Pato Conde, “Café y otros lugares” (EdD, 2015)

Pato Conde, Café y otros lugaresAi, el conte! Aquella muntanya russa a la qual s’enfilen els escriptors més agosarats, com en un fogot, en una arrabassada; el malanomenat “subgènere literari” que la majoria d’editors a Mallorca menyspreen però que Edicions del Despropòsit ha tingut la intrepidesa de publicar, inconscients com són i amants de totes aquelles obres que els poden abocar a la ruïna (o del tot conscients que el llegat de les rondalles ha de ser això, per força!).

Lletres i dibuixos; imatge i paraula. Pau Castanyer publica la tercera referència del seu nou projecte editorial fixant-se, un cop més, en un llibre que no és del tot convencional  ̶si ens fixem amb el que s’edita actualment i en general ̶ i dóna una altra passa en el seu camí vers la gran bacanal dels gèneres literaris i la transformació de la literatura contemporània. Café y otros lugares és un llibre d’ara, pel temps que utilitza, per l’estructura dels textos, per les escenografies de partida. El títol m’entusiasma, perquè al final no es tracta que les històries succeeixin en cafeteries, sinó que aquest indret on Pato Conde se sent com a casa (per a escriure-hi) és la tassa de cafè: la quotidianitat més íntima de l’individu, allò que a qualsevol producció pseudo-romàntica del Hollywood dels noranta demostra que els amants es coneixen prou com per acabar plegats per sempre fent-se el cafè l’un a l’altre; el cafè que ens conforta en els moments més incerts o tràgics de l’existència; el que ens retorna del son a la vigília.

L’argentí practica una mena d’hiperrealisme màgic, que em fa pensar en Twin Peaks (com ja s’anuncia a la coberta posterior del llibre), en Dogville o en la més nova Utopia de Dennis Kelly. Personatges amb triple consciència; successions d’imatges que ens planten enmig d’ecosistemes verídics on hi conviuen veritats que pertanyen exclusivament al món del subconscient o de la semi-inconsciència. Dels dotze contes que conformen el llibre  ̶una xifra que delata l’enginyeria amb la qual escriu l’autor ̶ no n’hi ha cap que deixi l’ésser humà de banda: tots tracten les relacions d’aquest amb la vida (l’home i el desig, i els altres, i la màquina, i la por, i la mort, i els records). Amb una sèrie de descripcions de situacions senzilles, amb frases breus a mode d’acotacions, en Pato col·loca els personatges de cada conte com si fossin ratolins de laboratori en una espiral d’embulls, i aquests la van desfent a través d’un altre llenguatge. No enraonen gaire, en Martín, la July, en David i la Laura… i quan ho fan hi ha més significat en els seus silencis que en els significants que pronuncien en veu alta. De fet, és per això que ens fan patir tant, que aquests contes angoixen i aconsegueixen mantenir la tensió que el bon conte ha de saber tensar fins a l’extrem: mai no sabem com actuaran, perquè entenem que allò que verbalitzen no es correspon amb els sentiments, amb el pensament autèntic.

De la totalitat del llibre n’escolliria especialment tres peces: la primera, Incautación (un homentage a mestres com Cortázar); la cinquena, Sueño anhelado (on el personatge pateix a la carn pròpia els efectes de la interacció amb el món virtual); i la desena, Nieve (que reprèn la preocupació tan humana davant d’un possible aïllament o apocalipsi). Tots tres són contes dels més llargs, amb un plantejament literàriament tradicional i alhora un desenvolupament nou  ̶quant a forma i contingut. La darrera peça és igualment intrigant, malgrat que en algun moment fa l’efecte que ni el propi autor sap com acabarà la cosa, i això m’ha temptat a dubtar del seu control (penso també en Funeral o Criando malvas). Tanmateix, encara que el ritme de vegades s’embali massa o la llengua quedi fins a cert punt empobrida, tothora hi ha present un treball sensorial, una recerca d’altres maneres de dir que absorbim, sobretot, per la vista.

Pato és, per damunt de tot, fotògraf: veu històries entre la llum i les ombres i és capaç de retratar-les amb precisió mecànica. Com en una mena d’objecte-souvenir d’aquells on hi apareixien postals d’una geografia en fer rodar la manivela o bé prémer un botonet, Café y otros lugares és un passi de diapositives literàries inquietants que manipulen l’espai i el temps i ens obliguen a qüestionar la nostra perspectiva. Com si, invocant el desig més fort d’en Miquel Bauçà, a Pato Conde se li hagués aparegut el geni amb la oportunitat d’utilitzar, dotze vegades, la màquina de filmar els somnis.