Bar La Rosa

Bar La Rosa

Què: bar de barri amb un passat obscur metaler.

On: a la cantonada entre el Camí d’en Mallol, núm. 41, i el carrer Cala Mitjana. Enmig de la zona fronterera entre Son Cladera i les cases militars de Son Rullan.

Fauna: veïnats dels voltants, al·lots d’institut i alguna vella glòria del heavy que s’ha perdut.

Trempa: hamburgueses, entrepans, “pepitos” i, sobretot, cerveses i tapes baratetes. Una carta simple i modesta, però suficient.

Destrempa: amb més anades i tornades que la mar moguda, La Rosa ha sabut aguantar l’acritud de la localització en territori quasi inhòspit, així com els kinkis dels voltants, i s’ha forjat una reputació pròpia més enllà del caràcter obrer i pobre del barri de Son Cladera.

Conten els qui ho visqueren en ple apogeu que anys enrere, quan encara s’hi duien a terme concerts, l’olor que fotia dins era més pròpia d’una catacumba que d’un local salobre. Allà tocaren Roña, Guadaña, i els Strangled en el primer concert de death metal que s’hi feia. Fins i tot, hi arribaren a passar els americans Atrocious Madness, cap a l’any 2002. Sembla mentida que a un bar tan petit s’arribassin a fer concerts, però si hi ha una cosa que caracteritza La Rosa, i no ha cessat mai, és la música sonant a tota hòstia.

Moltes llegendes enrevolten la història del bar, però el que sí sabem cert és que es va fer tancar durant una temporadeta, perquè per falta d’un mercat municipal al barri, al bar hi varen fer la seva i s’hi duia a terme una activitat comercial digna de La Boqueria en versió psicotròpica. És clar que aquells ridículs tàndems infructuosos de la parròquia heavy jugant als dards estaven regats amb molta cervesa i possiblement amb algun altre extra…

Des del tancament, i la posterior reobertura, el bar ha passat de mà en mà, intentant reviure aquell esperit primerenc de heavy metal gens elitista; a La Rosa mai no s’hi podien esperar exquisideses del metal, però sí Judas Priest, Motörhead i Iron Maiden fins a caure rodó. Emperò, durant els darrers tres anys, sembla que s’ha convertit en un bar normal, un més del barri, oferint diferents “plats estrella” segons el propietari del moment: des de plats d’arròs brut casolà, “pambolis” fidels, fins arribar a les tapes que s’ofereixen ara mateix, en un local bastant més polit que temps enrere.

Així i tot, no importen totes les rentades de cara i tots els canvis de nom. La Rosa encara conserva l’esperit feréstec i continua evocant la fanfarroneria anyenca pròpia de tot el grapat de heavys que es reunien allà, a la cridada grollera dels amplificadors al volum 11.

Banda sonora: “Who Gave Her The Roses”, EyeHateGod