Un acte d’amor

Banksy - Actes d'amor“Actes d’amor” és una de les cançons que més m’han colpit darrerament. Apareix en El poder de voler, el nou disc de Senior i El Cor Brutal i en ella Miquel Àngel Landete posa en un mateix plànol la lluita i l’amor de forma brillant, molt humana, com és ell, però també pertorbadora. Almanco per a mi, perquè vaig pensar, d’entrada, que tenia tota la raó del món, que un cotxe volant pel cel pot ser un acte d’amor extrem, l’expressió darrera de l’instint de protegir la gent que estimam. El problema és que en general som una persona pacífica, que m’agradaria no haver de fer mal a algú sempre que ho pugui evitar. La pregunta és si això no és, precisament, inevitable.

Perquè una part de mi, la més primària, celebra que hi hagi algú cremant contenidors i llençant llambordes. Jo no ho faré, però me sembla el més normal del món, el més lògic, tenint en compte com estan les coses. I escoltant Senior em demanava com he arribat en aquest punt de desesperança i cinisme, en què me costa creure que, realment, hi hagi una possible sortida d’aquesta situació enquistada i depriment, perquè som dels que creu que no es pot canviar el sistema des de dins, només des de fora i, desgraciadament, a hòsties i, a la vegada, comprenc que això no va amb mi, que no seré jo qui ho faci. Me falten collons pels actes d’amor.

A nivell polític, he arribat a un punt mort. Estic convençut que no hi ha solució a no ser que sigui violenta o com a mínim molt tensa, i, a la vegada, la meva moral m’impedeix l’acció. Ho comentava amb Joan Vich privadament parlant del seu recent article per a 40PUTES: jo no li prendré foc al Congrés, però el dia que un Guy Fawkes nostrat el faci petar a bocins (esper que buit) me prendré un parell de birres a la seva salut. De la mateixa manera, no li vull desitjar mal a ningú, però comprenc perfectament que esclatin revoltes, que s’encenguin focs als carrers. De fet, me sorprèn que no n’hi hagi més, de violència, i tenc clar quin és el bàndol dels justs. Aquí hem arribat, a sentir nàusees quan escoltes tots aquests homes d’Estat parlar de democràcia, de la Transició i la Constitució, del Rei i aquest país de merda que ja es poden ben confitar pel cul.

Això no vol dir que justifiqui qualsevol esclafit de violència, només que, en aquestes circumstàncies, en aquest punt on ens trobam, la meva reacció davant ella és sempre ambigua moralment. M’agradaria que no ho fos, però ho és.

I a la vegada, entenc que una vida humana és un cost massa alt sempre; que, posats a parlar de classes socials, els policies nacionals que repartien porrades i rebien pedrades durant els aldarulls de dissabte passat són tant working class o més que els de l’altre costat, i que el que hagués molat de veres hagués estat que les dues faccions haguessin fet un parell de cassalles i girat el cap envers el veritable enemic per, després, de la mà i com a germans, amb el pit inflat per l’alcohol, partir a cremar jutjats, parlaments, senats i sa puta de sa mare, tothom xiulant-ne alguna de Woody Guthrie. Hagués molat molt. Hagués molat un puta ou.

A mi, és clar, m’agradaria una revolució sense morts, una guerra sense sang, però això no pot ser; així que només em queda mirar la tele i esperar el pròxim anunci de retallades, cagar-me en tots ells i no fer res, perquè tenc clar el que, ara més que mai, hem de menester actes d’amor, però me falten ous i me sobren un parell de centímetres de seny com per a fer-ho, i l’enemic és eteri i està lluny i no mostra la cara.

Aquest és el panorama després del 15M: la solució ja no passa per parlar-ne, no passa per reunir-nos a plaça i tornar a sentir-nos ciutadans; manifestar-se no serveix de res, cridar als carrers és inútil, que tanmateix són sords (i als que manen de veres ni els esquitxa); si has de votar no saps qui és més merda i ranci, si els de la dreta o els de l’esquerra… i també comprens que si no fas res aquests fills de puta han guanyat, que és així com te volen, callat i derrotat i fugint a qualsevol altra banda. Però llavors en Vich me diu que manifestar-se també és un acte d’amor i, per uns instant, pens que té raó, que és ben cert. Un acte d’amor. I com l’amor, inútil. I torn a començar de bell nou…

Joan Cabot
About Joan Cabot
Ha escrit a MondoSonoro, Última Hora, Ara, Go Mag, Vice i D-Palma, a més de treballar durant molts anys en ràdio (Local d'Assaig a Ràdio Jove i Cara B a IB3 Ràdio). És membre dels grups Lost Fills i Forces Elèctriques d'Andorra.