Deputes #49

SHARE:

Era dilluns i ja estàvem fins sa fufa d’aquesta setmana. No arribarem vives a dijous que ve

+++

Fotolog

Abrirse un fotolog

En un universo virtual dominado tiránicamente por facebook, tumblr, flickr, twitter y el intento frustrado de google+ por estar en el imperio del mal, uno se olvida del que fuera el inicio humilde de lo que ahora comúnmente llamamos redes sociales: El abuelo fotolog. Todos tuvimos uno, nos acordamos de como nos llamábamos y, si en una conversación sale el tema a relucir, seguro que alguno fue amigo tuyo antes de que lo conocieras personalmente. Recuerdo perfectamente la de cosas, algunas estúpidas pero muchas alto interesantes, que descubrí gracias a esta red primaria y colorida. Recuerdo uno dedicado a Serial killers que devoraba ávidamente. El mío lo borré, por desgracia. Ahora mataría por ver las gilipolleces que ponía hace ya diez años. Pero si hay algo que no se borra son los comentarios. Si hacéis la búsqueda os darán unas ganas irrefrenables de tener uno. Ahora la subida de fotos es ilimitada, por lo menos tres, no he probado a subir más. Está lleno de publicidad cutre y si linkeas algo, tienes que copiar y pegar la url para verlo, ¿hay algo más vintage que eso?. No sé a qué estáis esperando para haceros con uno. Larga vida al fotolog! -Adriana Petit.

+++

David NebredaDavid Nebreda, Autoportraits (Editions Leo Scheer, 2000)

En un temps en què veim a tot déu enrolant-se a un gimnàs per arribar a exhibir un cos voluptuós i una actitud inflada, es més recomanable que mai el llibre del fotògraf David Nebreda. Aquest artista, allunyat del món i afectat d’esquizofrènia, començà a fer uns autoretrats acollonants devers l’any 1989 (qui hauria pronosticat que vint anys més tard patiríem l’epidèmia del mamarratxisme obscè d’Instagram). No és narcisisme de llautó el que observam captivats a les seves amoïnoses fotos. Contemplam aquí un tipus amb una ànima en conflicte amb el món, un nou càtar, un iogui que nega la carnalitat del cos. El seu NO farcit de merda, ascetisme, abstinència, mutilació i dejuni és manco malaltís que el SÍ dels gomosos pagats de si mateixos. La vida, el seu cos, és l’obra d’art definitiva. -Dani Nicolau

+++

Dinastia Scorpio

Él Mató a un Policía Motorizado, La dinastía Scorpio (Laptra/Limbo Starr, 2013)

Él Mató són, probablement, el meu grup preferit del món ara mateix: un d’aquells grups que només fan himnes per cantar, amb el cor sortint-se per la boca i el pit a punt d’esclatar. Él Mató fan música heroica, música per enfrontar-se a tot, a la pèrdua, a dracs que expulsen foc pel nas, a la misèria. Cada cop que els sent cantar “algún día, Jenny”, tenc ganes d’abraçar en Santiago, el grandot del seu cantant; i també abraçar el primo Landete, que va ser qui, fa ja molts anys, em va recomanar que escoltés un grup argentí que era la puta hòstia. Vos estim a tots, germans. –Joan Cabot

+++

ROBO

R.O.B.O., Sacrifícate EP (Soloparapunks, 2012)

De la unión de varios miembros -y también miembras- de algunas de las bandas más reputadas de nuestro país –Muletrain, Moho, Silla eléctrica, Las señoras y Maniac- nace este proyecto de punk pegadizo e infeccioso, con un nombre que relaciona sabiamente a la clase política de este país –de chorizos- con los tiempos oscuros que corren actualmente. Con unas voces femeninas chillonas, de esas que se te clavan en el cortex cerebral, energía a raudales y unas melodías y estribillos que se pegan como un chicle en el pelo, este Sacrifícate EP es una muy grata sorpresa dentro de la nueva escena punk nacional. Estos madrileños se estrenan con este 7”, que contiene cinco rápidos y combativos temas con los que pretenden hacernos poguear y sudar como posesos. Doy fe de que lo logran con creces. No han inventado nada, pero lo que hacen lo hacen de puta madre. Esto sí que es un R.O.B.O. a mano armada y consentido. -Pako Jeremy

+++

Gary Wilson

Gary Wilson. You think you really know me (1977)

En plena explosió Ramoniana a Nova York l’any 76 no era molt comú trobar-se un autor avantgarde admirador de John Cage. Per aquelles dates un teenager Gary Wilson es va tancar en el soterrani de la casa dels seus pares a la localitat d’Endicott i enregistrà un disc que anys més tard aixecaria grans passions: You think You Reality Know Me.  Només va imprimir 600 còpies i la majoria les envià a discjòqueis i periodistes confiant trobar un contracte discogràfic. No va succeir mai. El seu èxit arribaria vint anys més tard, concretament el 1997 quan Beck interpretà en un concert el clàssic den Gary “6.4=Make out”. Al dia següent milers d’internautes es van llençar a la búsqueda d’aquest tema tan misteriós. Ningú va trobar res. La recerca continuà intensivament, inclosa la d’un primerenc Ariel Pink, fins que un segell per fi va reeditar el llegendari àlbum. En Rodríguez, perdó, en Wilson va començar la seva etapa de glòria. No em digueu que aquesta història no dóna també per a un bon documental. – Armand Rovira.

+++

Ahir era al T.N.T. I no vaig fer Mexicaner, que té per a un Deputes també. Quan passàrem per la porta sonava “Vagabonds”. Li demanàrem a la mare den Rafita què era, i va llegir a l’ordinador “Vagabonds”. Tots tres ens miràrem: New Model Army. Feia anys que no els tenia presents. Anys o cert temps imperdonable ara. No és més que una força interior. Post-punk gòtic-folk militant, de marxa militar, d’exèrcit revolucionari -d’aquí, de la guerra civil anglesa, ve el nom-, de puny en l’aire, d’aires cavallerescos. Com de vegades encara emprenem els carrers. Sort que ahir no vaig fer Mexicaner. Were the 51st state of America. -Celestí Oliver.

+++

No ho treurem. 

ABOUT AUTHOR

Madame

Gestora del bordell 40PUTES.