Miró/Arévalo, “De les criatures del bosc” (EdD, 2014)

Edicions del DespropòsitCom bé explica Pere Perelló Nomdedéu, aquesta primera referència de la recentment nata Edicions del Despropòsit no és tant un còmic com un poema visual, encara que dir això darrer potser ens faci esperar més del que ofereix realment aquest volum. L’epíleg d’en Pere també serveix per posar en context l’obra, que parteix d’un poema d’Andreu Vidal (efectivament titulat “De les criatures del bosc”), però sobretot del fet que va inspirar el poema, afectant per sempre més la vida del poeta: el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell, també poeta, i Maria Antònia Padró. Jaume Miró, autor sobretot vinculat al teatre, va escriure una peça impossible de traslladar a escena inspirada tant en aquesta tragèdia com en la visió de Vidal de la mateixa, un cercle concèntric que esdevé etern retorn, amb els personatges atrapats en la pròpia mort, obligats a repetir-la un cop i un altre.

Tant la figura d’Andreu Vidal com la de Cloquell resulten fascinants, per no parlar de la seva poesia, en part per la mort prematura de tots dos (Cloquell només tenia 21 anys quan va acabar amb la seva vida, Vidal va morir als 39) i Miró i el dibuixant Pau Arévalo estiren del fil amb cura, per tal de reproduir amb fidelitat el seu univers poètic, fet tot un per Vidal en el poema que dóna títol a l’obra, carregada de simbolisme i arriscada, en molts sentits. En primer lloc per presentar-se en format de còmic sense ser-ho ben bé. Sí, hi ha dibuixos, però és obvi que no ens trobam davant una narració convencional i inscriure aquest treball dins el còmic experimental em sembla anar massa lluny. Més bé ens trobam davant un invent poc convencional, bastant atrevit i prou ben resolt, encara que l’estil del dibuix de Pau Arévalo es probable que no deixi satisfet tothom.

De fet, Arévalo és un dibuixant ben particular, autodidacta, que podríem definir com un amateur hipervitaminat (segon i primer del premi Art Jove els anys 2010 i 2013 respectivament): sovint els seus traços són defectuosos, si no decididament llejos, però aquesta mena de traços grotescs encaixen amb el text i el subtext de l’obra i també amb l’imaginari d’Andreu Vidal, que travessa cada pàgina del llibre, no sols en forma de poema sinó també d’iconografia. El dibuixant ha decidit, a més, limitar el color, fent-ne servir només tres (blanc, negre i un taronja terrós) i el resultat és una estètica entre intencionada i d’afeccionat, com d’aquells quaderns que omplíem de buratatxos de joves, amb el bolígraf BIC gairebé fent ferida al foli.

En mans d’un dibuixant “professional” el resultat hagués estat completament diferent, és evident, però també que les peculiaritats d’Arévalo -i les del guió de Miró- contribueixen a fer de De les criatures del bosc un artefacte encara més estrany. I, com he dit, això pot no deixar satisfet necessàriament a tothom, però també resulta una declaració d’intencions per part d’Edicions del Despropòsit (un nom ple d’alegres auguris) iniciar la seva singladura amb un títol difícil i poc convencional, rescatant a més a un personatge com Andreu Vidal, un poeta únic. Quant a Miró i Arévalo només podem dir que han parit una obra obscura, viciosa, grotesca i certament singular. A Terra de Ningú s’hi pot estar.

Joan Cabot
About Joan Cabot
Ha escrit a MondoSonoro, Última Hora, Ara, Go Mag, Vice i D-Palma, a més de treballar durant molts anys en ràdio (Local d'Assaig a Ràdio Jove i Cara B a IB3 Ràdio). És membre dels grups Lost Fills i Forces Elèctriques d'Andorra.