Dirty Boots/The Frankenbooties, Love is all around

"Diria que és a Alaró, a un bar de vells, abans d'anar a tocar al Zatropeck", recorda Joan Vich. Foto: Julio Ramis

Bar Marina, sa Pobla. Foto: Julio Ramis

Frankenbooties

“Amb aquesta foto vàrem fer un cartell. Crec que és a la sala El Sol a Madrid, no n’estic segur”, fa memòria Joan Vich.

Per Tomeu Canyelles i Celestí Oliver

Més enllà de Sonic Youth i la seva conseqüent generació (hem de llegir: Pixies, Sebadoh, Pavement,…), els mallorquins Dirty Boots eren un quartet harmoniosament complet, pels seus jocs vocals, amb distorsions i canvis de tempo bruscs, i carregat d’electricitat i imaginació. De manera molt resumida, Joan Vich -bateria- explicava en una entrevista de l’època que bastava escoltar el Doolittle dels Pixies i el White Album per, textualment, “saber d’on venim”. A l’evident influència clàssica dels Beatles, de qui referen en el seu únic LP l’”Strawberry Fields Forever” ja com a The Frankenbooties, hi hem d’afegir la de The Shadows, amb la seva adorable i explícita elegia original “Seems Like Shadows’ Stuff”, que “en origen tenia una petita lletra però que, finalment, quedà en instrumental”, recorda ara Manel Martínez. I no passem per alt el tribut que reteren al “Man of Mistery” dels Shadows que acompanyà un dels números del fanzine Subterfuge. Fins i tot les bromes “Black Shadow” o la instrumental “White Shadow” del seu LP es podrien veure com un cop d’ull als autors d'”Apache”. “…una mera broma… esas dos son las conceptuales”, deia Joan Vich al núm. 12 de la revista Spiral, d’estiu del 1994. “White Shadow es como Seems Like Shadows’ Stuff pero al revés y más corta” (Manel Martínez, al mateix número de Spiral). No varen ser, però, les úniques versions que recordam d’ells: “It Must Be Love” de Madness, però ja queda en el record d’aquells que els vàrem veure en directe. I és que sense vendre’s cegament als clixés d’una incipient escena que acabaria sent tendenciosa i estereotipada, ells tocaven per homenatjar els seus: tot un exercici de romanticisme. Més enllà, però, de Sonic Youth, pel nom i per cançons com “Skinhead Violence” -frase de Thurston Moore- i la versió de “Schizophrenia” “amb dos solos paral·lels d’en Pinty en stereo, que no va sortir no sé per què, perquè molava molt”, recorda ara Joan Vich.

Darrers vuitanta. El murer Manel Martínez –aleshores més conegut com “Manolo”– s’ajunta amb el bugerró Xisco Capó, company seu de l’Institut d’Inca. No han agafat mai una guitarra, però els dos comparteixen un amor mutu per The Jesus And Mary Chain o Dinosaur Jr. No estranya, doncs, que en poc temps es capfiquessin en crear la seva banda a la qual, també, hi acabaria formant part el petit dels germans Martínez, Miquel “Pinti”. “Vàrem comprar llibres d’exercicis i practicàvem a ca nostra tot el temps que podíem. Jo havia estudiat abans uns cursos de solfeig i piano, i això em va ajudar un poc. Tot el que jo aprenia ho ensenyava al meu germà, en Miquel, que llavors tenia onze anys i ara m’ha passat davant”, afirmava Manel en una de les seves primeres entrevistes.

Situats en el mapa en Manel (veu i guitarra rítmica), en Miquel (guitarra solista) i en Xisco (baix), faltava completar la formació amb un bateria si volien presentar-se al Concurs Pop-Rock de Palma -una de les úniques vies per promocionar-se en l’època-, previst per a maig de 1991. L’elegit fou Pere Pons, un poc més major que la resta de la banda (es duia, pràcticament, deu anys amb en Pinty): “Vàrem anar a cercar en Pere a ca seva per veure si volia tocar amb nosaltres”. D’aquesta època sorgeix el nom del grup, Dirty Boots, bastant obvi, per altra banda, perquè és la cançó que obre el setè disc de Sonic Youth, Goo (1990), però fou un nom també improvisat: “Anàvem en cotxe cap a Palma a inscriure’ns al concurs i encara no teníem un nom. Miràvem cintes de casset al cotxe i llegíem els títols de les cançons. Dirty Boots ens va agradar i ja ens vàrem inscriure així”.

S’ha de dir que passaren per aquell Concurs de Pop-Rock sense pena ni glòria, però els serví de punt de partida per començar a fer concerts per arreu de Mallorca: Port d’Alcúdia, Can Picafort, Santa Margalida, Selva, Inca, Muro i, en menor mesura, Palma. D’aquesta època –principis de 1992– és la seva primera maqueta, que presenten a un concurs organitzat per la revista Rockdelux: queden entre els vuit primers. Gens malament si tenim present que s’hi presentaren més de dos-cents grups de tot Espanya.

Festival Youthing, gener 1995. Foto inèdita: Pep Ramis

Festival Youthing, Ses Voltes. Gener del 1995. Foto inèdita: Pep Ramis

El març de 1992, Pere Pons deixa Dirty Boots i entra, en el seu lloc, un llonguet: Joan Vich. Es tanca el cercle. Les cançons guanyen en forma i, els concerts, en força. “No és d’estranyar que de les seves esmolades guitarres surtin tota mena de sons desenrotllant l’embrió de renou i fent-lo madurar a marxes forçades. Són sons que combinen la fragilitat i la frescor de les melodies amb arrogants i obscurs feedbacks. (…) Aclaparen el públic amb una hora ininterrompuda de concert sense deixar temps entre tema i tema, i rarament concedeixen un bis”, escrivia aleshores el cronista Jordi Fang.

La seva és una discografia curta i brillant, gravada amb Toni Fernàndez a Ona Digital, un xalet de Cas Català, que abraça dos únics anys: des del 1993, que és quan debuten amb “Sensual Desire” -inclosa després en el seu LP-, “Hunger’s Hallucination” i “I’m Crying” per al recopilatori La Única Alternativa (RCA/BMG Ariola, 1993), les quals conjuntament amb les del grup The Faded Flower eren el millor del disc. De fet, un representant d’aquesta multinacional havia viatjat a Mallorca el juny de 1992 per veure’ls tocar abans de Barracudas, a un concert a Muro on hi havia també Los Valendas i El Primer Tercio i que, per la pluja, es va suspendre. Just Dirty Bootsdesprés, el setembre, surt el seu EP de debut, Frankenbootie EP (Elefant, 1993), amb les cançons que havien quedat semifinalistes en el concurs de la revista Rockdelux d’aquell mateix any: “My Little Hurricane” -Miguel Àngel Buenaplata de La Búsqueda hi col·labora tocant el violoncel-, “She Didn’t Shave Under Her Arms”, “Love is all around” i l’esmentat ““Seems Like Shadows’ Stuff”. S’ha de recordar un altre aspecte interessant i pioner de l’EP: Elefant, efectivament, s’havia encarregat de la seva distribució, però l’edició del single s’havia finançat gràcies al que avui dia s’entendria com una mena de proto-crowfunding: una subscripció popular en forma de butlletes (quatre-centes pessetes, cada una) que els va dur, en poc temps, a tenir uns 800 exemplars col·locats. “Habitualmente somos más agresivos, lo que pasa es que el single lo sacamos para guaperas (risas). Teníamos cuatro canciones muy lentas y era mejor que estuvieran todas en el single” (Manel Martínez, extret de l’entrevista de Spiral).

Manel Martínez, Ses Voltes 1995. Foto inèdita: Pep Ramis

Manel Martínez, Ses Voltes 1995. Foto inèdita: Pep Ramis

Ja es coneixien els tuguris de l’illa: sobretot el vèrtex de Can Picafort que formaren els històrics Bauhaus, el Mozart, el Set i després l’edificant santuari del Malafama on, a dos metres sota terra, no hi entrava cap sant. O, a Palma, el Nagual o l’Havana. Eren els anys del Zatropeck a Alaró, per on passaren grups mallorquins, estatals i internacionals. I el novembre se’n van de gira: el Frankenbootie Tour. Carretera i manta. Catorze concerts en vint-i-quatre dies. Començaren a L’Hospitalet per després anar a Barcelona, Saragossa, Bilbao, Oviedo, Vigo, Lleó, Madrid, Sevilla, Càdis, Còrdova, Alacant, València i Castelló. Helena Roca recolliria, a la seva tornada, les seves primeres aventures peninsulars:

“Havíem de promocionar tant l’EP com les cançons del nostre pròxim LP. Teníem ganes de sortir a fora i poder tocar davant gent que mai ens ha vist. Tocar a llocs que no et coneixen té els seus avantatges. Allà varem poder tocar cançons que havíem escrit feia dos o tres anys, a més de les noves, clar, i que, en canvi, aquí ja estan farts de sentir-les. Hem tocat a llocs on sonava tot bastant bé i d’altres on no s’hi podia fer res més que el que va sortir. Ens ha sorprès l’acollida de la gent. Fins i tot n’hi va haver que feren més de cent quilòmetres per venir a veure’ns. A la gent li va agradar. De fet, vàrem vendre tots els discs que duiem. A Vigo hi va haver molta gent… perquè no pagaven entrada. El millor concert va ser el de Madrid: havíem sopat bé, d’arròs brut, i ens varen venir a veure amics nostres de Mallorca. Va ser allà on va sonar millor. Entre el públic, a més, hi havia en Julio Ruiz de RNE-R3, que dies abans ens havia entrevistat al seu programa. Quan va acabar el concert, vingué a donar-nos l’enhorabona. Fou una gira dura, però hi havia dies que després d’haver vetllat, ens havíem d’aixecar molt prest, conduir 500 quilòmetres, provar so i tornar a tocar pel vespre. Després dormíem on podíem: o bé en terra o dos ficats dins d’un llit. Aquests dies ens han servit per conéixer-nos un poc més a tots i per tornar amb alguna anècdota. La millor de totes va passar a Càdis. En Xisco estava un poc constipat i durant l’actuació, va riure i li va sortir un sorell de moc: per no haver de deixar de tocar, va acabar la cançó amb allò penjat al nas”.

Frankenbooties

Festival Youthing, Ses Voltes. Gener 1995. Foto inèdita: Pep Ramis

El febrer de 1994 encara es deien Dirty Boots. Poc temps després, se’l canviaren per The Frankenbooties. Irònicament arribaren a plantejar, fins i tot, substituir a cada nova publicació el nom del grup per al títol del seu anterior treball. Així, si més enllà del 1994 haguessin continuat, potser hauria estat com a The Gobbledegooks, com algun cop feren broma.

Eren el paradigma de l’indie local de la primera meitat dels noranta però de mires clàssiques; companys de generació de l’escena del nord de l’illa -el nieró de tot- com Henteligens o els mítics -per uns quants- Yeldings,o dels palmesans Crudos -dins altres referències però amb qui compartien espai- o Sexy Sadie, uns altres enamorats generacionals del White Album en els quals Toni Toledo ben prest s’assegué a la bateria procedent, curiosament, d’un altre grup embrionari que assajava al local aferrat de Sexy Sadie i que es deien ni més ni manco que Dear FrankenbootiesPrudence, una altre referència beatliana. Després es digueren Baby Hocking, on també hi havia un altre Sexy Sadie de l’època, José Luís Sampol, o Tomeu Serra -germà de Miki Serra, també a Sexy Sadie en aquell moment.

Érem a The Frankenbooties. El disc, que inicialment s’havia de titular Hey Booday (com una de les cançons del disc), es titulà finalment Gobbledegook  (Elefant, 1994) -expressió de Lennon de la qual més recentment també Sigur Rós se n’apoderaren per donar nom al single del seu cinquè disc Með suð í eyrum við spilum endalaust (2008). De fet, els islandesos practiquen l’expressió: fer veure que xerres un idioma que no és res. Frankenbooties, però, foren primers. De 16 cançons que gravaren el desembre de 1993 als estudis Ona Digital, 13 foren les elegides per a l’àlbum. “Grabamos en cinco días y luego estuvimos dos tardes remezclando. Lo que pasa es que como el estudio estaba ocupado entre las dos tardes de remezcla pasó como un mes en el que no pudimos hacer nada” (Joan Vich, entrevista publicada al núm. 12 de Spiral). “El problema es que Annie Lenox estaba grabando en nuestro mismo estudio y teníamos que grabar cuando a ella le daba por irse a dar una vuelta” (Manel Martínez, núm. 12 Spiral).

Sessions d'enregistrament amb Xisco Albéniz. Foto: Julio Ramis

Sessions d’enregistrament amb Xisco Albéniz. Foto: Julio Ramis

El disc retia homenatge als de Liverpool amb cançons pròpies com la ja esmentada “My LittleHurricane”, una cançó dedicada al Ford Fiesta blanc de Joan Vich, la qual va tenir un reprise acústic, inclòs en el CD Give Me More of That Sound que acompanyava l’esmentat número 12, especial estiu, de la revista Spiral, de Luis Calvo -capo d’Elefant-

Foto: Julio Ramis

Joan Vich enregistrant el disc. Foto: Julio Ramis

i el seu col·lega Joako Ezpeleta: part de l’organització dels primers anys del festival de Benicàssim. Després es posarien al capdavant del programa de ràdio Viaje a los sueños polares que anys després es va emetre a Los 40. En el disc també hi apareixien Honey Langstrumpf, els altres mallorquins d’Elefant d’aquella generació que miraven més cap al shoegaze i la psicodèlia. L’any de l’edició en CD i LP del Gobbledegook va ser també l’any d’Un soplo en el corazón de Family, l’àlbum per antonomàsia d’Elefant. “Vale más la portada -del pintor murer Tofol Sastre- que el disco”, feia broma Xisco Capó en el núm.12 de Spiral. La cançó on col·laborà Xisco Albéniz de La Búsqueda quedaria inèdita; no es va incloure finalment al disc.

Completa la breu discografia de The Frankenbooties “To The North and Back Again”, la cançó que van incloure en el recopilatori 18 Canciones Acústicas (Grabaciones en el Mar, 1994), compartint tracklist amb El Inquilino Comunista, La Buena Vida, Parkinson DC, El Niño Gusano, The Pribata Idaho o els mallorquins Los Valendas. Aquesta participació en el catàleg del segell saragossà posteriorment es traduí en la porta d’entrada de Zinedines -el grup dels Martínez- en el seu fons. Però la producció de The Frankenbooties, almanco gravada, es completava amb “Pantomime”: “boníssima, el millor que vàrem fer mai, però el màster no existeix, en Toni Noguera la va esborrar per error. Ara bé, potser l’escolt ara i ja no m’agrada, però sempre vaig pensar que era el millor que havíem fet”, recorda Joan Vich. Certament, ho subscrivim, la cançó era boníssima.

“Musicalment, a mi no me diu res el que férem, era quan estava aprenent a tocar els instruments i quan aprens ho fas tocant els Beatles, tot i el renou de l’època; però encara ho hauríem pogut fer millor si ho haguéssim sabut produir millor”, sentencia el compositor Manel Martínez -modest, tot sigui dit- en una entrevista recent, el febrer de 2014. “Todavía tardaremos dos o tres discos para adquirir esa personalidad… si el de Elefant no tiembla”, deia Xisco Capó en la mateixa entrevista de Spiral. “Lo que más fallan son las voces. En el disco en cambio hay muchos coros, han quedado bien. A lo mejor fichamos a una tía de corista” (Manel Martínez). “Fallan las voces pero es porque las salas no tienen equipo para que suene bien. En nuestro local de ensayo el equipo es una mierda y para meter las tres voces tenemos que hacer de todo… las metemos por un ampli de bajo” (Joan Vich, núm. 12 Spiral).

Després de dissoldre’s, els germans Martínez, en Manel i en Pinti, formaren Zinedines. En Pinti també va tocar amb Sexy Sadie entre el 1988 i el 89. Joan Vich tocà a Hijos de Sánchez o El Japón en Los Ángeles, continuació dels dissolts Demonio Sánchez després que al cantant, Toni Pujalte, literalment se’l menjàs la mar al Port de Valldemossa. Frankenbooties tocarien, de fet, en el concert homenatge que se li va fer. L’embrió del que serien anys més tard Gran Sol. Vich, qui també passà pels mallorquins Solution i en aquella època va fer feina a Madrid a les oficines d’Elefant -i gràcies a qui Sexy Sadie hi editaren el seu single de debut-, recordem que després va tocar amb grups forans com Patrullero Mancuso, Spring, Single o Jonston. La seva vida dedicada al periodisme musical, com a promotor -amb Sonotone i Primeros Pasitos, amb el seu soci Sebas Rosselló d’aquells Demonio Sánchez- i management val un llarg currículum, el qual l’ha fet dedicar-se tota una vida al FIB, on ha acabat essent l’actual responsable de contractació. De Xisco, poc més se n’ha sabut en relació a la dedicació musical. “El próximo LP será de baile”, s’atrevia ell a dir a Spiral. Ja no arribà. Gobledegook va ser el primer i darrer. I enguany fa vint anyets.

Frankenbooties

Festival Youthing, Ses Voltes. Gener 1995. Foto inèdita: Pep Ramis

Madame
About Madame
Gestora del bordell 40PUTES.