Daniel Higiénico, “El paseo infinito” (2014)

Daniel Higiénico - El paseo infinitoFins ara, en Daniel Higiénico, tot sol o en companyia de la Quartet de Baño Band, era un dijous a Sa Finestra, un dimecres al Blues Ville, un divendres a Ses Voltes, amb costo i xibeca i morques als genolls, als gloriosos 90 de l’era Fageda, quan Palma no era encara tan cool ni primmirada i la nit obria els carrers i Carrerons (i Es Pinzell i Sa Font i Ca n’Àngel i el Clandestino i S’Ombra i Es Guirigall i Sa Blanquejada i Es Rústic…) al botellot i a la roba pudenta de fum de tabac i a qualque poalada d’aigua des de la balconada del tercer pis… Era una versió pija i gomilera del Walk on the wild side, un Pare Noel encreuat a la gelera, la ronda de beures que pagava el pesat de torn, o aquells warholians cinc minuts de glòria barroera, d’una barroeria potser tan sarcàstica com autoconscient, tot liderant la tribu d’indis que escridassaven allò que “el kefe dice ke va a llover”…

Però ara, en Daniel, el genial cantautor surrealista, bromista, càustic, cínic, bufó (i com tot bufó, no exempt del rerefons d’un no sé què angoixós i  tràgic), s’ha passat a la novel·la, sí, a aquest gènere literari en palès estat d’extinció i de descomposició, a aquest exercici de vanitat vintage, de ranci exhibicionisme pseudointel·lectual, marca blanca de l’elitisme i de la dictadura de certa concepció bourgeois i occidental de la cultura… I, mirau per on: se n’ha sortit! Vull dir, que el resultat no desmereix en absolut els estàndards del gènere i, fins i tot, els transcendeix, en bona mesura per l’encert d’haver optat per encarar-lo des d’una perspectiva metaliterària que amb ironia, amb intel·ligència, i amb una molt més impostada que no pas sincera inseguretat de principiant, aconsegueix bastir una escriptura molt més fecunda, seriosa i significativa del que a simple vista semblaria.

No debades, El paseo infinito pot ser llegit com una potent metàfora sobre la llibertat, el poder, la complexa qüestió de la identitat i l’autoria i, en definitiva, sobre el caràcter immanent del món i de la bolla, que es confronta a la cosmovisió transcendentalista, jeràrquica, elitista que encara ara determina els destins planetaris. No faig broma, en Daniel mai no ha estat banal (ni en els seus cinc minuts de glòria) ni aliè a l’estilet d’una esmoladíssima mala llet per a palesar la barbàrie i l’absurd que ens envolten i conformen. I El paseo infinito, amb el seu aire ingenu, desacurat, egocèntric, quasi adolescent (segregat per l’autor a consciència i amb gens ni mica d’imperícia) és molt més que una pesada broma de devers 500 pàgines d’un bufó que, de cop i volta, ha decidit jugar a ser novel·lista: arquitecte, escriptor, aprenent d’escriptora, escriptor de best sellers tocat de l’ala, llibertador de personatges defenestrats, d’històries inconcluses, adolescent emmarat amb ínfules d’escriptor, corresponsal de guerra, escèptic o esperançat, escriptura col·lectiva o, simplement, Daniel…

No cal dir gaire més, el perill de l’spoiler és a tocar, i el cert és que, en el que sens dubte cal saludar com a un altre toc d’higiènica genialitat, qualsevol crítica que hom pugui fer a El paseo infinito ja està perfectament avançada, desenvolupada i redactada a l’interior del mateix text; un text, certament, infinit i inacabable en tots els matisos, dimensions i connotacions del terme, al qual no li manca ni l’hipertext (ressons d’Elige tu propia aventura?) ni una complexa estructura en la qual un gairebé se sent temptat de cercar-hi l’ordre d’algun esbojarrat algoritme que en delati la democràtica simetria, quelcom així com un joc de pepes russes que en comptes d’encabir-se l’una dins l’altra, ballen una sardana amb bongos i quena andina.

En aquests post-temps que corren, sembla que el cinisme, la ironia i el fenomenal gest fenomenològic de saber i palesar en tot moment l’indret des del qual hom gesticula siguin l’única garantia de versemblança, val a dir, de no fer el ridícul tot volent fer-se passar pel que, tanmateix, no és pot ser: autèntic. Això serveix per a la novel·la, per a la cançó, per a la poesia i, per què no?, per a la política. Es tracta, en definitiva, d’aquest més o menys evident, més o menys encertat lirisme cínic (del cinisme de debò, del del grec Diògenes) que sempre ha destil·lat l’obra d’en Daniel Higiénico, sense distinció de gèneres.

I si us sembla que exager, que també pot ser, és tan sols perquè em prenen els fums i liquors d’antany i la convicció de què a vegades, amb tres acords i unes dosis d’intel·ligència (que és com dir: amb no gaire estil i amb una gatera de punts suspensius) i, és clar, amb una mica de bon mal gust, es pot compondre una cançó immortal o una escriptura vàlida… el beneït esperit del punk que perviu en nosaltres!