Deputes #92

SHARE:

Barcelooooooooooooooooooonaaaaaaaaaa!!!

+++

Borís Yeltsin (1931-2007)

Diu la llegenda recollida al llibre The Clinton Tapes de Taylon Branch que durant la visita a la Casa Blanca que el president rus va fer a l’octubre de 1995, el seu homòleg nord-americà, Clinton, va rebre una alerta de seguretat. El servei secret havia trobat Yeltsin en roba interior i més gat que una sopa, a l’avinguda de Pennsilvània, intentant aturar un taxi perquè tenia ganes de menjar-se una pizza. Al dia següent el varen sorprendre en calçotets al soterrani de la residència de convidats de la Casa Blanca, també ben tocat. Quin gran president! -Jordi Carrasco

+++

E. J. BellocqE.J. Bellocq, Photographs from Storyville (Random House, 1996) 

De vegades, descobreixes el treball d’una persona de la que no havies sentit a parlar mai i de sobte t’apareix per tot. Això em va passar a mi fa poc amb el fotògraf Ernest James Bellocq. A Bellocq (1873-1949) no l’interessava gaire més cosa que la fotografia, i es dedicava sobretot als paisatges i a la fotografia industrial. Tenia, però, unes altres idees al cap, així que va retratar també la part oculta de la seva Nova Orleans natal amb una sèrie de fotos dels fumadors d’opi de Chinatown i de les prostitutes de Storyville. Aquestes col·leccions eren conegudes per molt poca gent, i se suposava que havien desaparegut, però varen reaparèixer als anys setanta gràcies al reconegut fotògraf Lee Friedlander, sobretot a causa d’una exposició al MoMA de Nova York . Les fotografíes de les putes de Storyville es varen recopilar al llibre Bellocq: Photographs from Storyville, el 1996. És una col·lecció interessant de retrats de dones, qualcunes nues i qualcunes vestides, amb l’afegit misteriós que molts negatius estaven fets mal bé a posta, no se sap si pel mateix Bellocq, pel seu germà (jesuïta, per cert) que va heretar els negatius a la seva mort, o per qualcú més, però se sospita de Bellocq mateix, ja que pareix que el dany es va fer mentre l’emulsió estava encara humida. El cas és que moltes cares estan ratllades o tapades, i qualcunes de les que no, duen màscara. Les fotografies donen una sensació de proximitat entre retratista i retratades que ha fet pensar que és possible que tengués relacions amb les seves models, la qual cosa, sumat a la possible automutilació dels negatius, atorguen a Bellocq una aura de fotògraf maleït que, de pur morbo, podria dir-se que el fa encara més interessant. -Rafa Morey

+++

Ice CubeIce Cube, It Was a Good Day (Priority Records, 1992)

Recordau un dia en què tot vos hagi sortit bé des de primera hora del matí? D’aquests que tot aixecar-te, una estranya percepció sensorial et diu que el dia sencer anirà rodat? Prens un berenar continental com un campió i surts al carrer fora sortejar obres ni embossos. Mentre ets al cotxo, reps missatges massius de les muses que t’encalcen a tu o no a l’inrevés, inspirational win! Llavors, quedes amb els col·legues i –encara que ets el tipus manco competitiu del món- els apallisses a tot joc o esport que et proposen. Tot seguit, agafau plegats una pítima descomunal i, quan comença a fosquejar, jugues als metges amb una jove curra que deixaria la deessa Afrodita com una geperuda del Puig de les Bruixes (i d’una bellesa interior encara superior, és clar). Idò una cosa semblant venia a ser el que ens cantava Ice Cube quan –ja en solitari, sense NWA- encara era gangsta i feia cara de ca de bou, abans d’integrar-se de ple a l’establishment contra el que dirigia els seu emputament verbal anterior. Poc abans d’escriure la cançó, s’havien produït els disturbis de Los Angeles, i aquí Cube es recreava en un temps utòpic on no hi havia cabuda per a la violència, fent servir el gloriós sample de Footsteps in the Dark dels Isley Brothers com a base i DJ Muggs col·laborant a la producció. En conclusió, una cançó de bon rotllo inicial, però que deixa un regust agredolç a les acaballes del dia, com tota fantasia que s’estavella contra la tibant i bruta realitat quotidiana. -Dani Nicolau

+++

Santo Rostro, Santo Rostro (2013)

Just acaba de sortir del forn Santo Rostro en format vinil, coeditat per Odio Sonoro, Discos Macarras o Féretro Records, entre d’altres. Pel meu gust, un dels millors discs de metal apareguts al llarg del passat any, que no és poc: aquesta genteta –entre els quals hi ha algun membre dels enormes Cabeza de Caballo– es mou a mig camí de l’stoner i el doom amb uns resultats altament satisfactoris. Amb Black Sabbath com a punt de partida –com no!–, estenen el seu so cap a terrenys més moderns (Mastodon, Baroness), sense descuidar la contundència d’uns High On Fire o aquest puntet sureny dels Down. A moments, fins i tot, et poden remetre al Badmotorfinger dels Soundgarden. Tan complets com per garantir un llarga durada sense cap punt feble. – Tomeu Canyelles 


+++

Death III

Death, III (Drag City, 2014) 

Amb aquesta tercera reedició, el segell Drag City culmina la recuperació dels arxius d’una de les llegendes més obscures del rock de Detroit dels anys 70: tres germans negres que varen abraçar el proto-punk des d’una òptica totalment personal, en part a causa del substrat òbviament negroide de la seva música. Si For The Whole World To See rescatava els seus singles, mai no editats però sí acabats i esperant l’hora des de 1973, III compila les restes de material sobrant de les demos que el grup va anar gravant abans de diluir-se davant les escomeses de les mala sort. Part d’aquell material ja havia sortit a Spiritual Mental Physical (Drag City, 2011), però III atresora alguns dels moments més increïbles de la discografia de la banda. Especialment fascinants són peces com la instrumental “First Snowfall in Detroit”, que ben bé podria ser en Suggie Otis fent un blues sedós amb Curtis Mayfield, o aquella final “We’re Gonna Make It”, que en el cas de David Hackney, el gran geni dins Death, sona a broma pesada, perquè no va ser així: Death va ser un nom profètic. No ho varen aconseguir. Però són grandiosos. -Joan Cabot 

+++

lolito - ben brooksBen Brooks, Lolito (Blackie Books, 2013)

Tenc predilecció per als escriptors amb pinta de dutxar-se poc i beure molt. Jack Kerouac, Bukowski… i, sembla que també hi puc afegir, Ben Brooks. Tot i la seva joventut, les seves camisetes Fred Perry i la seva pinta de modern, la seva cara perforada per l’acne li fa apuntar maneres per convertir-se en un futur Chinaski. Publicada a Blackie Books, Lolito put inevitablement de novel·la hipster, però amaga un parell de veritats innegables: els amors de joventut surten malament sempre, les xarxes socials s’han convertit en antídot per a tot (i quasi substituts de l’onanisme) i les històries que juguen amb el sexe i la pedofília ens creen la mateixa expectació i interès de sempre, per molt que sigui un gènere trillat des de temps immemorials. Lolita ara es personifica en un noi de quinze anys, hormonat i traïcionat, i fins aquí puc contar. El llibre no et canviarà la vida però si el mateix Nick Cave diu que és el llibre més divertit i brutal que ha llegit en anys, bé val una oportunitat.- Marina S. Costa

+++

The Only Ones, Even Serpents Shine (1979)

“Out There In The Night” és un dels meus himnes de nocturnitat diària i Even Serpents Shine (1979) segurament el segon (o el tercer) elegit dels seus tres discos pels seus admiradors després del debut homònim d’un any abans, amb l’insigne “Another Girl, Another Planet”. Però el segon disc, per mi, és més complet i sentit. És el meu Marquee Moon quan vull escoltar la finor d’aquelles guitarres però d’una vulgaritat com la d’en Johnny Thunders. -Celestí Oliver

Bon cap de setmana i recordau fer-vos un poc de “checo-checo” abans de sortir de casa que mai se sap… 

ABOUT AUTHOR

Madame

Gestora del bordell 40PUTES.