Pere Salvà, Playboy

Pere Salvà

30 anys. L’ànima la té en el còmic punk fanziner. Robert Crumb, Peter Bagge, Julie Doucet, Daniel Clowes, Chester Brown, Max, o fins als dibuixos de Thom Yorke l’atrapen. Encara més, però, Daniel Johnston. Amb els anys, si més no, el calvianer Pere Salvà ha anat ampliant el seu camp i tècniques fins arribar a la pintura colorista de tècnica mixta (aigualida o collage, per exemple) -i Basquiat, potser continua sent el nom fàcil i que en freqüència li recorden, i li agrada. Juga amb tot. La seva obra més recent, de pols finíssim, és la de tinta xinesa i plomí, o les sèries de retrats i autoretrats. Prepara un llibre amb Edicions del Despropòsit, que hauria de sortir aviat. Però ja en té un, de 300 pàgines (!!!), Diario de Pedro, en format calendari, la mecenes del qual és una model de Seattle que s’obsessionà del seu art en la primera exposició, Insecticida, que va fer a l’Hotel Palau Sa Font (La Llotja) i li pagà el llibre. Molt Nirvana tot. Que exposa, fa set anys. Primer, en col·lectives. Després ja arribarien les individuals que el posarien més a la superfície, com en la desapareguda botiga d’art Kaleuxe, ja fa més de dos anys, “el primer lloc on vaig exposar que semblava més una galeria”. Ha passat per Pococomún -fent retrats als visitants-, Uta Intersecció Art, Can Danús amb Inventari, amb l’amic Alex Coll a Arteartesanía (Sóller), a Sa Fonda (Deià),… I s’ha estrenat fent l’artwork per a un grup com Young Man Afraid. Ell, però, ha passat de ticar i servir Big Macs a tomar ametles i garroves -actualment- per poder menjar. És gran… I alt, també.

Pere Salvà

Amb el temps t’has obert a múltiples tècniques i registres. Farcit de negror i confusió, amb rostres grotescos, però, des de fa uns anys, la teva obra s’ha tenyit d’acidesa i colorisme, i de certa sensació de placidesa. Com n’Ariel Pink, que sé que t’encanta. A més de lectures, i no només de còmics, què escoltes que t’inspiri?

Per exemple ahir escoltava Billie Holiday, Nick Drake, qualque cosa de Nirvana que tenc per allà, també molt de renou com Sonic Youth i coses que són un poc terribles… Me repetesc bastant amb el que tenc a l’estudi: Radio Birdman, Weezer… M’he de gravar coses noves. N’Ariel Pink no fa gaire que el conec i l’estic escoltant bastant.

Em sorprèn com un jove de 30 anys que pot moure la seva obra per Internet no en tengui?

Sempre me qued pringat, no sé per què, però sempre m’acaba passant. Vaig a cal meu germà o a ca uns amics. Vaig movent molt al blog, les pos, les llev perquè sinó ja s’han vist abans de l’exposició, però he tengut un arxiu important d’imatges que he anat recopilant durant anys. Per ara tampoc no hi ha hagut ningú que m’hagi dit per internet que li agradi el que faig. Potser no els agrada. Potser té un aspecte molt psicòtic. No ho sé. Hi ha gent que a vegades m’ha dit: “joder com te passes”. Però jo no ho veig tan gore. No ho sé.

Psicòtic, obsessiu, psicodèlic, àcid, gore… De pinzellades, o un traç, sí que n’hi ha.

Hi ha gent molt més chunga que jo quant a contingut. Més escatològic…

No sé si te consideres un artista outsider, com a mínim vas bastant per lliure i allò que aconsegueixes és per mèrit propi.

No sé, vaig al meu rotllo, ni tampoc sé si seguesc qualque tipus d’estètica o moda. Faig el que me surt sempre. Realment ho pens i és faig temàtiques que a vegades sí que és més outsider o rar, no sé si dir punk perquè els punks potser diran: aquest tio està flipat, aquest tio no mola! M’encanten els dibuixos de Thom Yorke que són molt outsiders i molt freakis, personals.

Amb quins artistes d’aquí, però, comparteixes afinitats?

Vaig poder conèixer fa temps a Pococomún en Lluís Juncosa que va fa molts anys que m’agrada i és una gran influència per mi. Li he dit a ell. I supòs que no he vist ni la meitat de la seva obra. El vaig descobrir amb Nosotros somos los muertos, la revista que feia amb en Max i en Pere Joan, i que estava molt bé i molt variada dins el que és el còmic i il·lustració. En Llorenç Balaguer, que està molt guai el que fa… En Manu Calvo, un artistazo, d’aquests que no es prodiguen gens, és súper bo el que fa. És a Londres i amb la seva al·lota me varen oferir fer unes camisetes…

Vares anar a veure la retrospectiva que se’n va fer a Ses Voltes?

No en tenia ni idea, però ni idea, d’això. Mira m’ho he perdut.

Ens en perdem moltes…

Pere Salvà

Quan comences a dibuixar?

De molt petit, a l’escola. Ja feia Son Gokus i altres coses, fins i tot arribava a retxar els pupitres amb els companys i hi deixaven uns tatuatges impressionants que si trobéssim aquelles taules seria flipant. Amb un col·lega, en Miguel Mir fèiem un fanzine que es deia Subarte i ara, per cert, volem fer una altra cosa per internet. Eren locures, a vegades a mitges, rars, illegibles. Enlloc d’escoltar a classe, fèiem això.

Però ets autodidacte.

Totalment. Bé vaig anar a l’escola d’art quan tenia 15-16 anys però no vaig acabar mai. Me vaig posar a fer feina després. En aquella època estava de servei tècnic a un hotel de Peguera i me tenien pintant taules i cadires.

No els teus dibuixos però?

Una vegada me varen pillar dibuixant però no me varen treure. Algun n’hi deu haver.

Quan és que te la creus més a l’afició de dibuixar i penses que t’hi podries dedicar?

Bé, en els 18 anys me vaig emancipar de cals meus pares. Sempre he viscut a Calvià. Tenia doblers i volia ser pintor de quadres, encara que també he estat de “brocha gorda” que crec que va ser el primer curro que vaig tenir. Però volia fer de “brocha fina” –fa broma. Vaig estar vivint a dos pisos, vaig conèixer molta penya amb qui tenc relació encara, i fins i tot gent que m’ha publicat coses a revistes com en Pau Vadell. N’Agustí dels Black Beards que ens vàrem fer molt perquè tampoc no estudiava gaire. Estudiava però ho vaig deixar i la liava un poc, realment. Va ser un any sabàtic. No vaig trobar feina tampoc i vaig haver de tornar i vaig fer de picapedrer amb mon pare.

Una època de vividor però que resultà ser segurament un brou de cultiu, a la llarga productiu.

Tenc obra d’aquella època que roda pel món, repartida a cases de gent que jo ni sé on és ni qui ho té.

Fèieu festes a pisos i hi dibuixaves i allà quedava…

Sí, o que regalava, i que m’agradaria tornar a veure.

L’exposició de Kaleuxe va ser el punt de partida per començar-te a mostrar més a la superfície?

Tenc amics que m’ho han comentat. Abans era més rar mostrar el que feia. Però vaig començar a fer exposicions el 2007. A La Esquina. En vaig fer com a mínim tres. I a Arteartesanía. A un dels dos llocs, ara no record, va ser la primera exposició, amb material que duia d’Amsterdam on vaig estar-hi vivint devers mig any i fent feina a una pizzeria però fent net. Un tio molt bon tio, un tal Aaron, me va ensenyar un poc a fer pasta de pizza però no en vaig aprendre mai -riu. Cert que en aquest poc més d’un any, la meva obra s’està obrint bastant i hi ha més gent que la coneix i que me diu que li agrada. Record un dia que dibuixava en el bar Clandestino de devora La Esquina, fa uns anys, abans del Cancún, i va venir un tio i me va dir: “eh tio, tu ets el que més m’agrada”. I jo no li vaig dir ni una paraula perquè me vaig quedar cohibit dibuixant.

Pere Salvà

El 2010 vares publicar el fanzine Rodilla Magazine, revista anarquista con moraleja

He fet un parell de números de còmics quan me pega. Aquí vaig publicar un còmic sobre un personatge, Konrad el inestable. Tenc molta història escrita però no aconseguesc dibuixar-ho i és una putada perquè sempre vaig pensar que jo seria un artista de còmic i me pec contra una paret cada pic que intent fer història. En tenc d’autoconclusives i moltes de començades que no acab. M’agradaria continuar-ho. Potser simplifiqui l’estil en qualque moment però ara me dedic més a la il·lustració. Sempre intent trobar una sortida més senzilla, més fàcil. Dibuixar-ho, amb tots els personatges és difícil. Crec que perquè he omplert massa la història i hi ha massa personatges. I a mi no me surten. A Robert Crumb li sortirien el triple de millor –fa broma.

Pere Salvà

Però sí que són històries que estèticament estan farcides i pareix que rebenten de negror i personatges.

Riu. M’agrada que sigui així.

10424387_1519664454933517_2893761698070429565_n I la sensació, tant dels còmics com de la resta de tècniques de la teva obra, és que tens molta facilitat per fer-ho i que et surt amb una fluïdesa brutal.

Hi ha èpoques que sí i n’hi ha que no hi ha manera, que me tira un poc enterra no poder continuar les històries. Amb influències de Jamie Hewlett, dibuixant de Tank Girl, que m’agrada bastant. Fent el personatge de Konrad hi pensava, com també amb en Max.

Estètica punk. O millor dit, essència punk.

Sí, supòs que sí. I també la influència de l’escena punk mallorquina, que hi ha quatre coses que m’inspiren. Cartells, que molts de pics no sé ni de qui són però que me deix influenciar per aquestes coses. O de les bandes més underground. Quan tocaven m’agradava Phogo i l’obra que tenien. Els anava a veure en aquella època que me vaig mudar a Palma. Tenia fanzines seus d’Impala, que me varen robar. La gent els volia. Jo vaig tenir els còmics una temporada al casal que hi havia per Palma i que es deia Can Capses. Els de Jaime Hernández de Love and Rockets, entre d’altres. Tenia les meves coses allà. Eren molt lisèrgics. No sé com es pot descriure una cosa així. Però pareixia tot molt improvisat. Però Satellites els he seguit molt, sempre m’han agradat molt i els he escoltat més, perquè Phogo a vegades era més difícil.

Pere SalvàPhogo va ser un revulsiu vibrant, generador també d’art, d’artwork, per part d’en Gato.

M’inspirà sobretot quan a autoedició. Pensava “hi ha penya que fa coses” i deia “jo també puc fer cosa”. I vaig començar a fer fanzines quan en tenia 17 o 18.

I després d’iniciar-te amb el còmic, quina tècnica va ser la que vares envestir?

Vaig fer un fanzine ques deia The Flying Ardill. Crec que varen sortir uns tres o quatre números. Els veníem a Norma Còmics o Runaway, on record hi havia fanzines d’en Rafa Murillo que també m’agrada molt.

Has fet, idò, dos fanzines diferents.

Sí però no va durar gaire. Sempre insistesc als meus amics per fer-ne més, encara que siguin cutres.

Pere Salvà

Quan és que t’obres a altres camps i t’interesses per la pintura més colorista?

En un moment donat me vaig posar a currar molt. Estava sense feina i estava molt preocupat. Tirava els nervis damunt el paper i vaig començar a omplir molts quaderns. Molta producció molt distinta, intentant sortir de qualsevol classificació. Intentar fer el que me surti i totalment propi.

Pere Salvà

I també tens un traç, sobretot en els de plomí de motius vegetals o en alguns de tècnica mixta aigualida, molt minuciós.

Tenc una part d’obra que està molt inspirada per un tio que no sé si aquí se’l coneix molt o no, en Janosch, que m’agrada molt. Un il·lustrador que fa coses per a nins. M’agradaria molt ser com ell però no arrib en aquest nivell. Pareix simple però és molt complicat. Hi ha gent que em diu que també és molt Terry Gilliam. Són paraules majors.

Pere Salvà

Pere Salvà

Quan fas aquesta obra tan fina, tens el que vols fer en el cap o te tires de cap a dibuixar en blanc?

Depèn. A vegades ho tenc al cap, altres vegades sense voler dibuixant, a veure què surt. Molts pics faig els esbossos a llapis i després hi pint damunt. És la tècnica que faig servir darrerament amb les il·lustracions. Darrerament m’han dit de fer quadres grans. Si és el que tira i té sortida comercial, idò ho faig, i quan tenc temps faig més el que me fa ganes.

Com què?

La il·lustració m’agrada més. També m’agrada pintar però me fa més ganes acabar il·lustracions.

Pere Salvà

I els motius més orgànics i de vegetals, de tinta de plomí, és la teva obra més recent?

És el que he estat fent durant aquest darrer any. He tengut èpoques més fina, complicada. Moltes vegades també a rotring perquè a vegades els començ pel carrer i els acab a ca meva. Duc el quader damunt i me pos a dibuixar. Intent fer coses noves, tenir idees noves. He tengut un poc de bajón darrerament perquè no me sortien les coses. A vegades tenc por de quedar-me sense idees.

Què dius? No m’ho puc creure! Diria que el teu cap sempre maquina, és una olla que bull.

Els meus amics sempre me diuen “calla” i m’envien a la merda.

Si ho dius és perquè sents que estàs en un moment poc creatiu? Tot el contrari de la teva projecció que sembla ser que en els darrers temps ha agafat força.

Quan puc faig feina. Tot depèn. Si es ven l’obra podria seguir sinó segurament faria feina quan tengués temps lliure a la feina que em doni de menjar. Sempre he volgut tirar-ho endavant.

Tens molts projectes imminents però…

Per ara només estic preparant el llibre amb Edicions del Despropòsit de cap a novembre. Me té il·lusionat i preocupat alhora perquè veig que estic venent obres que haurien de sortir al llibre i no ho tenc tot del tot ben escanejat i organitzat. Tampoc no vull repetir molta cosa del que ja surt al Diario de Pedro, que tot i que no és del tot el que jo volia ni està publicat per editorial ni res, hi ha gent que me l’ha demanat i vull que puguin tenir els dos llibres si pot ser. No sé ben be com muntar-m’ho per editar tot el que tenc, i també em preocupa estar venent obres que voldria publicar massa barates. Per una banda vull vendre però quasi sempre em sembla poc. Li don bastant de valor a les coses que faig i m’agradaria poder explotar bé el material ja que cada obra és quasi irrepetible. Molts de pics veig coses que he fet i no em puc explicar com em sortiren… L’altre projecte que tenia de col·laborar amb n’Àlex Coll s’ha quedat aturat, més que res per la distància crec, que tot i que estiguem en la mateixa illa no és el mateix viure a Palma tots dos que jo aquí i ell per allà. També és que estam molt liats tots dos. Ja veurem si arribam a fer algo mai o què… Estaria molt guai.

Has notat que ara tens feedback.

Sí, sí. En un mercat que no sigui l’underground no crec mai que hi arribi a entrar. No m’hi veig perquè tampoc no me surten aquestes coses.
Pere Salvà

Una conversa extreta d’una entrevista a Micro i d’altres moments compartits.

Pere Salvà aka Malida Comix: Blog/Facebook

Celestí Oliver
About Celestí Oliver
Una vida de ràdio. Des de Titoieta Ràdio, Som Ràdio, Ràdio Ciutat Vella, Ona Mallorca, fins a Ona Mediterrània, actualment, on fa Micro, de dilluns a divendres. És corresponsal de Rac1 a les Illes, escriu a Cultura de l'Ara Balears i ha col·laborat a MondoSonoro. No toca res ni enlloc: els nassos.