Road to nowhere

Home Taping is Killing MusicAquesta setmana debatíem per la redacció –virtual– de 40PUTES sobre els pressupostos exagerats d’alguns verkamis, que s’han convertit en una d’aquelles idees d’entrada bastant interessants però que, al final, ha acabat vessant i derivant en una orgia de projectes, tots ells igualment legítims, però que, en conjunt, fan més la impressió que fins i tot els músics han assumit que, davant la impossibilitat de dur gent als concerts i vendre discos, és millor demanar la pasta per avançat i fotent un poc cara de pena, com si estàssim davant l’església o la porta del Mercadona. El del crowdfunding, a més, ha acabat esdevenint una nova forma de lavativa moral: és com apadrinar un nin de l’Àfrica, fàcil i net, des de casa teva, no cal ni que baixis a l’estanc… fins el punt que cert públic ha oblidat que ja existia una forma anterior, potser més rudimentària, però eficient un temps, de finançar l’edició i gravació de discos: comprar discos i anar als concerts dels grups que te molaven. Clar que allò era vil negoci, pèrfida industria; això d’ara és solidaritat. I visca el 15M.

Com he dit en altres ocasions, cadascú és lliure de fer amb els seus doblers el que li doni la gana, però també val la pena que, almanco aquells a qui la música els importa un poc, reflexionin sobre el moment pel que passa tant en suport físic i digital (s’acosta el Record Store Day, precisament) com en viu, perquè potser tots, per mandra, ens estam dirigint de cap enlloc.

La setmana passada, David Byrne publicava un interessant escrit al seu web on es demanava quin era el futur dels músics en un món on l’streaming gratuït, s’intueix, serà la forma de consum majoritària de música. Tant les reflexions de Byrne com la rèplica que, a través del seu facebook, va publicar Billy Bragg aporten un bon grapat d’idees assenyades, encara que no sempre conciliables, sobre un debat en què la majoria de músics entren avui en dia sense els planys de fa uns anys. En realitat, la mateixa cruïlla en què es troben els músics és la de periodistes, realitzadors, escriptors i fins i tot estrelles del porno, tots ells creadors de continguts que poden ser trobats sense esforç de forma gratuïta, en alguns casos de forma legal i en altres de forma il·legal (o alegal, com volgueu).

Byrne potser va un poc lluny –encara que el seu dubte és vàlid– quan estableix un paral·lelisme entre la demanada de fusta que va causar la deforestació de boscos i la demanda de cultura gratuïta i les seves possibles conseqüències, perquè sempre hi haurà música i sempre hi haurà cultura; no és un recurs finit. Mentre hi hagi algú amb coses a dir, trobarà la forma de dir-les i ho farà hi hagi algú que pagui o no. Però sí que és interessant el paral·lelisme perquè és obvi que la història humana està plena d’exemples de com ens vàrem deixar endur –per desídia o, simplement, perquè volíem fusta– costa avall de cap al buit. Desgraciadament, sembla que fins que no tenim les platges sembrades de perforadores, ens costa aturar-nos a pensar. En aquest sentit, la reflexió de Byrne posa sobre la taula un bon grapat de punts importants i sobre els quals val la pena debatre i discutir, que és precisament el que fa Bragg en la seva resposta, en què ofereix una visió menys alarmista que la de Byrne. Segons ell, la por que l’streaming acabi amb la música gravada és un tant exagerada, però coincideix –amb matisos– amb el líder de Talking Heads en què cal repensar el sistema pel qual es reparteixen els beneficis de l’streaming. I probablement aquest sigui el punt més important: l’actual sistema de retribució de programes com Spotify ja ha generat prou controvèrsia.

A primera vista, i malgrat sonar arreu, el negoci de la música mou de cada cop menys doblers, especialment per se: les marques de roba i begudes ja no es conformen avui en dia a patrocinar festivals i de cada cop tenen un paper més protagonista i intervencionista, no sols ja com a mecenes o fonts de finançament, sinó directament com a generadors de contingut de marca, en un exemple més de qui té el poder i la pasta avui en dia. I la tenen perquè el consumidor li ha donada (les wayfarer no es poden baixar en .torrent). De fet, és obvi que la cultura juvenil en general, i la música rock és cultura juvenil (de quan cultura juvenil significava rebel·lió i follar sense condó, que era quan molava), està dominada avui en dia pels designis de les marques de roba i beguda. Converse té –en una mena de joint venture– el seu propi webzine musical, un concurs de grups i fins i tot produeix discos. La Red Bull Music Academy ja fa anys que és tota una institució en el món de l’electrònica i a Madrid tenen el seu propi estudi de gravació per on han passat bandes com Triángulo de Amor Bizarro, gens sospitosos de col·laborar amb l’enemic. De fet, clar, ens podem demanar si les marques són l’enemic, perquè moltes de les coses que fa aquesta gent estan prou bé. L’únic emperò que hi veig en tot plegat és que Ray-Ban ven ulleres de sol i Jäggermeister ressaques indignes. La música per a ells no és una prioritat, només publicitat, una forma d’expandir marca, però era qüestió de temps que, posats a invertir en la música com a suport per a la seva imatge corporativa, comprenguessin que és més fàcil i barat crear les teves pròpies plataformes que invertir via publicitat en les dels altres. De nou, aquest camí ens duu de cap i sense frens a un futur en què la marca X decidirà si l’artista Y ha de regravar el seu disc o no en funció dels pantalons que sigui capaç de vendre.

En resum, la situació dels músics és, avui dia, bastant semblant a la dels pagesos: són els productors de la matèria prima, però no tenen cap mena de control sobre res. El mànec de la pella està en mans de molta gent, però no d’ells. És divertit recordar en retrospectiva aquella mena d’orgull que s’ens encenia a alguns quan ens baixàvem música de Napster: sí, fuck the system, però ara el negoci no és Warner sinó que són opaques franquícies multinacionals de roba i beguda, que han anat apropiant-se del terreny cultural de forma molt semblant a com algunes marques varen colonitzar un esport com l’skate. Hip, hip, hurray? El poder i els doblers continuen canviant de mans, només que ara no estan en mans dels segells, ni de les promotores i, molt manco, dels músics. A ells només els toca la part petita. Les sobres.

De fet, aquest és un dels punts més interessants de l’article de Byrne: no és que la música hagi deixat de generar dòlars, és que la pasta acaba en altres butxaques.

Tot en el negoci de la música ha canviat, i ho ha fet de manera inexorable. És impossible tornar enrere. A més, la tecnologia ha tengut efectes a tots els nivells. La tecnologia també és la que fa possible que tenguem accés a discos que fa uns anys ni haguéssim sabut que existien, que els grups puguin gravar en estudis casolans amb una qualitat increïble i donar-se a conèixer fins i tot sense comptar amb el suport d’una discogràfica. La tecnologia no és el problema. El problema és que mentre la industria cultural intentava trobar el seu lloc en un món dominat per nous sistemes de distribució, hi ha hagut agents més vius i ràpids que s’han enfonyat discretament per allà enmig. La música continua generant beneficis, encara que menys. El problema és que de cada cop és més complicat que aquests beneficis arribin als músics. Al cap i a la fi, pagues per la connexió a Internet i pagues per les Ray-Ban i el Jägger. Però en canvi, costa més pagar per un disc. És obvi que comprar discos no és una prioritat per a la majoria de gent, malgrat que consumeixi música contínuament. No sols això, sinó que per a les noves generacions comprar un disc és simplement quelcom inimaginable. I no plor, només faig un diagnòstic, però val la pena que siguem conscients que avui en dia per a la major part de la població menor de 25 anys és més important comprar-se gorres, sabates i camisetes (no de grups, sinó amb logos ben grossos de marques importants), que comprar discos. I no només això: almanco a la nostra comunitat és obvi que aquesta gent s’estima més anar a qualsevol local quan ja han acabat els concerts per ballar i lligar (de nou, cosa totalment legítima) escoltant com un DJ que s’ho ha baixat tot d’uploaded.net posa quatre cançonetes de grups dels quals no en saben ni el nom.

El panorama general és de completa devaluació, no només a nivell econòmic, sinó a nivell de quin paper juga veritablement la música en la nostra vida, si és una simple tonada de fons mentre feim altres coses o, com era abans, l’eix al voltant del qual construíem els paràmetres culturals amb què ens enfrontàvem al món.

Fa uns mesos, precisament, em lamentava després de vàries rondes amb n’Steve Withers d’Sterlin d’aquest profund canvi generacional: de com la música ha passat de ser l’única cosa que importava a no significar res; de com fa uns anys ser fan de Wire, Sonic Youth o The Verlaines podia arribar a definir i delimitar qui eres i com avui en dia tenir tota la discografia de The Smiths, Caetano Veloso i Neurosis en el teu iPod és tan fàcil que ben bé no significa absolutament res. Al cap i a la fi, escoltar un artista avui en dia no et compromet a res, ni tan sols a deixar-t’hi 10 euros.

I aquest és el problema de fons de tot plegat: la consigna de la cultura de franc ha acabat per llevar-li qualsevol valor alliberant al públic de tota mena d’implicació. Abans, almanco havies de prendre’t la molèstia de copiar-te la cinta; avui en dia pots tenir 10.000 escoltes a Spotify, que el teu vídeo hagi estat vist 5.000 vegades a Youtube i tocar igualment davant la teva al·lota i un parell d’amics que tanmateix no han pagat per veure’t. I torn a repetir, no es tracta de plorar, només de ser realistes quant a la situació, perquè molts dels cants a favor de la cultura de franc són pura fantasia autoindulgent.

Amb això no vull dir que s’hagi de restringir l’accés en aquests serveis (encara que, posats a demanar coses de franc, m’estim més que ho siguin les Ray-Ban i els Jäggers i pagar els discs), només constat que la relació entre consumidor i músic és de cada cop més asimètrica fins el punt que sembla que els músics t’hagin de donar gràcies perquè has perdut el teu temps davallant i escoltant la seva música. I això no és la victòria de cap lluita contra el sistema ni l’obra de cap Robin Hood modern sinó, precisament, el resultat del sistema capitalista en una perversió monstruosa i extrema: l’oferta (milions d’artistes amb ganes de ser escoltats i si pot ser no perdre doblers en el procés) i la demanda (el nou oient modern, que si pot tenir-ho gratis, perquè hauria de pagar si tanmateix li és igual escoltar una cosa o l’altra?). És l’oferta i la demanda el que explica per què els tècnics de so guanyen més que els músics que toquen a la majoria de bolos, el que explica per què estàs disposat a pagar 600 pavos per un mòbil de darrera generació amb què escoltar música però no 12 en un CD o 10 en l’entrada d’un concert.

No ens enganem, comprar discos serà algun dia una d’aquelles coses que marcaran una frontera generacional. Hi haurà una generació que encara en compra –de cada cop menys, és cert– i una que no n’ha comprat mai. Tem que amb els concerts passarà una cosa més o manco semblant: una generació que va a concerts i una altra que va a festes o com volgueu anomenar-les, però on la música en viu ja no és l’element central, sinó un mer suplement.

No val la pena preocupar-se’n, perquè és probable que ja no hi hagi res a fer i, com he dit, hi continuarà havent música –i pel·lícules i diaris–, però molaria que comencem a pensar de cap on anam. No la indústria, ni les institucions, sinó els consumidors, que som els veritables responsables d’aquesta progressiva banalització de la música que ha acabat amb molts artistes passant bacina per verkami com si volguessin anar de viatge d’estudis. Com a mínim, podríem deixar d’enganar-nos a nosaltres mateixos pensant que som molt guais per fer una donació al grupet aquest de joves tan salats que fan una musiqueta tan divertida, mentre els nostres euros, mes a mes, van a parar on van a parar.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=cPQcnjlwtE4[/youtube]

 

Imatge via Ensalada de Cuchillos.

Joan Cabot
About Joan Cabot
Ha escrit a MondoSonoro, Última Hora, Ara, Go Mag, Vice i D-Palma, a més de treballar durant molts anys en ràdio (Local d'Assaig a Ràdio Jove i Cara B a IB3 Ràdio). És membre dels grups Lost Fills i Forces Elèctriques d'Andorra.