Los Chicos de John Deere, Síndrome Bartleby

Chicos de John Deere - Foto Marc Ramoneda

Per Francesc Company / Imatges de Tito Moragues

Vivim en un món estrany. Per entendre l’actitud de la gent hauríem de revisar tants mites literaris com faci falta. Pens amb una vella lectura d’adolescència. I és que rellegir-se Bartleby, l’escrivent, no seria mala idea a l’hora d’abordar Los Chicos de John Deere. Hi ha similituds xocants entre l’actitud negada del personatge de Melville i els nostres Chicos. Un empleat d’un despatx d’advocats que, poc després de mostrar el seu enginy, comença a abstreure’s del que l’envolta: cada vegada que el requereixen diu que s’estimaria més no haver de fer el que li demanen. Així, malaltissament… Dir res més seria gastar-li la curiositat als hipotètics lectors.

Chicos de John Deere - BU007Sigui com sigui, és fàcil imaginar-se els Chicos, posem per cas, renunciant a ser els teloners de qualsevol grup de renom; dient no als enregistraments d’estudi fets d’hores soporíferes; trobant qualsevol excusa per no tocar en l’enèssim concert on han estat convidats; negant, valgui la cacofonia, el seu talent innegable.

Després d’un grapat d’anys, i actualment vuit anys és una eternitat, un grup que no ha entrat al circuit de concerts ni ha volgut enregistrar encara cap vinil (ni que sigui per a la salut mental dels diguem-ne happy few de la seva obstinada audiència) està condemnat, en el millor dels casos, a la fossilització del culte. Los Chicos de John Deere, contràriament a les connotacions d’aparent fortalesa del seu nom equívoc, el que fan és recrear-se en la desaparició. Aquí, per a aquesta gent, anar fent-se boira és més interessant que cap altra cosa. La seva temptació al fracàs és una manera de viure descaradament feliços…

Ara, mentre dura l’extinció, nosaltres, pobres mortals, som els destinataris d’una dotzena de cançons poderoses, la meitat de les quals freguen la perfecció de la cançó pop, aquella cançó que queda justificada al món gràcies a una melodia i que sol acabar poc després dels dos minuts. Tot un esdeveniment; sobretot si consideram l’allau de grups reconeguts que, en el seu repertori, fet i fet, només tenen una cançó bona.

Què passa, llavors, amb aquest grup? Es tracta d’una condemna inevitable o més aviat d’un ridícul narcissisme negatiu?

Cercant una resposta decisiva a aquestes preguntes i a altres més, va fer-se aquesta entrevista. El resultat és agradablement decebedor…

40Putes: Acabau de fer un concert amb els Lost Fills a Es Gremi (Palma) i aquest divendres 24, en fareu un altre a sa Congregació de Sa Pobla, en plena celebració de l’Oktoberfest. Si no ho he entès malament, les ambicions del vostre grup són més aviat domèstiques. Tocar per casa, cantar davall la dutxa, entre cervesa i cervesa… Tot això és molt Bartleby (I would prefer not to…) o fins i tot molt Oblòmov… Tot bastant feliç i penós a la vegada, no?

Bé, sempre que hem fet qualque cosa ha estat per iniciativa d’algú extern als components del grup… En Tito, que és com un més del grup,i que ens duu tot el tema d’imatge; de fet, si han sortit alguns vídeos, ha estat gracis a ell. En Joan Cabot, de 40Putes, o en Joan Andreu, de Pecan Pie, que, quan han pogut, ens han tirat un cable… El que ens ha faltat és més ambició. Realment, sempre hem rebut més del que noltros hem posat. Hem creat expectatives; però, després…

Chicos de John Deere - Perito mercantilTanmateix, siguem honestos, el nom de Los Chicos de John Deere no fa justícia a l’exigència de fons del vostre projecte. Té cap explicació racional haver triat aquest nom?Va ser una tria conscient, un diguem-ne recurs simbòlic, o va sortir en ple viatge iniciàtic? Volíeu espantar la clientela?

Los Chicos de John Deere és una bona imatge que te fa pensar amb una màquina que va lenta, que va lenta… i que és molt gran i tot el que tu vulguis… Una carrera de John Deeres deu ser increïble… [Es superposen els comentaris: se destapa una polèmica sobre l’origen del nom plagat de teories contradictòries] Bé, bé, aquesta reflexió a posteriori potser sigui divertida; però la veritat és que el nom ja el teníem de feia temps… Això sí, no sabem ben bé per què ni d’on havia sortit per primera vegada… Segurament ja cercàvem una referència al folk americà.

Parlant de referents, quins diríeu que han estat els inevitables o, dit d’una altra manera, quins són els que no s’han sabut o no heu volgut dissimular?

Bé, de vegades, amb aquest tema, els músics contestam confonent la música que ens ha influït amb la que simplement ha contribuït a la nostra formació. Dins aquest segon grup podríem parlar del grunge dels noranta, de Pavement, dels Guided… i grups per l’estil; però, després, resulta que noltros no feim res d’això. De vegades pareix que has de tocar igual que allò que t’agrada, però acabes per camins molt diferents. Parlar d’estils és sempre confús; els criteris a l’hora de catalogar les coses són molt diferents. Per exemple, nosaltres mateixos, només ens posaríem d’acord a dir que feim pop.

Supòs que així ningú s’engruna els dits. Parlant dels textos que acompanyen el vostre pop, quines són (exceptuant l’AS i el MARCA, clar) les vostres fonts d’inspiració?

Qualsevol de les Arts ens serveixen. Del còmic, sobretot els motius dels superherois, al cinema. El futbol, també… la ciència-ficció… Sí, del cinema ficam sempre tot el que podem. Coses que es deixen transformar en text: l’atmosfera, els diàlegs, qualsevol cosa, una frase de la pel·lícula, sí, una frase… La neu de Fargo… La neu de Fargo et duu a una cançó!

Chicos de John Deere

Dels textos d’aquestes cançons se n’ha de destacar el rigor, en el sentit que no vos deixau dur, per posar un exemple de forma, per aquest infantilisme abjecte de la rima fàcil (allò que fan fins a l’extenuació els Antònia Font, desgraciadament, entre molts altres) o, a nivell de contingut, la incongruència abstracta d’una gratuïtat mal dissimulada.Tanmateix, les vostres cançons, no tenen el perill de ser massa autoreferencials? 

Sí, potser; però sempre defugim el localisme. Les cançons poden estar escrites en clau interna, però han de ser tan obertes com sigui possible. Evitar la pedanteria… Per molt extrem que sigui l’hermetisme, sempre hauria de quedar oberta la possibilitat d’interpretació. Solipsisme, però intel·ligibilitat…Per exemple, “Perito Mercantil” és Cronenberg…, pur i dur…, La Mosca!… En un sentit general, però, qualsevol pot trobar-li una coherència.

Aquesta coherència la trobam a una cançó com “Papel de Regalo”. Em fa pensar amb cançons que elles soles ja justifiquen l’existència, també la penitència, d’un grup. Dites a l’atzar: “Oh!”, de les Breeders, “Dirty Dishes”, dels Deer Tick, “En Sintonía”, dels Manos de Topo, “Setembre”, dels Miquel Serra, el vostre “Papel de Regalo”…, tot això són cançons-talismà. Pot explicar-se el procés que duu a aquestes troballes o la vostra modèstia autodestructiva no vos ho permet?

El que podem dir és que aquestes cançons que després ens acaben agradant a tots, tant a nosaltres com al nostre escàs públic, són cançons tan normals com les demés. Això per no dir-te que, sovint, són menys complexes i elaborades… Allò que està clar és que mentre escrius “Papel de Regalo” no penses això és sa meva masterpiece! Una cançó d’aquestes és una cosa que passa com qualsevol altra, però que després agrada més que les altres… Sense voler, has obert una nova dimensió.

Chicos de John Deere - El monstruo era yoTot i ser irrefutable que cadascú adopta la llengua d’expressió artística de manera espontània (llavors, són més aviat les llengües les que trien els seus escriptors que no pas a l’inrevés), aquest fet, incomprensiblement, pareix que fa tornar agre la festa dels talibans de la llengua materna, venguin d’on venguin… En el vostre cas, què creis que va fer possible que vos trobeu, indistintament, cantant en dues llengües? Es tracta de simple absorció cultural? És una conseqüència del pop en espanyol dels anys 90?

Bé, de fet vam començar en anglès. Està clar que és una temeritat, això, ja que per ser original en una llengua estrangera no basta haver escoltat cançons i tenir un diccionari… Hem anat canviant sense pensar-hi gaire. Ens vam trobar en un moment en què, primer, el castellà i, després, el català, s’havien instal·lat dins el local d’assaig… Se’t venien coses al cap en un codi o en un altre, al mateix temps.  Ara mateix no sé si sóc bilingüe perquè tot el que escric és en català, però crec que és una situació que pot canviar. Tenc la sensació que les lletres en català pareixen més personals… No sé; també podria dir que, si ens aturàssim ara mateix, en l’altra llengua hem arribat més enfora… El més important és que en cap d’aquestes opcions, o en la combinació de totes dues, no hi ha politització. Per sort, ja fa anys que cantar en català és un fet normal que no implica l’estalinisme lingüístic de la subvenció… Tampoc cantar en castellà és la reivindicació de cap espanyolisme mal digerit…



cartell-Concert-DEERES

Madame
About Madame
Gestora del bordell 40PUTES.