Hendrix, Sgt. Peppers i la polseguera dels Déus (Segona part)

Hendrix a Mallorca

Llegeix la primera part. 

Curt però intens: el concert de la Jimi Hendrix Experience a Mallorca deixà una forta empremta entre els seus espectadors. Estava previst que el trio actués a Madrid el dia següent –16 de juliol– però el contracte va ser misteriosament cancel·lat a darrera hora. “Por aquellas fechas, en Madrid, justo a la entrada de la discoteca J&J, pudimos ver un poster del trío sobre el que estaba pegada una banda de papel blanco que anunciaba su próxima actuación. Los que vimos tal reclamo publicitario, escrito con un mísero bolígrafo, alucinamos y nos tuvimos que restregar los ojos unas cuantas veces antes de empezar a pensar que aquello podía ser verdad. No lo fue”, escrivia el músic Salvador Domínguez al volum Bienvenido Mr. Rock. L’explicació completa, a mode d’anècdota, ens la dóna Miquel Vives: “Havia vingut des de Madrid un empresari de la sala J&J per contractar-lo. Era un home molt seriós, d’una quarantena d’anys. Quan va veure en Hendrix fent aquella actuació estrambòtica, plena de renou, tocant amb les dents i, finalment, fent aquell forat al sòtil, es va espantar. Quan Hendrix actuava, jo estava assegut amb en Mike Jeffery i en Joan Manera a un cantó de la barra, fent un gintònic, i el vam veure allà, acollonat. No va voler que Hendrix i Jeffery signessin el contracte. En Mike, llavors, agafà una volada tremenda amb el madrileny. El volia matar!”.

Hendrix no cobrà ni un cèntim per la seva actuació de Sgt. Peppers, tot i tenir uns honoraris que, en aquells moments, superaven el mig milió de les antigues pessetes. Com que era soci del local, Jeffery va utilitzar el guitarrista com a reclam publicitari; s’arribà a qüestionar que Hendrix fos també copropietari del local (“No cobró ni un solo céntimo (…) y el que no cobrara se debe, al parecer, porque es accionista del local”, s’especulà a Diario de Mallorca) cosa que, en temes legals, no fou cert. Vives afirma que, simplement, Jeffery el va fer tocar de franc per promocionar la seva nova discoteca: “En Jimi, quan arribà a Mallorca, era un pobre desgraciat. Era un músic excepcional, ningú ho posa en dubte, però aquest al·lot no tenia dos dits de cervell. Se n’aprofitaven, especialment el seu mànager, i li feien fer el que volien”. Per la seva part, Chas Chandler, en declaracions a Keith Altham (NME) afirmà sentir-se sorprès veient com el mateix grup s’havia ofert a actuar gratis aquella nit: “De totes maneres, els donaré els doblers recaptats a la taquilla. Ara bé: m’han demanat si, a canvi, els podria obrir el club expressament per a ells”.

Hendrix, ben acompanyat, a Sgt. Peppers

Hendrix, ben acompanyat, a Sgt. Peppers

La nit del 15 de juliol de 1968 també deixa un espai suficientment gros com per altres històries i llegendes, com la presència de drogues a Sgt. Peppers; un detall que, per motius obvis, no formà part de cap crònica musical d’aleshores i que ha estat exagerat en ocasions fins donar lloc a testimonis tan fantasiosos com fraudulents: és el cas del desaparegut cantautor Toni Morlà que, a Memòries d’un brusquer, afirmà haver entrat al camerino del guitarrista i haver-hi vist una bossa de cocaïna que empraven per, textualment, “facilitar el moviment dels dits sobre les cordes”.

Les drogues eren, encara, unes grans desconegudes pels mallorquins, però sembla que Hendrix i companyia no havien vingut precisament amb les butxaques buides. “Del camerino del guitarrista emergía un intenso olor a marihuana”, escriuria Matías Vallés, afirmació que seria contrastada confirmada per Manolo Marí: “Aquella nit, de la porta del seu vestidor, venia una olor tan forta a marihuana que et tirava d’esquenes”. Sandro Fantini també ho confirma: “Van fer una actuació apoteòsica, però aquella espectacularitat certament l’arribaven a aconseguir gràcies als excessos que hi havia darrere. És a dir, ells pujaven damunt de l’escenari… i anaven fuits! Eren unes màquines de fer música i certes substàncies els ajudaven a potenciar-ho. Tot això arribava a l’extrem que el tècnic de llum que aleshores teníem contractat, un jove nord-americà, quan va saber que s’havia d’encarregar del so i la il·luminació del concert, se’n va anar al camerino d’en Hendrix a prendre aquestes mateixes substàncies perquè si no, no hagués pogut seguir el ritme de l’actuació”.

Ajornat el concert a Madrid, Hendrix, Reading i Mitchell començaren unes petites però merescudes vacances a Mallorca a les quals no hi faltaren ni les carreres de karts ni les corregudes de toros d’El Cordobés. Sopaven dia sí i dia també al barri d’El Terreno per, després, fer una volta per la Plaça Gomila, rebatejada per Noel com la “Plastic Gorrilla”, sense descuidar les llargues sessions de sol a la Platja de Palma, immortalitzades per la càmera Súper-8 del baixista. El propi Jimi reconeixeria a Keith Altham que, des de feia vuit anys, no havia gaudit de la mar. El periodista anglès recull a la seva crònica el lament del guitarrista a Chas Chandler: “Tant de bo t’hagués escoltat fa dos anys, quan em parlares d’aquest lloc!”.

Fragments de la cinta 8mm enregistrada per Noel Redding durant les seves vacances a Mallorca.

Fragments de la cinta 8mm enregistrada per Noel Redding durant les seves vacances a Mallorca.

Les vacances de la Jimi Hendrix Experience a Mallorca també han donat peu a altres històries mitificades o exagerades com, per exemple, la celebració d’un segon concert el 16 de juliol de 1968. Realment, van ser Z-66 els que pujaren a l’escenari de Sgt. Peppers per oferir una descàrrega electritzant amb cançons de The Doors, Creedence Clearwater Revival, The Gun i Bruce Channel. Sembla que, a un moment de la nit, Jimi Hendrix pujà amb ells per tocar “Lucille” de Little Richard, “Johnny B Good” de Chuck Berry i alguns estàndards de blues, tal i com ho recorden alguns supervivents de l’època: “Fou ben real”, assegura Fantini: “En Jimi aparegué pel local, com si ningú s’ho esperés, i pujà al escenari per improvisar una mica”. Per la seva part, Salvador Domínguez ho rememora de la següent manera: “Una noche de desmadre, apareció por el Sgt. Peppers con cuatro suecas que cortaban la respiración, comentándole al relaciones públicas del local, Sandro Fantini, que le apetecía tocar. Fantini, ni corto ni perezoso, rápidamente mandó a un camarero al hotel para que recogiera la guitarra de Jimi y así poder empezar la juerga como Dios manda. Durante hora y media estuvo tocando blues. Luego se piró con las suecas sin dejar rastro”.

Altres versions de la història conten que el nord-americà tocà les cançons amb la guitarra del propi Vicenç Caldentey, afirmació que resulta un tant improbable: el músic mallorquí era dretà, just al contrari que tot un esquerrà il·lustre com Hendrix. En tot cas, farem valer el valuós testimoni de Llorenç Santamaria al blog Aixalà sobre segona nit del guitarrista a Sgt. Peppers: “L’endemà va venir. Estava a un sofà amb els seus amics, músics, companys… i ties, òbviament: dones sempre n’hi havia. Es va aixecar i va venir a tocar blues amb noltros. Vàrem tocar dos o tres blues: no me’n record de quins temes eren. Eren, possiblement, improvisats (…) Vàrem arribar a tocar amb ell! Blues, res més! Va tocar amb una guitarra que noltros li dèiem ‘la guitarra petita’: una Les Paul de Gibson (…) Ell tocava sempre amb la Fender, però quan tocava blues, ho feia amb aquesta guitarra. La va dur dins d’un cofre enorme ple de guitarres. Pedals distorsionadors, en duia uns trenta: en va regalar un al nostro guitarrista. Animalades com aquestes, per uns pardillos com noltros, eren acollonants”. Keith Altham recorda d’aquella nit que “Jimi trencà una corda de la guitarra, però va tocar millor amb cinc cordes que sis”.

Després del període d’obligat descans, aquell mateix juliol Hendrix, Redding i Mitchell abandonen l’Illa per emprendre els seus compromisos musicals amb una gira pel sud d’Estats Units acompanyats per Soft Machine. Per poc, els Z-66 se’n van amb ells. Miquel Vives recorda que “li van agradar molt, a Mike Jeffery: tant com per voler convertir-los en els teloners de Hendrix a una futura gira… però tanta sort que es va truncar el pla: els hagués deixat tirats de qualsevol manera”. Manolo Marí, un dels implicats, ho rememorava així: “En Mike ens deia que volia dur-nos fora de Mallorca, a tocar, a fer una gira internacional: allò va ser molt fort, però la cosa no va funcionar”.

Darrera imatge de Mike Jeffery amb vida.

Darrera imatge de Mike Jeffery amb vida.

A octubre de 1968, The Jimi Hendrix Experience publica el seu tercer àlbum, Electric Ladyland: fou el darrer disc del trio però, a la llarga, acabaria per convertir-se en una de les obres més importants de la música contemporània. Corcat per l’èxit, el guitarrista més famós de tots els temps moriria el setembre de 1970 per convertir-se en un dels majors icones musicals del segle XX. Els seus companys, Redding i Mitchell, també passaren a millor vida el 2003 i el 2008 respectivament. Per la seva part, el mànager Mike Jeffery perdria la vida a un accident aeri a l’any 1973, després d’haver visitat Mallorca per formalitzar la compra d’una propietat a Banyalbufar. Les darreres hores de l’anglès són narrades per Miguel Soler: “Jeffery localizó la casa que le gustaba efectuando un rápido desplazamiento desde Londres para formalizar la compra y mostrarla al decorador que debía ponerla a su gusto (…) Ya convertido en propietario de la finca, situada en Banyalbufar, se colocó un sombrero de payés y se hizo captar una foto para el recuerdo. Fue su última foto y también la última vez que le vimos con vida. Jeffery tenía una extraña costumbre que nos desconcertaba a cuantos le conocíamos: solía cambiar los horarios de sus continuos viajes en avión. Llegaba al aeropuerto con mucha antelación a la salida del que tenía concertado y preguntaba si existía algún vuelo anterior o posterior al suyo. Si la respuesta era afirmativa, solicitaba plaza en uno de ellos. De esta forma, relataba, “burlaba al destino”. El día que estuvo en Mallorca para comprar su finca, debido a la premura de tiempo, no tuvo más remedio que embarcar en el avión previsto. Era un DC 9 de Iberia que volaba de Palma a Londres, un trágico día de 1973, y que colisionó con un Convair Coronado de Spantax en ruta Madrid-Londres, muy cerca de Nantes. Esta última nave pudo aterrizar con grandes dificultades pero sin víctimas, pero el otro avión se estrelló pereciendo la mayor parte de sus ocupantes”. Chas Chandler també és mort: un aneurisma de l’aorta se’l dugué a la tomba a juliol de 1996, pocs dies després d’haver-se retirat oficialment del món de la música.

El pas del temps tampoc perdonà Sgt. Peppers. Pel seu escenari passà tota una generació de grups de beat, soul i psicodèlia: Eddie Lee Mathison, Ernie Garrett, Henry and The Seven, Los Pop Tops, Los Canarios, Los Bravos, The Shadrocks, Los Salvajes… Un punt de trobada de celebritats europees –Gunter Sachs, George Best o els components d’Slade n’eren clients fidels– que començà a entrar en decadència a partir de l’estiu de 1973. Aleshores, ja no era ni una ombra d’allò que havia estat. El seu desenllaç arribà el el setembre de 1975, quan l’empresari Bartomeu Cursach comprà Sgt. Peppers. Sorgia, doncs, Alexandra, una nova sala de festa inaugurada el 16 de desembre d’aquell mateix any. Desapareixia no només el seu nom original, sinó també el forat que la guitarra de Hendrix havia deixat al sòtil de l’escenari i, que fins aleshores, havia estat motiu de curiositat entre els turistes que visitaven la discoteca.

La visita de Hendrix a Mallorca sempre ha provocat una aurèola de llegenda que es reflecteix, parcialment, en el curtmetratge de ficció Niño vudú (2004), del director mallorquí Toni Bestard. Però de tots els mites que s’han estès al llarg de quatre dècades i mitja, el més cridaner de tots és l’hipotètic enregistrament sonor del concert del 15 de juliol a Sgt. Peppers. El rumor, estès i exagerat sobretot des dels anys noranta, ens parla d’un bootleg custodiat per un dels treballadors de la sala fins que, a un moment donat, desapareix després d’un robatori al seu apartament. Sigui cert o no, algun dels protagonistes d’aquella nit, com Llorenç Santamaria, asseguren que el so d’aquella nit llegendària fou immortalitzat: «Varen venir dos ianquis, que van estar un mes o dos a muntar el so (…) Varen fotre un micro al sostre. O sigui, que l’actuació d’en Jimi ha d’estar gravada. Ara, no apareix per cap banda. Mai he vist cap cinta o disc pirata que posi gravació de Sgt. Peppers, però segur que està gravada».

Llegeix la primera part. 

Hendrix a Mallorca

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.