Vomitar a gust

Vomitar a gustMalgrat piquessin els mosquits. Malgrat la música no fes quasi mai justícia al magnífic gust, ans peculiar, del capatàs. Malgrat dedins mig t’eixordés; malgrat defora ni es sentia. Malgrat ser tan vora de la mar no fos de veres i tot semblés ser més proper a les clavegueres, per la ferum del llac postís d’allà davant. Malgrat haver estat obligat a tenir preus, al meu entendre, poc proletaris. Malgrat la llum rares vegades hi fos present. Malgrat a dies, a la barra, hi manqués tequila. Malgrat l’equívoc i inusual ús de l’escenari. Malgrat les taules, sempre tan poques. Malgrat haver-ne vist més d’un de quasi mort per l’antigor de les cadires. Malgrat en restringissin l’horari en excés i les ressaques ens hi impedissin el trànsit primerenc. Malgrat l’estrès de les cambreres a hores punta. Malgrat diumenges horabaixa – tanqués. Malgrat l’estrèpit abandó dels excusats… Malgrat els omnipresents escarabats.

Lamento avui, potser abans d’hora, prò per si serveix de res, la mort del bar de Ses Voltes així com el coneixem. Lamento que vulguin xuclar-ne la quinta essència i escopir-la; que ja no ens deixin ni el calabós de la ciutat per ‘nar-hi a viure’ns. Lamento avui, potser abans d’hora, tot allò que a partir d’ara sentiran els murs de marès.

Car era cova de pirates baix murada. Car feia l’ombra on resguardar-se a mig estiu, amb aura fresca i font on beure-hi. Car t’hi escapaves dels eixams de turistotes, prò no han quedat mai tan contents els teus amics de l’estranger si el hi portaves. Car pocs cambrers en aquesta illa saben riure i somriure’t. Car era únic embriagar-se de l’alcohol i de l’alfàbrega. Car una festa no és gatzara sense el poble; i el poble vol cervesa i vol conversa. Car, d’enraonar-hi, fins l’autovia fèiem callar. Car hi visquérem les tres parts de la Comèdia; ans no hi ha lluna tan divina com aquella, ni cap infern que s’hi assembli. Car gats errants i gossos nobles. Car la història traspuava com un eco el seu silenci. Car la música hi féu cabana, trobà el mecenes i ara és òrfena de nou i condemnada a les escales de la Seu. Car un miratge, car paradís de sirenes. Car passa-estones i pipes amb pela. Car de nit el sebel·lí hi xisclava fort i se’ns topaven rates pinyades. Car de dia – ulleres de sol i abelles. Car sorgien coneixences, maldament al primer flanc s’hi arrengleressin els fidels. Car enlloc més tanta brutor posa calenta. Car l’anar-hi era sovint pelegrinatge de dur retorn i deixava, com en qualsevol altre, un munt de nafres. Car Gregor Samsa…! Car penetràvem l’orifici del pecat darrere déu. Car els cossos i la fosca s’hi entenien. Car a Ses Voltes, quan en Xisco, hi havia poesia.