Warning: mysql_num_fields() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home2/putes/public_html/wp-includes/wp-db.php on line 3096
20 anys de Runaway - 40Putes

20 anys de Runaway

Runaway

Inevitablement Del Shannon o el “Run, Run, Run” de la Velvet Underground han estat sempre presents, però The Runaways són les que tenen gran part de la culpa que 20 anys després el nom -i el logo- encara s’arrossegui. I no és per menys. Va ser més que una tenda de discos, més que un lloc de trobada d’amics i apassionats, més que un oasi i alhora refugi en aquella desangelada Palma de la transició dels 80 als 90, però molt millor en molts aspectes que la d’ara. O és que érem més joves tots i ho vivíem tot amb més intensitat. És molt més que un viu record (tampoc mitificat) per aquells que el visquérem. Precisament per això, perquè el visquérem.

Just d’aquí a uns dies fa 20 anys, concretament el 26 d’abril de 1993, que en Pere Terrassa (Peter Runaway) amb la seva parella d’aleshores, na Tonyi Mas, obriren la tenda de discos Runaway, al carrer de la Costa de Santa Creu número 4, quan Santa Creu era un dels nierons de la cultura underground de la ciutat en aquell triangle que la tenda formava amb els bars Tomate, s’Aixa i Can Toni, d’un Toni Pla que es viciaria, i amb Can Martí i Es Crui, que encara sobreviu com pot. Allà es coïa tot. S’hi prenia el pols de la ciutat. Més d’un recordam encara uns incendiaris Crudos o Doctor Explosion fent passacarrers en una de les festes que en Peter coorganitzava a la Costa de Santa Creu. O el paper que el fanzine La Parturienta jugà amb Runaway i a l’inrevés. Runaway va ser el planter d’una primera llavor que va ser el fanzine Morgue 47. En Peter deixava llest un camp de cultiu; el que vendria després: el management, la participació com a soci a Sonotone, Malafama Records, el bar Ez, Punkaway Records, el Festival Catipilar (d’homenatge a Cañete), la concessió del bar de ses Voltes i posteriorment recollir el testimoni de la Fira del Disc de Barcelona i el naixement de la Fira del Disc d’aquí, que recuperam aquest mateix cap de setmana, a més de l’organització de, per exemple, el Selva Rock, el Mallorca Ye-Ye, i així fins a l’actual bar Molico de Sencelles que regenta.

Aquesta és la història d’uns anys fora Internet en què tot es vivia i es creava al carrer i tot es passava de mà en mà, del boca-orella. D’una tenda de discos que exercí el paper que hauria d’exercir qualsevol tenda de discos. Remoure. Aquesta va ser una època d’espontaneïtat explosiva, contada pels que la visqueren i l’alimentaren. La casa de tots.

+++

Runaway

Na Iula, madona i senyora de la casa, guardant Runaway. Era l’època del “Wowee Zowee” de Pavement, del “Draining  Your Brain” de Sexy Sadie i de l’EP de Los Crudos, com podem veure al mostrador. Per tant, any 94-95. Aquesta va ser la imatge de les targetes particulars de Runaway.

Peter Runaway:

M’agradava la música i teníem la idea de muntar una tenda des de feia anys. En aquell moment la gran tenda de Palma era Xocolat però gairebé no duia música independent. En canvi nosaltres ens vàrem centrar sobretot en aquest tipus de material: a més de discos d’importació duiem molt del catàleg de Caroline, que després es va convertir en Everlasting, el que duia Munster… Al principi ens tractaven de locos per mantenir el vinil, però també teníem CD. El que més va costar va ser aconseguir la complicitat de les multinacionals quan grups com Sonic Youth o Nirvana varen començar a signar per a grans segells. Nosaltres ens fixàvem molt en el que es punxava al Malafama; de fet, vàrem acabar creant un segell amb ells, i vàrem tenir molt bona resposta per part de la gent de la zona nord. En aquells moments es venien molts CD, sobretot de Pavement, Sonic Youth o El Inquilino Comunista… Internet va afectar sobretot aquests compradors, que varen començar a minvar. Vàrem intentar centrar-nos en el vinil, però va arribar un punt en què sobretot ens dedicàvem al col·leccionisme a fires i organitzar concerts, així que no tenia sentit mantenir oberta la tenda. Quan n’has tenguda una sempre se’t passsa pel cap tornar a obrir-ne una, però el mercat del CD està molt complicat i de fet continua baixant i és difícil sobreviure només de la venda de vinils. El públic que compra és de cada cop més reduït i els marges molt limitats.

Tonyi Mas:

Dels vint anys de Runaway tenc molts bons records. Quan en Peter me va dir que volia obrir una tenda de discos d’importació, coleccionisme… i si jo volia ser la seva sòcia, jo no en tenia ni idea, no ho vaig dubtar gens perquè el veia tan segur, ho tenia tan clar que la música era i seria la seva vida, que m’hi vaig tirar de cap… A veure què pensarien els meus pares quan els demanàs un poc de doblers per obrir una tenda de música “rara”… Idò per sorpresa meva varen dir que sí perquè confiaven en el projecte. I així amb un poquet d’un i un poquet de l’altre vàrem obrir Runaway a un barri per jo encantador. A la primera amiga que li vàrem dir va ser a na Mariluz dins el cotxe tornant del concert dels Ramones. Ella faria els cartells, logo, hi faria feina… Era tot molt emocionant. Tenc molts bons records del barri i de la gent que hi vivia. Ni m’imagin la tenda en un altre lloc. Convivien veïns de tota la vida amb molta gent jove, estudiants, i la mescla era molt divertida i enriquidora. Era com un poblet, una novel·la costumista amb els seus personatges, botigues i cafès. La tenda era com “l’oficina”, la gent venia a comprar però després es podia passar hores i hores parlant i escoltant música; de fet vàrem comprar una gelera i veníem beguda perquè de vegades pareixia un bar. Vàrem conèixer molta gent i fer bons amics. El que pitjor record era quedar-me tota sola a la tenda. Jo m’esforçava i li posava interès per aprendre els noms dels grups però era impossible; la llista era infinita i quan entrava qualcú i demanava un grup que coneixia… bufff, era la reina del mambo, però molt de pics no era així i ho passava fatal… Contestava segons l’humor del dia: “no el tenim, l’hem acabat però si el vols comanar…”. Però normalment la meva cara ho deia tot i se notava que no en tenia ni idea: “ho apunt i quan vengui en Peter ja li diré”. Tenc molt de records divertits, cares, escenes, converses… Fer feina amb na Mariluz i en Luigi era una festa. A vegades fèiem competicions de cançons… “Escolta aquesta que bona; no aquesta és millor” i ens posàvem a ballar com si res. Quins bons records!!! Runaway va ser el somni d’una persona, en Peter, apassionat de la música que va creure en el seu projecte i a partir de molta feina, esforç, il·lusió i amor aquest somni es va fer realitat i jo, humilment, me sent molt contenta, com més gent, d’haver format part d’aquesta història tan maca.

Runaway

Na Tonyi un dia de feina. O de ben poca feina.

Mariluz Miranda (la il·lustradora):

En Peter me va dir que volia un logo per a la tenda que anava a obrir, i me va passar unes fotos del grup The Runaways. Volia una al·lota que s’assemblés a una d’elles amb una guitarra i que caminés per una autopista o camí… I això vaig fer, a més del mural que decorava la tenda. Esporàdicament hi vaig fer feina, vaig veure molta gent passant per allà: gent dels Cerebros (Jaume era molt assidu, fins i tot venia una època en què li havien enguixat els dos brassos de cop!), Crudos, Los Malditos… I m’hi vaig comprar el primer CD d’un nou grup que es deien Los Planetas. I qualque anècdota divertida podria contar amb na Tonyi, fent feina les dues allà, en aquell local vell de planta baixa que a l’estiu hi ballaven les cuques a ritme de música independent! Aquella tenda era el referent musical de, jo diria, tota l’illa…

Una de les il·lustracions de l'època, inèdita, de Mariluz

Una de les il·lustracions de l’època, inèdita, de Mariluz.

JuanMi Bosch (Cerebros Exprimidos):

Ya hace 20 años!!! Me acuerdo de la inauguración de Runaway; no hubo evento en Facebook ni nadie me mandó un whatsup; simplemente se sabía, estábamos allí, en el Tomate, en el Crui, en L’Aixa, en el barrio. Existían otras tiendas de discos en Palma, pero Runaway fue algo más, era el “quedamos en Runaway”; podías perderte chafardeando en las cubetas y a la vez enterarte de las últimas novedades locales (antes de 40PUTES!). Me paraba en la tienda a saludar y Peter nos ponía las novedades a los que siempre llevábamos agujereados los bolsillos y, con aire socarrón, poníamos a caldo la “escena” en ese momento. Creo que Runaway forma parte de ese momento de ebullición musical de Palma, “los noventas”. Dentro de 10 años, bandas futuras le dedicaran un álbum tributo!

Joan Vich (Frankenbooties, La Parturienta, Sonotone, Primeros Pasitos,…):

D’entrada, per entendre per què tothom s’estimava tant la tenda s’ha de dir per endavant que Runaway va ser un negoci familiar amb totes les lletres: en Piter i na Tonyi, les cusses enredant, els nins jugant damunt la moqueta, i els qui hi fèiem feina que immediatament (o ja d’abans) formàvem part de la família. El petit mostrador tenia dos taburets davant i servia també de barra esporàdica: davall la caixa registradora hi havia una petita gelera, i amb aquells cartells de disseny rudimentari que feia en Piter s’anunciava que podies beure una cervesa per 100 pessetes. Molta gent ho feia, demanava la cervesa, te donava un vinil per escoltar-lo mentrestant, i petaven la xerrada. Algunes tertúlies musicals al mostrador de Runaway són inoblidables, amb personatges tan carismàtics com en Jaume de Cerebros Exprimidos o l’enyorat Cañete, que cada vegada que duia cartells per penjar se quedava una estona a xerrar i a riure. Hi havia clients de tota mena. Molts turistes despistats que passaven per allà i es quedaven bocabadats de trobar un lloc tan clarament dedicat al rock, l’underground i la música independent (fins i tot teníem el Punk Planet, el Trust i el Maximum Rock’n’Roll!). També hi venia gent que volia muntar grups, o que volien organitzar concerts. Durant un temps va ser el centre neuràlgic de la sala Sonotone, des d’on se centralitzava la programació. I després va ser l’oficina informal de la Fira del Disc i de Discos Punkaway. També estaven els col·leccionistes estranys. Hi havia un senyor encorbatat que deia que ho tenia tot den Lou Reed i la Velvet Underground, però que no sabia gaire més de cap altre artista o estil musical. Li recomanàvem coses (“si t’agrada “Transformer”, potser vols escoltar això de David Bowie o aquest d’Iggy Pop”), però ell només estava interessat en col·leccionar tot el que s’hagués editat mai den Lou Reed. Ens va donar una targeta perquè el telefonéssim si arribava res nou o qualque pirata den Lou Reed, i ens va dir que els doblers no eren problema. No record si mai el vàrem tornar a veure. Un que sí venia molt sovint era un senyor molt curiós i bastant seriós, que es prenia el col·leccionisme musical com una cosa molt solemne. Col·leccionava dos discos de cada artista que li agradava. Un dia se’n va dur dos discos de The Posies i li vaig recomanar Teenage Fanclub. “Quins són els dos millors?”, va demanar, i se’n va anar amb el “Grand Prix” i el “Bandwagonesque”. Un temps després va sortir el “Songs from Northern Britain”, i com que estava molt bé també, i els altres dos li havien agradat molt, li vaig recomanar aquest altre. “No, no”, em digué, “d’aquests ja en tenc dos. Jo vull tenir els dos millors de cada artista, només”. El client sempre té la raó, així que li vaig demanar si coneixia els Apples in Stereo. Ara que torna el vinil, o això diuen, es veu encara més la importància que va tenir una tenda com Runaway, que mai no va deixar de tenir una bona selecció de novetats en vinil (a més de les moltes referències de segona mà). Jo m’hi vaig deixar gran part dels meus sous, en novetats, importacions i segona mà. Alguna vegada vàrem anar també a veure col·leccions particulars que ens volien vendre per a la tenda, i vivíem escenes semblants a les d'”Alta Fidelitat” den Nick Hornby: moments de molta rialla o de fascinació davant un munt de discos llargament desitjats que se t’oferien des dels prestatges. En realitat, i tornant al principi, Runaway era el més semblant que he vist a la tenda den Rob a “Alta Fidelitat”. Només amb una diferència: a Runaway la gent era feliç perquè li agradava la música, i li agradava la música perquè era feliç.

Belly, Bandit Queen, Honey Langstrumpf...i el mural de na Mariluz. I ells dos qui són?

Belly, Bandit Queen, Honey Langstrumpf…i el mural de na Mariluz. I els dos peluts qui són? A l’esquerre, mans juntes, diríem que na Tonyi.

Jaume Triay (Cerebros Exprimidos, Bad Taste):

Runaway fue probablemente la primera tienda de discos totalmente D.I.Y. que hubo en Palma. Peter tenia en la tienda una buena colección de discos independientes. Aquello fue el 92 cuando hubo un resurgir de rock alternativo y probablemente desde el 82 no se veia nada igual; había clubs y una nueva ola de grupos nuevos. Runaway fue la tienda donde podias ir a escuchar vinilo. Sí, Peter tenía mas vinilos que cd’s, lo cual era perfecto para mí; y también fue un punto de encuentro con músicos y gente de la escena alternativa de Palma. Podías leer fanzines, escuchar música y hablar con la gente que iba entrando. Esto fue antes de internet y la tienda fue perfecta para enterarte de conciertos y novedades discográficas (como 40PUTES  en carne y hueso). Yo me pasaba casi todos los días allí dentro, ya que estaba sin curro y no tenía mejor cosas que hacer. Cuando Runaway cerró, fue un poco como el fin de una era. Internet se estaba cargando todas las tiendas de discos pequeñas. Una pena, pero no puedes parar al destino, y la mierda que tenemos ahora es lo que este nos ha traído.

Gabi Quetglas (Morgue 47, Youthing):

Yo viví encima de la tienda del 95 al 99. Detrás de Peter había un ventanuco que daba a un pequeño tragaluz por el que se oía la música si abría mi ventana. Compré discos y vendí parte de los mismos. Algunos los conservo: Sonic Youth, Los Bichos, … Tengo mala memoria. Era un lugar de habituales, un entrar y salir constante. Los había que se miraban los cajones casi todos los días y otros solo venían a hacer la “xerradeta”. El que no fallaba todos los días era Jaume Triay. Luego había los del norte cuando bajaban a Palma. Los del Malafama… Yo lo utilizaba de lugar de encuentro para cosas del Youthing; en el festival que organizaba Peter montaba su paradeta, se anunció desde un principio en el Youthing. El complemento era tomarse algo en el Martí. Después apareció Toni Pla y todos para el Can Toni. El Toni Pla no dejaba de entrar y salir de la tienda cuando dejo el fútbol por la música. Las fiestas de la Costeta, importante.

Luigi (Tomate, Megatón Yeyé):

La verdad fueron años muy divertidos… y encima cobraba! Eso sí, me gastaba casi todo el sueldo en discos… Hasta creo recordar que algún mes pagué por ir al curro! Es el peligro que tiene si eres fan de la buena música y el vinilo, que es lo que se vendía en Runaway. Anécdotas, muchas. Desde unas chicas que vinieron a comprar toda la música para abrir un bar en Can Picafort (no recuerdo el nombre…), frikis que solo coleccionaban vinilos y no los escuchaban ¿? (los coleccionaban como si fueran sellos!!!), señoras con sus pieles, rebotadas de “El Corte Inglés” buscando el último de Bisbal o Chenos (señora!!! Aquí no vendemos esa basura!), una pareja de suizos que venían a menudo con su perrita metida en una maleta, los yonkis del barrio, la gente de Can Martí y Can Toni, los bares del barrio; no sé un montón de cosas… También la clientela fiel, todos muy majetes; algún que otro “pesadilla”, que quería escuchar “estos discos si no te sabe mal” (entre 7 y 37) justo 5 minutos antes del cierre… En fin, solo grandes recuerdos. Gracias a Peter por tener los hue… de montar una de las tiendas más autenticas y underground que ha tenido nunca esta aburrida ciudad…

Peter i Luigi de germanor amb Mani de The Sone Roses i Primal Scream devers el 2003. Era de visita per punxar.

Peter i Luigi de germanor amb Mani de The Sone Roses i Primal Scream devers el 2003. Era de visita per punxar.

Xisco Vargas (Net Weight):

La primera que vez que intenté ir a Runaway me perdí. Era un adolescente de s’Arenal por esas calles buscando una tienda que le habían dicho que era la hostia. La decepción fue total. A los pocos días lo volví a intentar y la encontré. Mis primeras compras fueron “Pizza Pop” de Australian Blonde en CD y “Without a Sound” de Dinosaur Jr en vinilo. Creo que fue en septiembre del 94. En esa época podías encontrar los catálogos de muchos sellos que sabías que existían por las revistas. Recuerdo conseguir vinilos de New Bomb Turks, Rocket From The Crypt o cds nacionales de Nuevo Catecismo Católico, entre otras novedades. También la cubeta de segunda mano era interesante, así que era difícil entrar en la tienda e irte sin comprar nada. Otro buen recuerdo es el viaje al Espárrago Rock 95 para ver a Sonic Youth, o al Festimad 96 con Smashing Pumpkins. Es que, si lo piensas, Runaway era la única fuente de alimentación para los culos inquietos del punk y el indie menos comercial que había en esos años.

Toni Ramone (Disease, Crossfire, Doctor Martin Clavo,…):

Des que tenc record sempre he flipat amb la música i, en especial, la que sona en vinil. La meva adolescència va ser recorreguts per Ciutat per les tendes de sempre cercant vinils. Quan va néixer Runaway va ser una gran alegria. El millor que tenia Peter és que si no tenia el disc que volies, ell te’l duia; podies comprar el Maximum rockandroll, el Punk Planet i vendre els teus discos i/o comprar-ne de segona mà a preu de ganga. Personalment trob a faltar això a Palma. Record en especial un parell de discos que me vaig comprar allà que encara tenc, i com detall record les radiografies que separaven l’ordre alfabètic dels grups.

Jaume Gost (Los Crudos, NeoTokyo, Henteligens, Sexy Sadie):

És difícil resumir amb unes línies tot el que ha representat Runaway per a l’escena local durant quasi dues dècades, així que no ho faré i ho deixaré als qui ho fan millor que jo. Però del que puc donar testimoni és que d’aquells 25 m2 varen sortir la gran majoria de projectes i idees que varen dinamitzar el panorama musical de Mallorca la dècada dels 90. Perquè no sols es tractava de la constant feina den Pere (o “Piter”, però sempre amb “i”), sinó també de la mescla de gent que –com jo mateix- anava a la tenda a passar-hi una estona, a fer una cervesa al taurell o a parlar una mica amb qualsevol dels clients habituals. Allà mateix es varen organitzar innombrables concerts, festivals, negocis (ruïnosos quasi tots)… Aquells anys pre-internet molts de noltros compràvem discs tan sols per la recomanació den Pere. Com a bon botiguer, ell coneixia perfectament els gusts de tota la clientela, i un horabaixa em va dir: “dins aquest catàleg hi ha un tío que crec que t’agradarà. Pens que tendrà una bona carrera, acaba de treure el seu segon disc i, a més, és del segell “Kill Rock Stars”; no pot fallar. Vols que el comanem?” .“Clar. Tu comana, ja ho veurem”. Era l’“Either/or” d’Elliot Smith. En Pere no fallava mai. I si en Pere no hi era o no et podia atendre, sempre un altre client podia recomanar-te una compra o donar-te la seva opinió. L’any 93 vaig comprar “Evol” de Sonic Youth després que en Jaume Triay dels Cerebros Exprimidos m’assegurés que era millor que el “Daydream Nation”. Discutible per molts, però no per mi. Els amics tampoc fallaven mai.

Omi González:

Quan en Peter me va oferir fer feina a Runaway allà pel 2003 o 2004 (no n’estic segura), me varen passar dues coses pel cap: primer, vaig reconvertir-me de l’al·lota de 15 anys que cada divendres horabaixa anava a la tenda a fantasiejar amb tots els discos que es pensava comprar (la realitat era un disco al mes i dóna gràcies…). Vaig flipar un munt; a la fi tenia tots els discos al meu abast! Sííí! Després vaig estranyar-me un poc, ja que en Peter m’havia vist en acció a l’estand de Runaway a fires del disc i festivals, i de vegades era extremadament antipàtica amb segons quins clients… Bé, la qüestió és que li vaig dir que sí immediatament. A diferència d’altres persones, no tenc record del meu primer ni darrer dia. Record l’olor de la tenda, la llum -que es tractava d’unes bombetes de baix consum que tardaven un ou en il·luminar decentment-, la gent que passava a mirar discos -tema que dóna molt de si per l’heterogeneïtat de la clientela-, els yonquis que venien a vendre discos, la delinqüent juvenil del barri que venia de tant en tant a tocar-me els collons, les piles de discos que havia d’“arxivar” a la base de dades de l’ordinador que mai, mai, mai s’acabaven… I que no és guapo tot això? M’agradava molt estar allà, encara que posés cara de cul. Enyor la tenda, anar a culejar entre els vinils i contar-li les meves batalletes a en Peter o en Luigi. I estic contenta d’haver-la coneguda i haver format part de la Runaway Crew.

Un dia de feina a Runaway per n'Omi

Un dia de feina a Runaway per n’Omi. Exclusiu per aquí.

Sebastià Rosselló (Demonio Sánchez, La Parturienta, Sonotone, Primeros Pasitos):

Runaway, la tenda de referència de la música “diferent” a Mallorca durant molts anys. Me recorda irremeiablement a les sitcom televisives, on els mateixos personatges entren i surten contínuament d’un petit espai on comparteixen música i també històries personals de tota mena; quasi sempre divertides i de vegades ben tristes. Durant molt de temps va ser, juntament amb l’època gloriosa del Bar Can Toni, un lloc on podia anar a passar una estona amb en Piter, en Joan, en Luigi o qualsevol que hi hagués en aquell moment a la tenda, escoltant música o conspirant per organitzar qualque esdeveniment. Allà es va posar la llavor del que després es va convertir en la Sala Sonotone i també va ser on es varen maquinar alguns concerts mítics, com els de les festes de Sa Costeta de Santa Creu o el que organitzàrem a la plaça de toros d’Alcúdia amb Kiko Veneno i Raimundo Amador, entre d’altres… En aquella època jo punxava a la Sonotone i òbviament molts dels discos me’ls proporcionava Runaway. Els primers grans hits de Chemical Brothers, Beck, Fat Boy Slim, Jon Spencer Blues Explosion, Moby, Massive Attack… varen sortir d’aquella petita gran tenda.

Jaume Bea (Henteligens):

Runaway va ser una tenda especial on podies trobar i escoltar música especial. Quan dic especial vol dir que en Peter ja estava molt ben ficat en músiques alternatives i moltes coses era difícil de trobar-les a una tenda normal; tampoc no hi havia gaire cosa per poder triar a Mallorca. El tracte amb la gent era molt bo i transparent; hi havia bon rotllo! Els amants dels vinils, fanzines i camisetes indie podien trobar dins 10 m2 coses sempre interessants. En Peter i Runaway varen ser uns agitadors de la escena més alternativa de Mallorca, col·laborant en noves bandes, fent un segell propi etc. etc., i sempre estant a primera línia musicalment com a tenda de discs petita.

Qui devia haver comprat el “Revolution 33″ de Red Planet? Els pòsters escrits a mà, un altre clàssic de Runaway.

Qui devia haver comprat el “Revolution 33″ de Red Planet? Els pòsters escrits a mà, un altre clàssic de Runaway.

Jordi Herrera (Satellites):

Jo anava a Runaway a mirar discos que no me podia comprar perquè no tenia doblers. Els discos tenien molta pols i allà vaig descobrir que tenia al·lèrgia als àcars. M’hi vaig comprar el primer disc dels Violent Femmes que va estar allà uns 3 o 4 anys exposat. Un dia se me va presentar un tal Toni Pla que ens volia treure un disc i “el oro y el moro”, i aleshores en Púter i jo ens vam dedicar a menjar pepitos galàctics gratis durant dos anys, esperant mentrestant que “la fama y la haba” arribessin.

Púter (Satellites):

De xaval els dies eren més llargs i les raons més curtes. No existia internet ni gairebé cap manera d’escoltar la música que no fos mainstream. A part del catàleg per correu, l’única opció d’aconseguir segons quins discos era Runaway, aquella tenda que se situava a un lloc en ebullició a la dècada dels 90 com era el barri de Santa Creu i on podies trobar discos locals, fanzines, camisetes i tota la pesca. Pels qui érem de l’extraradi, aquells carrerons plens de gent peluda ens cridaven fortament l’atenció. Així que sempre que record Runaway també record l’Aixa, el Tomate, Can Toni i els camellets del barri; tots aquests llocs, o alguns, aturada obligatòria cada vegada que pensava anar a rebostejar entre els discos den Peter. Podies trobar tot allò que desitjaves i si no li demanaves i ja apareixia en algun moment. També record que durant una època hi vaig vendre vinils meus i d’un colega que me donava els seus discos perquè els hi vengués. Era músic, el meu company, i les crisis són constants en aquesta professió. Tenia joies en vinil. Posant-me monya podria dir que la principal diferència entre Runaway i qualsevol tenda de discos és que allà t’adonaves que la música es vivia amb amor. I ho dic perquè record el dia en què li vaig dur un vinil doble en directe de MC5, una joia. En Peter quan el veié me mirà i, jur que amb els ulls humits, uns ulls brillants, em va demanar si estava segur, per la joia que podia aconseguir però també perquè sabia la necessitat que hi havia implícita en la necessitat desfer-se d’un vinil com aquell per algú que també viu la música.

Fede Quetglas:

En arribar a Runaway trobaves les seves finestres plenes de cartells de concerts i una petita vitrina amb maquetes de grups locals (…i fins i tot cintes verges!). A la dreta hi havia una variada selecció de CD nous i a l’esquerre, una petita secció de CD de segona mà, on record haver descobert els Dead Kennedys per primer cop. Darrere del mostrador hi havia penjades entrades i altres records de, per exemple, festivals als quals també organitzava escapades en Peter. A les capses de vinils nous hi trobaves material d’importació, com les novetats d’Alternative Tentacles i d’altres discos que no trobaries a cap altra botiga de Ciutat, encara que als millors tresors hi arribaves gratant a les capses de segona mà. Hi havia preus per a totes les butxaques i fins i tot podies intercanviar o vendre el material que ja no escoltaves a casa. Record l’LP de G.R.B “Cuentos y Leyendas” editat per Blau que estava a 500 pts. i que se’n va endur l’Enano, o discos que venia i després d’uns anys me tornava a comprar. A Runaway també hi havia cervesa i bona conversa de la mà de simpàtics botiguers/res. A més, molts de promotors amateur, grups i fanzines trobaven suport des d’aquesta talaia de la música independent. Gràcies Runaway!

Joan Cabot (periodista musical):

Gairebé tot el que sé –de música i de periodisme-, sigui molt o poc, ho vaig aprendre durant aquells anys, quan vaig entrar a fer feina a Ràdio Jove i em varen encolomar el programa Local d’Assaig el segon dia. Ja havia tocat en grups i m’encantava la música, però a partir d’aquell moment es va convertir en alguna cosa més que una afició. Ràdio Jove tenia l’oficina a la Conselleria de Presidència, a la plaça de les Drassanes, i l’estudi des d’on emetíem era al Passeig Mallorca; així que Runaway ens venia de camí. A més, sempre dinàvem a Can Toni o Can Martí. Passava per la tenda gairebé cada dia i en Piter i en Joan Vich, que llavors feia feina allà, tenien programa a la ràdio. De tots dos vaig aprendre molt –com de la resta de col·laboradors musicals, sobretot de Vicenç Joan. Solia passar per la tenda cada dia o quan no sabia de què punyetes parlar al programa, a xafardejar i demanar-li a en Piter si sabia d’algun grup amb maqueta nova. Ara que hi pens li devíem semblar uns pesats, però la meva col·lecció de discos va començar a engreixar de forma exponencial i molts d’aquells CD encara tenen l’etiqueta amb el preu escrit a mà per en Piter. Aquell va ser durant uns quants anys el meu món: Ràdio Jove, Runaway, Sonotone… Record quan va tancar, el 2006, i un article que va escriure en Joan Vich a El Mundo en què comentava que s’acabava una era de la música a Mallorca, perquè va coincidir el seu tancament amb la separació de Sexy Sadie; en aquell moment me va semblar molt encertat. També varen desaparèixer Can Toni, la Sonotone i Ràdio Jove. Va ser el final de moltes coses.

Tomeu Mulet (Beach Beach):

Quan vaig tenir edat per gastar-me els cèntims de la meva paga amb discos ja va ser la darrera època de Runaway, tot i que puc afirmar que vaig/vàrem acabar de fer net (doble LP de l’època de l’”Still” de Joy Division, doble LP del “London Calling” (comprat original a Xocolat), l’”Smash d’Offspring”…). Els divendres, a la sortida de classe, si no anava a pintar a les vies del tren d’Inca probablement se’m podia trobar juntament amb la resta de sector melòman-que-encara-no-s’afaitava de la meva promoció (érem pocs i amb grans) regirant la tenda caixó per caixó… Una de les anècdotes que encara recordam de tant en tant quan ens reunim el grupet d’amics és aquella en què uns “matons” rumanesos ens van amenaçar de mort dins la mateixa tenda. La cosa va anar així: divendres horabaixa, cinc preadolescents i en Peter com a únics ocupants d’aquell espai, fins aquí bé. Amb això que entren tres persones amb cara de mala llet i pintes Tarantino: un de gros, un bastant sec i un altre més jove (de la nostra quinta, més o manco) amb un ull de vellut (crec recordar). El gros s’acosta a un dels meus amics i li diu de sortir defora a xerrar; ell s’hi nega i després d’insistir diverses vegades la cosa puja de to: “le has pegado a mi hermano y ahora lo tenemos que solucionar. Nosotros ningún problema, vamos a un descampado y te matamos”. Beníssim, beníssim. Després de diversos intents de negar els fets (i intercanvis de paraules interns en llur llengua vernacle), per part del nostre sector no se me n’ocorr una altra que ficar-me dins la conversa (sempre he estat una mosca collonera). A les dues paraules el sec em talla amb un amistós “como no te calles te corto los cojones y te los meto por el culo”. Crec que mai no he tornat apretar tant el meu esfínter com en aquell moment. Per sort en Peter va intercedir i els va convèncer que nosaltres no érem els androides que estaven cercant (feien els roissos més aviat grossos: el retrat robot del pressumpte agressor responia a “un chico con chaqueta de piel y sus amigos”) i varen partir amb la mateixa cara Scarface que com varen entrar.

Runaway

+++

La Fira del disc retorna aquest cap de setmana. I no és coincidència. Aquest pròxim divendres 26 d’abril fa 20 anys que en Peter va obrir Runaway. Una de les llavors que sembrà ja ha crescut. És la celebració dels 20 anys d’un embrió que n’alimentà i n’ha alimentat un bon grapat. Punk, a voler, però discos paradigmàtics de l’època que canviaren i obriren el conscient musical d’alguns i que encara tenim en el punt de mira vénen d’allà: el Bakesale de Sebadoh, el Crooked Rain, Crooked Rain de Pavement o l’Emperor Tomato Ketchup d’Stereolab. Exemple de meeting point per a uns quants i com oficina de carrer que exercia -de Correus i tot- és que -i només fent un primer flaix de memòria- a alguns allà ens passaren les maquetes de Los Crudos i d’uns Moby Dick on hi havia una joveneta Adela Peraita. Allà hi hagué i per allà hi passaren moments decisius en les nostres vides. I això no passa cada dia.

Coordinació: Celestí Oliver / Fotos i il·lustracions: Peter Runaway i Mariluz.

Madame
About Madame
Gestora del bordell 40PUTES.
  • Quins bons records! Ja la vaig agafar al final de la seva vida, però allà vaig comprar CD’s molt difícils de trobar. Un dels que em venen al cap és el ‘Tell all your friends’ de Taking Back Sunday. Llarga vida a Runaway!

  • xavier

    Ara he fet memòria (i he cercat els preus a les capses en ptes) i també em surt un coio de material… Sonic Youth- experimental jet set… Fugazi- Red medicine, Bluetip- Join Us, Hot fast union…Bardo Pond- Lapsed, Led Zeppelin 2, Idaho- This way out etc etc etc etc etc Ah, i material d´aquí: El primer EP de El diablo en el ojo, el primer EP de Satellites, el Draining your brain de Sexy Sadie….

    I ara, els que més feim, compram segona mà per amazon i la major part de penya ho fa des de internet com si jugàs a Super Mario Bross.

    Revolució tecnològica= Revolució de merda

  • Víctor Moragues

    La primera vez que salí de la isla para ver un concierto fue en el 95, era lo del Espárrago, era menor y mis padres tuvieron que firmar un permiso o no sé qué historia que a mi me daba bastante corte que mis colegas se enteraran. En el festival tocaba Moe Tucker con su banda, Sex Museum, Cerebros, que fueron en plan apisonadora y al final Pata negra en un escenario y Sonic Youth en otro, recuerdo que por entonces no entendía cuándo empezaba una canción de Sonic Youth ni cuándo acababa, me los había grabado el tío de un amigo en una cinta, sin títulos ni nada. Había muy buen rollo en el festival, no como la basura que me encontré en Benicássim en el 98. De hecho no he vuelto a ir a ningún festival, lo de Benicássim y el puto pedregal fue insoportable, no me hizo ni pizca de gracia, solo quería volver a mi casa. Por cierto, a nadie se le paso por la cabeza robar en Runaway, era algo sagrado, como sirlarle a un abuelete, cosa fea. Peter me descubrió muchos grupos, como a todos, incluso una vez recuerdo que me iba a pillar uno de Dead Kennedys y no supe qué hacer porque el hombre lo tenía celoso y me dijo que se lo pensaba pillar, al final me llevé un concierto de los Dead boys y otro de los Supersuckers que habían tocado en el pueblo español.

  • Excelentes recuerdos! Aunque ese modelo de negocio desgraciadamente terminó, queda la esencia, los emprendedores que nos hemos adaptado a otros tiempos. Recuerdo por esa época ya sabía que era importante trabajar con gente de confianza y aunque algunos discos los podía comprar en otros sitios siempre prefería runaway. Recuerdo los discos de coleccionista de nirvana, bikini kill, maquetas, etc. Y el apoyo con las fiestas de nirvana. Inolvidable. Muchas gracias! Seguimos emprendiendo ;)

  • Tomeu Canyelles

    Jo hi vaig descobrir The Jesus Lizard allà!!!

  • Pepito palotes

    De vegades me sap greu, però és que sa paraula aquesta de “emprendedor” crec que és una de ses pitjors paraules que existeix a la jerga actual. No vos fa vergonya?

  • Qué bonito, de verdad. Un abrazo fuerte, Peter, pionero!!! (Qué sorpresa, ese dibujo inédito de Mariluz -no estiendo como es que está inédito, es muy bueno- y el hecho por Omi expresamente, qué gracia).

  • Llonguet

    A vegades me deman si en Peter ja ha venut el single de Los Salvajes “Judy con disfraz”. Crec que va estar al caixó de SGs i EPs espanyols dels 60 uns 10 anys tirant per baix i jo (que no me’l vaig arribar a comprar mai), el vaig tenir a les mans unes 50 vegades, a l’espera que el preu baixàs. Gran xibiu, el Runaway.

  • Mare de deu sagrat. Quin pedasso d’article!

    Jo només hi vaig entrar una vegada. Esteia -no sé per que- mort de por. Vaig mirar un poc per no quedar com un complet loser i vaig agafar un vinyl de ALL que hi havia a s’esquerra de s’entrada i que vaig voler comprar, flipat amb el dibuix de sa portada (perque no tenia ni idea qui eren), però no m’hi vaig atrevir i el vaig deixar en es seu lloc i em vaig anar, casi correnços.

    Era subnormal de petit.

  • Gonzalo Calvo

    Siempre fueron demasiado antipáticos en esa tienda. ¡Qué cojones! ¿A alguien le extraña que cerrasen?