Casa Rubio

Casa RubioQuè: Bar de tapes, berenars i restoran.

On: Carrer d’Isaac Pera, Cala Rajada. Per ubicar-nos, estam parlant de 3ª línia de platja, on a partir d’aquí fins a Cala Agulla travesses una twilight zone de guiris esmaperduts cercant les aturades dels busos i enfilant una romeria estil walking dead, carn socarrada sota un sol criminal amb els pins com a fràgil refugi; terrasses olorant a eau de xocolat dels canis; estrangers residents que estimen els animals més que la raça humana amb una canilla que beu aigua de platets en terra, etc.

Fauna: Clientela castissa, pencaires de la nit i turistes valents que deuen pensar que han trobat el grial d’allò typical Spanish. Les cambreres xalestes –nombroses en proporció a les dimensions del local- riuen les bajanades que els transportistes carregats d’herbes fins a les celles amollen a bels i amb unes riallotes que deixen els trons provinents d’Asgard com un xiuxiueig d’ales de papallona. Són riallades grotesques tipus Torrente més que homèriques, les que provoquen un riure resignat davant l’adversitat. La del client ocasional.

Trempa: La cuina, el seu fort. Plats meridionals, bon cuixot, peix i tapes de racions gens gasives. I, com no, les paelles, que –sense ser les millors de Capdepera- no cauen al ventre com a totxos glaçats, que ja és dir molt a llocs costaners.

Destrempa: La tele. Hi sol haver Antena 3 posada a tota hòstia. Un dia et trobes amb Los Simpson i un altre amb un programa de zàping on surt el Penumbra, que no desentonaria gens recolzat a la barra amb la seva dicció embarbussada i actitud marciana. Els preus podrien tirar a populars, però no és el cas.

Hom, a vegades no sap com dimonis acaba on acaba. Badocant pels carrers del nucli turístic, vaig ser atret magnèticament per aquest indret no sé ben bé perquè. Una veu a l’interior (del meu cap o provinent del bar?) em deia “entra, pecador, i relata la teva experiència”. Som-hi.

En trepitjar la tarima exterior, que sembla treta del rodatge de Réquiem por Cheyenne a l’antic Western Park, sents un cruix, millor dit, un quejío propi d’un tablao flamenc, com un preavís abans de traspassar el llindar. Fuita aquesta primera impressió de racó fronterer i limítrof, un cop entrat, els teus ulls es creuen amb els de Camarón, Rocío Jurado i en Rubio posant devora en José Mercé a fotos que ornamenten les parets. Però, qui coi és en Rubio?

Has acabat de dinar i vols pagar. De sobte, una ombra surt de la cuina per cobrar-te i et torna el canvi en menuts, mentre li comenta a un client que tot just estava escorxant un conill (mir la meva mà meam si hi ha pèls de la bestiola). És l’amo, en Rubio, que du el cabell de pinxo i peroxidat, un look que jo anomen d’eighties survivor o supervivent de la Ruta. Me l’imagin fent el discurs de “He vist coses que els humans ni s’imaginen. Naus d’atac en flames més enllà d’Orió…” amb el pobre conill a la mà tot remenant-se enmig de la pluja…

En definitiva, per emprar un concepte ballardià, per a mi Casa Rubio és un no-lloc, en el sentit de parc temàtic dins un context urbanístic confús i en el qual estic de pas. Qualsevol kitsch hunter que es vani de ser-ho hauria de fer-se un beure aquí i observar el pa que s’hi dóna.

Entretant, sé que mentre no trobi un bar on em posin una tapa de miotragus, no seré feliç mai. Reprendrem la recerca, doncs.

Banda sonora: Rocío Jurado, “Destructores”. No cal explicar res pus.

Dani Nicolau
About Dani Nicolau
Redactor, entre d'altres publicacions ha col·loborat a Diari de Balears, Última Hora, Mondo Sonoro, D-Palma, Ara; traductor, fanziner irredempt, teoritzador de conjuracions diverses.