Doctor Martín Clavo, “Corazón eterno” (2013)

SHARE:

Doctor Martin ClavoLa carrera de Doctor Martín Clavo ha estat una de les més estranyes de l’escena local. La majoria de gent que conec coincidirà en assenyalar-los com un dels millors grups de l’illa de les darreres dues dècades, però, increïblement, mai no han aconseguit tenir cap tipus de ressò a nivell nacional i no tenc cap explicació per aquesta aparent contradicció. De fet, ni tan sols crec que David Martín es preocupi gaire per aquest tipus de coses, encara que sí hi ha hagut intents de mostrar la música dels Clavo a fora; han tocat a Madrid i a Barcelona, i la sensació des d’aquest costat és que el grup hauria hagut de merèixer alguna recompensa més. L’edició del recent Explosión en el laboratorio (2012) per part de Blau és, paradoxalment, el seu punt àlgid quant a exposició i distribució després d’anys i anys d’autoedició, de picar pedra i tirar endavant malgrat els canvis en la formació, els canvis d’estil… 20 anys i escaig després, David Clavo pot presumir de ser un dels personatges més respectats de l’escena local, tant artísticament com personalment, i això no és gens fàcil en aquest negoci.

Fa res, escoltant el darrer disc d’Él Mató a un Policía Motorizado, probablement el meu disc preferit ara mateix, reflexionava sobre el tipus de sensacions que cercam en la música. A mi em sol passar que m’impressionen els discos heroics, aquella mena de cançons que t’inflen el pit i es converteixen en una cuirassa amb què partir a caçar dracs. La vida és una puta merda. Necessitam discos així per sobreviure, per seguir endavant, tornar a aixecar-nos, oblidar, per subsistir amb una mica de dignitat. I pens que en part aquesta ha estat la qualitat que sempre he apreciat en la música dels Clavo, en les cançons den David. Perquè les cançons de Corazón eterno formen part de la meva vida, les tenc gravades en l’ADN, són la banda sonora d’uns anys de la meva existència en què tot era intens, veloç i turmentós; en què moltes coses em passaven per primera vegada i, per tant, deixaven ferida, cicatrius que ara lluesc amb orgull, com els meus primers tatuatges. Vaig cometre milions d’errors, vaig fer mil animalades, però d’això va ser jove: de comportar-se com un imbècil, sobreviure per contar-ho i, amb una mica de sort, aprendre’n alguna cosa.

Durant els anys que cobreix aquest recopilatori –de 1999 a 2003– en David i jo coincidíem sovint. Podria dir fins i tot que érem amics. Venien cada dues setmanes a Ràdio Jove amb una nova maqueta i jo presentava llavors el programa Local d’Assaig, la millor herència que m’ha tocat mai, una penyora que va marcar el meu destí i el va fermar misteriosament als del Clavo.

Escoltant-lo ara, sembla increïble que el David Clavo de “No anam enlloc” sigui el mateix de “Sólo me puedes oir” o “En el frío callejón”, uns talls en què encara és fàcil detectar la influència del pop cantat en castellà que va marcar la seva adolescència (tots tenim un passat, no cal citar noms). Però a Corazón eterno també es pot seguir l’evolució del grup: com desapareixia l’ombra de l’indie espanyol més canònic amb la sortida del grup de Sergio Ruiz, que continuaria explorant aquell terreny amb Empleado del Mes, i com l’entrada d’Omi González marcava un nou rumb més trepidant, urgent i arrambat al punk.

El més curiós és que en aquell moment aquest canvi va fer que sentís que havia perdut un punt de connexió amb la seva música, que d’alguna manera havien sacrificat profunditat (m’encantaven les lletres d’amor den David, un autor sorprenentment tendre comparat amb el ferotge personatge que interpreta ara) en favor d’una pegada i immediatesa que em semblava (llavors, ara ja no) un poc frívola. Però el que veig ara és que les seves cançons continuaven sent heròiques, continuaven conservant aquella actitud d’enfrontar-se a tota la merda de la vida amb una arrogància indòmita, una arrogància que només minvava quan parlava de dones, curiosament, aquella actitud d’escopir a la closca dels cretins, de convertir el rock en una declaració de principis. Ha estat així sempre i potser això ho expliqui tot. Potser David Clavo és el nostre Nik Worth, el protagonista d’Stone Arabia, el llibre de Dana Spiotta sobre una estrella secreta del rock. No ho sé. Potser no li agradi en absolut tot el que estic dient. Potser li importi una puta merda. És probable. Per això és com és. Per això fa el que fa. Només puc dir que durant uns anys Doctor Martín Clavo em varen semblar el millor grup del món i que “El porqué de las caras C” era la cançó que escoltava, un cop i un altre, quan em sentia derrotat. I que durant aquells quatre minuts i quaranta-vuit segons no hi havia res més en el món que amors a contracorrent, felicitat fugaç i una enorme bolla d’ànsia per consumir la vida creixent-me dins el pit. Només per això li estaré eternament agraït. Li dec tres milions de birres.

ABOUT AUTHOR

Joan Cabot

Ha escrit a MondoSonoro, Última Hora, Ara, Go Mag, Vice i D-Palma, a més de treballar durant molts anys en ràdio (Local d'Assaig a Ràdio Jove i Cara B a IB3 Ràdio). És membre dels grups Lost Fills i Forces Elèctriques d'Andorra.