Fonal i Maller, Que cinquanta anys no són res 

Miguel Aller

Una història de Davids i Goliaths. Un peixet mediterrani que, escudant-se darrere del boom turístic de l’arxipèlag, aconsegueix plantar cara als autèntics taurons del món del disc: EMI/Odeon, Belter, Zafiro o Novola, els segells sobre els quals se cimentava la indústria discogràfica espanyola dels anys seixanta i setanta, trobaren en Miguel Aller i el segell mallorquí Fonal –després anomenat Maller– un petit però ferotge competidor. De les penúries dels seus primers anys a morir d’èxit durant els vuitanta, aquesta aventura empresarial –iniciada ara fa cinquanta anys– deixaria una forta empremta en la música feta a Mallorca entre els anys seixanta, setanta i part dels vuitanta.

Miguel Aller Fonal

El bessó, el principi de moltes coses grans i significatives: qualsevol grup mallorquí que volgués seguir les passes de referents locals com Los Javaloyas, Els Valldemossa o Los 5 del Este havia de partir a Barcelona o Madrid per enregistrar la seva música. Arribats a una data tan tardana com 1965, un emprenedor lleonès –militar, per a més inri– s’encarregà de canviar les regles del joc inaugurant a Palma els primers estudis de gravació de les Illes Balears. Però si aquella aventura empresarial mereix ser qualificada de “jugada mestra” és perquè, amb els estudis Fonal, naixia també la primera discogràfica de l’arxipèlag, antecessora directa del que, temps després, s’anomenaria “segell independent”.

Miguel AllerEn ple boom dels Beatles, el món del disc era un negoci mengívol i cridaner: molt més a una terra que, en temps rècord, havia fet del turisme de sol i platja el seu principal motor econòmic. Només era qüestió d’esperar el moment precís, com ho va fer Miguel Aller Martín. Nascut a Lleó el 1926, la seva vocació inicial no fou, precisament, la música: “Cuando era joven, le dije a mi padre que quería estudiar Medicina, pero no teníamos dinero. Por entonces, en esa época de penurias, tocaba en alguna orquesta de la ciudad. Me tuve que marchar de casa. De León fui a parar a Madrid. Eran tiempos duros: dormía en un barracón del Ejército y, cuando podía, tocaba el piano, el saxofón, el clarinete, el acordeón, la batería… Conseguí estudiar música en el Real Conservatorio de Madrid para después presentarme a las oposiciones y sacar una plaza en la Orquesta del Ejército. Una vez la conseguí, fui destinado a Girona, donde estuve dos años. Después pasé por Segovia y, finalmente, llegué a Mallorca”.

Aller arribà a l’illa l’any 1955. Tot i que de manera esporàdica formà part d’algunes orquestres illenques, al seu nou lloc de residència iniciaria una exitosa reconversió cap a l’àmbit empresarial inaugurant Papel, una editorial dedicada als cançoners i les partitures. Aquesta experiència li va permetre conèixer de més a prop l’engranatge musical existent, sense abandonar en cap moment la composició: durant aquella època signà peces tan destacades com “Manda un lucero” (1962), “Gitana de Triana” (1962), “Mundo Olvidado” (1962) o “Recordaré” (1964). Aquesta darrera, de fet, el portaria a participar a la primera edició del Festival Internacional de la Canción de Mallorca (1964), l’esdeveniment musical més important que, fins el moment, s’havia celebrat a les Balears.

El seu pas pel certamen palmesà fou més aviat anecdòtic, ja que fou eliminat a la primera ronda. Tot i així, Aller va sortir d’allà amb dues lliçons apreses: la primera, l’important negoci existent al voltant dels diferents segells discogràfics que, aprofitant la gran difusió d’aquell concurs, aconseguiren un considerable marge de beneficis editant les cançons participants; la segona, la mancança d’uns estudis de gravació a l’illa Hotel Flamboyanen uns moments en què apareixien a Mallorca una importantíssima quantitat de grups musicals destinats a amenitzar les nits d’incomptables nightclubs, boîtes i discoteques; conjunts generalment sense contactes, recursos o experiència que havien Hotel Biarritzde fer autèntics sacrificis si volien enregistrar la seva música. El negoci, doncs, estava en marxa: “La primera idea era montar un estudio para mi, para poder grabar mis propias canciones. Entonces observé que todos los músicos mallorquines se tenían que ir fuera, a grabar, concretamente a Barcelona. Entonces, pensé: “¿Y por qué no montar un estudio de grabación en Palma, y que se queden aquí?”. Claro que, en esa época, sólo tenía experiencia con instrumentos de viento, y los aparatos electrónicos eran, al menos para mí, toda una rareza”.

Hotel Nixe Palace

La primera passa d’Aller va ser la compra d’un local soterrani al número 8 del carrer de Sant Jaume (Palma): “Fue en la calle San Jaime donde empezó todo. Era un sótano pequeño, y el estudio, muy modesto: no tenía pasta”. Aquesta nova aventura empresarial, batejada amb el nom de FonalCala d’Or, comença a maig de 1965. L’equip humà es reduïa únicament a dues persones: el mateix Miguel Aller al capdavant, com a director/gerent, i Jesús Pardo –antic treballador d’EMI-Odeon– com a tècnic de so contractat. Respecte de l’equip tècnic, l’aparell estrella de l’estudi era una taula Ampex de quatre pistes, Walter Kleincomprada de segona mà a Hispavox. Amb aquesta, el segell mallorquí començà a fer Leonor Amaya y Diego Blancoles seves primeres passes enregistrant les cançons de Walter Klein y Su Cuarteto, el duo flamenc format per Leonor Amaya i Diego Blanco i el cantant Lucio San Eugenio que, amb el nom artístic de Lonn, té l’honor de ser el primer artista en editar un disc enregistrat a les Illes Balears.

Lucio, que acumulava una considerable experiència com a vocalista de conjunts com Los Zeniths, Four Winds, The Crys o The Runaways (l’embrió de Los Bravos), va aconseguir classificar-se a la segona Lonnedició del Festival Internacional de la Canción de Mallorca amb la cançó “Volverás a Mallorca”. Per això, Miguel Aller li oferí la possibilitat de gravar un EP acompanyat per Miquel Franco (guitarra), Pedro Sánchez (orgue), Jaume Sans (bateria) i el seu oncle, Josep Villalonga (contrabaix). Aquesta formació enregistrà un total de quatre cançons: “Un fiore sul diario” (Pelli Giovanni), “¿Porque tus ojos no brillan?” (Mario Bobbiani) i dues versions, en castellà i italià, de “Tornero a Mallorca” (Renatto di Cari). “Quan em cridaren per gravar aquell EP –recorda Lucio– feia tres o quatre dies que Fonal havia rebut un equip de segona, de tercera o de quarta mà. No tenien ni la menor idea de com desfer-se’n amb aquell aparell! Tot sonava horrible, des de les cançons –que no eren, diguem, la meva especialitat– a aquell orgue Farfisa, que treia un so de pena”.

El disc, que fou publicat sense incloure el número de catàleg, inclou a més un tret força destacable: els arranjaments orquestrals de les cançons. L’escàs pressupost i el reduït espai de les instal·lacions del local impossibilitaven ficar-hi una orquestra sencera, però, tot i aquesta dificultat, Aller va recórrer a una altra estratègia: “Los estudios de Fonal –afirma el seu fill, Miguel– eran muy pequeños como para poder vulcanicsgrabar a muchos músicos. Por eso, al principio mi padre tenía que irse a Barcelona a grabar allí una orquesta para después volver a Mallorca con una cinta”. El guitarrista de Los Vulcanics, Jaume Salom, recorda de la següent manera aquest curiós procediment: “Don Miguel tenia una gran visió empresarial i un gran domini de la tecnologia rudimentària d’aleshores. Sabia economitzar molt bé les despeses, podent utilitzar de vegades les mateixes bases orquestrals a diferents cançons per tal que la producció d’un disc li sortís més barata”.

Respecte de la fabricació dels discs de vinil, Aller havia arribat a afirmar que inicialment tenia la intenció de muntar una fàbrica de premsatge a Palma (“Si Dios quiere, pensamos montar, además, fábrica de discos”, afirmava al diari Baleares), idea que hagué de rebutjar per ser econòmicament inviable: “Nosotros grabábamos en Palma. Enviábamos por correo el máster a una fábrica de Barcelona, que se encargaba del prensaje de los vinilos, y finalmente nos llegaban las copias. No era viable ni rentable montar una fábrica aquí, en Palma”. 

Poc temps després, el nom del segell s’acurçà a Fonal. Segons Aller, hagueren de llevar “Cala d’Or” perquè no es podien registrar noms geogràfics com a marques comercials; és per això que només les primeres edicions del segell porten el nom complet. El canvi no afectà en absolut la rendibilitat de la nova empresa: Aller es trobava dins d’un negoci pròsper que no faria més que expandir-se amb el pas dels anys.

La PeraLa punta de llança de Fonal va ser un tipus d’edició discogràfica anomenada “disc-souvenir”, i que només podem entendre dins d’una societat abocada al turisme com era –i és, encara– la mallorquina. El disc, entès com un objecte de record capaç d’evocar l’estiu mallorquí, fou el gran encert comercial de Fonal i pràcticament el pilar de la seva economia com a empresa. Per agosarat que resulti, Miguel Aller no dubta en atribuir-se el mèrit de la seva invenció: “El invento fue mío. Después me lo copiaron otras compañías discográficas. La idea del disco-souvenir era tomar como referencia algo que se venda a los turistas, para que éstos tuvieran el recuerdo del lugar en donde han pasado las vacaciones”.

Una premissa essencial per entendre la música editada sota l’etiqueta Fonal és que la comercialitat sempre guanyarà la partida a la qualitat artística: s’entenia la música com a mercaderia, com un negoci en el qual, paradoxalment, Aller cercava un equilibri “basado en un 50 % en la calidad y, en otro 50 %, de comercialidad”. L’olfacte empresarial li fallà, alguna vegada: per exemple l’any 1967, quan va rebre les primeres cançons d’un jove porter del Reial Madrid anomenat Julio Iglesias. Miguel Aller afirma que el rebutjà “porque cantava muy mal”. Tot i així, la seva empresa estava en el moment adequat i en el lloc adequat: “Grabar un EP era vital para promocionarse en la isla y para diferenciarse del resto de grupos. Por eso, todos los conjuntos que tocaban en hoteles, nightclubs o cellers querían hacerse con una grabación para vender a los turistas (…) El problema es que venían todos esos grupos con la intención de grabar sus propias canciones, las que a ellos les gustaban… Canciones para presumir, para intentar hacerse famosos y todo eso. Pero después, hablando y haciendo números, veíamos que los grupos que grababan sus canciones propias apenas vendían copias. No eran temas conocidos. Por eso, la política de Fonal fue construir un repertorio conocido y suficientemente atractivo para que los turistas, al ver alguna canción conocida o familiar, comprasen el disco. Así se beneficiaba Fonal, pero también los grupos. Vendiendo esos discos conseguían un sobresueldo cojonudo”. El locutor Miguel Soler (Ràdio Mallorca) confirma la rendibilitat de Fonal: “Era un negocio redondo: vendían discos como churros, y además en tal cantidad y a tal velocidad que algunas veces no tenía ni tiempo de ponerle una carátula”. Aquesta afirmació és corroborada pel mateix Miguel Aller: “Tenía más demanda que producción. Me acuerdo que alguna vez tuvimos que sacar tiradas de singles y epés sin funda”. El músic Jaume Sureda, per la seva part, afirma que “ara és bo de saber quan de discs ven un grup, però és inimaginable la quantitat de discs que va vendre Fonal al seu moment. No sé si és vera, però s’arribà a dir que Fonal despatxava tirades de còpies de 50.000 en 50.000”.

Life Sound

Repassant la producció de Fonal observem que, amb independència dels artistes o grups enregistrats, existien tres línies a l’hora d’editar material: tres clares directrius que, en conjunt, reflectien l’hàbil sentit d’Aller per fer negoci en el terreny discogràfic:

  • Los Tico TicoEls èxits internacionals, cantats gairebé sempre en castellà. Fonal es va recrear en les tonades breus, senzilles i efectives: hits comercials que sonessin molt als hotels i nightclubs de Mallorca i que, d’alguna manera o altra, es poguessin fer familiars als turistes durant la seva estada a l’illa. “Paradise of Love”, “Un rayo Tony Y sus Isleñosde Sol”, “Limón limonero”, “Guantanamera”, “Fiesta”, “Porrompompero”, “Cuando salí de Cuba”, “Vivo cantando” o “La bamba”, entre d’altres, són cançons amb Los Marblauuna gran presència dins del catàleg de Fonal; composicions que, a força de repetir-se una i una altra vegada, sonaven gairebé a autoparòdia i que poc –o gens– tenien a veure amb els nous estils musicals sorgits entre els anys seixanta i setanta (beat, twist, soul, etc.).
  • Material del mateix Aller: no oblidem que, a més d’empresari, era músic i
    compositor. Aprofitant el pas d’algun grup pels seus estudis, aconseguia que enregistressin alguna de les seves cançons. Sempre a punt per fer negoci, les creacions d’Aller solien estar batejades amb el nom d’algun punt Los Massotgeogràfic de l’illa, sempre i quan estigués estibat de turistes. L’objectiu de compondre una cançó titulada “Can Picafort”, “Son Vida”, “El Arenal”, “Cala Millor” o “Cala Mayor” no era altra que atreure l’atenció del visitant i que aquest acabés per comprar el
    disc com a record, un souvenir. També en va compondre d’altres com “Spanish love song”, “Tiripopó” o “Cuac cuac”, marcades per melodies senzilles, festives i d’una clara orientació comercial.
  • La preponderància absoluta dels estils musicals espanyols. Segons Aller, quan un turista venia a Mallorca volia veure, escoltar i endur-se’n el record d’alguna cosa autòctona, pròpia de la terra. Dit d’una altra manera, impregnar-se del tipisme local. Per això, i des de l’òptica de l’empresari, no hi havia cap sentit en oferir al turista cançons en clau de beat, blues o rock n roll. Així, amb comptadíssimes excepcions (Los Brujos o Els Mallorquins, per exemple), el gruix musical de El ChaquetónFonal el representa la música lleugera en castellà d’aire cañí que, juntament amb els pasdobles, els fandangos i el flamenc de Juan de Dios Muñoz, El Chaquetón, El Chiclanero o Pedro Terol, fugen de la modernitat i que es basen en estructures ja no folklòriques sinó folkloritzants. Dins d’aquesta categoria, i amb un caràcter més aviat anecdòtic, hi hagué espai per a la música tradicional Folk5illenca. Un clar exemple el representa Mallorca y su Folkore (1967), a càrrec de l’Agrupació Son Servera, un LP que, juntament amb els boleros i jotes de Folk-5 –una banda que comparteix nombrosos paral·lelismes amb Els Valldemossa i que, en paraules d’Aller, van ser dels grups més rendibles del segell en tota la seva història– passa per ser de l’escàs material en català editat per Fonal.

RudolfEn qüestió lingüística, el castellà monopolitza gairebé tota la producció de Fonal. A les espipellades de cançó italiana (Lonn o Walter Klein) s’hi afegeix l’anglès, que apareix en alguns temes, concentrats sobretot a l’LP de Rudolf With His Swinging Hammond Organ, En la rotonda del Hotel Fénix (1967). El català, com dèiem, quedava només relegat a un paper purament folklòric, si bé, en paraules d’Aller, hi va haver l’intent de llençar material amb una joveníssima Maria del Mar Bonet: “Esta chica venía a mi casa, y aunque ahora seguramente lo niegue, yo le di durante un tiempo clases de canto y de piano. Tenía mucho talento. Cuando supe que venía TVE a Mallorca para grabar un reportaje sobre los nuevos valores de nuestra música, pedí permiso a sus padres para que ella apareciera, pero se negaron. No les hacía gracia que, después de Joan Ramon, su hija se metiera a cantante. Yo quería grabarla, así que después de mucho insistir, sus padres accedieron a que viniera un
único día al estudio. Ahí la grabamos, sólo una vez: ella sola, acompañada únicamente por un
guitarrista mallorquín de algún conjunto que había pasado por el estudio. Obviamente, después, por
Capella Mallorquinatema de permisos, ese material ni se sacó, y con el tiempo ha acabado perdiéndose
”. Una altra referència en llengua pròpia la representa el disc Navidad en Mallorca (1969) de la Capella Mallorquina, aleshores dirigida pel pare Bernat Julià: el disc és un recull de nadales castellanes i catalanes al qual hi destaca una curiosa versió de la Sibil·la on, de manera insòlita, s’hi insereix una de les cantigues castellanes d’Alfons X El Savi.
Los Oliver'sLos CalafatsLos Cromaticos

King combo fiveLos Cromáticos, Los Massot, Los Vulcanics, Los Oliver’s, Los Panderos, Los Marblau, Héctor y su Conjunto, Los Hawais, Los Romantics, Los Los MacovalsDiferentes, Los Hidalgos, King Combo, Los 4 de Mallorca, Rivers Quartet, El Dúo Saturno, Lucio Barbosa Group, Los Juncales, Los Macovals o Los Sayonara són alguns dels molts conjunts que passaren pels estudis Fonal en la segona meitat dels anys seixanta. Entre ells, també, Els Mallorquins, que l’any 1966 publicaren amb Fonal l’EP Holidays in Majorca. El seu líder, Tomeu Penya –aleshores més conegut com a Tomeu Els MallorquinsNicolau– recordava la seva visita a Fonal en una entrevista publicada, temps enrere, per 40PUTES: “El primer disc que vaig gravar va ser amb setze anys, als estudis Fonal del carrer de Sant Jaume: quatre cançons meves, en castellà. I allò era una manera de gravar que, comparada amb ara, espantava! (…) Quan arribàrem, muntàrem el piano, la bateria i la resta d’equip… Jo era el cantant i el guitarrista. I tocàrem: tocàrem aquelles cançons fins que sortien. I com que no ens sortien bé, vàrem estar dies i dies fent preses i preses. Jo feia els solos. I ara, quan he tornat a sentir aquelles cançons… Són l’hòstia! Jo, allà, acompanyant amb la guitarra, cantant i, de cop i volta, aturava la guitarra rítmica per fer el solo, i notaves que faltava tot l’acompanyament. Però ja era molt. Gravar un disc en aquells temps ja era molt”.

Los MassotDurant els seus primers temps, l’especialitat de Fonal van ser els EP de quatre temes per, després, a finals de la dècada, especialitzar-se en els singles de dues cançons. Això era una arma de doble full: si la fabricació de singles era més econòmica que la dels EP, això significava que els grups enregistraven manco cançons a Fonal… i manco cançons, manco ingressos. Els LP, en canvi, foren un tipus d’edició més inusual durant els seus primers temps: la seva fabricació era més costosa i la seva sortida al mercat més limitada. “Eran más caros y más grandes: no cabían en las maletas de los turistas. Editar en formato EP o single Los Massotera más práctico para ambas partes”, destaca Aller. No obstant això, a principis de la nova dècada, grups com Los Massot, Los Vulcanics, Los Dogers Los Isleños, però molt especialment Los Massot, editen discs de llarga durada amb dotze cançons: versions dels grans èxits que, a la seva manera, comprimien el Vacaciones en Mallorcapas fugaç i estiuenc dels turistes per Mallorca. Aller donarà, doncs, una volta al negoci ideant també recopilatoris en forma de LP amb el títol Vacaciones en Mallorca o Vacaciones Vacaciones en Mallorcaen España. Les seves vistoses portades eren tot un cúmul de clixés d’aquella Mallorca daurada: hotels a primera línia de la platja, atractives banyistes a la vora del mar, imatges nocturnes de la Seu…

Pedro RubioObservem que el número d’edicions del segell augmentà amb el pas dels anys, coincidint amb el boom de grups locals: “Fonal no iba buscando grupos: los grupos buscaban a Fonal. Contactaban directamente conmigo, porque muchos de ellos no tenían representante”, explica Miguel Aller. Així, s’establia en primer lloc una audició amb el segell, per veure si el grup reunia una sèrie de requisits professionals i, posteriorment, valorar si la seva música tindria una sortida comercial. En el cas d’arribar un acord, el grup musical es finançava la gravació, un procés que explica el fill de Miguel Aller amb les següents paraules: “Fonal funcionábamos como una casa de discos diferente a las demás, que eran compañías que buscaban artistas para después explotarlos. Si nos gustaba un grupo, hacíamos un precio cerrado a los grupos que incluía horas de estudio, el prensaje, la distribución… Todo, en definitiva. A veces también, el grupo pagaba las horas de estudio y del prensaje se encargaba Fonal; después nos compraban los discos a precio de fábrica (…) No había realmente una tirada mínima, porque se hacían tantas copias como el grupo nos dijese, aunque si era un grupo poco conocido, lo normal era partir de una primera tirada de 500 ejemplares”.

Grupo ViennaReforçat per altres negocis immobiliaris, el constant creixement de Fonal va provocar que Aller acabés separant el seu empori en dues branques diferents: per una banda hi hauria els estudis de Fonal, gestionats per ell mateix, i per l’altra, una sèrie de botigues de discs dirigides pel seu fill major, Miguel. La Discoteca Cala Mayor, inaugurada l’estiu de 1969, fou el primer d’aquests establiments musicals, expandint-se per altres zones com Can Pastilla, Magaluf i Peguera. En aquestes tendes es venien principalment les referències de Fonal, però també les altres novetats discogràfiques. Miguel Aller fill narra la següent anècdota: “Un día, en la tienda de Cala Mayor, entró la hermana del rey Juan Carlos, la Infanta Margarita. Tenía una cultura musical tremenda. Ese día nos compró un disco de los Moody Blues, que por entonces estaban en su apogeo. Nos dijo que le faltaba ese disco para completar la que, por entonces, era su discografía”.

En pocs anys Fonal es va fer tan monstruosament rendible que, a partir de 1969, es bifurca en Maller, que acabaria convertint-se en la marca definitiva a partir de 1973: “Fonal había funcionado bien hasta aquel momento, pero lo que realmente me dio mejor rendimiento fue Maller”, subratllà el seu fundador. Enrere quedaven els estudis del carrer de Sant Jaume: Maller arribaria al seu zenit empresarial gràcies a uns estudis professionals situats al carrer de Vicenç Joan Rosselló Ribas.

Juan OnofreCinquanta anys després del seu naixement, el catàleg de Fonal i Maller suposa, a hores d’ara, una inesgotable font de gravacions grotesques i mediocres entre les quals, per sort, hi ha espai per autèntics confits. Des de l’irresistible soul-garage de Los Brujos al groove caribeny de La Pipa, passant pel freakbeat d’Els Mallorquins, en els quals el crític Vicente Fabuel ha vist cert paral·lelismes amb The Velvet Underground (Tomeu Penya vs. Lou Reed, ahí es nada). Hi trobem, també, alguns excel·lents volums del guitarrista clàssic Gabriel Estarellas, un tòtem de les Isabel Pantojasonoritats kitsch com el Sensational Hammond Sound (1973) de Venancio o un disc tremendament cobejat pels col·leccionistes: Tablao Flamenco, l’incunable i controvertit debut discogràfic d’una adolescent Isabel Pantoja. Aller, que anys enrere havia publicat un EP a son pare –Juan Pantoja, àlies El ChiqueteteEl Chiquetete– tingué l’oportunitat de llençar professionalment la seva filla signant un fallit contracte per a cinc anys: “Yo la descubrí. Fui el primero que apostó por ella, pero me engañó. Cobraron el dinero del contrato, que eran 100.000 pesetas, y desaparecieron. Me dejaron tirado con mil álbumes en las manos, Canta a la vilasin poder promocionarlo”. No oblidem tampoc algunes altres joietes com el 7” de Drakkar –pioners absoluts del heavy metal mallorquí–, el Ball de bot (1982) dels sempre reivindicables Música Nostra o Cant a la vila (1980), el primer disc de Tomeu Penya: “Només en vaig vendre devuit còpies: devuit còpies! Ara que, després d’una grapada d’anys, la gent es va Calfredsposar com a loca a cercar-lo. I ara és impossible de trobar”. O Calfreds, la BSO del film dirigit pel felanitxer Maikel i que apropà l’enorme Santi Bono –el Nino Bravo mallorquí, també tràgicament desaparegut en un accident de trànsit– al prog-rock.

L’any 1989 –coincidint amb la retirada professional d’Aller– els estudis Maller foren adquirits per la Fundació Pública per la Música del Govern de les Illes Balears. “N’Aller era més viu que una geneta”, conclou el guitarrista Joan Bibiloni: “Anava a la seva i va saber fer un negoci acollonant. Record que vaig enregistrar per ell una versió de “Los Pajaritos”, que a Mallorca es va vendre molt més que l’original de Maria Jesús y Su Acordeón. I quan tot això va passar i el negoci fonogràfic ja no era tan rendible com abans, va ser capaç de vendre l’estudi al Govern Balear per un “pastón” que tirava d’esquenes. Va ser una jugada digna d’un geni!”.

Miguel Maller

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.