L’WC: Descens a l’eròtica dels de dalt

L'WC 3 Hi ha persones que no ens podem suportar les unes a les altres. Perquè tenim idees polítiques diferents, perquè ens agrada anar a bars diferents amb música diferent, perquè ens exciten genitals diferents o, simplement, per aquella cosa que no sabem què és però ens resulta repulsiva d’un individu concret. Doncs bé; per mi, M. era una d’aquelles persones. Amb l’estranyesa que M. semblava atraure tota la resta del meu entorn fins l’extrem oposat. Jo no era capaç de ser-me, en condicions normals, si M. era devora. Com un gos que passa de llarg una pixarada concreta per raons territorials o de sexual desgana, intentava defugir les seves passes, el tros de barra on s’havia arrepenjat abans, els esdeveniments on havia clicat “Hi assistiré” i, és clar, els vàters on l’havia vist entrar. Però aquell dia no vaig poder fer-ho i l’anguniosa por va transformar-me en, simplement, ‘una altra’.

M. havia sortit al diari, aquell dia, i li feien una propaganda escandalosa. Com si hi tingués parents o els l’hagués pagada. Vaig mirar la foto i, encara, fàstic. Fatxa i fatxenda, em semblava a mi. Però allò que feia era tan espectacular, segons totes les altres! Vaig pensar en l’àvia davant el Julio Iglesias de TV1 amb els ulls tancats : “Si no me’l miro… a mi m’agrada!”. Estava quasi convençuda que això era impossible ̶ obviar-li l’historial elitista, dretà, cretí. Fins que va passar. A l’hora dels martinets de nit, vaig fer cap al bar i M. era allà. I no hi havia ningú més, encara. El cambrer ens va presentar (aleshores vaig adonar-me que mai no devia haver fet públic el meu menyspreu) i succeí cosa que no m’esperava gota. La seva olor, en acostar-se’m pels dos petons ja massa molestos, a l’extrem de les galtes, em produí el mateix efecte que la pesta màxima: una enrampada monumental. Disparada, vaig sortir a fora, a fumar i reflexionar-hi. Seria capaç d’anul·lar la part racional del cervell i mirar, només amb els ulls, les criatures que feia? De trobar-hi la creativitat, l’electricitat, un esperit… oblidant-ne els motius, la mà que les havia creades? O sigui, podria tirar-me’l?

Fotia un fred de fer xisclar i vaig tornar a entrar abans d’haver-me decidit. De reüll, vaig cercar M., però no hi era. Existia la possibilitat que hagués marxat mentrestant i no me n’hagués adonat? Una pixera d’aquelles d’hivern va postposar el dilema i me’n vaig anar de dret al lavabo. I, oh, fatídic destí de tan animal espècie humana! M. era allà dins. I no només hi era, sinó que seia, pantalons avall, a la tassa. Just llavors, no em va semblar tan diferent a mi i, en comptes d’horroritzar-me’n, em vaig arromangar la faldilla i m’hi vaig asseure al damunt. Al cap de pocs minuts, M. ja era fora, fumant, i jo no podia aturar de vomitar a la mateixa tassa. D’una brutor infinita, la traïció m’havia tacat per sempre. No hi ha cap punyalada més dura que la que et claves tu mateixa. Al cap d’aproximadament una hora, el cambrer em va rescatar i em va enviar en taxi a l’hospital, per la sangarrera del vòmit. L’endemà vaig demanar a la infermera que em portés un diari. A la portada hi sortia un dels banys dobles de Sochi: el president rus en una tassa i, a la de devora, un ambaixador nord-americà. Se m’encengué un llum i vaig vomitar tot el plasma.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Pl7mIq98ayU[/youtube]