Damià Oliver, El misteri

Damià Oliver

Què cercam quan llegim l’entrevista sobre algú que no coneixem? En el meu cas, si parlam d’un artista, un músic o una actriu, m’agradaria trobar la persona que hi ha darrera l’obra, darrera l’escultura o darrera la cançó; tenir l’oportunitat d’apropar-me al seu costat més íntim per entendre d’on brota, d’on ve i cap a on va el seu camí. No m’interessen tant les entrevistes que parlen sobre l’objecte, la disciplina en sí, per exemple, si no les que parlen des del subjecte. Amb tota humiltat vaig voler apropar-me al cantautor Damià Oliver, intentant desvetllar un misteri. Si vos pica la curiositat, doncs llegiu una mica més.

Hora: 17h.

Dia: dijous, 5 de febrer.

Lloc: a casa, després d’un frit de seitan, vi negre, i un “tomaydaca” de cançonetes noves.

40PUTES: Bueno, Damià…

Damià Oliver: Això ja grava?… Bé, saps que parlarem del primer concurs de cantautors…

Bé, sí… Començarem pel principi… (rialles).

D’acord…

Com va ser la teva infància?

Molt feliç, no? Jo que sé… Bé, vaig néixer a Palma, a Son Dureta, vaig passar els primers quatre mesos a Santa Maria, fins que al meu pare li varen donar plaça de profe a Pollença, i bé, fins aquí…

Damià Oliver

Doncs, el teu “ser pollencí” és ambiental, no és que hi tenguis família?

Sí, és totalment contextual, lo que ara amb l’edat que tenc ja està arrelat, és molta vida. He viscut a fora molts d’anys, Barcelona i Holanda, també… però a Pollença, la gent amb qui jo he crescut, la meva generació, ja formam part del mobiliari, som com una farola (rialles). Amb ells de petits anàvem amb bicicleta a la cala, que era una passada, estava al meu quarto escoltant Héroes (aquí ja amb 11 anys) i venien, me tocaven a la finestra i me deien “a la cala?“, i venga cap allà, jugàvem a futbol, a l’a-e-i-o-u… La cançó que t’he tocat abans, “Un dematí com aquest”parla d’això…

Ah, ostres! És vera, no m’havia entémut…

“A-e-i-o-u”, i remates a la darrera, també record, no sé si t’ha passat mai: quan jugàvem a futbol al carrer, de petits, amb els amics, quan venia un cotxe, cridàvem: “Cotxo, cotxo!”. També quan la liaves i hi havia qualque nin més gran que te deia: ”T’has passat, t’has passat”. Després no te feien res. D’aquestes petites coses parla aquesta cançó. Després amb el temps veus que són només coses tendres de la infància però quan hi ets…

Me pareix un concepte genial, aquest de “Cotxo, cotxo!”, és igual si qui té la pilota n’ha driblat tres i està a punt de marcar a porteria buida, que, quan es crida “Cotxo, cotxo!”, tot el món s’atura, el joc queda invalidat. Moltes altres vegades a la vida passa que tot el món s’atura, com si algú cridàs “Cotxo, cotxo!”. Crec que parlarem d’aquests moments més endavant. Abans has mencionat Héroes, va ser el grup amb el qual vas entrar a la música?

No, ben bé no. Tal volta va ser el meu grup d’adolescència, o allò a què va anar lligada la meva personalitat, però a la infància a casa s’escoltava música dels seixanta i setanta, jazz, clàssica, Beatles, Dylan, Tito Puente… Hi havia molts de vinils.

Damià Oliver

Record que m’explicares un dia que el cosí del teu pare és de Deià. Deià és o era un poble amb molta tradició artística, també va influir en la teva vocació musical?

Ben bé no, a nivell musical no, però a nivell artístic, sí. El pare d’en Damià, el cosí de mon pare, era un pintor abstracte, en Mark Heine. Fa poc li varen fer una retrospectiva, era molt gran, tenia molta història. Tota la gent de l’edat dels nostres padrins tenien molta història, totes les guerres…

Tal volta, aquest fet, però, et va poder influir en triar la teva carrera?

Parles de Belles Arts, no? Sí, segur. Sempre la proximitat amb alguna cosa, de petit, et fa més familiar amb allò, no? El fet que en Mark pintés… De fet quan era petit no entenia els seus quadres, i pensava “vaja burratatxos“, i quan vaig créixer ja ho vaig pillar, vaig dir: “ah hòstia, vale…”. Bé, ma mare també té en part a veure amb això, me duia a museus i jo li deia: ”ja acabam?”, i ella: ”queden dues sales més…”. Amb tot, la carrera ha estat una cosa guapa, però pens que un té diferentes aptituds, no perquè facis Belles Arts tens una vessant només artística. Això és una cosa que he pensat molt, i crec que és vera.

D’acord. Sobre el que dèiem abans, tornant a qüestions musicals…

Ah sí! El primer que me varen gravar uns amics van ser uns cassetes del Bad de Michael Jackson, Mecano… música comercial. Després, quan ja vaig tenir una mica més d’experiència i bagatge, vaig poder filar d’on sortia tota aquesta música anglosaxona que m’agradava, i com a la vegada estava lligada amb el que havia escoltat de petit a casa, als vinils dels meus pares. Després d’això, amb una mica més de criteri, repassant ja una pila de CD que m’havia comprat a Alcampo, vaig posar l’Avalancha d’Héroes del Silencio, me vaig girar cap a mon pare, i li vaig dir: “Hòstia, no estan malament, no?”. Aquí va començar la meva època “taliban” d’Héroes (rialles). De tota manera, fins que no vaig tocar un instrument, fins que no vaig tenir una guitarra entre les mans, no vaig poder dir “això mola(la música, suposam).

Supòs que cadascú té alguna persona que l’introdueix a un instrument, un mestre. Evidentment, el primer que pensam és amb aquella persona que t’ensenya els primers acords, etc., però pens que hi ha mestres que t’influeixen en la teva manera d’enfocar la música, però que no tenen perquè tenir cap noció musical, com un mestre espiritual. En tengueres cap, d’aquests, recordes?

Moltes vegades hi ha mestres que els tens uns anys i d’altres que els tens 10 minuts a la coa del súper, però el dia que just te diuen allò que tu necessitaves, tu dius: “Ostres, m’has donat una lliçó”. És això, que dius?

Exacte.

Record una vegada la veïnada, en el súper. Jo estava molt ennubilat, per coses personals, emocionals. Xerràvem d’altres coses, però ella va venir a dir-me que la vida no era tan important, que no era per donar-li tantes voltes, que tot anava com anava i s’havia de deixar fluir. Pot sembar una cosa molt tòpica, en aquell moment ella era la darrera persona de qui m’esperava ajut, però amb una conversa me va desfer totes les neures que tenia en aquell moment. També hauria de parlar d’en Joan, el fuster de Mestre Paco, la fusteria on vaig treballar després d’acabar la carrera.

Damià Oliver

Val, acabes la carrera i te poses a treballar a la fusteria.

Mira, jo no havia currat mai, currat currat, i això no pot ser, que tu te llicenciïs en Belles Arts i no hagis fet mai feina amb les mans. Després de l’estiu vam anar a fer la volta a Menorca amb caiac, vaig tenir una experiència de terra, de centre, (se senyala el ventre) que te notes que aquí hi ha vida, i vaig dir: “Cony, jo això no ho he tengut”. Aquest punt tant d’arrel…

Eres més bé cerebral?

Hi ha coses que només pots trobar enfrontant-te a la vida, no? En primera persona. També hi ha coses que només poden ser físiques… Jo puc estar escrivint un llibre i pot ser molt guai, però després les mans les tens sense calls. La de fuster va ser una experiència dura però gratificant, volta i volta. En Joan te deia: “Ara hem de fer això”, i tocava fer això. “Ara toca lo altre”, i venga. Era súper zen. No hi havia cap raó subjacent en totes les tasques que fèiem, era pura matèria, tot el que sobra de l’intel·lecte. Això me connectava molt amb mi mateix i amb les coses; en guard molt bon record.

Damià OliverTornant, ara ja sí, al concepte “Cotxo, cotxo!”, hi ha hagut qualque moment en la teva vida, o bé carrera musical, que tu atures i dius: “Cotxo!”?

Sí, jo som u rei d’això. Aquests darrers anys, de fet, he anat contra natura meva i m’he obligat que quan venia un cotxe, no acabava de fugir, i encara he de veure si ha valgut la pena o no. Aquest cicle no ha acabat, jo som una persona que tot d’una que me cans d’una cosa m’agrada molt canviar de lloc, canviar de país, anar-me’n de viatge. On viuré l’any que ve? M’agrada molt fantasiar amb les coses, canviar de projecte… Si no l’acab, és igual. Per exemple, quan vaig acabar la carrera, vaig decidir explorar una cosa totalment distinta: vaig entrar a la fusteria, després vaig fer de cambrer tres anys, amb intervals…

I durant això, la música? Perquè per introduir la teva incursió en el món de la música com a actor, no només com a receptor, en el teu darrer any de carrera, d’Erasmus a Utrecht, formes part d’un quartet que s’anomena Muyayos de raíz, un grup instrumental d’arrel clàssica, flamenca i balcànica, amb qui fas concerts, guanyau el premi Injuve d’àmbit estatal, tocau a festivals, surt la possibilitat de gravar un disc…, però tu en aquest moment decideixes marxar i deixar la banda. Imagín que és una decisió difícil atès els bons resultats del projecte. Necessitaves canviar d’aires també, va ser una mostra de personalitat?

Bé, primer de tot gràcies per això que dius. Normalment la part més conservadora de la meva família diu: “aquest mai se centra” (rialles). Evidentment, jo era molt jove, i no m’estava molant cap allà on anava la cosa, i sempre ens havíem dit, dins el grup, que si no ens molava el que passava al grup ho deixaríem. Jo m’ho vaig agafar molt poèticament… Saps què va passar? Meam, la manera en què tots tenim muntades les coses supòs que és la que ens toca, i és l’única que podem tenir, no? A nivell social, però, jo he estat criat d’una manera un poc alternativa, sempre hi ha hagut altres opcions, a casa… Jo vaig créixer dins la meva bimbolla de com jo faria les coses, si jo pogués, però què passa? Després te trobes amb la vida i te diu: “però tu no ho pots tot, o sí?”. Depèn de lo molt o poc jodorowskià que siguis… Per jo la música és una cosa o la vida és una cosa, i després me trob com està tot muntat, de manera capitalista, industrial; tot està materialitzat, tot és susceptible de ser contat, quantitzat, per hores, per doblers, tot és un rollo en què jo no Damià Oliverem sent identificat. A nivell musical això me tallà el rollo completament, també a nivell artístic amb la carrera de Belles Arts. Crec que som molt hermanhessià. Per jo l’art és una guia perquè la creativitat de la Humanitat es pugui expressar, és com un far per anar cap endavant, per tenir una direcció positiva. En el meu cas, ja cap a final de carrera, les acadèmies t’ensenyen i disciplinen a veure com pots vendre el teu art, la teva obra, i això era una cosa de què jo renegava completament: no volia vendre la meva obra ni la meva vida, m’estimava més fer feina, com la de fuster, que haver de passar per aquest procés de cosificació. Amb el fet de deixar Muyayos de raíz també va passar una cosa semblant. Ells anaven a pinyó fix, jo era més jove, més inexpert, tot i que vaig fer tota la feina amb el grup des del principi, però quan va arribar el moment clau va ser: “o me mimetitz i faig el que fa el grup i jo sóc vosaltres, i deix les meves composicions, les meves idees, les meves ganes de cantar (perquè el grup era només instrumental) o ho deix i tir per la meva banda”. Evidentment, jo ho vaig pensar molt i el meu voltant no va aprovar molt la meva decisió, però va ser aquesta: deixar el grup i començar el meu projecte en solitari, fins avui.

Poc temps després de deixar aquesta banda i acabar la carrera ens coneixem, tu i jo, aviat farà 8 anys, al primer Certamen de Cantautors de Binissalem, en què quedares en tercer lloc, amb la teva cançó “Es teu racó”. Des de llavors, la teva relació amb la música, i el fet de tocar en directe, ha estat intermintent. Hi hagut molts de “Cotxo, cotxo!”? És per aquest rebuig a la mateixa indústria, guardaves un dol per Muyayos de raíz?

No ho havia pensat mai, això del dol, però bé. Deix el món de la música en directe, no volia tornar a Damià Oliver
tenir res a veure amb aquest rotllo… Tot i que aquell concurs va ser un lloc de trobada molt guapo, record en Joan Chango, ara a Broots, en Jaume Reus de Jansky, tu mateix, en Marcel Pich de Taverners, na Tiu…. Gent que encara es troba en actiu. Volia trobar la meva manera de fer les coses, imagín. Un col·lega meu me deia: “però mentre trobes la manera, fes concerts”. I jo, que no, que passava…

Bé, en algun moment de 2011 vares fer un canvi, no? Perquè t’estableixes a Mallorca i comences a fer concerts, en els quals te presentes ja amb el teu projecte Damià Oliver. Alguna cosa ha canviat? Què ha canviat?

Saps, en Rafel Nadal, salvant totes les distàncies, quan li demanen: “cree que ha sido el mejor tenista de la historia?”, ell respon: “Quan acabi la meva carrera ja ho podré jutjar, ara no te puc contestar…”. Evidentment no té res a veure amb guanyar ni perdre, ni amb el tennis, però fins que no acabi aquesta etapa… Te diré tot lo que pugui, però no la puc valorar amb distància. Però bé, clar, alguna cosa ha canviat. Del que sí me n’he adonat és que si no m’ho feia jo, no m’ho faria ningú. Me vaig adonar que la música… A veure, hi ha hagut molts d’anys que he fet l’experiment de viure sense música, tocar al meu quarto, escoltar música, però sense tenir la idea de voler dedicar-m’hi, o que el fet de voler ser músic fos una part molt important de jo. El tema és que passava el temps i en lloc de desaparèixer les ganes de fer música, cada any que passava en tenia més. És com una veïnada que només te crida, i te crida, i te crida, i fins que no guaitis per la finestra no s’aturarà. Jo avançava, i ella (la música) avançava i me deia: “Fes-me cas, no?”. Quan vaig tornar de Barcelona, després de la carrera, vaig tenir la idea de fer un viatge al Brasil, similar al que vaig fer a la Índia quan tenia 20 anys, un viatge iniciàtic… i romànticament agafar un bitllet sense tornada… però abans de fer-ho me vaig dir: “Què hauria de fer? Hi ha alguna cosa a la vida que me quedi per fer?”.  Sí, gravar les cançons… i fins aquí.

MOLT BÉ! GENIAL! Ja estam començant a albirar aquest Misteri de Damià Oliver…

(Rialles, moltes…) En el fons és aquesta dèria meva amb la responsabilitat… en què me vaig dir: “has de gravar les cançons abans de partir”. Després, ja me poden matar a Río de Janeiro…

Damià Oliver

Somiant amb Rio de Janeiro

Han passat quasi vuit anys des de llavors. El públic de Mallorca, el teu públic, el que has anat fent al llarg dels anys, deu estar tan ansiós com jo per saber en quin punt estàs? Aquestes cançons que havies de gravar, com van?

Hi ha hagut múltiples gravacions de les primeres cançons i també d’altres que han seguit sortint. La primera gravació amb en Joan, de Vic, un amic, 8 temes que encara són a Vic, van ser les primeres maquetes del que ara vendrà, que serà el meu primer disc d’estudi enregistrat a Favela, sobretot cançons de la meva primera època, del 2006 al 2008, de tot d’una que vaig acabar la Universitat i deixar Muyayos de Raíz. Entre i entre també vaig enregistrar cançons amb Miquel Massutí, al seu estudi, d’una rampellada. Un EP de quatre cançons que encara no ha sortit tampoc… Tot aquest material he de decidir com gestionar-lo. Manel estava traient el primer disc i jo ja tenia aquestes cançons… (rialles). En el seu moment no vaig trobar l’oportunitat de treure-ho per x motius, però crec que ara ja comença a ser hora. En el disc estam treballant damunt 10 temes, dels quals segur que n’entren 8.

Enregistrant a Favela

Enregistrant a Favela

Qué bé! Després, doncs, te n’aniràs al Brasil finalment?

En principi, he estat a Mallorca tant d’anys per veure si és vera que si conrees un projecte és com una bolla de neu que se va fent grossa. Poc a poc vas tenint més mitjans per fer les coses, tot agafa forma. Hi ha qui diu que si tot el temps te’n vas d’una banda a l’altra les coses no poden agafar forma.

Creus que ha agafat forma el projecte finalment, doncs?

Jo crec que sí, el simple fet que me facis una entrevista ja n’és una conseqüència. Ara fa tres anys crec que hagués estat impossible. Però tornant al que me deies del Brasil… Jo som molt “bamboleiro”. Si tengués un recorregut un poc potable, i hagués fet net del meu calaix, tota la motxilla de cançons que tenc… la meva il·lusió seria poder-me’n anar de viatge amb l’ordinador i dos micros, i si vaig fent cançons, penjar-les a la xarxa. Això seria un planazo… No sé si ho faré. Sempre, la vida no saps per on te durà…

I aquestes cançons que han de sortir ara… (rialles mútues in crescendo… l’entrevistador té moltes ganes de saber quan sortiran les cançons del disc).

Enguany, enguany…. Jo realment som una persona que, a la llarga, l’únic que vull és treure-ho bé, obtenir un bon resultat i que quan passin deu anys i ho torni a escoltar en pugui tenir un bon gust de boca. Però som conscient que he començar a amollar aquestes coses. Estic compromès i vaig fent feina per això, per treuer-ho. Si el karma me respecta, esperem que sigui aviat.

Fins aquí el Misteri de Damià Oliver. Vàrem passar un molt bon horabaixa, i esperam que aquest material, el seu nou disc, surti aviat i eclosioni, així, l’obra d’aquest cantautor pollencí de rialla i cor ample… i de veu suau. Fins a la propera, good night and good luck.

Damià Oliver