Hendrix, Sgt. Peppers i la polseguera dels Déus (Primera part)

Jimi Hendrix a Mallorca

“Surts del silenci del teu estudi i un dels llocs on pots anar per recuperar la perduda calma és Sgt. Peppers, on balles al ritme estrident d’en Mathisson o, qui sap, d’un altre conjunt arribat expressament d’Anglaterra. T’hi trobes n’Aina, que et diu que s’ha barallat amb n’Enric. Balleu plegats, aneu al llit, ella et demana que li busquis un treball a Barcelona, car Palma és una ciutat morta i no hi ha res a fer”.

Guillem Frontera, Rera els turons del record (1970)

Si, posem per cas, confeccionéssim un llistat més o manco complet de totes aquelles personalitats –artistes, esportistes, actors, monarques, etc.– que han trepitjat Mallorca a un moment donat, potser quedaríem escarrufats de comprovar l’alt nivell de les visites. Sobretot les dels anys seixanta, una època en què qualsevol fill de veí podia sortir a fer una volta per Ciutat i trobar-se un estol de periodistes seguint les passes de Charlie Chaplin, Brigitte Bardot, Michael Caine o Zsa Zsa Gabor. De vespre, Tito’s i Tagomago s’encarregaven de convertir Palma en un petit paradís musical en el qual gaudir, en viu i en directe, de Johnny Halliday, Tom Jones, Charles Aznavour, Dusty Springfield, Ray Charles o, fins i tot, Marlene Dietrich. “No es exagerado afirmar –llegim a un retall de l’època– que no son muchas ciudades del mundo que en el corto plazo de tres meses vean desfilar por sus escenarios a los máximos divos de la canción moderna, a las vedettes vocales del actual music-hall. Sin duda alguna, Palma ocupa el primer lugar”.

Ara bé: si hi hagut una visita diguem-ne il·lustre, capaç de generar incomptables anècdotes i llegendes fins a convertir-se en una mena de mite local, aquesta és, i ha de ser, la de Jimi Hendrix. Tant se n’ha xerrat i tant se n’ha escrit del seu concert a la desapareguda discoteca Sgt. Peppers –l’únic que féu a territori espanyol– que a moments és difícil destriar el real de l’imaginari: per això, qui més qui menys coneix o sap d’algú que va presenciar aquell històric esdeveniment, encara que ni tan sols ho pugui demostrar. “Ara resulta que tothom era allà; que tothom pot contar la seva història de quan va veure a Hendrix rompre la seva guitarra contra el sostre de Sgt. Peppers. Però si fos veritat, que tots els que ho diuen hi haguessin estat realment, aquella discoteca hagués rebentat! No hagués pogut aguantar tanta gent a dintre!”, critica el periodista musical Miquel Vives. Qui aleshores era part de la directiva del local, Sandro Fantini, fa una afirmació similar: “Tothom diu que hi era, aquella nit. Jo, com a subdirector, hi era, òbviament… però puc dir que hi havia poquíssims mallorquins. Que jo recordi, el locutor Miquel Vives, el fotògraf Joan Torrelló i pocs més. Em sorprenen molt aquests relats fantasiosos de gent que afirma, a entrevistes o a llibres, que eren allà, quan jo sé cert que eren a una altra banda”.

Per entendre com i per què Hendrix realitzà aquest únic concert a Mallorca, hem de començar parlant de l’antic baixista de The Animals, Chas Chandler; un personatge carismàtic i inquiet que, decidit a deixar penjat el seu instrument, provà sort en altres camps professionals vinculats amb el negoci musical: la producció i el management, en aquest cas. Temps enrere, a Nova York, havia descobert un guitarrista afroamericà de tan sols 24 anys. “Un autèntic diamant en brut”, assegurà. Astorat davant del talent del jove James Marshall Hendrix, Chandler s’oferí a tutelar-lo, a produir-lo i a trobar el complement perfecte per a les seves cançons. La unió consumada de Jimi amb els anglesos Noel Reading (baixista) i Mitch Mitchell (bateria) donà pas a The Jimi Hendrix Experience, una de les formacions més trencadores i revolucionàries de la seva època.

Chas Chandler (dreta) a la barra de Sgt. Peppers

Chas Chandler (dreta) a la barra de Sgt. Peppers

Malgrat la qualitat indubtable del trio, no hi havia suficient pressupost econòmic com per llançar-los a la fama, així que Chandler fa un tracte amb Mike Jeffery –l’antic mànager de The Animals– que acabà per enemistar-los: “Chandler –explica Miquel Vives– havia estat el seu descobridor, això està clar. El problema era que Jeffery tenia ull i també punyeteria: sabia aprofitar-se bé dels seus negocis. En aquest cas, es va fer seu Hendrix, cosa que provocà un clar enfrontament. S’estigueren barallant fins que arribaren a la solució: Chandler el duria discogràficament, mentre que Jeffery, com a mànager personal de cara als directes i les gires (…) Record que una nit, en petit comitè, en Chas ens va dir a Joan Manera i a mi que Mike els havia fotut tots els doblers: que els Animals havien anat a cercar els doblers de la gira i només trobaren 200 lliures. Això és el que em va dir en Chas, i jo no sé si és vera o no. També ens va dir que Mike sempre viatjava amb un revòlver dins la maleta”. 

En temps rècord, àlbums tan venerats com Are You Experienced? o Axis: Bold As Love –ambdós publicats el 1967– s’encarregaren de convertir Jimi Hendrix en un dels estendards de la nova música nord-americana. No obstant això, el guitarrista continuava essent un gran desconegut pel públic mallorquí: només el premsatge espanyol del single “Hey Joe” havia arribat a distribuir-se, poc i malament, en algunes botigues illenques a finals de l’estiu de 1967. És en aquests moments quan, per primer cop, apareix el nom de Hendrix a la premsa local gràcies a la ressenya que feia Miquel Vives al diari Baleares: “Jimi Hendrix ha irrumpido en el mundo musical con la fuerza de un ciclón (…) Las referencias que nos han llegado de Jimi Hendrix nos dan fe de que se trata de un excepcional guitarrista excitante, y que toca con ambas manos, con los dientes, incluso. Se trata de un virtuoso (…) Se trata de algo excepcional”.

S’hauria d’esperar a la primavera de l’any següent per veure com el nom de Jimi Hendrix s’escampava, a poc a poc, per les pàgines dels diaris mallorquins. I tot gràcies al Música ‘68, un fallit macrofestival que, tal com estava previst, s’havia de celebrar a Palma entre el 23 i 27 de juliol de 1968. Anomenat en un primer moment First World Festival Of Jazz and Popular Music –algun empresari espanyol degué considerar-lo un nom massa complicat, forçant a cercar una formula més senzilla– començà com una iniciativa a càrrec de l’empresa britànica Music Festival Productions. L’objectiu estava prou definit: celebrar a la Plaça de Toros de Palma un festival de grans dimensions on compartissin escenari des de les noves icones del hippisme –els cantautors Donovan i Scott McKenzie– a una sèrie de formacions de renom, com The Byrds, The Animals –reunits novament amb Eric Burdon per a l’ocasió– i els Grapefruit, una banda apadrinada ni més ni manco que pels Beatles. La Jimi Hendrix Experience també formava part d’aquell espectacular cartell, però això no era tot: també es confirmà la participació de la Incredible String Band, The Tremeloes i els francesos Gilbert Becaud i Françoise Hardy, alhora que es rumorejava la imminent confirmació d’altres noms, com Tom Jones, Ray Charles, Ella Fitzgerald, Charles Aznavour o Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, entre d’altres. “Todas las galas serán filmadas y grabadas íntegramente para una venta posterior de dichas cintas a diversas televisiones mundiales. No cabe duda de que este acontecimiento tendrá amplia repercusión y por tanto supondrá un enorme medio para promocionar el nombre de Mallorca”, apuntava el diari Última Hora.

La gran varietat d’estils i la qualitat de les propostes previstes per aquells cinc dies convertien Música ‘68 en el primer gran festival internacional de la història d’Espanya: una nota de color enmig de la dictadura franquista que, malauradament, es quedà en poc més que un miratge. Última Hora aconseguia anticipar-se a la New Musical Express o la Melody Maker informant que “hay rumores que dejan en la duda si este anunciado proyecto será realidad. Mientras en Palma se afirma que “no hay ná de ná”, se dice que los organizadores, o al menos los que dieron la cara como tales, han desaparecido o no dan nuevas señales de que el festival siga adelante”. En un clima d’absolut mutisme, la promotora Music Festival Productions va fer marxa enrera, sense comunicat oficial, sense cap anunci ni cap explicació ni informació detallada al respecte. “Con la envergadura del caché de todos esos participantes, no es de extrañar que no salieran las cuentas”, assegurà el periodista Miguel Soler.

Interior de Sgt. Peppers

Interior de Sgt. Peppers

Per sort, no tot estava perdut. Aquell mateix juliol, Jimi Hendrix vendria a actuar a Mallorca, tot i que per altres raons que ens obliguen, novament, a remuntar-nos a la tardor de 1967. Aleshores, Chas Chandler i Mike Jeffery –que, amb anterioritat, havia estat copropietari d’altres nightclubs mallorquins com el Haima o el Toltec– compraren amb l’empresari mallorquí Josep Maria Forteza un local situat a l’edifici Neptuno de la Plaça Mediterrani. Al documental de Jordi Turtós, Les Illes Escollides: un viatge cap a la llibertat (2008), Forteza recordava els inicis de la seva relació amb Jeffery: “Vaig conèixer Mike a la Plaça Gomila, un dia que va passar per aquí. Teníem amics comuns i me’l presentaren. Ell volia fer una discoteca i li vaig mostrar aquest local. Li va agradar. Les idees que teníem eren molt comunes; ell també era hippie, per dir-ho d’alguna manera, i me va fer una proposta molt bona”. A tots ells els assessorava l’economista mallorquí Joan Manera que, d’alguna manera, també s’havia convertit en l’home de confiança de Jeffery a l’Illa.

Des de mitjans dels seixanta, la Plaça Mediterrani s’havia convertit en un dels punts més freqüentats de la nit palmesana: és aquí on naixeria Sgt. Peppers, la discoteca encarregada de marcar un important abans i després en l’oci nocturn de les Balears. Al cap i a la fi, no era la primera que s’inaugurava a Mallorca, però sí la pionera en introduir tota una sèrie d’innovacions que la convertiren en un espai únic: un aforament superior a la mitjana (400-500 persones), efectes lumínics que oscil·laven de forma calidoscòpica amb el so, bombolles de sabó, confeti, boira artificial, una moderníssima decoració a càrrec del dissenyador anglès Stuart Offord i, finalment, el seu nom cridaner, una referència directa al totèmic Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) dels Beatles. No oblidem, tampoc, la gran inversió que es realitzà en equip tècnic: “Un equipo de los Estados Unidos ha corrido con el montaje megafónico. Tenemos la sala dividida en ocho sectores. Cada sector puede ser controlado independientemente. El sistema de altavoces de pista es profesional, hasta el punto de utilizar los mismos que se emplean en las grabadoras para la producción discográfica”, afirmava en una entrevista Josep Maria Forteza. Amb Sgt. Peppers, la revolució psicodèlica arriba a Mallorca: “Con ella nació un estilo nuevo, una amplia perspectiva de ideas, modificando en aquel entonces el mundo universal, viejo y arcaico, sin inquietudes futuras, adormecido en la indiferencia. Trajo al mundo nacional de su brazo una nueva era: la época psicodélica”, afirmà amb posterioritat el seu futur director, Paco Luis Muñoz-Delgado, a la revista Cort.

Tot i que les obres de condicionament començaren la tardor de 1967, la primera menció de Sgt. Peppers que podem llegir a la premsa local la trobem el 4 de juliol de 1968, pràcticament deu dies abans de la seva inauguració. Es parla de Sgt. Peppers com una “sala juvenil muy próxima a Gomila (…) que parece que va a batir todos los récords en lo referente a modernismo”. Tot i el seu enfrontament, tant Chandler com Jeffery coincidiren a inaugurar-la amb la seva màxima atracció: “Para promocionar Sgt. Peppers, se pensó que lo ideal era un concierto de Jimi Hendrix, cuyas imágenes en el festival de Monterrey habían dado la vuelta al mundo”, escriuria Matías Vallés, dècades després. D’aquesta manera, pocs dies després de l’ajornament del festival Música ’68, es confirmà que The Jimi Hendrix Experience vendria a Mallorca per inaugurar aquella nova discoteca. “No es cualquier cosa: Jimi Hendrix es una de las atracciones más importantes del mundo “pop”. Su presencia en la nueva y deslumbrante sala provocará, a no dudar, una enorme expectación. No tendremos muchas ocasiones como ésta para admirar a uno de los grandes y por ello habrá que aprovechar el momento”, advertia una notícia d’Última Hora

Després del seu pas pel Woburn Music Festival de Bedshire, Anglaterra –on compartiren escenari amb Pentangle, The Family i els Tyrannosaurus Rex de Marc Bolan–, Noel Reading i Mitch Mitchell arribaren a Palma: s’instal·laren a una casa situada entre Cas Català i Portals Nous, suficientment grossa com per albergar a la sala principal un piano de coa. Els dos músics anglesos van començar a preparar el seu repertori ajudant-se d’alguns components de Los Bravos i contactant amb altres formacions mallorquines com Mauri’s Set o Z-66, i feren alguna sonada jam session damunt l’escenari de Haima (Cala Major). Per la seva part, el locutor Miquel Vives recorda així la seva trobada amb els dos músics anglesos: “Eren gent molt agradable, i en poc temps vàrem crear una mena d’amistat. Un d’ells, en Noel, es presentava cada horabaixa als estudis de Ràdio Popular. Jo no parlava una punyetera paraula d’anglès i ell no en tenia ni la més remota idea de castellà. No obstant això, ens saludàvem amb el poc llenguatge que coneixíem un de l’altre i s’asseia vora meu, mentre jo feia el programa. En acabar, se n’anava, i així tots els dies”.

Jimi Hendrix amb Mike Jeffery, a la seva arribada a Son Sant Joan

Jimi Hendrix amb Mike Jeffery, a la seva arribada a Son Sant Joan

Jimi Hendrix arribà a l’aeroport de Son Sant Joan el matí del diumenge 14 de juliol, acompanyat per Jeffery i un estol de groupies. Tot i allotjar-se a una suite de l’Hotel Victoria (Palma), a Jimi se’l pogué veure amb freqüència al casal de Cas Català. El desaparegut Manolo Marí, bateria dels Z-66, relatava així la seva trobada amb el guitarrista: “Record que Joan Manera ens cridà per comentar-nos que Jimi havia arribat, i que ens volien conèixer a tots. Havien llogat una casa grossa; un xalet d’unes cinc o sis habitacions. Entràrem a la casa. Allò era un caos, una barbaritat. Gent per totes les habitacions, roba interior pel terra, restes de porros i altres substàncies… Allà enmig els vàrem conèixer”.

La nit del 15 de juliol de 1968 estava destinada a passar a la història: Sgt. Peppers obria oficialment les seves portes amb el concert de Jimi Hendrix, però, contràriament a tot el que s’ha escrit o dit posteriorment, els Z-66 hi actuaren. El seu vocalista, Llorenç Santamaria, ho explica d’una manera molt clara a una entrevista del blog Aixalà: “Inauguràrem Sgt. Peppers com a grup, diguem, resident. En Jimi vengué a fer la inauguració oficial vuit o nou dies després que nosaltres l’haguéssim oberta. Aquell dia va tocar només ell. Nosaltres no, però estàvem allà darrere perquè utilitzava coses nostres”.

Moments abans de començar el show, el músic Neil Landon –més conegut com Flowerpotman– pujà a l’escenari per presentar al trio. “A tota aquesta gent de la pista que està dreta: asseieu-vos! Asseieu-vos o vos dispararé! Perquè el que estau a punt de rebre farà que el Senyor estigui veritablement agraït”, bromejà. Acte seguit, Hendrix, Reading i Mitchell oferiren a Sgt. Peppers un concert sorprenentment curt, format per tan sols cinc cançons: “Hey Joe”, “The Burning Of The Midnight Lamp”, “Purple haze”, “The Wind Cries Mary” i , per acabar, la versió del “Wild Thing” de The Troggs. El local estava ple, però pràcticament tots els seus assistents eren estrangers que, religiosament, havien pagat les prohibitives 300 pessetes d’entrada: “El 95% de asistentes fueron turistas ingleses. El 5% restante eran músicos de rock”, escriu el músic Salvador Dominguez.95%? Es queda curt!”, li replica Fantini: “Hi havia poquíssims mallorquins. Aquí, aleshores Hendrix era un complet desconegut, i els únics que el coneixien eren els músics dels conjunts mallorquins. Molts, de fet, es varen perdre aquest concert perquè tenien altres compromisos aquella nit”. Un dels seus espectadors més il·lustres va ser el llegendari futbolista George Best, un enamorat de les platges illenques i de les nits a Sgt. Peppers, del qual fou un gran assidu.

Hendrix, al seu concert de Sgt. Peppers

Hendrix, al seu concert de Sgt. Peppers

Les diferents cròniques que van aparèixer a la premsa local destaquen que fou una actuació marcada pel renou dels seus dos amplificadors, un Marshall i un Sound City de 100 watts. La crònica que van fer al seu moment Josep Maria Barceló i Xim Rada, titulada “Jimi Hendrix: ¡Bum! ¡Crack!”, passa per ser de les més detallades a l’hora de descriure el pas de Jimi Hendrix per Mallorca. S’hi narra com el “catastròfic” so de l’equip arruïnà el que podia haver estat una actuació memorable:

Ver para creerlo y oír para contarlo. Ver y oír a Jimi Hendrix y su “show impacto”. Uno de los más famosos intérpretes de la música ‘pop’ del momento la armó gorda, y sonora, la otra noche en el magnífico Sgt. Peppers. Allá, para martirio de los tímpanos delicaduchos, estuvimos para informar a nuestros lectores del debut en España de este nuevo y fabuloso ídolo “musical”. Con toda la franqueza, con todos los respetos para Jimi y sus simpatizantes, hemos de decir que lo que vimos y oímos nos dejó estupefactos, realmente aturdidos. La actuación de Jimi fue seguida con interés, pero no llegó a apasionar en ningún momento. No es cuestión de mentalidades, o, mejor, diferencia de mentalidades entre el público español y el de otras nacionalidades, porque el público que llenó la otra noche el espacioso local del club Sgt. Peppers era, en su mayoría, extranjero (…) Jimi comenzó su actuación –extravagancias en la forma de vestir y el despeinar, aparte– haciendo alarde de su mágico dominio sobre la guitarra eléctrica, pero a medida que su actuación consumía minutos, la electrónica dominó el ambiente e hizo temblar las paredes del Sgt. Peppers… Fue espantoso. Ciertamente de miedo. (…) Insoportable”. 

Tot i que més incompleta en comparació, cal destacar la crònica que feu el locutor Miguel Soler a la seva secció musical d’Última Hora:

“Con expectación, con interés, con curiosidad fue presenciada la actuación de anoche en Sgt. Peppers a cargo de Jimi Hendrix Experience. A unos gustó, a otros no gustó nada y a algunos dejó indiferentes (…) Aún sabiendo de los grandes éxitos conseguidos por el grupo en Inglaterra y EEUU, tendré que consignar que no es ciertamente bello ni agradable lo que hacen cuando se lanzan a una desenfrenada carrera para hacer ruido, si bien hay que convenir que los sonidos que Hendrix consigue de su guitarra son producto de un largo estudio, pruebas, ensayos y dominio. En muchas ocasiones resulta sincero, consigue comunicarse con el espectador. En otros, nos parece demasiado sofisticado. Hay calidad y hay ‘bluf’. Hendrix ha dicho muchas veces que él se ríe de lo que hace, aunque si hay público a quien le gusta… La experiencia es ciertamente un apodo que cuadra a este trío. Hay que ser muy expertos para hacer todo esto. Aunque “esto”, en muchos momentos, no tenga nada que ver con la música. Pese a todo, amigos, convengamos que cuando quieran, Jimi Hendrix y sus compañeros pueden demostrar que son extraordinarios músicos (…) Ver a Jimi Hendrix Experience es una experiencia que no nos habría gustado perdernos. La próxima vez esperamos “oír” un poco más de música. Sólo es cuestión de que ellos quieran”.

Existeix també una tercera crònica a càrrec del setmanari musical anglès New Musical Express, que envià un dels seus periodistes –Keith Altham– per fer un resum d’aquella nit:

A sobre de l’escenari, el bateria Mitch Mitchell, el baixista Noel Redding i l’home amb la guitarra que pessiga la carn com ho fa, també, a l’ànima. La Jimi Hendrix Experience envesteix per les autopistes de la ment i per les vies respiratòries de la imaginació. Amb les dues primeres cançons, van tenir problemes d’amplificació amb l’equip del club fins que Chas Chandler finalment tragué el millor dels aparells per deixar al grup al seu aire. Mitch sembla tocar cent bateries amb una dotzena de mans i peus, mentre Noel condueix el seu baix a través de la tempesta elèctrica de la seva dreta provocada per l’Odin de la guitarra. A mig camí entre l’estatisme, agitant-se, gemegant i els gests eròtics, el Príncep Negre murmura entre els amplificadors i finalment arriba al que ell anomena “el nostre himne nacional”, “Wild Thing”, que ho envolta tot i tothom”.

Hendrix, al seu concert de Sgt. Peppers

Hendrix, al seu concert de Sgt. Peppers

Tal vegada, el moment més memorable de la seva actuació fou quan Hendrix, en el transcurs de la cançó “Purple Haze”, trencà el sòtil de damunt l’escenari amb el mànec de la seva Fender Stratocaster. “Jimi –escrivien Barceló i Rada a la seva crònica– se hizo famoso por sus extravagancias: destruir amplificadores, despedazar baterías y, sobre todo, hacer trizas guitarras. En Sgt. Peppers puso en práctica una nueva originalidad: arremeter, al término de su ruidosa actuación, contra el cielo raso del escenario, que en parte se vino abajo”. Certament, els seus shows destructius havien forjat el mite que Hendrix, intencionadament, havia obert un forat al sòtil a cops de guitarra; un gest mitificat que ha estat exagerat amb el pas del temps i que Sandro Fantini s’encarrega de desmentir: “No fou una acció en absolut intencionada. El que va passar era que el sòtil que hi havia damunt del escenari era baix. Ell feia filigranes amb la guitarra, al final de l’actuació, i a un moment determinat, va aixecar-la i, accidentalment, pegà contra el sòtil, que era de escaiola. No és estrany que fes un bon forat”. Llorenç Santamaria, també present, recorda aquell moment amb les següents paraules: “Record que va coincidir amb el principi de “Purple Haze”. Va aixecar la guitarra i… Bum! I en aquell moment va caure el sòtil! Això, per noltros, era una cosa extraordinària”.

Sense mossegar-se la llengua, Miquel Vives recorda així la nit del 15 de juliol a Sgt. Peppers: “Es diu que allò va ser mític, però jo puc dir que el concert va ser nefast. En Jimi va sortir en pla de fotre una vacil·lada: com que no cobrava, ni hi havia càmeres de televisió, ni cap tipus de pressió, ell va pujar a l’escenari amb l’objectiu de vacil·lar el públic i no de demostrar-li el bon guitarrista que era. Venga a tocar amb les dents! Venga a tocar amb la guitarra darrera el clotell! Venga a fer posturetes i tomar el sòtil! Estava gamberro i es notava que no es prenia aquella actuació seriosament. Allò que vàrem veure aquella nit a Sgt. Peppers no era Jimi Hendrix: de fet, els entesos que havien vengut expressament a veure’l quedaren decebuts. Això va ser, ni més ni manco, l’actuació de Hendrix a Mallorca”.

Tomeu Canyelles
About Tomeu Canyelles
Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.