El Merendero/Bar La Guitarra

Què: històric bar musical de tarannà flamenc . Olé!

On: principi del carrer de Joan Miró, entre la costa que du al Castell de Bellver i el Mercachonda.

Fauna: gent del barri, estudiants bufes de son Armadans, guirufos, flamencòfils, amants de la cobla. Noltros.

Trempa: els preus populars i l’ambient casolà. El dia manco senyalat, es presenta en Tomatito a improvisar a la guitarra, o qualsevol estrella del toque.

Destrempa:  Si ets a la terrassa, més tard o d’hora et vendrà un tuf a espècies de l’hindú que hi ha a unes passes més enllà. No obrin tot l’any.

El Merendero es compon d’una terrasseta sota l’ombra d’un ficus i bigarrats interiors. Devers 3 tauletes dedins del bar i 6 o 7 defora. Tant la cartelleria com l’ornamentació són espectacularment camp, com si un vòrtex espaitemporal ens dugués a l’època daurada de l’oferta turística més folklòrica. Una vegada dins, el petit espai prop de la barra sembla un basar, decorat amb rajoles amb dites de l’estil “Gallo que no canta algo tiene en la garganta” o “Cuando el hombre no pueda beber, ya la fosa le pueden hacer”. Però també és digne de menció el prestatge sencer dedicat a Paco de Lucía (amic de la casa) i a Camarón, farcit de fotos dels artistes, dibuixos i un insigne bust del cantor de cabell gambeta. I badocant, badocant, et podries tirar hores admirant les banderilles, els cassettes disposats com a les benzineres d’antic, compactes, fotos descolorides de tota casta i èpoques pretèrites, i, alerta, retrats signats per llegendes com Carmen Amaya, Marifé de Triana i Imperio Argentina (ambdues companyies per a les que tocà l’amo del local) o Ramón Montoya (del que l’amo de la masia fou alumne avantatjat). Ah, i no ens oblidem del gaiato de gegantines proporcions que presideix la barra, a més de les dues geleres que flanquegen l’entrada com si fossin les estàtues Argonath de El Senyor dels Anells.

En el moment d’escriure això, el veterà mestre i propietari del bar, l’eixerit Antonio Carrillo, continua donant classes particulars de guitarra, maldament diu que té artrosi a les mans. Sobtadament, es posa a cantar amb el seu alumne del dia Malagueña Salerosa, i poc després s’arrenca amb Na Catalina de Plaçaaa…, moment en el que una llagrimeta ens rellisca galta baix. En acabar la classe, l’inefable Carrillo Ii ofereix al deixeble “¿un finito o una manzanilla?”, crua pregunta! Per cert, aquest homo a banda d’haver donat recitals arreu del món- posseeix una de les col·leccions de guitarres artesanals més envejades de l’Estat.

Amb la canya, la madona et posa una tapeta de truita i unes olives trencades. Mentrestant, et pots dedicar a contemplar les guiris que passen per la vorera com si fossis un picador de les pel·lis de pit i cuixa. I fixa’t, gairebé tots els estrangers que passen per davant giren la mirada cap el interior en escoltar la guitarra -que un espontani rasca que te rasca- i atrets per la bravada a color i calor local. Ara, en Carrillo, talla al mostrador un bon tros de cuixot, i noltros ens acabam les pilotetes i sangria que tan bé passen a aquest raconet pintoresc de Ciutat. Relaxats, meditam la saviesa de les rajoles de bar: “El trabajo es el vicio de los que no valen pa’ otra cosa”… Cuac!

Banda Sonora: Aquí podeu veure al Mestre posseït pel duende, quin mostro!

 

Dani Nicolau
About Dani Nicolau
Redactor, entre d'altres publicacions ha col·loborat a Diari de Balears, Última Hora, Mondo Sonoro, D-Palma, Ara; traductor, fanziner irredempt, teoritzador de conjuracions diverses.