Bar Aloa

Bar Aloa

Foto: Miquel Julià

Què: bar de barriada de tota la vida.

On: Arxiduc Lluís Salvador.

Fauna: morros de porc, clovelles de cocovets esclovellats, chupa-chups, Mahous aigualides i asos, tant de cartes com de mascles de famílies de la barriada.

Trempa: la pàtina de tot, el poc trempat que està el bar i la mirada des del carrer: la barra, de tasser, emmarcada per les vidrieres i el tendal (“toldo”) granat, t’obri pas a l’amagatall.

Destrempa: no hi sols fer amics però et mires encuriosit i tímidament.

Si no hi vivies o no hi havies perdut res, fa tres dècades, abans que son Hugo tornàs a ser son Hugo, gairebé no es traspassava pràcticament més enllà del límitrof que marcava el Capitol. Hi havia subhàbitats com son Oliva o el Amanecer, encara amb vida pròpia. Cap al centre, avui dia, no necessitaríem baixar-hi per res si no fos per mostrar-nos i ensumar-nos com animals. La comunitat de barriada ja ens dóna el reg sanguini. Ja ni el Milán amb aquell cucurutxo que el presidia. Un dels bastions de resistència que ja ha caigut de la plaça. Del Capitol -coneguda, per tothom del lloc, l’oficialment plaça Fleming-, pel cine que fa dècades ja va caure. Dret hi continua el Venecia. Amb un Venecia II que, com Sa Taverna de Tots 2, claven la bandereta del Reino, fins i tot fitorada als daus de formatge que et posen de tapa amb la canya, en el cas del primer.  I el “Venecia” devia jo escoltar quan passava per davant les parròquies de parroquians com aquesta, amb el truc i retruc dia sí dia també, que manté el millor cafè de la regió. Eren els anys, també, d’Aloa. El bar. I també d’Aloha Discos. Allà, a les galeries de la Plaça Major, hi vaig robar les lletres de l’Azul Eléctrica Emoción. El tenia en casset i, tal com si fos edició de benzinera, no duia les lletres. Sort dels anoraks dues talles més grans d’aquella generació. Ja deu fer 25 anys. I a mi, del Talbot de mon pare, em robaren el debut en casset de “Sufre mamón”. I, tristament, vaig sofrir.

L’Aloa és la parròquia per fer el cafetet de mitjan dematí o mitjan horabaixa. El Rico, si tens enquistada l’estantissa fama del bon cafè que arrossega de sempre. Lloc de parroquians, parroquianíssims de barriada, just a una cinquantena de passes dels altres dos grans temples per excel·lència, dels de tota la vida.

A la comarca, de parròquies de parroquians n’hi ha de tot pelatge: la que va ser un temps l’Encarnació i la pista de bàsquet estil NY 80’s que, de ser-hi encara els cavallets que un a vegades encara creu veure-hi quan hi passa, un podria pensar que és poc el que ha canviat. Però el dia a dia ens enteranyina la vista. Només faltaria ressuscitar la barberia tapiada entre el Venècia i el Milán i la bodega rància de la plaça del supositori per tornar a reviure com infants quan el Capitol era el pas al territori comanche transfronterer. Arxiduc Lluís Salvador tenia fons, més enllà, però era fosc, infinit i desangelat. Ara, el carril bici cap a son Hugo i els moviments demogràfics acompanyen els més vells del lloc que un temps varen viure enmig del no-res. És el cas de l’Aloa.

L’Aloa sempre ha estat allà. No s’ha immutat. Tot sol. Com si res. Ara, lloc de transeünts, continua mirant els veïnats passar perquè els qui hi fan parròquia, els quatre, no aixequen els ulls de les cartes. Els presideix el totxo de barra, folrada de fusta, de les clàssiques de bar de cafè, puro i cartes, com han o haurien de ser. Dels que es o els van esfumant a poc a poc. M’encanta, la barra. Mentida, el tasser. És el bar de la TostaRica que acompanya el cafè. D’esclovellar cocovets. Un clàssic. O d’olives verdes sevillanes, liles de copejades. O de les bosses de morros de porc per matar la fam. No record si 007. I és que a mi, els bars, més pel cafè que per la canya però sobretot me corprenen pels ulls. El millor: la façana amb la terrasseta de quatre taules. La foto, l’aparador del carrer. La cova del Bon Jesús que et guia.

B.S.O.: el millor hawaiisme -que no hooliganisme ni hortarisme– local que inspira l’Aloa s’emmarca en aquestes imatges. “Y si almenos”, La Granja.

Celestí Oliver
About Celestí Oliver
Una vida de ràdio. Des de Titoieta Ràdio, Som Ràdio, Ràdio Ciutat Vella, Ona Mallorca, fins a Ona Mediterrània, actualment, on fa Micro, de dilluns a divendres. És corresponsal de Rac1 a les Illes, escriu a Cultura de l'Ara Balears i ha col·laborat a MondoSonoro. No toca res ni enlloc: els nassos.