Helevorn, Ningú no cau pels escalons del cel

Helevorn
…I la precisa maquinària de temps, fulgent prodigi de peces i engranatges, va girant de cap enrere, roent, xerriquejant”. Paraules del poeta Andreu Vidal (1959-1998) que, de forma insòlita, reviuen a Compassion Forlorn (BadMoodMan Music, 2014), nou treball d’Helevorn que presentaran aquest pròxim dissabte, 13 de desembre, a Es Gremi (Palma), després de tres anys sense actuar a l’illa. Massa temps sense veure’ls damunt d’un escenari; massa temps, també, sense parlar amb el seu vocalista i lletrista, Josep Brunet, a qui vaig entrevistar nou anys enrere quan just havien publicat el seu debut, Fragments. Les coses han canviat molt des d’aleshores i, avui dia, Helevorn gaudeixen de ser una de les formacions més veteranes i representatives de l’escena metàl·lica mallorquina.

40PUTES: Amb el permís de Taifa, sou el grup de metal més veterà de Mallorca. Què té, o què hauria de tenir, una banda per sobreviure tant de temps en una illa com aquesta?

Josep Brunet: L’hi ha d’agradar molt el que un fa. Sobretot això. I no tenir cap tipus de pretensió ni expectativa: simplement moure’s per la passió. Està clar que no hauríem aguantat tants d’anys si no ens haguéssim mogut per les ganes d’explorar i experimentar.

Es fa curiós comprovar que entre les vostres quatre referències –demo inclosa– sempre hi ha un lapse temporal de quatre/cinc anys…

Sí. Mai no entendré com una banda pot ser capaç de treure un disc cada dos anys. Molt de mèrit tenen els que ho fan! Ho veim absolutament inviable: crec que noltros hem agafat aquesta altra mesura i és amb la que funcionam millor.

És a dir, a poc a poc i bona lletra…

Sí. Així anam fent. Som tremendament perfeccionistes i anam al pas que ens marquen les nostres capacitats musicals i el nostre temps. No tenim pressa ni tampoc exigències per complir.

Una de les coses que, d’entrada, em criden l’atenció del nou disc és el canvi de formació amb la incorporació d’en Guillem Calderón…

Exacte. Curiosament, el lloc de baixista és el que més canvis ha sofert… En Guillem és un gran conegut dins l’escena metàl·lica de Mallorca. Va formar part dels Desmodus, que van ser un gran referent dels noranta a l’illa.

Què és el que ha aportat a la nova gravació?

Ha aportat la part més tècnica en la composició del nou disc, a part de composar una cançó completament. En Guillem és un virtuós i un músic excepcional… Com et deia, és el tercer baixista que hem tengut i esperem que segueixi amb noltros molt de temps!

De Compassion Forlorn se’m fa curiós que, sense sortir dels paràmetres del doom i del gothic, sigui la vostra referència més variada…

Tens raó. Sense sortir de les línies estilístiques que ens agraden i on ens sentim més còmodes, hem treballat molt les cançons perquè fossin petites històries, amb molts diferents tipus d’arranjaments, matisos, fins i tot afegint cors, veus femenines, alguna guitarra acústica… Les cançons entre si guarden més diferència que en l’anterior disc, sense dubte. Hi ha gent que ens diu que és nota més influència del death metal –no ho crec!– i d’altra, que té més de doom…

El fet d’estar allà enmig, del doom, del gothic, pot arribar a ser una càrrega pesada? Vénc a dir, i ja ho saps, que dins la música extrema hi sol haver moltes capelletes i puristes que potser vos veuen massa doom per als seguidors del gothic i massa gothic per als seguidors del doom…

Sí, possiblement. Potser esteim a meitat de camí de distints estils dins del metal i això, a vegades, pot ser contraproduent. Efectivament, segur que hi haurà gent que pensa que en segons quins moments som massa doom i d’altra que pensarà que pecam de ser massa gothic, i és comprensible, però des d’una perspectiva purament estilística, no musical o lírica.

Helevorn Compassion Forlorn

La percepció que tenc, però, és que tant el públic com la crítica vos ha fet molt de costat…

Exacte. Hem tengut la fortuna de tenir el suport de la gent, sobretot d’aquella que escolta la música com a un “tot” i no com a un trencaclosques, que intenta fer comparacions i cercar l’etiqueta per damunt de tot. Hem tengut la sort que tant la gent més extrema com la que no ho és tant ha sabut entendre el missatge global del grup i extreure les coses que li han agradat. I això, per Helevorn, és genial.

Compassion Forlorn vol dir “Pèrdua de compassió”. El temps o l’edat vos ha endurit emocionalment? O és que la pèrdua de valors del món d’ara inspira a fer un disc com aquest?

Crec que han estat ambdues coses. Hem fet una forta introspecció i està clar que alguns esdeveniments ens han ajudat a fer-la: hem volgut ser realistes, fugir dels típics tòpics que s’utilitzen al doom-gothic i del surrealisme per abraçar la cruesa del món en què vivim, des d’una perspectiva nostàlgica, com si en el temps passat l’ésser humà fos alguna cosa més compassiva, més humana, per a contraposar-ho a la gran pèrdua de valors actuals. No és que volguem sobrevalorar el passat, ni molt manco, però sí donar-li un punt de romanticisme i explicar amb històries reals com de miserable i patètica és la raça humana: no només giram la cara a les injustícies o a la barbàrie, sinó que a més ens posam del costat dels botxins.

Això ens du a les lletres… Si no vaig errat, tu eres l’encarregat de fer-les totes.

Així és. Però aquesta vegada m’ha ajudat en Grant Anderson. Tenir un angloparlant fa que l’expressió sigui molt millor i que la poètica surti reforçada.

Grant Anderson?

Sí. En Grant és un gran amic i pràcticament és de la família. Com a americà dels Estats Units ens ha ajudat molt en tot el tractament que feim de l’anglès, ja que volíem donar-li un caire molt més acurat i seriós. A l’hora d’escriure les lletres ens assèiem els dos i creàvem conjuntament… Va ser una feinada! La sort és que ell també va entendre la visió conceptual del disc i també va aportar molt a les lletres i en les idees, així que, sense dubte, ha estat com el setè membre del grup.

No les he pogut llegir…

Bé, les lletres ens parlen de persones que s’enfronten a fets dolorosos, persones que podrien ser reals, emmarcades dins una gran depressió a nivell humà, global, i de com lluiten per a sortir-ne, de donar el millor d’ells mateixos, però que, finalment, opten per deixar-se endur… Sens dubte el vídeo de “Burden Me” ho resumeix molt bé: una espècie de passatge “Blade Runner” on l’humanisme dóna pas a la fi dels nostres sentiments més humans, el que realment ens defineix: la compassió, el sentir remordiment pels nostres actes… Però deixam una pregunta enlaire: hi ha possibilitat d’endreçar el rumb? Ens en sortirem o si seguirem el camí marcat cap a la nostra autodestrucció?

I n’hi ha, d’esperança, dins la música d’Helevorn?

Més aviat és quelcom misantrop, però al mateix temps deixa un petit raig d’esperança.

El fet de que escriguis o cantis sobre sentiments profunds fa que hi hagi, per força, elements autobiogràfics i personals a les lletres d’Helevorn? Ara no sé per què, però em ve al cap el grup Dolorian, que mai no volgueren publicar als seus discs algunes de les seves lletres perquè les consideraven excessivament personals…

No exactament. M’inspira molt més parlar en primera persona com a veu de la humanitat… però d’aquella humanitat desposseïda dels sentiments que la fan, precisament, humana. Hem tractat la pèrdua de compassió com a inici nostàlgic cap a un passat on la persona tenia la capacitat d’empatitzar amb el sofriment dels demés; o sigui, d’una idea romàntica del passat en contraposició al procés de pèrdua d’aquests sentiments durant una època més recent. Com et deia, no es tracta de voler sobrevalorar el passat sinó utilitzar-lo com a referent contraposat al procés de deshumanització actual, on no només giram el cap davant situacions terriblement brutals, sinó que ens solem posar a la banda dels botxins, dels opressors, oblidant-nos dels oprimits, dels que sofreixen… i aquí és on pren importància l’actuació de les persones que es resisteixen a formar part d’aquesta miserable raça sense escrúpols…

Si hi ha un tall del disc que em cridi l’atenció és “Els dies tranquils”, basat en un poema del desaparegut Andreu Vidal…

Sí, ens feia ganes que el disc tengués una vessant molt poètica. De fet, hi ha molts versos al llarg del disc… Però també ens venia molt de gust incloure un poema en català, d’algun poeta mallorquí. Vàrem cercar i recercar, llibres, antologies… Et promet que per poc em torn loco. Clar, jo cercava alguna cosa que s’apropàs al concepte d’Helevorn, i els poemes de Costa i Llobera, Alcover i Blai Bonet no acabaven de donar al clau. Això va ser fins que vaig descobrir n’Andreu Vidal. Quan vaig llegir alguns poemes de la seva antologia poètica vaig dir: “Uau!”. Allò era brutal, intens, fort, trist… Era exactament el que estava cercant.

Es pot dir que és com un homenatge?

Sí. Creia que podia ser un petit homenatge a la seva gran figura personal i literària, a més del gran misteri que guarda la seva vida i la seva mort. Del seu poemari em va agradar molt el d'”Els dies tranquils”, concretament el poema número “I”, així que vàrem provar d’adaptar-lo a la música, que ja estava feta. Vàrem fer algunes gestions pel tema dels drets d’autor i, just després, la gravàrem. El resultat és molt eloqüent. Crec que li dóna un caire de misteri que ens agrada molt. Ara podrem sortir a la revista Enderrock! (rialles)

No deixa de ser curiós que a l’única cançó en català hi col·labori una vocalista irlandesa…

Veuràs, quan estèiem component la música d’“Els Dies Tranquils”, em venia al cap una melodia de veu femenina tot el temps, amb un timbre i amb un color molt específic. Així que vàrem contactar amb un parell de cantants més o manco conegudes de l’escena metal que encaixaven dins els nostres paràmetres, però no vàrem poder arribar a un acord amb cap d’elles.

Helevorn

Com neix aquesta connexió amb na Lisa Cuthbert?

Doncs una d’elles ens va recomanar na Lisa Cuthbert. Vàrem escoltar els seus discs i la seva veu va aparèixer dins el meu cap! De sobte, me la vaig imaginar i m’encantava! Va ser genial perquè, a més, tot d’una després de contactar amb ella, va mostrar molt d’interès i tot d’una va entendre el que estàvem cercant. Li vàrem deixar fer, que ella creàs la melodia de veu. Només li vàrem enviar la lletra, en anglès… No era exactament una traducció del poema sinó versos que hi estan basats. En una setmana ja ens va enviar el material gravat! Ens va fascinar, era molt millor del que ens esperàvem i ella estava completament emocionada. Idò imagina’t noltros! Ha estat una experiència molt positiva, la veritat.

Actuarà amb voltros el pròxim 13 desembre, a la presentació de Compassion Forlorn

Exacte. Ens fa molta il·lusió.

També toquen Devouring que, pel meu gust, és una de les millors bandes que ens ha donat aquesta nova fornada mallorquina de grups metàl·lics. Quinze anys de trajectòria vos donen la suficient autoritat per fer una valoració de l’actual estat del metal a Mallorca…

Les bandes mallorquines no tenen res a envejar a les bandes de qualsevol altra banda del món. Pens que hi ha moltíssima qualitat, però el gran problema és que no hi ha escena. L’escena es crea quan hi ha els mitjans necessaris (premsa, bandes i seguidors) com perquè es posi a rodar una unitat forta. Per molta qualitat que tenguin les bandes, si no hi ha suport dels mitjans de comunicació, que són els que donen a conèixer la música que es fa a la gent, no hi ha seguidors, i si no hi ha seguidors no hi ha doblers per a fer res, ni tan sols una sala on la gent pugui escoltar música i descobrir nous talents. És un cercle que mai ha acabat d’iniciar-se. I ara amb la crisi econòmica, i de civilització també, encara més.

Això pot explicar per què no ha sortit cap grup més de doom a Mallorca, exceptuant Golgotha i Helevorn?

Sí. S’ha d’estar loco per avui en dia fer una banda doom i supòs que per això no en surten. No deixa de ser un estil molt minoritari dins el ja saturat metal, així que millor fer un altre estil que pugui tenir més seguiment. Supòs que és això…

Quan una banda –matisaré: una bandade Mallorca– ja ha tret tres discs i un EP, acumula gires per Espanya i per fora, telonejant grups referents… Queda algun somni o objectiu per a complir?

Per suposat que sí. Tenim la sensació que no hem fet absolutament res! Ens agrada molt tocar en directe; de fet és la cúspide de tot el que significa per a noltros la nostra música. Compartir-la és crear l’ambient ideal per a despertar d’aquest somni anomenat vida. Amb aquest tercer disc esperam poder tocar bastant en directe, i ens agradaria refermar el grup a Europa, començar a treballar dins l’escena dels Estats Units, que ha crescut molt amb la sortida del disc… Per ara tenim el concert d’aquest pròxim dia 13 de desembre a Palma. Després, el març i abril tenim dues dates tancades a Berlín i Malta. Molts són els somnis i poques les expectatives. Si després no es compleixen estàs fotut.

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.