Gerard Armengol, El futur sempre va ser millor

SHARE:

Warhol-and-IEl títol d’aquesta entrevista és la frase amb què molt elegantment en Gerard posa punt final a aquesta conversa. Perquè és una conversa. Desordenada i caòtica, entre dos amics. En Gerard és així. Xerrador i irreverent. És un poeta. Duu l’obra d’art a l’extrem, al de cada dia, a qualsevol moment. Se l’ha de llegir entre línies, es deixa descobrir a través de signes, de paraules perdudes però carregades de sentit, de conceptes. És l’abstracció, el surrealisme. Un outsider.

elgordo

 

40PUTES: Començarem pel principi. Per què vols ser artista?

Gerard Armengol: Supòs que als devuit anys quan vaig a viure a Barcelona i decidesc estudiar arquitectura i entrar a una escola on es combinava, per una banda, la tècnica industrial i, per l’altra, la vessant poètica o artística de materials, espais, de molts de sistemes de representació, etc.

40p: Per què te canses de l’arquitectura?

G.A: No, no és que me cansi de l’arquitectura. Supòs que va ser una edat difícil, com una postadolescencia un poc difícil. No tenia cap referent a la família que fos arquitecte de professió i no tenia molt clar el camí que havia triat des del principi. Jo si anava per res era o per actor o per fer belles arts, això sí que ho tenia súper marcat, i vaig aprofitar uns estudis reglats i unes bones notes per triar una professió amb més caràcter. Més tard, provant de fer feina a despatxos sempre acabava fent o les presentacions dels plànols o la felicitació de Nadal o me n’anava a fer fotos de patologies d’edificis que havien de reformar-los. I vaig adonar-me d’una cosa que és així, que passa a totes les escoles, de disseny, d’art, en general a les escoles i universitats, que te xerren com si fossis ja un referent dins la medicina, dins l’arquitectura, dins l’art; és a dir, obvien molt el que és la realitat. I la realitat és que no tots poden ser Le Corbusier, en Norman Foster o en Damien Hirst. A Arquitectura hi havia gent de famílies molt riques coses que noltros no som; jo vénc d’una família de classe mitjana-treballadora, mu mare tenia una botiga, mun pare era comercial, així que no.

40p: Per què deixes l’arquitectura i entres a l’Escola La Massana?

G.A: Amb devuit un no té molt clar el que està escoltant, si s’està escoltant a si mateix, la seva projecció de futur, els seus pares, en general a tothom; escoltes massa i al final no vaig prendre la decisió per mi mateix i vaig decidir abandonar i fer el que jo volia fer des del principi que era tirar per aquí, maldament les dificultats que poguessin sorgir. Jo vaig ser molt més feliç aquells tres o quatre que vaig estar entre La Massana i els Estats Units que tots els que vaig fer arquitectura.

40p: A La Massana fas il·lustració.

G.A: Sí, faig la branca d’il·lustració però també entr en contacte amb una tanda de creadors bastant interessant que feien moltes més coses que no pas il·lustració. Hi havia na Gina Thorstensen, de Noruega, que feia munyecos, dibuixos també, però actualment ha anat desenvolupant allò. N’Alberto Vázquez ha fet còmics per un tub i ha publicat a El País i molta més gent que me deix. Coincidesc amb una fornada de gent molt creativa, que fèiem fanzines i històries per Barcelona, a més era molt amic den Martí Romero que ha fet totes les portades a New Raemon. En fi, es va establir també una relació molt parescuda al que està passant avui dia a Palma però molt més espontània. A part d’allò, Nueva Vulcano i Tarántula començaven a tocar, hi havia bars que encara no estaven reformats al Raval com el Big Bang; se feien concerts… va començar a sorgir una premsa musical molt més forta. Tota una època d’una Barcelona que estava dient adéu a anys brillants des de les Olimpíades fins al 99, quan el boom del disseny explota a saco a Barcelona i es comença a forjar una Barcelona underground molt més forta, i tots aquells anys vaig estar allà. També Juanjo Saez va explotar, molta més gent volia ser il·lustrador; aleshores són com empremtes que han quedat i avui dia cadascú ha seguit la seva trajectòria, s’ha individualitzat tot molt, també, des d’aquells anys a ara.

40p: En quin sentit?

G.A: Hi ha més competitivitat, més gent dedicant-se a això i gent molt bona. I coses col·lectives se’n fan cada vegada menys i quan se’n fan costa que no hi hagi competència dins el col·lectiu. Això són utopies, te vas fent gran i veus que se desmoronen coses que tu creus que podries ser i fa un poc de por. També hi ha coses col·lectives que estan bé, com a cosa en si mateixa està bé, però després hi ha una rivalitat dins la colectivitat també.

40p: Totalment…

G.A: Els grups de música costa molt aguantar-se. Buff, en fi, tot.

40p: Sí, les relacions humanes… Bé, parla’m de Baltimore.

G.A: Me’n vaig allà perquè La Massana posava aquests programes de set mesos d’intercanvi i tenia una bona oferta. Jo hi havia estat dues vegades perquè la meva cosina havia viscut a l’estat de Maryland, que és on està Baltimore, i al manco tenia un record visual d’aquella ciutat i ho vaig agafar. I que m’aporta? Lògicament una amplitud de mires i també un allunyament físic i psicològic de La Massana que me va permetre rompre amb moltes coses com signes i símbols d’escola que jo necessitava rompre per veure més enllà. També d’alguna manera m’aporta disciplina i moltes més coses: experiències i gent nova, idioma.

40p: Més tard hi tornaràs als Estats Units i és quan publiques al New York Times.

G.A: Ho vaig fer per 2 raons: perquè tenia en ment tornar-hi de visita en aquella època i vaig forçar-la provant sort amb un contacte que tenia al New York Times que em va aconseguir una entrevista. Vaig aprofitar el viatge per tot, de vacances que en necessitava i de feina; va caure aquella il·lustració però, bé, no hi ha hagut continuitat. Va ser una cosa puntual.

40p: Una cosa anecdòtica.

G.A: S’ha quedat amb una cosa anecdòtica que era el terror que jo tenia i per raons que desconec s’ha quedat amb anècdota.

40p: La crisi, potser?

G.A: Supòs, i la distància. El fet de no viure allà dificulta una mica les coses. També se m’havia ofert fer un taller a l’escola MICA de Baltimore però hi havia ordres des de l’escola de no contractar professors estrangers perquè surten molt cars per a l’empresa. Han de posar d’entrada com uns tres mil dòlars per fer-te un número de la seguretat social, visats i històries. I la crisi, doncs sí; la crisi ha afectat el sistema educatiu i el lliure mercat dels freelances. També era un follón pagar-te, el pagament de la il·lustració del New York Times te’l bloquejaven al banc i no el podies tocar fins al cap d’un mes, t’apareixia però no era efectiu. Tampoc sé com funciona el sistema allà però, bé, va quedar en anècdota. De totes maneres amb els Estats Units tenc una relació… vaig descobrir tot un món molt outsider, les manifestacions artístiques són més àmplies que aquí perquè també és mes gros, clar. Jo crec que allà entr en contacte amb tota aquesta moguda outsider.

40p: En quin sentit hi entres en contacte?

G.A: Doncs que jo tenia unes disciplines marcades a l’escola, tenia molts deures a fer, molt homework que li deien, moltes classes i feia molta feina, però per una altra banda tenia com un alter ego que anava fent, un poc autodidacta, desglossant estils, etc. Als treballs de classe també els començava a notar aquests canvis, no deixaven de ser treballs d’il·lustració, però allà vaig decidir que jo no només em dedicaria a la il·lustració, perquè és un món molt tancat, molt poc agraït per mi, molt artesà en el sentit que s’han de reproduir les teves obres. És un format que és per reproduir-se industrialment; aleshores a mi m’interesa més la poesia o la poesia dels ready-mades, o la peça única o el poema únic o la peça que no es repeteix, que és aquella i punt, una expressió més inmediata de les coses.

web20

40p: Però n’has feta molta d’il·lustració. Quan tornes a viure a Palma hi va haver un moment que feies moltíssima feina: cartells de concerts, portades de discos,…

G.A: Allò també va ser molt outsider perquè jo no sóc dissenyador gràfic i feia les dues tasques, de dissenyador gràfic i de dibuixant o il·lustrador; llavors quedaven peces bastant outsider en aquest sentit. En el sentit que de disseny gràfic no tenc formació; en tenc com arquitecte, com il·lustrador i un poc com animador. Aleshores, una persona que no té uns coneixements acadèmics en una cosa és un outsider en aquella matèria. Aquells pòsters pel que fa a disseny gràfic eren cent per cent outsiders, i els dibuixos que els acompanyaven Déu n’hi do… Alguns pareixien dibuixos d’un xalat. Sí que faig molta feina d’il·lustració perquè me toca en aquell moment. Il·lustrar significa donar llum a l’enteniment d’una cosa; doncs jo donava llum a aquells concerts amb allò, amb una imatge, però jo no me vull tancar. Les feines d’il·lustració són puntuals; diguéssim que preferesc las plazas de toros, les galeries, fer altres coses. Tenc planejat aquest any, quan sigui i quan pugui, fer un llibre de poemes amb dibuixos. Fer altres coses.

40p: Parlant de tornar a viure a Palma, per a molta gent sol ser traumàtic. Tu com ho vius?

G.A: Deix Baltimore i torn aquí primer, estic vuit mesos i me’n torn a Barcelona vuit més i després ja torn aquí definitivament. Me salva un poc el cul tornar vuit mesos aquí i anar-me’n vuit més a Barcelona.

40p: Aquella era l’època que fèiem el Papagayo, que tu ens enviaves els pòsters i els flyers.

G.A: Exacte; torn directe de Baltimore a aquí vuit mesos que són un xoc duríssim. Jo estava molt descol·locat, torn a Barcelona, me recol·loc un poc perquè començ a fer feina amb Papagayo i amb Alternatilla des de la distància, el que també me dóna una distància del que està passant a Mallorca i de mi mateix. A més quan feia això d’Alternatilla i Papagayo tenia molt de temps entremitges, i vaig començar a agafar la guitarra i fer tots els temes del disc. Quan torn aquí és una època de menys dibuixar i de més composició musical i de textos i  d’idees que tenia de Barcelona duites aquí. Se completen i se fa el disc. Quan estic gravant el disc, jo tenc un estudi on torn a pintar, a dibuixar, a fer feines per a Houston Party i fer algun pòster més, i el darrer que es fa quasi gairebé a aquell estudi és el disc de Gran Amant. També surten un parell d’exposicions que eren precisament muntar l’estudi a dues sales a Pollença i a Sa Possessió i després d’això un poc a la deriva. Ara estic com reinventant-me, no?

flyer papagayo1 front blog

flyer grabba front blog

40p: S’ha de dir que en aquesta època guanyes el premi Junceda.

G.A: Quan torn dels Estats Units aquí acabava de guanyar el cartell de Sant Sebastià i començ a fer algunes feines; una era per Román Pinya, una portada d’un llibre de poesia, i algunes d’aquelles feines que s’havien editat el 2008, les present al Junceda 2009 i guany amb la portada del llibre. Anecdòtic també. Me vaig presentar aquell any perquè havia editat moltes coses.

40p: Homo, un premi és important.

G.A: És un reconeixement important però no és econòmic, són com els Oscar, l’estatueta i ja està. Està bé, que te reconeguin sempre fa molta il·lusió.

40p: No t’ha aportat res ni t’ha sortit feina arran del premi?

G.A: No. La crua realitat és que no. El que passa és que jo ja no estic a l’associació de Catalunya. Consider que no ho disfrutava perquè no visc a Catalunya. Vivint aquí, doncs, ja no hi sóc; te queden alguns contactes, sortien fires, vaig estar a París, vaig estar a Bolonya però és molt difícil. A les fires encara te deprimerixes més de seguir dedican-te en aquest món. Preferesc dedicar-me a l’àmbit més artístic perquè, a part, hi entra molt més la poesia i altres coses que no pas en això. Això de les fires és tot una pandilla de gent amb carpetes gegants sota el braç, fent cua per ser entrevistats i això no va molt amb mi, perquè sempre he sabut vendre millor als altres que a mi mateix; a mi me costa. Potser necessitaria algú com jo al costat perquè me vengués a mi. Me costa, per això sempre he estat com fora del circuit.

40p: Jo no ho veig així.

G.A: No? Potser tu no ho veus així.

40p: És la meva opinió. Tu vares copar el mercat de la il·lustració durant una època aquí i un poc a fora, el sector dels concerts, portades de discos,… Crec que has pogut mesclar l’altra passió teva que és la música. Pens que sí que has estat allà on havies d’estar.

G.A: Sí, pot ser.

40p: De fet quan hi ha col·lectives d’il·lustració o de dibuix sempre te criden.

G.A: Sí… (diu tombant el cap)

40p: Però tu ja no vols ser il·lustrador.

G.A: No és que no vulgui ser-ho, anem a veure. Crec que la meva feina està sortint un poc de la il·lustració i s’està ficant a camps més poètics; simplement és això. Text, paraula, símbol, dibuix i una sèrie de coses han entrat ja fa uns anys, diguem-li com un magma, a formar part del meu cap. Evidentment puc fer unes il·lustracions per equis però vull dir que no sóc estrictament un il·lustrador. He fet altres coses i he anat investigant; sobretot vull a poc a poc sortir d’aquest estereotip. Sóc una persona inquieta i m’agrada molt investigar, per exemple, sobre com la música ha pogut alimentar les altres coses i de com primer faig un disc a través d’una guitarra i una veu intentant cercar cançons a com deix la guitarra un poquet i estic intentant fer feina amb el segon disc a través d’uns textos i manco d’una música i de com aquests textos o paraules acaben amb uns dibuixos formant coses, i tota aquesta parafernàlia m’agrada molt juntar-la. Tenc idees de fer un vídeo mut, sense so, després unes altres peces amb música; no sé, ganes d’experimentar amb tot el que puc fer.

autorretrat-liric2

40p: De les darreres coses que hem pogut veure teves són les llibretes d’artista.

G.A: Això és quan deixes de tenir un espai o un taller. Ve a ser el teu laboratori portàtil i és on vas apuntant coses o fent dibuixos o escrivint cosetes que potser són interessants després i a poc a poc va quedant com a llibrets d’artista acabats.

40p: Com a obra en si mateixa?

G.A: Sí.

40p: En lloc de dur un quadern d’esbossos, reculls directament els teus moments de creació.

G.A: Exacte. Són com estrats de diferents dies, com uns diaris però d’artista.

Gerard Armengol - Creu alta

Gerard Armengol

 40p: Quina és la teva filosofia a l’hora de crear?

G.A: Depèn del que hagi de fer.

40p: Per exemple, a l’obra que exposaràs a l’exposició de l’aniversari de 40PUTES? On, per cert, es veu una evolució brutal del teu estil.

G.A: Quant a la meva filosofia, explicant això se pot extrapolar a tot. L’obra que presentaré a Pelaires és una porta, és una peça de fusta grossa que vaig començar fa quatre o cinc estius i que es feia servir de taula a ca meva quan venia molta gent al jardí. Ara, l’he pintada tota, a damunt, i he deixat dos o tres episodis del fons d’aquella composició però tot ha quedat menjat per una cosa nova. Això sol passar als meus quaderns, tatx coses. Per exemple, quan vaig fer Nada 500, és deia així perquè tot el que hi havia, hi havia hagut alguna cosa anteriorment davall d’aquell blanc i d’aquells colors i havia estat tapat. Això és una cosa que vénc fent des de l’any 2003 o així; és a dir, fa deu anys que jo tatx coses als meus quaderns, i a força de tatxar i fer damunt van sortint coses. La peça de l’exposició de 40PUTES és com el súmmum de tatxar: una cosa que estava a la botiga de mun pare, recolzada, que l’havíem fet servir de taula per un sopar i un client va demanar a mun pare “Això és de n’Albert Pinya?”, quan és una cosa meva de 2004 que vaig començar sense saber qui era n’Albert Pinya. Però quan mun pare me diu això i voltros me proposau fer lo de Pelaires pens que és el moment per dir “corto lo malo, i entra lo sano”. Tall amb allò. Són signes que feia servir abans i que se poden parèixer al que fa en Pinya.

40p: Com veus l’escena artística de Palma ara mateix?

G.A: Jo la veig bé, parla ella sola. Na Veru Iché guanyadora del Madrid Photo i a Arco, n’Albert Pinya que sempre està a tope, n’Adriana Petit, que és una persona que fa anys que seguesc… A més quan ella feia feina al Diner, jo li volia comprar una camiseta i tenc el mail i tot amb la seva resposta de fa molts d’anys. Jo ni la coneixia, feia lo de Muso Fantasma i coses d’aquestes i me molaven molt. Hi ha mil projectes musicals, hi ha 40PUTES que estau demostrant que aquí hi ha molta activitat cultural, grups que fa anys que estan donant el callo: Doctor Martín Clavo, Satellites, Marzipan Man, Oliva Trencada que no aturen tampoc. Crec que ara mateix estam en un punt intergeneracional. Està entrant gent jove, estam els que vàrem ser-hi, estam els que no vàrem ser-hi però ara tornam a ser-hi… És una escena que s’ha exportat, músics que han editat amb gent de fora, etc. L’escena ja fa anys que se ve preparant, la veig molt més interesant que Barcelona ara mateix.

40p: Ah sí?

G.A: Molt més. L’escena de Barcelona me pareix una escena carrinclona i sossa i molt seriosa. Noltros al manco tenim més sentit del humor, som més petardos, som més ochenteros aquí. (reim)

regal-per-a-lluis

40p: A més de molta gent nova, hi ha molta gent que està tornant a sortir a la llum; diguem que estan reafirmant-se en el lloc que es varen guanyar. Les bandes Nochentas, en Lluís Juncosa,…

G.A: Això també ho pots veure molt als colors de Grip Face; ell està fent un revival d’aquella època den Lluis Juncosa, den Pere Joan, den Max, en què els colors eren més àcids, i també crec que per exemple la meva obra també té un punt, amb els colors dels anys 80. És que, clar, en Lluís Juncosa no està mort! I el veus pel carrer i dius “aquest xaval que té 38, 39 anys?” i en té més, i és un tio que al manco a mi i a en Grip ens ha tocat molt; a mi personalment des de que jo entr a l’Escola Massana. En Juncosa el conec a Barcelona sense saber ni qui és; també en Gabi Beltran, el conec a Barcelona com a estudiant i després tots dos érem de fer birres, de sortir por ahi i bé ara si tot va bé en Gabi farà un llibre de relats i vol que la portada li faci jo, i hi haurà una trobada intergeneracional molt bona. En Gabi escriu molt bé i en Román li vol editar. Ja veurem què passa.

40p: Interessant…

G.A: I després amb una editorial nova que faran els de La Cantàrtida me deien de fer dues coses: un llibre de poemes i dibuixos i una llibreta o un joc de llibretes editades. És a dir, reproduir les llibretes, aquest format (me mostra una llibreta), i això s’ha de tirar endavant ja.

40p: Abans has parlat del segon disc de Gran Amant. Conta.

G.A: Si no és segon disc serà un EP de sis cançons, segur. Caurà aquest any, perquè hi ha un bolo que està parlat per Octubre, aquí a Mallorca, i estaria bé tancar un EP i presentar-lo. Tenc quatre cançons gravades, cinc compostes, i per mi que tiraré endavant fins a fer-ne sis o set. També trobar músics per tocar perquè la banda està dissolta.

40p: Sí?

G.A: Bé, dissolta, simplement no hi ha hagut una continuïtat. En Jordi me va deixar i ha quedat en un pou i aleshores ja faré jo la manivela. Gravaré jo les cançons, no sé si m’ajudarà en Joël (Joe Crepúsculo), en Pep (Pep Toni Ferrer), o com ho farem. En principi faré jo a ca meva tot el que pugui, en Joël i en Pep hi posaran una bateria o no se què i poca cosa mes. I simplement després es toquen aquestes cançons amb músics i punt. Jo amb la música l’únic que tenc ara mateix és llibertat per editar el que vulgui. Puc editar i estic pensant en no fer gaire concerts, perquè no vull viure d’això i ni m’ho planteig.

40p: Per què?

G.A: No, no m’ho planteig perquè potser d’aquí a deu anys sí que faig unes cançons que dic “ara estan bé aquestes cançons” i veig que funcionen però noltros no som Manel ni res.

40p: Tanta sort!

G.A: És una cosa que feim per proposar alguna cosa més i ja està, i és una qüestió de ganes. Si tens ganes de fer-ho, quan vénen les ganes ho fas. I el que m’agrada és la llibertat de poder editar una segona cosa, una segona referència. També tenc al cap fer un projecte nou, que no sigui Gran Amant i que sigui molt més de gravar coses a casa, o no, ja ho veurem, o fer coses amb altra gent. No sé, d’això ja en xerrarem perquè no sé què passarà però hi ha contactes amb altra gent per fer unes altres coses que no tenen res a veure. En castellà, fer un altre rollo i ja està. Tu ja saps que no me tanc a res jo.

40p: Ja, ja ho sé.

G.A: Que de vida només n’hi ha una, jo ho veig així. Experimentar i exprimir a saco tot el que puguis perquè, sinó, te’n vas sense res.

40p: Quant a música has experimentat prou. Has estat a Marzipan Man, a Monta-man?

G.A: L’època de Monta-man va ser impressionant, amb el casiotone aquell. Quan sortíem d’aquí a fer concerts a la gent li agradava molt, i arribàvem a treure melodies molt xules i sonava guai. Després amb Marzipan, amb Gran Amant. Amb en Miquel Serra; en Pep i jo hem gravat unes veus per al seu nou disc. Sí, amb la música he experimentat molt i m’agrada molt la comunió que hi ha quasi de sobretaula quan s’ajunten músics a tocar i són experiències que són inoblidables. Haver anat de gira amb Marzipan Man, amb tot el bo i tot el dolent, no s’oblida, se queda per sempre, i aprens moltes coses. I a part tu saps que sóc un relacions públiques important i això també està molt bé. Coneixes molta gent quan vas a tocar i gent que fa coses diferents, i bars, i llocs; està molt bé.

40p: Ja que xerram de música volia punyir un poc i demanar-te pels teus inicis amb en Marcos Jávega i en Toni Pla, i el The Frodoric Fronkostine Show.

G.A: (rient…) Sí, en podem xerrar. Abans de conèixer en Toni Pla vàrem començar en Marcos i jo amb lo de Rayuela; després en Toni ens va mig apadrinar. Vàrem seguir fent sessions amb Rayuela, vàrem fer això de Fronkostin, vàrem anar por ahi a punxar, Rayuela també, quèiem a la Rockdelux que no sabem ni com, i va ser una història que per desgràcia no va quallar al final. I amb en Toni tot bé, símplement vàrem deixar de punxar tots tres. Hi va haver com una ruptura.

40p: Rayuela vareu estar junts molts d’anys.

G.A: Amb els anys en Marcos i jo vàrem desenvolupar un nou discurs; estàvem influenciats per gent com els 2manydjs o LCD Soundsystem o els rollos de mash-up que venien dels Estats Units, o els medleys dels anys 80, aquestes merdes, i vàrem començar a donar un gir a les sessions i a la manera de punxar. Lo de djs va acabar essent com una coletilla graciosa en el moment en què ens conviden a fer una història a Es Baluard. Ficam vídeo, vídeo-loop i vàrem fer com un espectacle de loop que a mi me va parèixer molt interessant i era el camí que anàvem a seguir. En aquella època havíem estat gravant sis cançons amb en Miguel Noguera; nosaltres li feiem la música i ell posava la veu i les idees i estava tot quasi per sortir.

40p: I no va sortir?

G.A: No, això ens ho anaven a editar o estava interessat en Daniel Granados de Tarántula que du Producciones Doradas. És un material que tenim i que no ha sortit. A mi sincerament m’agradaria que sortís perquè va quedar de conya però bé es una cosa que… van ser sis anys i la història es va… vanish. Vanish Kapoor.

40p: Bé, diria que sou l’únic grup o dj que no forma part de Primeros Pasitos i vos han convidat al FIB.

G.A: Exacte. (Aquí ens xapam el cul) Sí. Pentura si haguéssim seguit i seguit ara estaríem fent discos, no?

40p: Com els 2manydjs però amb Bonet de San Pedro.

G.A: Sí, rollo 2manySobrassades. O sigui, era divertit, teníem un punt de còmics i un punt d’absurdisme i surrealisme que crec que també vulguis o no ens vàrem inspirar mútuament, ens feim de musos, l’un a altre i, per mi, han quedat símbols i gramàtica d’aquella època. A Gran Amant jo he ficat moltes xorrades als discos i aquest enfocament dadaista i surrealista de les coses ve molt d’aquella època o hi beu molt. I amb en Toni també. Hi ha poques persones amb qui jo hagi rigut tant en la vida com amb en Toni Pla. Jo, per sort, amb ell no he tengut mai cap problema de doblers, per això sóc dels que puc xerrar bé den Toni sempre, perquè no me deu res ni li dec res. I, seriosament, és de les persones amb qui més m’he xapat el cul a la meva vida. Perquè també era un tio ben surrealista i ben cara dura i te feia passar moments de molta vergonya però he rigut molt, de desesperació també. El futuro siempre fue mejor. (Me mostra a la seva llibreta on posa “El futur sempre va ser millor”).

bocas dpblog copy