Bar Can Lluc

SHARE:

Can Lluc

Què: bar de barriada de tota la vida. Del de copa, puro i cartes i futbol.

On: carrer de Despuig, 7, a Santa Catalina.

Flora i fauna: parroquians i parroquianes: els progenitors i els descendents del barri, futbolers i futboleres i intrusos com jo.

Trempa: l’ensalada cocktail, el formatge de la pizza covat i la panera de taronges i plàtanos que fan de centro al fons del bar damunt la vitrina frigorífica de carnisseria. Les taulades dels dies de futbol amb les estovalles dobles, blaves i grogues, i aquella estesa de plats col·locats en pisos, estil comedor. I l’escut del Santa Catalina Atlètic presidint l’entrada; i, just davall, el tauler amb els resultats escrits a guix.

Destrempa: el fals sòtil i paret interior de la barra de color rosa. Però ja sabeu que m’encanten els cocktails de salsa rosa, acord amb el que fan a la televisió si hi anau un divendres o dissabte vespre.

Un bar, i més a Palma, que tengui ensalada tropical -sí, la mitja pinya amb la corona de fulles verdes i tot, farcida de salsa cocktail i surimi, que sempre he associat a l’”Agadoo” de fil musical- es mereix ser Puticlub i més. El seu broche de oro. Tota una bomba de rellotgeria. I més, si les pizzes són d’aquelles que arrebossen de formatge i quan les digereixes encara estova dins la panxa i en sortir t’encalça una aura de formatge covat que vas deixant i que t’acompanyarà tot el vespre vagis on vagis, entris on entris. No endevinaran d’on véns però sí què has sopat. Les seves pizzes són el que haurien de ser les crujicoques. No poden estar més farcides de formatge. Batega. Can Lluc és antropològic. És de per vida. Des de fa tres dècades és més que un bar; és com un club social. Evidentment no com el que va ser fa un temps El Montepío de l’Arraval, però a Can Lluc també hi ha bategat i hi continua bategant la idiosincràsia de Santa Catalina de portes endins. És, de fet, la seu social del Club Santa Catalina Atlètic. Fundat el 1986 per l’encara president del club, que no és més que qui està darrere de la barra. En Lluc, l’amo de Can Lluc. És lloc de trobada del futbol base. Les seves parets no ho poden desmentir. Carregades de marcs i marcs, successors de l’època den Naranjito, de temporades i temporades d’al·lots amb els calcetins quasi fins a les celles, que ja deuen ser casats i separats i tornats a casar. Les copes i els trofeus també en donen fe. Punt de trobada, i de xerrada, dels veïnats i la seva junta. Trobada en família de futbolers i futboleres, més sossegada que en qualsevol barutxo. D’ulls badats, tics nerviosos de cama, i mans al cap. També de tots els qui s’hi deixen caure a fer un cervesó o pegar una mossegada. De cafè amb llet a rebentat o conyac. De pa amb oli, com el Can Lluc, l’especialitat de la casa: una altra punyetera bomba a prova de bombes (aquesta sí que sí), de llom amb bacó i formatge, acompanyat de broqueta i ceba confitada i pebres torrats. Tot en un. D’aquí, si es tractàs de tancar-s’hi un dia sencer, podries rebotar al plat de sopa, o cuinats, aguiats, carn, peix,…fins i tot paella -el cap de setmana-, i escabetxar-ho amb un rebentat d’amassones -com li hem dit sempre- o herbes. Hi podries fer mitja vida en aquesta cantonada, si vols. És el bar de barri per excel·lència de la gent bona. Millor dit, de la bona gent. Agadoo-doo-doo, push pineapple, shake the tree, Agadoo-doo-doo, push pineapple, grind coffee. To the left, to the right, jump up and down and to the knees. Come and dance every night, sing with the hula melody.

Banda sonora: “Agadoo”, Black Lace.