Pedro Trotz/Biyi, Fuck music

Pere Trotz & Biyi

Quedar amb Pere Amengual aka Pedro Trotz i Biyi Amez és com fer-ho amb el Consell Jedi. Ambdós varen formar part de Cyber Boys, el primer grup de hip hop a les nostres illes i autors del primer rap mai gravat a Mallorca. Després, en Pere tornà a l’electrònica, col·laborant amb Esplendor Geométrico, i en Biyi fou durant anys el productor de La Puta Opepé, el Brian Wilson que només feia feina a l’estudi però que mai no pujava amb ells a l’escenari. Biyi és, a més, autor d’un dels discos més importants publicats dins el hip hop espanyol: La máquina del tiempo, potser el disc més ambiciós d’aquells anys de formació i expansió de l’escena, un àlbum instrumental i abstracte que encara és considerat una peça de culte.

Malgrat no haver abandonat mai del tot el seu projecte conjunt, Invaders –del qual també forma part Josep Llodrà–, tots dos han reaparegut recentment, després d’uns anys en què Biyi s’ha centrat en Cosmic Sessions –el seu projecte de world chill amb Hernán Livosi– i en aprendre a fer-se els seus propis instruments. En Pere també ha invertit aquests anys estudiant. Després de fer-se un nom dins el món del techno fa uns anys, va decidir passar a una altra cosa: estudiar multimèdia i centrar-se en la creació d’obres on es combinen escultures 3D, patrons de llum i música, un camp en què s’emmarcava la seva participació en la darrera edició del festival ME_MMIX.

Entre tots dos acumulen prou coneixements i experiència com per considerar-los les figures de referència quan es parla d’electrònica a Mallorca, des dels anys en què només era una intuïció i fins a la seva consolidació. Tantes batalles que resulta impossible mantenir amb ells una conversa més o manco ordenada i un tema duu a qualsevol altre. Així que, més que una entrevista, això és la transcripció d’una conversa dispersa amb dos dels músics i investigadors sònics més importants dels darrers 25 anys a l’illa.

40Putes: On heu estat ficats aquests darrers anys? Durant un temps heu desaparegut de lescena, fent actuacions molt esporàdiques, i de sobte fa uns mesos vàreu reaparèixer tots dos amb noves propostes… 

Pere: En el meu cas, són el darrers sis anys, quan vaig deixar de fer música techno, però també hem tocat a Gijón amb Invaders. Hem fet actuacions, el que passa és que no han estat gaire continuades. Jo, personalment, m’he dedicat a estudiar art electrònic, imatge i so i interactivitat, que és el que vull fer, i després me varen estirar per al ME_MIXX, però me’n vaig penedir.

Per què? 

P: Perquè va ser un poc locura. Me varen coincidir moltes coses. També estic estudiant Multimèdia a la universitat i el meu nivell d’exigència amb els estudis és bastant alt. Tenia alguns exàmens finals, i també el muntatge del que vaig presentar, que no era un concert, sinó una instal·lació de làser, com una escultura. Dos dies abans de l’actuació encara hi estava treballant. I a sobre, a final de mes me n’anava a Alemanya i havia de col·laborar amb el muntatge d’una exposició. Bastant estressant. Va ser tornar d’Alemanya i dir, hòstia, què guai, no he de fer res. Però, vaja, els del festival me varen proposar fer això i, o ho feia ara i podia marcar “logro desbloqueado”, o no ho feia i hauria semblat que els darrers anys m’he estat tocant els nassos. Per a mi, es tractava de demostrar que he estat fent feina aquests anys investigant en aquest camp.

També una oportunitat per començar a fer coses en un camp nou? 

P: No és començar, perquè resulta que estic en una llista del conservatori de compositors i hi aparesc com a representant de no sé quina generació. Ja havia composat altres partitures per a compositors clàssics i ACA havia publicat obres meves. Quan una entitat com ACA publica obra teva, oficialment ja ets dels seus, així que jo fa vuit o nou anys que oficialment som un compositor contemporani.

Idò the de parlar amb més respecte, no? 

P: No, home, però me fa gràcia entrar dins determinats circuits d’aquesta manera…

En el teu cas, Biyi, sobretot has estat fent els teus aparells. 

Biyi: Sí, des de fa uns anys, arran de problemes de salut i feina, m’he dedicat a elaborar una sèrie de projectes que no havia tengut mai temps per tirar endavant. Catxarros sònics, aparells musicals, coses que produeixen sons, circuit bending… Tot és una evolució. Primer vaig començar per fer circuit bending, a desmuntar aparells per reformar-los, i, a poc a poc, t’entren ganes d’investigar. Ja no et conformes amb fer un sol aparell, sinó que ja vols fer un aparell per controlar altres aparells. Entres en aquesta dinàmica… Primer un oscil·lador i després deu oscil·ladors controlats per un filtre, combinacions de diferents circuits per crear noves màquines i nous tipus de sons. A més, vaig viatjar a Holanda per aprendre d’en Rob Hordijk. Vaig aprendre a fer-me el meu propi sintetitzador modular, amb ell al costat, és clar, però fent-ho jo mateix de dalt a baix. I, a part, fer música. En tot aquest temps no he deixat de fer música.

Pere TrotzDe fet, aquests darrers anys que sha posat de moda el circuit bending, sempre he pensat que vares ser dels primers en introduir el tema a Mallorca.

B: Sí, a Mallorca aquesta mena de bestieses només poden sortir d’en Pere o de mi (riu). Hi ha un parell de persones que s’hi han començat a interessar, arran d’un parell de tallers que vaig fer. Gent que vol fer-se el seu propi pedal de guitarra, o un delay. La gent comença a interessar-se per la cultura del circuit bending, també pel tema de la crisi i que no hi ha molts de duros. Te surt més barat fer-te el teu propi aparell que comprar-ho, encara que no sempre. Però pots clonar pedals, parts d’un sintetitzador… Avui en dia hi ha molta informació a internet. Ara, si t’interessa un tema d’aquests, ho trobes tot allà. No és com abans, que si te volies fer un oscil·lador ja podies anar a cercar a alguna enciclopèdia d’aquestes d’electrònica…

P: O trobaves el llibre que te deia “hi ha aquest oscil·lador”, o ja no trobaves res. Jo en aquella època, quan tenia 18 anys, me n’anava per les llibreries cercant llibres per aprendre. De fet, fins i tot tenia un llibre on hi havia totes les llibreries de Londres, i anaves llibreria a llibreria a veure si tenien alguna referència de la qual poguessis aprendre alguna cosa. Abans, si tenies cinc llibres, cinc coses sabies. Ara no. Ara els llibres només serveixen per fer guapo, gairebé. Ara als fòrums d’internet trobes moltíssima informació i gent que t’explica com han fet ells les coses.

B: O havies de parlar amb algun professor del Politècnic, en Payeras o en Bonet que, és clar, no estaven ficats al món de l’àudio, però si els ho demanaves te treien alguna enciclopèdia, tot matemàtiques… Però precisament el que m’agrada del circuit bending és que aprens electrònica bàsica de manera divertida. És una manera d’investigar tocant-ho amb les mans. A més, com que són circuits de baix voltatge no hi ha perill de que passi res greu. Com a molt se romp.

Fas servir aquests trastets que et fabriques en els teus directes? 

B: Tots no, perquè en tenc molts. De fet, l’altre dia parlava amb en Pere de fer alguna mena d’exposició sonora, que la gent pogués punyir els aparells. Jo no he vist cap mena d’exposició per l’estil aquí.

P: S’està parlant de reviure el Hack Lab que hi va haver, un poc oblidat, amb gent de Bulma (l’associació d’usuaris de Linux nascuda a la UIB) i demés. La idea és tornar a crear-lo, però no només sobre Linux, sinó més general. D’Alemanya també he tornat amb la idea de muntar-ne un, encara que només fóssim en Biyi i jo. Però estaria bé ajuntar-nos amb aquesta gent, que cadascú aporti el que sap. Nosaltres feim hacking d’instruments musicals.

B: És un món que ha canviat molt. Avui en dia ja venen aparells que vénen preparats per si els vols ficar mà. Juguetetes de Korg que ja el fabricant, abans que hi vagi algú i es carregui la placa, te deixa marcats els punts per on es poden modificar.

P: En Biyi ha fet l’evolució lògica del circuit bending, però com que ell, a més, havia estudiat la FP d’electrònica, tot d’una ho va superar. El 2012 vàrem organitzar una trobada de frikis dels sintetitzadors a Mallorca. Va venir en Rob Hordijk, d’Holanda, i en Joker Nies, que és una de les màximes autoritats europees en circuit bending.

B: Ell va ser el primer que va fer el hacking de l’Omnichord.

P: Llavors, un cop comences a fer circuit bending dels més complicats que hi ha, el següent pas és crear coses. Comences amb les més senzilles i després vas passant a coses més complicades. Ara en Biyi ja s’ha fet un sintetitzador sencer.

La meva sensació és que parlam dun grau de coneixements ja importants. Si ja éreu les persones a qui tothom acudia quan tenia dubtes sobre com fer això o això altre quan feien música, ara ja heu anat encara més lluny i parlam de construir màquines, directament, i a la vegada, els músics que comencen avui en dia ja no han de menester cap daquests coneixements per fer música. 

P: No, no és necessari fer-te el teu propi instrument per fer música, és obvi. Amb un ordinador i quatre programes pirates, tira milles. Però si el que t’agrada és fer-te instruments…

B: Hi ha gent que s’especialitza només en circuit bending. Te fan transformacions d’un Casio PT1… I per ventura, ni ho fan servir per tocar, només ho modifiquen.

P: En Biyi ha tirat més cap a la part de l’electrònica. Jo aquests sis anys també he fet alguna cosa d’electrònica. Me vaig muntar un clon de la TB-303, el sintetitzador amb què es fan els sons típics de l’Acid House, i vaig estar un parell de mesos per muntar-lo. Quan era petit ja feia coses d’aquestes, amb 10 o 11 anys ja feia circuits. El que passa és que, com que no tenia cap professor, de vegades no funcionaven. Però aquesta vegada, quan ho vaig fer, i això que era un circuit milions de vegades més complicat, i va funcionar, va ser una satisfacció màxima. Només per comprar les peces vaig estar en llista d’espera més de mig any, i després, quan me varen vendre el circuit, el vaig tenir dins un calaix devers dos anys, perquè requereix molt de temps fer una cosa d’aquestes. En Biyi me va dir: “fes un poquet cada dia, només un poquet. Si fas 10 peces cada dia, en 10 mesos hauràs acabat”. Amb aquest consell vaig començar a fer un poc cada dia, i en uns mesos el tenia acabat. Vaig fer això d’electrònica i després vàrem organitzar la trobada que et comentava… I sobretot, he anat investigant bastant en un sistema que es diu Kyma que serveix per dissenyar sons. La veu de Wall-E està feta amb això, i el disseny sonor d’Star Wars, també. He perdut molt de temps amb el Kyma. Estudiar programació… Ara estic integrant tot el que après: disseny de so, programació i música.

B: Suposa molta experimentació.

P: Sí, això és el que me representa un repte intel·lectual, perquè per a jo fer una cançoneta de quatre minuts o un tema d’electro o de techno no suposa cap al·licient ni cap repte. Si me fa ganes fer-ho, ho faig i punt, però ja no suposa aquella satisfacció de pujar una muntanya. En canvi fer aquestes coses, com el darrer que he fet, que mescla llum amb làser i sintetitzadors modulars, i dissenyar un aparell que converteix el senyal del sintetitzador en un senyal que el làser pot entendre… Tot el procés és divertit.

Biyi

És a dir, que per a tu el repte està en crear tot el sistema, no només lobra. 

P: És clar, però és que, a la vegada, si crees tot el sistema és més probable que el resultat sigui una cosa innovadora.

B: Crec que en Pere i jo tenim en comú això: quan aconseguim fer alguna cosa, ja estam pensant en què ve després, quin és el següent graó. Des que mos coneixem, des de l’època de Cyber Boys, ha estat tot una evolució. Mai no hi ha hagut la intenció de crear una moda o ser els primers, sinó la simple inquietud per crear alguna cosa i voler saber com funcionen les màquines.

P: Saps com mos vàrem conèixer en Biyi i jo? Saps per què el vàrem incorporar a Cyber Boys? En Biyi era el DJ del grup, era qui feia els scratch.

Cyber Boys va ser el primer grup de Hip Hop de Mallorca, dallà va sorgir La Puta Opepé

P: No en teníem ni puta idea, però vàrem fer un tema o dos que estan bé. Hi ha autèntiques atrocitats. Jo els havia d’explicar què era un compàs de quatre per quatre i el que eren els grups de vuit compassos. “Pero es que a mí me gusta el freestyle” (riuen). “¡Nooo! ¡freestyle malo! ¡Ocho compases bueno!”. Que no és vera, però com li expliques a un xaval que a una cançó cada vuit compassos passen coses? Els havia de posar un tema d’Afrika Bambaataa i mostrar-los com a cada vuit compassos passava alguna cosa. “Coño, pues es verdad”. Es clar, i jo tampoc en tenia ni puta idea.

B: Era una fusió molt peculiar, perquè nosaltres no teníem ni puta idea d’electrònica, que en Pere sí controlava, i ell no tenia ni puta idea de rap.

P: Sí que en coneixia, però a mi m’era igual MC Hammer que Eric B & Rakim.

Perquè sempre has tengut aquesta mirada gairebé dentomòleg: trobar una nova espècie, catalogar-la, comprendre com funciona i a per la següent. 

B: Sí, però els qui vàrem aprendre sobre música vàrem ser noltros. Jo potser sí sabia què era un compàs, però la resta no.

P: I a mi en Xino me deia, “Mira, Pedro, la camisa por fuera, la gorra se pone así, y la caligrafía así” (rialles). Volíem fer el mateix, però veníem de llocs molts diferents.

B: Que la fusió es notava: eren ritmes de hip hop amb sons d’electrònica, que en aquell temps era una cosa molt estranya.

P: A mi m’agradava el hip hop però, per exemple, no havia anat al cine a veure Beat Street. A mi el que m’agradava era el rotllo experimental i no tenia ni idea de què era el hip hop, de la mateixa manera que els b-boys del grup no tenien ni idea de la part més formal de la música.

B: Però tu ja coneixies alguna cosa de hip hop, no?

P: Jo era completament del rotllo experimental, però quan vaig anar a Anglaterra a estudiar anglès vaig escoltar per primer cop Public Enemy, i me vaig quedar amb la boca oberta.

B: Supòs que després, quan degueres escoltar Afrika Bambaataa que era més electro, més electrònic, degueres flipar més encara. Aquells samples de Kraftwerk…

P: No, me semblava un poc cutrillo. Jo amb el que vaig quedar flipat va ser veure que es podien fer coses de renou amb hip hop. Quan vaig escoltar Public Enemy vaig al·lucinar. En canvi l’electro-funk aquest d’Afrika Bambaataa ni el coneixia ni m’interessava. Ho trobava hortera. Pensa que jo escoltava Esplendor Geométrico. Escoltava aquests rotllos.

Però és que tu vares començar directament amb la branca més dura de lelectrònica experimental. 

P: Jo vaig començar fent renous i gravant-los per escoltar-los després. Tenia un sintetitzador sense presets. Feia renous i quan m’agradava el que treia ho gravava. I després, a la cinta polsava pause, cercava un nou so i tornava a gravar. Tenia cintes amb col·leccions de quaranta o cinquanta sons o ambients o com li vulguis dir, però jo no li havia posat nom ni títol a res. Un dia vaig escoltar un programa de ràdio on posaven música experimental i sonava igual que el que jo estava fent. “Cony, això és el que a mi magrada”. I és clar, vaig començar a informar-me un poc més, vaig contactar amb gent que feia música i fanzines…

B: Pensa que no hi havia ni mail ni internet ni res de tot això…

P: Sí, vaig començar a descobrir grups i l’any 86 vaig deixar La Búsqueda, amb qui fins i tot vaig arribar a cantar a algunes cançons. Ho vaig deixar perquè vaig descobrir que el que realment m’agradava es podia fer. Jo me pensava que no era ni música ni res, però quan vaig descobrir que era música i que se li podia posar un títol, no tenia sentit continuar a La Búsqueda. Allà no hi tenia cap al·licient. Me vaig posar a fer això i vivia en el món del renou, només feia renou. Va ser quan vaig estar a Anglaterra, on vaig escoltar Public Enemy i alguna cosa més, potser Cypress Hill, que vaig quedar flipat amb tot allò, perquè feien servir renous. Quan vaig tornar aquí, a en Nico Resonic, que encara vivia aquí, li vaig començar a posar aquesta música i, com que tenia tant de sentit del ritme, ell també va flipar. Ara en Nico toca jazz, a més d’electrònica, però ja era molt bon músic llavors. Va ser ell qui va dir que havíem de fer un grup d’aquest estil i vàrem posar un anunci, crec que al Trueque, en pla “buscamos raperos” (rialles). I se varen presentar dos al·lots, en Poxy i es Xino, en pla peliculero, i quan ja vàrem començar a assajar, varen dir que mos faltava algú que fes scratch. Nosaltres ni sabíem què era. Va ser llavors quan va aparèixer en Biyi… No tenia ni plat, en Triqui ens deixava el Technics.

B: En Triqui punxava a Sa Font, a Santa Maria, i tenia un plat. Va ser el benefactor dels Cyber Boys.

Idò això va ser el primer grup de hip hop de Mallorca. 

B: (rialles) Assajàvem a Sa Cabaneta i sempre havíem d’anar a despertar en Pere…

P: Jo m’aixecava de marxa del meu rotllo de ligues pijos. I els dissabte matí allà, a assajar. Això va ser el germen… A partir d’aquí vàrem començar a fer música en Biyi i jo. Després, amb el tema del hip hop, jo me vaig refredar perquè va començar a sortir l’Acid House i nous sons que me varen molar més. Pensa que a mi del hip hop m’agradaven les coses que eren més rítmiques, i les que eren més rollo Geto Boys m’agradaven menys. I les primeres maquetes de La Puta Opepé ja tenien aquell rollo més relaxat i de fumar, que era una història que ja no m’interessava tant.

És que tu no fumaves porros. 

P: No, no en fumava. Potser era això. En canvi m’encantava anar a BCM a escoltar allò de “James Brown is Dead”, que a en Nico també li molava. I és clar, en Nico i jo mos vàrem tirar al techno i la resta de Cyber Boys se varen unir amb BTBX, la banda rival, i d’allà va sorgir La Puta Opepé. Eren bandes rivals de veres.

Això sempre mha fet gràcia: només hi havia set rapers a Mallorca i estaven enfrontats en dos bàndols. 

B: (rialles) Era com aquests pobles perduts de la península, que només hi ha dos veïns i estan barallats.

P: Home, era una rivalitat un poc de jugueta. Un dia en Xino me va dir que havia quedat amb els bitirritis, que és com noltros els dèiem, i que li havien semblat bona gent. Jo li deia que no era possible, que no ho podien ser mai, que eren la banda rival… A partir d’aquí mos vàrem fer més col·legues tots, però també va coincidir amb una època en què jo ja no els veia tant.

Restes després d'un concert de Invaders

Restes després d’un dels primers concerts de Invaders, any 2005

Biyi, aquí va ser quan tu vares passar de fer scratch a fer beats. 

B: Sí, amb un ordinador Amiga, però ja a Cyber Boys en Triqui havia començat a fer els scratch, perquè jo me vaig comprar un Amiga i m’agradava més fer música.

P: Jo diria que no va ser amb Cyber Boys. Amb Cyber Boys mai no vares fer temes, va ser més amb les teves primeres maquetes amb en Xino.

B: Sí, sí, just després de Cyber Boys en Xino i jo vàrem fer el de Willi B Project, i després ja vendria el de La Puta Opepé.

P: Va coincidir quan tots vos vàreu comprar un Amiga. Primer va ser en Nico; després tu. Vàrem formar un clan de Commodore.

Programar amb allò devia ser lhòstia… 

B: Era el que hi havia. De fet, era el més fàcil que hi havia en aquell moment.  Més que un sampler, que era una matada.

P: Després vàrem estar un parell d’anys sense veure’ns gaire. No va ser fins que estàveu al local de Son Rapinya que vaig tornar a aparèixer per allà i varen sorgir les sessions de ronya, quan vàrem tornar a veure’ns tots. Vosaltres ja teníeu Ronyatron. Al principi jo no en formava part. Eren en Paco, Es Xino i n’Alolo de La Puta Opepé. Ells m’ajudaven a mi a fer els directes de Pedro Trotz i jo els ajudava a ells, i com que mos havíem estat ajudant mútuament, al final els vaig demanar si podia ser membre del grup. Aquí va ser quan vaig passar a ser membre de Ronyatrón. Això era a finals dels 90. Record que el primer concert de Ronyatrón va ser a la UIB, en una festa universitària.

B: Devia ser el 96 o 97, perquè el 98 jo vaig treure La màquina del tiempo i ja feia temps que estàvem amb Ronyatrón.

Ja existia Ronyatrón? 

B: Ronyatrón ja existia quan La Puta Opepé teníem el local al carrer Sant Miquel.

P: Sí, sí, ja existia. Record que vàrem fer una sessió súper experimental i la vàrem presentar a una festa de la UIB, devers la una o les dues de la matinada, i nosaltres dúiem un rotllo espès, experimental, amb vocoder… I hi va haver una tia que va cridar “basta yaaaaaaa!!!” (rialles) i jo amb el vocoder vaig començar a repetir-ho: “basta ya! Basta ya!” (rialles) i la resta me varen seguir improvisant.

B: Anàvem al nostre puto rotllo.

P: Al 2000 vaig fer el meu directe de El planeta prohibido i té molt a veure amb el de Ronyatrón. És a dir, al 98 o 99.

Biyi, La màquina del tiempo encara es manté com un disc mític. 

B: Mític, sí. Encara hi ha gent que m’escriu demanant on se pot comprar.

Però mai no has continuat per allà… 

B: No, però en tenc ganes. Potser no una continuació, però fer alguna cosa semblant…

Sí, vares publicar, però va ser aquell disc per encàrrec que vares fer pel bar Costa Galana. 

B: Sí, és un disc per encàrrec però jo encara l’escolt.

P: Al meu fill li encanta. És cert que va ser un disc per encàrrec en què l’amo de Costa Galana (lempresari Javier Pierotti, que va ser trobat mort poc després daquesta conversa) va triar els temes. En Biyi en degué fer uns 30 i n’hi deu haver uns 16. La resta, vés a saber on són. Era un encàrrec, és clar, i hi havia un client que pitjava en la direcció que volia, però el disc era de puta mare. Això va ser el 2004, per allà, no?

B: Sí, és una llàstima que el disc no tengués més recorregut, però encara rep missatges de DJ que el punxen.

P: Mil còpies te puc assegurar que varen circular…

El curiós és que, a part, a la primera època de La Puta Opepé eres com en Brian Wilson, que no sortia de gira amb els Beach Boys. Tu produïes i ja està

B: Sí, era un poc l’element a l’ombra. És que, què feia jo en directe?

P: Hauries pogut fer de David Guetta (rialles).

B: Si hagués tengut l’ordinador que tenc ara i un controlador, sí que hi hauria anat, però la tecnologia de l’època era molt limitada pels directes. En els directes, al principi, anàvem amb cintes de casset. Flipa.

Ja, és que alguns dels membres de La Puta Opepé mho han comentat, que varen passar anys des que varen començar a fer directes fins que es varen trobar un tècnic que sabés com fer-los sonar decentment, avesats com estaven al format rock. 

B: De fet, en algun concert sí que hi anava, per fer de tècnic de so…

P: Idò, imagina’t amb Cyber Boys. Si a l’Opepé els costava trobar un bon tècnic de so, Cyber Boys ens presentàvem a concursos com el Pop Rock i els tècnics flipaven. Pensa que dúiem un televisor portàtil, d’aquests Phillips, amb la seva antena i tot, un ordinador Amiga i el sampler. Quan pujava a l’escenari record la gent cridant “pon Telecinco! pon Antena 3!” (rialles). La gent no havia vist mai un ordinador damunt un escenari.

B: Ni a un tio fent rap (rialles). En aquells temps tots els grups eren iguals, bateria, baix…

Hi ha alguna gravació oficial de Cyber Boys? 

P: Hi ha un tema que es diu “Caos” que sí està gravat amb veu i tot, però no sé qui té la cinta. Jo tenc la versió instrumental per algun lloc, però l’hauria de cercar. Si algú ho troba m’oferesc a remasteritzar-ho. En tot cas, en Biyi i jo sempre hem estat fent feina junts, perquè La máquina del tiempo el vàrem gravar i mesclar a ca meva i, després, el de Costa Galana també el vaig mesclar aquí, al meu estudi, Ubik, i també me vaig involucrar en altres aspectes del disc.

També has fet màsters per La Puta Opepé

P: Màsters i mescla. Però com que era un grup així, molt control freak, al final no me puc atribuir l’autoria de les mescles encara que surti als crèdits.

Entremig hi ha el pont que relaciona La Puta Opepé amb Tecnofamilia, que eren els DJ Kiko Navarro, Pepe Link, Àngel Costa… 

P: Bé, en Kiko i en Pep se coneixen a través de mi. En Kiko era veïnat meu des de la infància, i en Pep i jo vàrem coincidir en el primer Sónar. En aquella època teníem el mateix gust musical, cosa que ningú diria avui en dia.

Però és que en Pep va començar amb lambient i coses molt dures… 

P: Però és que va començar posant ambient per posar alguna cosa més comercial, perquè escoltava música molt més radical. N’Àngel ja el vaig conèixer a través d’ells dos. No sé quin dels dos hi tenia més contacte, però jo el vaig conèixer a través d’ells. Amb en Manolo de La Puta Opepé ja érem col·legues des de feia anys.

Al programa de ràdio de Top hi coincidiu tots. 

P: Però el programa original de ràdio ja el fèiem en Pepe Link i jo a Radioactivitat. Jo vaig ser un dels fundadors de la primera etapa de Radioactivitat. Vàrem fer un fanzine per recaptar fons per posar en marxa l’emissora. De fet, el nom del programa, Tecnofamilia, ve d’una capçalera d’un article meu d’un fanzine.

De fet, vares estar implicat en tot aquell món dels fanzines mallorquins: La Parturienta, Morgue…

P: Sí, el Morgue primer, després La Parturienta i també l’Scooby DUB. De fet, Tecnofamilia era la capçalera dels meus articles del Morgue, es deien així, uns articles com a divulgatius sobre electrònica. En aquell moment, com que no hi havia internet, deies qualsevol xorrada i la gent aprofitava per recopilar informació. Tu amollaves el nom d’un disc o d’un grup i sempre hi havia algú a qui servia per descobrir nova música. Anaves a la tenda i demanaves el disc, no hi havia altra manera de conèixer nova música. Ara, llegeixes aquells articles i són totalment superficials, perquè el que volies era a donar informació per a que la gent se pogués cercar la vida, no anaves a fer un article en pla enciclopèdic. Era un rotllo de donar pinzellades a la gent. A partir d’aquí va sortir el de Radioactivitat, que vàrem començar en Pep i jo, i després a en Pep li varen oferir fer el programa de Top Ràdio. Aquí va ser quan en Pep va dir que ja no podíem posar Esplendor Geométrico ni Aphex Twin. Com que no? Per a mi no tenia sentit fer un programa de ràdio si no era per posar aquestes coses, però la visió d’en Pep era que així educàvem la gent, que pogués entrar i acostar-los al gust d’allò que m’agradava a mi. Així que anava a l’emissora perquè eren els meus amics i era una excusa per veure’ls, però ja no hi anava a posar la meva música. Fer ràdio tampoc era tan important. Era més important quedar i fer dues cerveses, almanco per la meva banda. Jo ja estava avesat a la situació d’haver de renunciar a la meva música pels meus amics. Quan tenia 16 anys li posava la meva música als meus amics i se descollonaven (rialles). Quan tenia vint-i-pico anys, ja amb Tecnofamilia, la meva música els patinava. Sempre he estat un bitxo raro. Però, a poc a poc, he anat menjant el cap a la gent, els he anat manipulant… (rialles). Gent com en Biyi.

B: Però crec que és perquè tenim un gust semblant. Sobretot per tot allò més experimental que envolta la música electrònica, però també la que no és electrònica.

Formació completa de Invaders

Formació completa de Invaders

Però hi va haver un moment a principis de la dècada dels 2000 que aquesta sensibilitat més experimental es va trobar amb els gustos més generals. 

P: Sí, va coincidir quan me vaig fer amic de n’Àngel Costa i n’Isaac Indart. Per primer cop a la meva vida la música electrònica estava ben vista. N’Àngel, per exemple, comença molt de sets posant Alva Noto. D’acord que no ho posarà a mitja sessió, però que algú com ell o com en Pepe Arcade te diguin que els agrada Autechre i n’Alva Noto ja és un punt de connexió. De fet, amb Autechre vàrem tocar amb Invaders. Va arribar aquesta època en què ja no estava mal vist, sinó fins i tot ben vist… Va ser quan me vaig ficar en el món del Techno. Per a mi, el súmmum va arribar quan vaig fer l’àlbum Proyecto Humanoide i, després, quan vaig començar a fer música de ball. Alguns temes varen pegar bastant fort. Un d’ells el va agafar n’Adam Beyer per a una sèrie de recopilacions que jo solia comprar. Però després va coincidir que pensava que ja havia tocat sostre amb el techno, hi va haver un parell d’assumptes familiars i laborals per enmig i vaig desconnectar completament de tot. Va ser el 2008. Fins i tot tenia clients que estava gravant a l’estudi i els vaig haver de dir que no els podia acabar de gravar el disc. Va morir mon pare i vaig haver d’assumir la gestió de l’empresa familiar, coincidint amb el primer any de la crisi. A més, va néixer la meva filla i vaig mudar-me de casa. Vaig anar de puta cul devers dos anys. Després, quan la cosa es va estabilitzar, mos vàrem començar a veure més i a fer aquestes coses d’electrònica i jo vaig posar-me a estudiar.

B: En certa manera, mos anam empenyent un poc un a l’altre. Jo l’empeny a ficar-se en les coses que m’interessen a mi i ell m’empeny a ficar-me en coses que li interessen a ell.

P: Al final anam quedant cada setmana. Tenim una rutina d’assajos i d’investigació pròpia.

En Biyi, en tot cas, sí que és una figura més obscura i que no es deixa veure tant en públic des del Chanelance de La Puta Opepé

P: Però ha tocat amb Invaders a molts llocs, amb Ronyatrón, amb Cosmic Sessions…

B: Amb Cosmic Sessions hem tocat moltíssim. Potser de cara a fora la gent pensa que he deixat de fer música, però jo encara faig hip hop, electro i altres més experimentals, tot al mateix temps. Només que en un moment me vaig saturar del hip hop i me vaig tirar a fusionar música ètnica i electrònica. Cosmic Sessions té aquest punt chill out, però a la vegada té aquest punt del meu company que és més ètnic, però la part electrònica té encara cert aire de hip hop.

P: És que la gent pensa que perquè fas un estil abandones l’altre quan no és així. Tu fas una cosa, però tot el que has fet fins aquell moment te continua agradant. En el meu cas, no renunciï a res del que he fet abans.

Però sí que en Biyi ha canviat completament descena. Cosmic Sessions té un públic completament diferent al que tenia amb La Puta Opepé

B: A veure, tot i que vaig deixar de fer música per a La Puta Opepé, vaig seguir fent música, i fins i tot hi va haver un disc que es deia Sonorama que no va arribar a sortir. I també he fet cançons per a gent de la península, remescles, inclús també per a La Puta Opepé… És que jo dins La Opepé sempre he estat un membre ocult, però mai no he deixat de fer música. Potser no l’he mostrada, però sempre he fet música.

P: Saps què passa, Biyi? Que si no fas coses i no t’esforces per donar-los relleu és com si no fessis res. Amb Invaders vàrem tocar a Gijón, a La Laboral, i aquí no se’n va assabentar ni cristo, però és un concert molt important.

Invaders

Però és també una qüestió de continuïtat. En Biyi podria haver estat com en Griffi, per posar un exemple. Un productor que té una marca, el seu so, i que tothom vol les seves bases. El que passa és que pot ser que siguis algú massa inquiet com per quedar-te allà fent el mateix durant massa temps… 

P: O no, potser també depèn del feedback que tenguis. Si hagués estat a Nova York o Berlín i la gent li hagués donat vidilla, hauria tirat cap allà.

B: Tampoc ho descart. Per ventura d’aquí uns anys me cans i deix de fer sintes i històries i me pos a fer música com abans.

P: Entenc el que diu en Joan, que si t’haguessis dedicat a fer el mateix tipus de temes de hip hop amb samples, tendries tres mil milions de temes a hores d’ara i se’t coneixeria per això. Però en canvi te vares posar a estudiar el theremin i això no s’aprèn a tocar en mitja hora.

Però el mateix amb tu, Pere. Quan feies electrònica la dècada passada podries haver-te quedat allà i qui sap on series ara. 

P: Sí, però és que quan vaig aconseguir tatxar el “logro desbloqueado” d’estar a llistes d’èxits de nivell, també vaig perdre un poc l’interès. És cert que me va coincidir amb els problemes familiars, però bàsicament era que no m’interessava seguir investigant per allà. Si hagués continuat no sé què hauria passat.

B: Però record que ja un any i mig abans o així, quan tocàvem a Sa Taronja, al festival Ping, ja havies perdut un poc l’interès.

P: Devia ser l’any 2006 o 2007. Pot ser que quan jo feia techno ja estiguéssim fent coses amb Invaders? Jo crec que sí, que va anar tot junt.

Sí, ho record i es mescla tot. Entenc el que dius, Pere, que sembla que intent separar les coses quan en realitat es van trepitjant les unes amb les altres. 

B: És que se mescla tot, te van sorgint projectes que te van aportant coses, de vegades no immediatament. Per exemple, el del circuit bending ara mateix jo ja ho tenc superat, no té cap interès per a mi perquè ho tenc superat, no m’excita. Ara m’exciten altres coses. El mateix va passar quan me va pegar per al Theremin. El Theremin de Moog val devers 400 o 500 euros i me feia molt de pal comprar-me’l sense saber si m’agradaria tocar-lo, així que vaig decidir fabricar-me el meu propi Theremin, que l’he amortitzat ben amortitzat.

P: Jo n’hi vaig comprar un i l’he fet servir en tots els meus directes, així que també l’he amortitzat.

B: Arran d’això vaig anar a estudiar a Andratx amb na Barbara Buchholz, que va donar-hi un curs d’un mes. Me vaig apuntar i me va encantar. Ho dominava bastant bé. Vaig estar anys practicant i estudiant Theremin, i també va ser a partir d’aquí que me vaig ficar ja més en el tema de modificar aparells.

Invaders

 

Te veurem el pèl més sovint ara que has reaparegut per a lExposono? 

B: Esper que sí, perquè darrerament cada cop que mont un taller hi ha resposta i me fa ganes seguir organitzant tallers i fer concerts de catxarrisme.

P: De totes maneres, s’ha de dir que en Biyi l’estiu passat degué fer uns trenta o quaranta bolos amb Cosmic Sessions, i que són bolos de repertori propi, no de versions.

B: Hi ha hagut gent del hip hop que m’ha vengut a veure i ha flipat.

P: No és tan monya com te podries imaginar. Si hi vas, veuràs que és en Biyi. D’acord, toca un tema de música clàssica amb el theremin, per allò d’impactar, però no és un grup d’hotel.

B: També he de dir que ara és més comercial, perquè quan va començar Cosmic Sessions era una cosa molt estranya i poc digerible. Ho vàrem haver de polir per poder tocar amb regularitat.

P: Jo no ho consider un projecte menor. No pel fet que toquin a un chill out d’un hotel de cinc estrelles són automàticament una merda de grup.

B: Duim 12 anys.

P: Poca broma. És un directe de puta mare.

Aquí entren els prejudicis de cada un. A mi, tant el chill out com la música ètnica minteressen poc. 

B: Ja. En realitat el públic que flipa més és l’estranger. No és música de Café del Mar. Està tot fet en directe, res programat. Música electrònica feta en directe combinada amb instruments ètnics. Flautes, didgeridoos…

P: Sí que té un component de música utilitària, estar allà tocant mentre la gent sopa; però això no li lleva validesa. No són un tipus de directes d’escenari alt, que jo els dic.

B: De totes maneres, jo m’estim més fer seixanta bolos un bon estiu que no fer un sol bolo en tot l’any. A més, també mos adaptam al lloc: quan hem tocat per Velvetine hem preparat sets que són més de canya. Però els que feim normalment estan molt bé. Cobres, te conviden a sopar… Toques davant la mar o a algun xalet privat d’un rus amb una finca que t’hi cagues. És un altre tipus d’ambient.

Un altre tipus de circuit. 

B: Però els guiris quan vénen flipen en colors. A més, és un públic molt diferent: aplaudeix, te ve a felicitar després del concert… En canvi els espanyols estan allà quiets i no te diuen res. Sempre mos passa el mateix. Nosaltres hem arribat a tocar a llocs com el Puro o el Royal Beach, i quan hi ha públic espanyol ni aplaudeixen. És una qüestió d’educació musical. Quan he estat a Holanda, per exemple, he vist que la gent aprecia més la música, la música ben feta, sigui de l’estil que sigui. Quan els mostres coses que no són convencionals, que surten un poc de la regla, ho saben apreciar. Hi ha una mentalitat més oberta i més respecte pels artistes. No perquè no siguis conegut te tracten diferent.

P: I aquí la gent se compra l’entrada per veure un DJ només perquè és conegut, encara que ningú sàpiga ni el que posa. Aquí he sentit a dir, fins i tot, “voy a ver el concierto de David Guetta”… El concert, de què? Quin instrument ha tocat? Les sessions se van a escoltar o a ballar, però no a veure. És un poc sorprenent.

El fet és que, des de fa anys, tots dos duis la vostra carrera musical de forma molt difusa i, fins i tot, per a la gent que vos coneix i intenta seguir-vos suposa un esforç… 

P: Sí, perquè amb Invaders anam tocant més o manco un cop cada any, però mai no presentant res nou perquè no és aquesta mena de projecte. És més un grup de directe, un espectacle audiovisual. No treim discos. A un disc d’Invaders faltaria el 60% del contingut. Potser podríem fer una aplicació per a mòbil. De fet, per això és pel que estic estudiant, per fer aplicacions, aplicacions amb contingut artístic. És la mena de coses per a les que m’estic preparant.

B: Tot això és la feina que no veu la gent. Sembla que has estat aturat però ha estat tot el contrari: te passes anys estudiant, provant circuits… Fins que després treus una nova màquina.

Sí, però és clar que heu renunciat a la satisfacció immediata del reconeixement a canvi de la satisfacció no immediata del coneixement. 

B: Però és que a nosaltres ens dóna satisfacció aquest altre tipus de coses.

P: Jo he trobat notes meves, trescant entre material antic, a quaderns, coses escrites a bolígraf, explicant els meus projectes i el que m’agradaria fer, i era precisament el que estic fent ara. Projectes en 3D, aplicacions, tot enfocat a fer realitats immersives. Totes aquestes idees ja les tenia als 16 anys i me vaig quedar flipat de llegir-ho i veure que era la meva lletra, tot i estar escrit en una època en què era impossible fer tot allò. No és que hagi desaparegut, només que potser la gent dóna molta importància a la música i en el meu cas la música només és una tercera part del que vull fer, i això hi ha gent que no ho entén. El que faig ara està molt lluny del que és un concert en directe. A prendre pel cul la música (rialles).

Concert Invaders

Joan Cabot
About Joan Cabot
Ha escrit a MondoSonoro, Última Hora, Ara, Go Mag, Vice i D-Palma, a més de treballar durant molts anys en ràdio (Local d'Assaig a Ràdio Jove i Cara B a IB3 Ràdio). És membre dels grups Lost Fills i Forces Elèctriques d'Andorra.