se lo podía permitir”.

Dandy's Boys

Dandy’s Boys

La primera banda que començà a apropar-se perillosament als sons més durs de l’època van ser els manacorins Dandy’s Boys, formats l’any 1965 després d’una escissió al conjunt Los del Sur. Tomàs Bauzà (veu), Pep Sunyer (guitarra), Miquel Moll (guitarra), Salvador Sagrera (baix) i Joan Obrador (bateria) començaren la seva trajectòria com una banda netament pop que, de forma progressiva, endurí el seu so. A un dels passatges del volum Paradise Of Love, Matamalas ens descriu aquella banda pionera:

“Era un conjunt una mica diferent de tots els altres perquè, a més de tenir un repertori adequat als hotels on anaven a tocar, disposaven d’un altre repertori alternatiu, bastant més fort i atrevit; quasi subversiu, ens podríem dir (…) El seu aspecte era també més subversiu i provocador que el de la majoria de grups manacorins. Encara que començaren trajeats i amb corbata, amb els anys es deixaren els cabells més llargs i es vestiren d’una manera més estrambòtica que tots els altres. Tenim un pòster d’ells realment inquietant. En Pep Sunyer vesteix una americana florejada i duu els cabells llargs, barbó i bigots tipus mosqueter; en Salvador Sagrera vesteix una americana florejada encara més bèstia que la d’en Pep i una mena de bufanda pel coll (…) Una de les cançons que record haver-los sentit tocar a un volum aleshores inusual era “Born to be wild”, d’un grup canadenc anomenat Steppenwolf”.

Los Brujos 2

Los Brujos

Sense haver deixat cap enregistrament com a testimoni, Dandy’s Boys desaparegueren el 1974, un any abans que ho fes una altra banda clau per entendre la prehistòria del hard rock mallorquí. Los Brujos sorgiren a Palma el 1967 després de la desaparició de Los Selenitas (1966-1967), banda de la qual formaven part Bartomeu Genovard (guitarra), José Juanico (baix) i Jaume Muntaner (bateria). La seva unió amb el vocalista Pep Riera donà lloc a un quartet pioner: un dels primers de l’escena illenca que, de forma decidida, barrejà elements de diferents estils, com el rock’n’roll, el beat, el garatge, el soul o l’incipient hard rock. A una data tan primerenca com 1968 eren pràcticament els únics a les Balears –i dels pocs a l’Estat espanyol– que muntaren un repertori format principalment per versions de grups “brusquers” com Cream, Blue Cheer, Steppenwolf o The Troggs, entre d’altres.

Es batejaren amb aquell nom tan cridaner per la següent raó: “Buscábamos un nombre corto y que empezara por B. ¿Una superstición? Fíjate: Bravos, Beatles, Beach Boys, Brincos…¡Brujos!”. A la seva primera gravació –un conjunt de peces inèdites enregistrades el 1967– predominen encara la contenció i les tonades suaus, però un any després, augmentaren el seu groove amb la incorporació d’un nou baixista: Pau Taura. El 1968 enregistraren amb Fonal el seu únic single, amb una versió del “Baby Come Back” (The Equals) a la cara A i, a la B, una canonada en forma de tema propi –“Sólo quiero amor”– que, malgrat el títol en castellà, estava cantada íntegrament en anglès.

Els assistents als seus concerts no només recorden la seva estètica rupturista –camises estridents, calçons ajustats i una cabellera més llarga d’allò que es considerava acceptable– sinó, també, el volum ensordidor de les seves cançons a una illa que ja havia deixat de ser el paradigma de la “calma”. Durant aquesta època, de fet, es documenten alguns casos en els quals algun membre del públic decideix desconnectar algun dels amplificadors dels músics locals, cansat de l’alt nivell de decibels.

Los Brujos

Los Brujos

Altres grups mallorquins havien fet ús dels pedals de distorsió –Los Bohemios, Los Pops, Z66– però cap d’ells amb l’eficàcia que mostra el guitarrista Bartomeu Genovard a les gravacions de Los Brujos. Amb l’arribada dels anys setanta, però, tot canvià: durant una breu època passaren a dir-se Brujos 2000 i, cercant la condescendència del públic turista, suavitzaren progressivament el seu repertori fins a desaparèixer el 1975.

Tot i tractar-se d’un estil desconegut i impopular, el hard rock rep una embranzida significativa a Mallorca quan, entre 1969 i 1970, arriben tot un seguit de discs del segell nord-americà Atlantic de la mà de la seva filial espanyola, Hispavox. Per primera vegada, el públic mallorquí no havia de recórrer a les caríssimes importacions: ara, a les prestatgeries de les botigues locals, s’hi podien trobar els vinils d’Iron Butterfly, Allman Brothers Band, Cactus o Led Zeppelin. Aquests darrers foren els més populars entre el públic mallorquí: el maig de 1970, el single “Whole Lotta Love” –rebatejat a l’edició espanyola com “Muchísimo amor”– arribava al número 8 de les llistes de vendes a l’illa. També s’ha de destacar el gran èxit dels anglesos Deep Purple: aconseguiren a Mallorca un insòlit número 1 entre novembre i desembre de 1970 gràcies al single “Black Night”, per sobre d’artistes espanyols com Nino Bravo, Víctor Manuel o Los Diablos. “El nombre de Deep Purple ya está asociado al éxito a escala internacional”, llegim en un article d’Última Hora: “Su single, con el tema “Black Night” (“Negra noche”) y su álbum “In Rock” bate records de venta en muchos países. En Mallorca ambos discos obtienen acogida, en especial “Black Night” que desde hace dos semanas es número uno en la isla”. Igualment destacable –i insòlita, de fet– és la gran acollida que va tenir el single “Paranoid”, dels anglesos Black Sabbath: entre el 28 de desembre de 1970 i el 16 de gener de 1971, va aconseguir entrar al Top-10 de discs més venuts a Mallorca enmig de noms com els de Luís Aguilé, Los Javaloyas o Fórmula V. Mai, abans, una proposta musical tan obscura i distorsionada havia aconseguit una resposta tan bona per part del públic local. El col·leccionista palmesà Ramon Mairata ho recorda així: “Aconseguir un d’aquells discs era com un triomf personal per a noltros. Eren un tresor. Sovint els compràvem a cegues, guiant-nos per algun petit article publicat a la premsa o l’opinió d’un amic. Només els enteníem noltros. Els nostres pares quedaven espantats quan, al punxa-discs del saló, fèiem sonar les cançons de Steppenwolf o Deep Purple. Aquella música, duríssima i un tant avançada a l’època, tingué un pes important en la nostra formació com a joves. Volíem una identitat pròpia i sentir-nos lliures, com fos”.

Amb l’arribada dels discs de Led Zeppelin o Deep Purple comença el culte per allò prohibit. Pels cabells llargs, l’estètica bohèmia, l’actitud desafiant. Al voltant de la Llibreria Tous, situada a la plaça de Cort i on es podien trobar pòsters i altres motius decoratius relacionats amb la música d’avantguarda, comencen a gravitar-hi un conjunt d’amants dels sons més estridents. Els seus majors no ho podien comprendre. Des de les pàgines de Diario de Mallorca, Joan Antoni Moll manifestava la seva preocupació per la perillositat que representava aquella revolució musical: “Se trata de suplantar las locuras de la juventud, el gracerío, el buen humor y tantas otras cualidades, por la grosería, el desprecio a lo establecido, la inmoralidad social y, sobre todo, la pseudopersonalidad. (…) Se refleja en los “ídolos” de ciertos sectores juveniles. Siempre han existido los “fans” pero, que la historia recuerde, jamás se admiró al maloliente, desarrapado y repugnante sujeto, reflejo de la más baja escoria de la tierra”.

Així doncs, el hard rock podia ser un estil impopular a Mallorca, però en cap cas desconegut. “La isla estaba mucho más adelantada en materia musical, como podría estarlo cualquier gran capital española. Los discos de hard rock no eran muy populares, pero podías encontrar algunos en Casa Buades y Radio Borne”, afirmava Luis de la Sierra (ex-Los Gritos), un guitarrista que, precisament, va fer les seves primeres passes artístiques dins d’aquest gènere. El 1968 fundà el grup Iceberg –no confondre amb el grup català, d’idèntic nom, encapçalat per l’enorme Max Sunyer–, un quartet netament amateur que completaren Toni Colomar (veu; ex-The Clin’s), Martí Bauzà (bateria) i Rafel Alcover (baix). Assajaren als soterranis de l’institut Lluís Vives (Palma) un repertori de versions de Steppenwolf, Free, The Doors, i molt especialment, dels Grand Funk Railroad, el seu principal referent. Així ho recorda el seu guitarrista, Luís de la Sierra:

“Grand Funk Railroad fueron nuestra mayor influencia. Hacíamos versiones de sus dos primeros discos, especialmente del segundo, el de la portada roja. Ese disco fue un gran impacto para unos chavales como nosotros en esa época. De diez temas que a lo mejor tenía el disco, nosotros tocábamos unos siete u ocho. Además, el sonido de Grand Funk o Cream era fácil de imitar, al tener una sola guitarra. No las doblaban, ni tenían una rítmica o un órgano. Para sacar la canción era mucho más sencillo y, si la tocabas bien, te salía prácticamente clavada. Ya no queríamos ser como los Beatles: nos iba otro tipo de música y queríamos algo que sonara más fuerte, más contundente”.

Iceberg es van dissoldre el 1970, sense haver realitzat cap enregistrament o concert destacat: el seu rastre, doncs, es perd pels soterranis del Lluís Vives. Luís de la Sierra continuaria la seva trajectòria com a guitarrista formant Bronze, una banda que aconseguí una major repercussió gràcies a la seva mescla de pop, glam-rock i rock progressiu. Per la seva part, Toni Colomar passà a formar part dels santamariers Zadis, una banda que inicialment feia versions dels Beatles i que, arran de la seva arribada, passà a fer versions de Grand Funk Railroad o Deep Purple. A la seva veu prodigiosa (algú arribà a dir d’ell que era “l’Ian Gillan mallorquí”) s’hi afegia la seva aparença estudiadament descuidada, culminada amb una llarguíssima melena.

L’underground mallorquí dels primers setanta ens deixà un conjunt de formacions efímeres –Zapata, Zeuz o Superman– que s’havien allunyat del pop per aprofundir en sons més obscurs i contundents. Satan n’és un altre exemple: una banda de vida curtíssima i que, tal com recorden alguns coetanis, al seu repertori mesclaven hard rock, psicodèlia, rock progressiu i pop. Com Iceberg o Zadis, no enregistraren cap cançó.

De Cuento

De Cuento

Toni Colomar, però, encara tenia coses a dir. El 1974 formà, juntament amb Miquel Moll (guitarra), Pablo Zaragueta (baix) i Andreu Sureda (bateria), el grup De Cuento. Inicialment, el quartet feia versions de Deep Purple i Black Sabbath per obrir-se poc temps després al rock progressiu: “Fèiem la música d’en Miquel, una mescla de rock progressiu amb rock simfònic. King Crimson era una gran influència com també ho van ser Genesis, però sonàvem un poc més psicodèlics, per dir-ho d’alguna forma. A Mallorca no s’entenia aquella música: ens veien com a extraterrestres. Estàvem marginats, totalment apartats de l’escena”, explica Colomar.

De Cuento van ser especialment coneguts a Cala Figuera, Santanyí, indret on desenvoluparen la major part de la seva existència com a grup: “Actuàvem –continua Colomar– en un lloc anomenat La Gota; era un bar estrany i diferent, molt psicodèlic… i De Cuento érem el grup oficial. Allà teníem un grup de seguidors que ens venien a veure. A part de Deià, Cala Figuera era com un petit reducte hippie a Mallorca. La Guàrdia Civil ens estava molt al damunt: havien sentit a parlar de la relació de la psicodèlia amb les drogues i per això no ens llevaven l’ull de damunt”.

Seguint la tònica d’aquests pioners, De Cuento no enregistraren cap disc. Només se’n conserva un directe, enregistrat a Cala Figuera a les primeries del 1975. A mig camí del rock progressiu i la psicodèlia, també hi havia espai pel hard rock, tal com reflecteix un dels seus temes: el riff principal d’“El tripi” ens remet, de manera immediata, al clàssic “Never Say Die”, publicat per Black Sabbath tres anys després.

El 1975 De Cuento decidien penjar els seus instruments i Colomar continuà explorant el camp del rock simfònic de la mà dels Bríos. Els temps havien canviat i la Transició obria un panorama artístic més aviat grisenc, desèrtic. Mancaven encara uns anys perquè l’escena tornés a reviscolar gràcies a l’arribada de nous gèneres musical. Fins aleshores, aquells pioners del hard rock havien estat poc més que una anècdota dels anys salvatges.

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.