Caverna La Mantis

Caverna La Mantis

Què: Bar/pub nocturn de dubtosa reputació i gust estètic.

On: A l’avinguda Joan Miró número 296, al costat de La Tasca.

Fauna: Què sortiria de la unió entre un càrtel mexicà, la Ruta del Bakalao, el moviment queer dels 90 i una pel·lícula de Woody Allen? Idò això. Hi podeu trobar tot un submón, allà dins.

Trempa: Begudes espirituoses de tot tipus; a destacar, la carta de còctels insòlits multicromàtics que fa el mateix amo del local, que posteriorment et serveixen des dels mugrons d’unes escultures femenines.

Destrempa: Recordau l’inici de La Taronja Mecànica, on els quatre protagonistes es troben al Moloko Milk Bar, en un ambient bastant sòrdid i hostil, enrevoltats d’escultures camaobertes amb forma femenina? Doncs imagineu-ho amb un rotllo més exòtic i tot l’atrezzo necessari per  muntar-hi una bacanal (fulles de parra pel sostre, màscares monstruoses per les parets, juguetes voodoo i miralls enormes per no perdre detall de res) i no estareu gaire lluny del tarannà de La Mantis.

Amagat sota una ulleres taronges al més pur estil Johnny Depp a Fear and Loathing in Las Vegas, l’amo ens conta, mentre ens serveix, que és artista, que va emigrar des de Llatinoamèrica i que va estar molts anys vivint a Felanitx (certament, li ha quedat un curiós accent felanitxer-mestís), per finalment traslladar-se a Ciutat. Diu que la decoració i la idea del local és tota seva. Els quadres, làmpares i esculptures femenines de porcellana per on s’aboca la beguda també són fetes seves (i no ho dubtam). “Si Klimt entrase aquí dentro, se correría del gusto”, va ser el que va amollar la meva interlocutora quan ens ficàrem dins els banys, i molt ben dit, perquè si una cosa predomina per tot el local és el “color daurat” arreu. ARREU. Parets, interruptors i, fins i tot, les piques del lavabo estan totes recobertes amb pintura daurada. Tot plegat, La Mantis és molt complicada d’explicar i entendre sense experimentar-ho per un mateix, però el que sí vos puc assegurar és que és tot un paradís del kitsch més groller i excessiu.

Banda sonora: “Funeral March of Queen Mary”. Henry Purcell (revisionat per Wendy Carlos)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=y9RyWMbw79s[/youtube]