El Centro de la Guitarra, En algun racó de la memòria.

12

“El recuerdo es unánime. En su escenario, noche tras noche, ocurría algo extraordinario”

Carlos Agustín

Mentre la guerra de Vietnam estremeix el món sencer, la revolució havia començat a la ràdio: clàssics a prova de bombes –Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, Are You Experienced? o The Piper at the Gates of Dawn, entre d’altres– guaiten pels altaveus de les ràdios anglosaxones. Llavors, pocs joves mallorquins pogueren gaudir-los. L’illa continuava immersa en el seu propi microclima cultural que, de forma tan fidedigna, reflecteixen les incomptables portades de discs, singles i EP: hotels costaners, platges paradisíaques, suggeridores banyistes i músics encara encorbatats que, des d’una terrassa amb vistes al mar, presumien de les seves lluentes guitarres elèctriques.

A mig camí del beat i la música lleugera, Mallorca ja tenia la seva pròpia banda sonora: la del desenvolupament turístic. Va ser en aquest precís moment quan sorgeix a Palma una iniciativa diferent, insòlita i tremendament arriscada. Des d’un local de pocs metres quadrats situat al carrer Montenegro –ben a prop del també desaparegut Bluesville–, el Centro de la Guitarra s’encarregaria de revolucionar l’underground mallorquí apostant per les sonoritats acústiques dins d’un ambient d’absoluta companyonia. Pura simbiosi i col·lectivitat: deixant de banda les llengües i banderes, músics blancs, negres i asiàtics es mesclaven cada nit per parlar l’idioma internacional de la música. “Va ser un punt de trobada absolutament extraordinari”, subratlla Joan Bibiloni, un dels seus supervivents més reconeguts.

Any 1974: Joan Antoni Garcia Morro, John T. Fisher, Eugeni Canyelles, Miguel Angel Frau, Tito Palou, Kika Mas, Alison Faul i Berto Rebassa.

Any 1974: Joan Antoni Garcia Morro, John T. Fisher, Eugeni Canyelles, Miguel Angel Frau, Tito Palou, Kika Mas, Alison Faul i Berto Rebassa.

Milán & Bibiloni, 1976.

Milán & Bibiloni, 1976.

Per entendre l’origen del Centro de la Guitarra, hem de remuntar-nos a l’arribada a Mallorca del matrimoni format pel periodista nord-americà Peter Burr i la catalana Rita Daviu Batlle. Ella mateixa és l’encarregada d’explicar la seva connexió amb l’illa:

“Vaig arribar a Mallorca quan era joveneta per treballar en el camp de l’hostaleria. Eren els anys cinquanta, just quan començava el gran boom turístic i quan un grapat de dòlars resultaven ser milers de les antigues pessetes. Peter, que era de Califòrnia, vingué a l’illa per visitar la seva mare, una de les moltes nord-americanes aleshores residents a Mallorca. Ens coneguérem en el transcurs d’una de les seves visites. Se’n tornà per graduar-se en Periodisme a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) i, de nou a l’illa, començà a treballar al Majorca Daily Bulletin. Ens casàrem l’any 1966. Abans, havia estudiat guitarra al Guitar Centre de Londres, just al mateix temps que jo tractava d’aprendre anglès a una acadèmia. Al seu soterrani hi havia una mena de club, molt acollidor: record que tenia una tarima a un racó, on solíem reunir-nos els estudiants. Pujàvem a recitar poesies, cantar o tocar la guitarra. A Mallorca volguérem fer una cosa semblant”.

Graham Wade, 1969.

Graham Wade, 1969.

Rita Daviu-Burr.

Rita Daviu-Burr.

El matrimoni Burr-Daviu tenia en ment crear el seu propi local a partir de referents com el Chansonniers de Paris, el Guitar Centre de Londres, l’Estudi García-Ramos de Barcelona o el mateix club soterrani que evoca Rita; espais que, com a nexe comú, fugien tant de la frivolitat com de l’activitat turística. Les primeres passes d’aquell nou local les donaren acompanyats per Dylan Todd, un professor de guitarra clàssica i folk-singer nascut a Kentucky que, des dels darrers anys cinquanta, havia assolit cert nom actuant pertot arreu dels Estats Units. En motiu de la seva mort, el juny de 2014, el reputat guitarrista clàssic Gabriel Estarellas diria d’ell que va ser “una persona que me marcó mucho en mi adolescencia personal y musical y siempre he tenido un especial cariño por su persona (…) Tuvo una importante relevancia en el inicio y fundación de nuestro Centro de la Guitarra”. Tal i com explica Rita, els tres compartien la mateixa visió:

“A la Mallorca d’aquells moments hi havia molts de night-clubs amb rock i pop que obrien les seves portes a mitjanit i que no les tancaven fins a la matinada: hi havia molts de tipus de locals, però no n’hi havia cap on relaxar-se i esplaiar la ment després d’un llarg dia de feina. Volíem un local que obrís a uns horaris que no permetessin tranuitar i que, a la mateixa vegada, permetessin escoltar bona música, de diversos estils, sense cap tipus d’amplificació. Volíem crear un espai ideal per reunir-se amb els amics i prendre una copa, ben acompanyats. Palma necessitava aquell lloc i noltros teníem la idea, la possibilitat i l’entusiasme suficient per muntar-lo. Volíem dur la música a la societat d’una forma senzilla i còmoda: va ser com una forma de convidar tots els aficionats a participar del nostre espai amb les seves cançons. Era arriscat. Fins i tot hi hagué gent que ens va dir que estàvem completament sonats”

Toni Vera.

Toni Vera.

Els inicis d’Euterpe: Toni Pasqual, Aina Camps i Pepe Milán.

Els inicis d’Euterpe: Toni Pasqual, Aina Camps i Pepe Milán.

Rita, Peter i Dylan començaren una exhaustiva recerca de locals per l’interior de Ciutat, tots ells relativament allunyats dels nuclis turístics de la costa: “Miràrem alguns locals i posàrem alguns anuncis als diaris. A un d’ells, ens respongué qui aleshores era el propietari del Palau Despuig. Anàrem a veure’l i ens agradà tant aquell local que, tot d’una, començàrem a demanar els permisos per emprendre les obres de reforma”. Situat al número 10 del carrer Montenegro, aquell històric palau havia estat la llar del cardenal Antoni Despuig Dameto entre els anys 1803 i 1807; potser, això explica perquè el matrimoni es trobà amb constants problemes a l’hora d’obtenir llicències i permisos. El procés burocràtic fou lent i dificultós: “Va ser un poc difícil, en aquest sentit. La veritat és que no existien llicències per dur a terme allò que volíem fer, així que s’hagueren d’obtenir diferents permisos: el de botiga d’instruments musicals, el d’escola d’aprenentatge musical, el de bar i, també, el de la Societat Recreativa Cultural per poder fer-hi concerts, amb la consegüent paperassa que haguérem de signar amb la Societat d’Autors”. Això provocà que el Centro de la Guitarra obrís per primer cop les seves portes el 10 de desembre de 1966 amb una actuació especial de Dylan Todd per, poc després, tornar a tancar-les: mancaven encara alguns papers. S’hauria d’esperar l’1 de març de 1967 per inaugurar de nou el local amb una espectacular sessió de guitarra clàssica a càrrec del llegendari Bartomeu Calatayud acompanyat per Gabriel Estarellas.

Joan Bibiloni i Manolo Bolao tributen a Django Reinhardt el setembre de 1976.

Joan Bibiloni i Manolo Bolao tributen a Django Reinhardt el setembre de 1976.

Eric Bibb, 1979.

Eric Bibb, 1979.

Durant el seu primer any de funcionament es visqueren moments difícils: a la manca de públic s’hi suma l’abandó de Dylan Todd, que es desvinculà del Centro pocs mesos després de la seva ‘segona’ inauguració. “Diria que el primer any va ser molt depriment: hi havia nits en les quals no entrava ni un sol client. Simplement, ens quedàvem noltros, parlant, fent tertúlia… Què podíem fer? Aguantàrem, esperançats i perseverants fins que un dia ens sorprenguérem en veure que hi havia gent fent cua, esperant que obríssim les portes”.

El 1968, el Centro de la Guitarra podia presumir de ser una de les propostes més atractives de la nit palmesana: cap indret de les Balears –o, gairebé, de l’Estat– acollia un espai on es combinessin indistintament les classes de guitarra, la música en directe, el servei de bar i la venda d’instruments. Però, a més, hi havia altres particularitats que el convertien en un local únic, tal i com oferir actuacions sense amplificar just en un moment en el qual els conjunts de Mallorca havien fet, tant dels amplificadors com els equips de microfonia, una eina indispensable de la seva música. Tot i algunes poques excepcions (el jazzista Manolo Bolao, que apareix a algunes fotografies tocant una guitarra de caixa), la prioritat del Centro va ser oferir música a pèl, sense cap tipus de suport elèctric: “La música amplificada o elèctrica simplement no ens agradava”, subratlla Rita.

Ryuhei Kobayashi, 1978.

Ryuhei Kobayashi, 1978.

Sa Fonoiasa, 1970.

Sa Fonoiasa, 1970.

L’intimisme d’aquell espai quedà reforçat amb la seva ambientació: objectes d’època, llums tènues, colors càlids i instruments pertot arreu. L’aforament era petit –sols 75 persones–, i marcava un notable contrast amb els espectaculars escenaris que, aleshores, hi havia a algunes discoteques illenques. “Els night-clubs i les discoteques –continua Rita– no suposaven una competència. Obrien les seves portes quan noltros les tancàvem. A part, pocs dels nostres clients freqüentaven aquells ambients”. Amb referència a aquest públic, el músic Toni Arés afirma que “estaba dominado por el público de habla inglesa, mayormente americanos y un variopinto grupo de amantes de la guitarra”. Les seves paraules contrasten amb la següent crònica, publicada als primers anys setanta per Última Hora: Una media de cuarenta personas acuden diariamente al antiguo salón que perteneciera antaño al Cardenal Despuig, para disfrutar de toda la variedad de matices que virtuosos y artistas arrancan de las seis cuerdas. Tres cuartas partes son auditores mallorquines y españoles. El resto son extranjeros residentes en Mallorca”.

Durant els seus anys d’activitat, el Centro de la Guitarra permeté la introducció d’una sèrie de sons que, aleshores, no tenien gaire repercussió a Mallorca. És el cas del nou folk nord-americà representat per Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger: els seus noms encara estaven íntimament lligats al món universitari i a un perfil de públic que existia a València, Barcelona o Madrid, però no a Mallorca on, malgrat tot, s’havia aconseguit articular una petita escena de la Nova Cançó al voltant d’admiradors de Georges Brassens i Jacques Brel. Arribava el torn dels efímers Sa Fonoiassa, el primer col·lectiu d’artistes que, des de l’escenari del Centro de la Guitarra, reivindicà enèrgicament aquell nou folk americà.

Alison Faul, de Carmel, California, de només 15 anys, 1972.

Alison Faul, de Carmel, California, de només 15 anys, 1972.

Estelles, Canyelles i companyia.

Estelles, Canyelles i companyia.

Influenciats per Peter, Paul and Mary, els Brother Four i Joan Baez, Sa Fonoiassa naixeren l’octubre de 1969 de la mà d’un grapat d’estudiants del col·legi Montesió que, dia rere dia, es reunien al Bar Moderno de la plaça Santa Eulàlia: Toni Arés, Guillem Mudoy, Toni Pasqual, Mariano Segura, Aina Camps, Leonor Ann i Margalida Femenies. Dissolts al juny de 1970, Camps i Arés fan pinya amb els guitarristes Ronnie Martin i Pepe Milán. Aquest darrer, aleshores estava unit a nivell artístic i sentimental amb l’austríaca Genia Tobin, futura vocalista de Los Valldemossa: junts havien format el duo Genia & Pepe, una altra formació habitual a l’escenari del Centro de la Guitarra fins que, el 1970, ella guanyà una beca de Cant amb l’Escola Superior de Música de Viena. El nou grup, Driving Wheel, també fou una breu experiència: amb la sortida d’Arés i Martin, es reestructuraren amb la incorporació de dos nous components –Toni Hernández (contrabaix) i Tito Palou (guitarra; exApagam l’Espelma)– sota una nova denominació: Riverside. Així els recorda el músic i escriptor Tomeu Matamalas:

6Vaig freqüentar el Centro de la Guitarra els hiverns del 1972 i 1973. No record qui va ser que me va recomanar aquesta inhabitual saleta de concerts, però vaig quedar fascinat per la qualitat dels músics que hi tocaven i del repertori que manejaven. L’hivern del 72 el grup estrella era Riverside. Tot i que havien nascut com un grup més o menys folk, el cert és que feien, més que altra cosa, el que aleshores es deia folk-rock. Tocaven cançons de The Grateful Dead, Pentagle, Crosby, Still, Nash and Young, América, James Taylor, Simon and Garfunkel, The Beatles… Tot en format exclusivament acústic; un autèntic unplugged sense micros ni res. Els músics d’aquells anys no sabíem res de guitarres acústiques, tothom usava les elèctriques i Riverside coneixien totes les postures típiques americanes, les afinacions alternatives, l’ús de capos, el funcionament de les veus a la manera Crosby, Stills & Nash… Era impressionant. Segons admetia en Pepe Milán, ho havien après quasi tot dels mariners de la Sisena Flota –que s’aturaven adesiara al Port de Palma i freqüentaven el local– i també dels amics del propietari del Centro, que era un nord-americà molt ben relacionat. Jo hi solia anar dos o tres pics per setmana i em vaig arribar a fer amic de tots ells. De fet, la meva afecció per la música acústica em ve d’aquesta relació. Cap d’ells no va fer mai el boig a l’hora d’ensenyar-me aquells acords especials i aquelles tècniques de finger picking que havien après dels grans de la música americana i que els músics mallorquins ignoràvem”.

L’exLatin Combo, Manolo Bolao, en acció.

L’exLatin Combo, Manolo Bolao, en acció.

La Jug and Marching Band. A la foto hi apareixen Joan Eugeni Canyelles, Ronnie Martin, Joan Antoni García, Carlos Agustín, Pepe Milán, Toni Fernández, John T. Fisher i Joan Bibiloni.

La Jug and Marching Band. A la foto hi apareixen Joan Eugeni Canyelles, Ronnie Martin, Joan Antoni García, Carlos Agustín, Pepe Milán, Toni Fernández, John T. Fisher i Joan Bibiloni.

Guitarres de sis i dotze cordes, banjos, mandolines i contrabaixos… El Centro de la Guitarra dedicava unes nits al flamenc –sense arribar a la disbauxa de qualsevol tablao– i altres al jazz, al folk o el bluegrass. Fins i tot, hi hagué vesprades íntegrament dedicades als anomenats “spirituals” negres o al manouche Django Reinhardt, al qual Joan Bibiloni i Manolo Bolao dedicaren un espectacular homenatge el 10 de setembre de 1976. El local del matrimoni Burr-Daviu apostà cegament per la varietat, fent del lema “From Bach to blues” el leitmotiv entorn al qual s’estructurava la seva programació: “Había días de flamenco, otros de clásica y el resto de cualquier estilo, siempre y cuando incluyera la guitarra”, explica el músic Toni Arés. De forma menys freqüent, hi va haver lectures de poesia a càrrec d’autors estrangers com Tom Holder o Robert Graves.

Des del carrer Montenegro, es promogué un clima de continu intercanvi musical: el Centro de la Guitarra permetia el contacte i la interacció de músics, independentment de la seva edat, nacionalitat o preferències musicals. Dins d’aquest ambient de perfecta simbiosi entre públic i músics, la normativa de l’establiment era suficientment flexible com per permetre que qualsevol músic pogués tocar al seu escenari, sempre i quan demanés permís a la direcció i s’ajustés a les normes de la casa. “En la calidez de su ambiente cosmopolita se produjo un enriquecedor intercambio de conocimientos, experiencias y músicas, sin duda entre los intérpretes, pero también en el público”, escriu Carlos Agustín. Cal destacar la presència de visitants forans que, just arribar a l’illa, es dirigien al Centro per gaudir de la música en viu: resulta especialment important l’aportació dels marines de la VI Flota nord-americana –citada prèviament per Matamalas–, encarregats de portar amb ells tot un cançoner de peces tradicionals nord-americanes en clau de blues, bluegrass, country i folk que, fins aleshores, no s’havien pogut escoltar a Mallorca.

David Stockfis, 1969.

David Stockfis, 1969.

Rita Daviu-Burr.

Rita Daviu-Burr.

Malgrat les reduïdes dimensions del local, entre 1967 i 1983 hi passaren un número indeterminat d’artistes i espontanis que, possiblement, oscil·laria entre els 400 i els 500. Hi actuaren artistes de gran prestigi com Tete Montoliu, David Russell, Davey Graham, Hilario Camacho, Max Sunyer, Joan Baptista Humet, Salvador Font Mantequilla o Manolo Bolao. A noms mallorquins (Àngel Matesanz, Miquel Àngel Frau, Raphel Pherrer, Joan Bibiloni, Manolo Marí, Julia León, Marusa Cano, Toni Morlà, Apolònia “Polita” Pasqual, Bel Cerdà, Cosme Adrover, Francesc Soler, Isabel Rosselló, Joan Coll, Maria del Carme Puig, Sebastià Moner, Tolo Llompart o Tomeu Artigues) s’hi afegeixen artistes japonesos (Atsumasa Nakarayashi, Ichiro Suzuky, Michiyasu Iwamura, Yasuhiro Itoyama, etc.) o argentins (Cacho Tirao, Carlos Lambertini, Jorge Cardoso, etc.). Ara bé, anglesos i nord-americans eren, tal vegada, els noms més habituals: Bill Barber, Bill Furman, Bob Hobman, Bob Hart, Bob Masterson, Bruce Seatle, Dale Miller, Dave Woods, Dorothy Lerner, Eddy “Chopper” Evans, Eric Bibb, Eve Gibson, Graham Wade, Jack Winchester, James Town, Jeff Wallman, Jill Smith, Dennis Lakusta, Pat Stanley, Paul Gregory, Richard Brown, Peter Ball, Roy Murphy, Sharon Duane, Tim Weaver, Thomas Hartman, Tony McGill o Tod Lloyd, entre molts d’altres.

Genia Tobin i Pepe Milán, 1971.

Genia Tobin i Pepe Milán, 1971.

Polita Pascual amb Gabriel Estarellas, 1974.

Polita Pascual amb Gabriel Estarellas, 1974.

Al voltant del Centro de la Guitarra naixerien nombrosos grups de folk (Boira, Blau Fosc, Mate Amargo, Grupo Lema, Moça, Grup Born…) però el més important de tots va ser Euterpe, sorgits de les cendres de Riverside, Driving Wheel, Genia & Pepe i Sa Fonoiassa. Aina Camps Mas (veu), Pepe Milán Carmona (guitarra, banjo, mandolina, harmònica), Antonio Fernández Castillo (veu, guitarra), Antoni Pasqual Moros (guitarra, banjo, teclat) i Antonio Arés Rosselló (contrabaix, guitarra i, ocasionalment, flauta) –tots ells amb unes edats que oscil·laven entre els 19 i 23 anys– van ser els seus components. Després d’uns mesos actuant al Centro de la Guitarra, Gun Salón i Jack el Negro, Euterpe coneixen al músic i productor manacorí Antoni Parera Fons, que recondueix el grup cap a sonoritats més tradicionals. Així ho explica Toni Arés:

“Parera nos ofreció grabar con Hispavox pero, para ello, nos propuso adaptar a nuestro estilo unas diez o doce canciones populares de toda España después de que hubiéramos escuchado una antología de música popular española que un profesor de no sé qué universidad había recopilado yendo de pueblo en pueblo y grabando a los nativos en su más pura y primitiva esencia. Había cientos de canciones y muchas eran casi imposibles de escuchar por las voces chillonas y monótonas, y sus letras casi incomprensibles. De ahí salió el LP Paisaje, Camino y Canción (1974). Lo grabamos en Barcelona y pensamos que nuestra carrera estaba ya lanzada a la fama porque Hispavox se gastó una buena pasta en producir el disco…. Incluso incorporó en varias canciones a toda una orquesta. Pensamos que si invertían tanto, algo harían para recuperarlo… Pero no hicieron nada más que unas menciones y críticas en la prensa y una actuación en un club de Barcelona. Luego entendimos que Hispavox, siendo una filial de la Vox americana, para poder operar en España vendiendo sus artistas americanos debía también producir un número determinado de artistas españoles. Lo que no sabíamos es que una vez hecho el disco ellos se desentendían en promocionarlo. En pocas palabras: nos querían para llenar el cupo. Creo que nos regalaron unos doce discos para que hiciéramos la promoción por nuestra cuenta”.

Matamalas, amic personal de la banda, recorda la següent anècdota: “L’estiu del 1973, quan ja havien gravat el disc i esperaven que s’editàs per fer algun tipus de promoció per la Península, vaig tenir el plaer de fer-los una gestió: tocaren dos mesos a una sala de festes de Cala Millor que regentava en Toni Fons, baixista de Los 5 del Este, que també havia quedat impressionat per la qualitat del grup. Aleshores, per completar rítmicament el grup posaren un bateria manacorí: Rafel Aguiló, que havia tocat fins aleshores amb Los Beta i que després tocà amb el Grupo 15 i Falcons”.

Flyer del Centro de la Guitarra

Flyer del Centro de la Guitarra

Desencantats per la mala promoció de Paisaje, camino y canción, decidiren fer el seu darrer concert al mateix Centro de la Guitarra, on tot havia començat… però llavors conegueren el llegendari Daevid Allen (Soft Machine, Gong): “Un dia voltejava per Palma i els vaig veure actuant al Centro de la Guitarra. Quan va acabar el concert, vaig acostar-me a ells per dir-los: “Wow! Ha estat increïble!”. Ells em digueren: “Doncs aquest ha estat el nostre darrer concert!” Eren joves, molt talentosos i sans… tot i que sé que fumaven d’amagat de mi!”, afirmà l’artista australià. Juntament amb Daevid Allen, Euterpe publicaren un disc de folk psicodèlic titulat Good Morning (Virgin, 1976) abans d’emprendre la seva única gira europea: “Fuimos de gira por Europa para promocionar ese disco. Al acabar el tour, el grupo empezó a morir de forma natural y decidimos acabar”, sentencia Arés.

L’únic dels components d’Euterpe que continuà estretament lligat a la música va ser Pepe Milán, que des del 1976 lligà el seu nom al de Joan Bibiloni, talentós guitarrista manacorí que, tot i la seva joventut, acumulava un notable currículum elèctric gràcies a formacions com Harlem, Los Talayots o Zebra. Bibiloni, que havia arribat al Centro de la Guitarra de la mà de Tomeu Matamalas, s’havia convertit a poc a poc en una figura important dins d’aquell petit circuit. Milán & Bibiloni foren, essencialment, un duo acústic instrumental a mig camí del bluegrass, el country i el jazz mediterrani. La seva atractiva fórmula aconseguí traspassar la insularitat, participant a esdeveniments tan destacats com el Ibiza Free Festival (1976) o obrint el concert de Supertramp al Palau d’Esports de Barcelona (1977). Aquell mateix any aconseguiren enregistrar amb el segell Novola un primer disc homònim on hi participaren altres músics com Agustí Fernández –reputat pianista que també formà part de Zebra- o la vocalista Reggina Ann Eusey. La seva activitat es ralentitzà amb l’entrada als anys vuitanta: “He terminado muy cansado de todo ese rollo, de que la gente me relacione con el bluegrass… Fue algo muy puntual en mi vida”, arribaria a afirmar Pepe Milán.

Mark, fill de Peter Burr i Rita Daviu, 1971.

Mark, fill de Peter Burr i Rita Daviu, 1971.

Les portes de Centro de la Guitarra van romandre obertes fins a l’any 1983. Amb l’entrada a la nova dècada començà el seu lent declivi: “Tot havia canviat: els imposts havien pujat fins als niguls; els lloguers i despeses de manteniment i funcionament també pujaren. A més, s’havien obert altres botigues de guitarres… Hi havia més competència, per dir-ho d’alguna forma. Arribà un punt en el qual el Centro de la Guitarra no podia mantenir-se sol”, diu Rita. La inestabilitat econòmica del negoci provocà que la família Burr-Daviu hagués d’abandonar Mallorca l’agost de 1982, deixant el mateix Pepe Milán al capdavant del Centro de la Guitarra a l’espera que algú el comprés. “Com que eren temps difícils, ningú ho va comprar. Un any més tard, decidírem tancar-lo”, diu Rita.

Més de trenta anys després del final d’aquesta història –quan una bona part dels seus protagonistes han deixat aquest món o, millor, s’hi troben escampats pertot arreu–, Rita i el seu fill Mark Burr segueixen fent memòria. Residents als Estats Units i Brasil respectivament, s’han dedicat a reconstruir el llegat audiovisual del Centro de la Guitarra mitjançant centenars de fotografies i la digitalització d’hores de gravacions casolanes. El seu pròxim projecte és, tal vegada, el més ambiciós de tots: anuncien la imminent edició d’un voluminós llibre que recopila la història sencera d’aquest racó del carrer Montenegro que, encara ara, es resisteix a ser oblidat.

 (Totes les fotos i arxius sonors pertanyen a la família Burr-Daviu)

Àngel, Cecilia, Ernie, Mick Bold i Anthony, 1978.

Àngel, Cecilia, Ernie, Mick Bold i Anthony, 1978.

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.