Warning: mysql_num_fields() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home2/putes/public_html/wp-includes/wp-db.php on line 3096
Joan Josep Camacho Grau, "El tòrax de la bèstia" (Xicra Edicions, 2013) - 40Putes

Joan Josep Camacho Grau, “El tòrax de la bèstia” (Xicra Edicions, 2013)

El tòrax de la bèstiaHom pot escriure per moltes raons, conscients i inconscients. Com que escriure no és alenar, ni fer que la sang bategui dins del cor, sempre hi ha un gest (o almenys un deix) que ha de ser reconegut com conscient. Joan Josep Camacho Grau (Sant Vicenç dels Horts, 1975) escriu a partir de la fam, escriu perquè té fam, no gana, sinó “fam”, i molta. Quatre vegades aquesta paraula apareix dins del poemari, El tòrax de la bèstia (Xicra Edicions, 2013), així com cinc vegades hi apareix la paraula “bèstia” (tres vegades acompanyada per l’adjectiu “trista”). No es tracta de recomptes inútils, sinó de lucidesa verbal i la lucidesa mai no ha sigut cap bogeria. Fa molt que les paraules han perdut la seva pròpia innocència, o potser mai no l’han posseïda del tot.

La paraula “nit” es pot tastar per ben dotze vegades. Què hi fa una “bèstia” que té “fam” enmig de la “nit”? Cinc vegades hi ha un “cos”, quatre un “mar”, dues un “Crist”. I què? Què hi fa el “cos” de “Crist” a prop de la “mar”?

Joan Josep Camacho Grau ha enllestit aquest poemari furgant dins del seu “cos” de “bèstia” “fam”olenca, entre els budells i els intestins, on la foscor de la “nit” enguanta sense distincions ple i buit, pregunta i resposta. A “Inventari”, un dels poemes més potents del llibre, tot això s’escenifica a través d’una dissecció que repassa i presenta “els meus intestins”, “la fam / dels diumenges”, “l’escuma / seca del mar excretor”, “la platja borda” fins arribar a la reconstrucció final d’un “Jo” que deambula durant tot el poemari investit per necessitats i dubtes diferents, però que també és capaç d’afirmar: “Heus-me, aquí”. “La nit fecunda / amb vagina de porcellana” (“Garganta da morte”) és l’úter que podria convertir-se en taüt i bressol de cada vers escrit, o pronunciat, perquè la sensació que dóna El tòrax de la bèstia és la d’un càntic llunyà més que d’una pàgina blanca tacada amb paraules negres. Paraules que sovint tenen un ressò mortuori o sexual, alternant moments més literals a expressions més críptiques i codificades. Aquest “Jo” passeja, escriu, coneix, reconeix, imita sense assolir mai la pau ni el descans: “A l’orb hivern / t’escric amb mala lletra /  un darrer mot salvatge / que m’esventra tot: / fam” (“En viu”); “conec l’amor / bulbós de la venus / de carretera / amb talons / xacrats / d’òxid” (“De la lletgesa del meu membre”) i tot s’acaba, o millor dit es precipita, en el poema final entre “els ossos / de les bèsties contrites / la son abissal dels gossos / i el cos creuclavat de Crist” (“Fe”).

Es tracta de poemes rotunds que no reclamen cap comentari perquè es mostren ja autosuficients en ells mateixos. Potser no hi ha molta evolució dins del poemari, però sí que cada poema de Joan Josep Camacho Grau sap aguantar-se i resistir.

La capacitat de no caure és un dels mèrits més rars i desitjats a l’hora d’escriure i El tòrax de la bèstia, sadoll de “fam”, no trontolla ni es vincla.