Pujà Fasuà, Tot queda en família

SHARE:

Pujà Fasuà

Confit, pepino, melocotonazo… Podeu anar al rebost de ca vostra i cercar el símil que volgueu: On s’Eleven és un disc majúscul, enorme. Els manacorins Pujà Fasuà ens han agafat totalment desprevinguts amb ell… i això que el seu àlbum debut fou un primer avís en tota regla. Disc de l’any? És prest per dir-ho, però els tres germans Gómez -Carlos (veu, guitarra), Natàlia (guitarra) i Dani (bateria)- juntament amb Jorra (baix), han posat el llistó bastant alt.

M’agrada pensar que vaig ser un dels primers fans den Jorra. M’explic: record que una nit del 2007, alguns bons amics i jo sortírem de festa. Dúiem hores fent estralls etílics a diferents bars de mala mort fins que ens deixàrem caure, suosos, arrossegant els peus, per la plaça Gomila. Els Ugly Bitches petaven el Fraguel i, amb ells, hi tocava un adolescent Jorra que ens deixà bocabadats amb les seves línies de baix. Acabat el concert, i amb una important dosi d’alcohol a l’organisme, l’abordàrem com genetes a crits de “Uaaaaa, vaja puta crack que estàs fet!” fins a intimidar-lo per complet. I, recuperat d’aquell esglai inicial, en Jorra ens parlà dels seus Pujà Fasuà…

Han passat cinc anys d’això. En Jorra ha crescut i madurat al mateix ritme que Pujà Fasuà. L’enganx per banda i mantenim una interessant conversa digital per descobrir tots els secrets que s’amaguen darrere d’On s’Eleven. Les fotografies que acompanyen aquesta entrevista, per cert, són d’una altra germana Gómez: na Clàudia. Si és que tot queda en família…

Pujà Fasuà

40PUTES: Les cançons d’aquest On s’Eleven, diguéreu, ja estaven compostes a l’època del vostre primer disc. Tenen un temps, vull dir. No obstant això, escoltant el nou treball, hi trob una diferència més que notable. Què passa aquí, a mem? Vos havíeu reservat les millors cartes per aquest segons disc o simplement heu tengut més temps per polir-les i mimar-les?

Jorra Santiago: Sí, només n’hi ha tres o quatre de noves noves. Les altres ja les havíem rodat molt. La diferència de so respecte de l’anterior supòs que té a veure amb l’entrada al grup den Daniel, el tercer Gómez, que substitueix en Guillem a la bateria. I també que és la primera vegada que gravam amb una persona que no és del grup… Aquesta visió externa segur que ha marcat diferència. I bé, com que el terreny ja no era verge del tot, ens hem dedicat a seguir fent les cançons així com ens agraden, potents i amb melodies, pensades i repensades però directes. Aquesta és la intenció.

40p: Per què va sortir, en Guillem? La primera vegada que vos vaig entrevistar, just abans de treure el primer disc, vaig tenir la impressió que era un dels pilars del grup…

J.S: En Guillem va sortir del grup per desavinences a l’hora de gravar el segon disc, i sobretot per preservar l’amistat entre nosaltres, cosa que sempre hem considerat molt important.

40p: L’entrada den Dani, doncs, deu haver estat molt natural… Vos plantejàreu algú altre o pensàreu directament en ell?

J.S: Mira, na Natàlia, per exemple, si treia algun riff amb la guitarra sempre ho feia amb l’acompanyament den Dani, i, a més, ja tocaven junts a M.I.D. En Dani i jo anàvem a classe junts i ja havíem passat un munt de capvespres tocant botxades. El pobre, a més, s’havia de mamar els assajos… perquè assajam a ca seva. Va ser naturalíssim. De fet, només vàrem fer un assaig abans de fer el primer concert: se sabia els temes per osmosi!

40p: Sí que estau mesclats per Manacor: Pujà Fasuà, MID, Polloi Kakoi…

J.S: Vaja! Som amics i hem tocat tots amb tots. Som un poble “urbiforme” (m’acab d’inventar una paraula!), molt petit, però que està ple de gent que es dedica a les seves històries, amb un suport institucional nul.

40p: Tres germans dins un mateix grup, i tu, que ets quasi com un cosí bo. Això genera una química especial?

J.S: Ens solen dir que sonam com a molt sòlids, que sonam “a grup”, i el fet que els altres tres siguin família segur que hi influeix. Record una frase de na Natàlia: “Per què vols amics, tenint germans?”. Però el factor determinant deuen ser les hores d’assaig i la voluntat de fer bona feina.

Pujà Fasuà

40p: Tornem a On s’Eleven. No sé per quina estranya raó, si és per la producció, l’ordre de les cançons o què, però em sona més a disc de directe que no pas el vostre debut…

J.S: Jo crec que és perquè el disc està gravat pràcticament en directe: en Daniel i jo vàrem gravar al mateix temps, en un dia; dos dies més per les guitarres i un dia per la veu. Pràcticament no hi ha “overdubs”, i tot són segones o terceres preses, com a molt. Els temes estaven molt rodats en directe, molt acabats. Va ser una espècie de catarsi: arribar a can Toni, pum, i amollar-ho tot. El primer disc, en canvi, es va gravar en tres o quatre sessions durant un any, més o menys.

40p: Com ha estat aquesta primera experiència amb en Toni? Vos va donar molta canya? El bot de passar a gravar d’un estudi casolà a un altre més pro, de vegades, passa factura…

J.S: Molt gratificant. Va ser una setmana molt guapa. Abans de partir a Casa Blanca anàvem a comprar ensaïmada i cervesa Aurum a rompre: gravàvem fins a hora de dinar, dinàvem del que ens preparava la padrina den Toni, i tornàvem a gravar fins a mitjan capvespre. Així que el bot d’estudi el vàrem viure molt relaxats…

40p: En Pako Jeremy encara està, per aquí, flipant amb el disc. Em demana si tota l’emoció continguda d’aquestes cançons està tan mil·limetrada com aparenta -tant, que sembla que està prèviament cercada- o simplement apareix durant la gravació, per si sola, de manera innata i sense planejar-la prèviament…

J.S: Els temes estan molt pensats i molt assajats, però l’emoció que pugui suscitar en algú, ja escapa a les nostres mans. De fet, és un gran orgull que algú es pugui emocionar amb les teves històries. El que podem dir és que ens prenem la nostra feina molt seriosament i la gaudim tot el que podem!

40p: I de les lletres, què em pots dir, Jorra? De què ens xerrau en aquest On s’Eleven? Has compartit aquesta tasca amb en Carlos?

J.S: Quasi totes són den Carlos, excepte “Puja a l’alcova” i “Still sailing”, que les vaig escriure jo. I “Confession”, que és un poema de Charles Bukowski. A mi les lletres den Carlos m’agraden. Crec que tenen imatges molt suggeridores i molt líriques, i de vegades un poc metafísiques. Deu venir de la seva època d’estudiant de filosofia. Jo faig el que puc amb les lletres, i intent que tenguin aquest punt críptic que tenen les den Carlos. I en el segon disc, hem continuat amb la tradició d’incloure un poema de Bukowski musicat. Si bé com a narrador ho dóna tot fet al lector, i és tècnicament molt tosc i groller, als poemes trob que hi abocava tota la lucidesa. Aquest, en concret, parla de l’angoixa d’algú a punt de morir, i de la preocupació de no haver deixat res a la cònjuge.

40p: Tu! És estrany que, com a estudiant de filologia catalana i eventual poeta amateur, no t’hagis amollat més amb els textos!

J.S: Sí, sempre m’ha agradat molt escriure, i ara que estudii literatura m’agrada molt més, però he tengut èpoques que m’ha costat molt més escriure textos. Supòs que per autocensura o per vagaria. També escrivia les lletres en anglès, cosa que actualment em pareix un absurd espectacular. I bé, com que darrerament estic en un moment bastant més obert… ja veurem què surt en les properes cançons!

40p: Podria donar-se el moment, doncs, en què Pujà Fasuà ens sorprenguéssiu amb un disc íntegrament en català? O precisament vos sentiu còmodes amb aquesta dualitat lingüística?

J.S: A mi m’agradaria molt! Però clar, no depèn únicament de mi… Personalment, m’agradaria contribuir a esborrar l’estigma que la música en català és reivindicació. Això és senyal que el català no està normalitzat! Simplement, anem a expressar-nos sincerament, directament com ho pensam, sense passar pel filtre d’una altra llengua.

40p: A part de la música, em crida l’atenció aquesta portada que, sense ser gaire cridanera, inquieta. Si no dugués el nom de Pujà Fasuà a la portada pensaria que és d’un grup de space rock o quelcom així…

J.S: És una foto de na Clàudia, també germana Gómez, que ens va agradar molt, i a en Joan Garau, el dissenyador, com a portada. Hi surten tres personatges difuminats. Jo només aconseguesc distingir na Natàlia. Ara, no hi veig cap relació amb el títol del disc…

40p: On s’Eleven. Per què?

J.S: Al principi, pensàvem titular-lo II; però un dia, xerrant per Whatsapp se’ns va acudir de jugar amb el número de cançons (onze) i amb els dos idiomes: català i anglès. I clar, ho vàrem ajuntar tot fent el joc de paraules: Onze-eleven, Onz’eleven i, finalment, On s’eleven.

Pujà Fasuà

40p: I si ara feim un poc de memòria, Jorra? Record que et vaig veure tocant, fa un catafal d’anys, amb els Ugly Bitches i ja se’t coneixia per ser el baixista de Pujà Fasuà… Quants d’anys fa que posàreu en marxa el grup?

J.S. Na Natàlia i jo ens vàrem conèixer a finals de 2006… i el 16 de gener ja vàrem fer el primer concert amb Pujà Fasuà. Després d’un parell de formacions diferents hem arribat aquí. Hòstia! D’aquí a poc farà sis anys! No sé com ens aguantam encara!

40p: De quin pal anàveu? Ja sé que les primeres passes musicals solen ser de les que menys ens agrada parlar!

J.S: Érem un grup de pop, el primer grup que teníem. Però teníem clar que volíem fer material original, no versions… Les versions les he acabat tocant per poder pagar-me els combinats i la benzina! I sempre prenent-nos les coses seriosament i amb ganes. Però vaja, sí, érem molt dolents!

40p: I com es passa d’aquests inicis pop a un so com el que us ha fet coneguts? Ni jo mateix m’atrevesc a anomenar-lo grunge…

J.S: L’etapa pop va ser més que res de descobrir què és una guitarra, què és la distorsió i què és tenir un grup. Algunes cançons del primer disc les vàrem fer en aquell moment; “Dawn Night”, per exemple, la vàrem treure na Natàlia i jo quan descobrírem l’afinació “drop D”. I no havíem escoltat mai els Smashing Pumpkins… al manco jo. El canvi de so, idò, crec que ve donat per l’entrada den Guillem i den Carlos, que sí que havien mamat tot el rock dels norantes mentre na Natàlia i jo encara anàvem amb bolquers!

40p: Ara que els menciones, molta gent sempre ha vist en vosaltres una gran influència dels Smashing Pumpkins. Discutible, en certa manera. En tot cas, com heu duit aquesta comparativa i quin impacte va tenir el grup de Billy Corgan en vosaltres, com a músics?

J.S: Els Smashing ens agraden, clar. I per a mi és una floreta, que ens comparin amb ells, vaja! De vegades, entre cançó i cançó, als assajos, tocam algun riff seu; però també tocam trossos de cançons dels Pixies, de Biffy Clyro o de Red Ribbon, que molaven molt!

40p: No voldria acabar aquesta entrevista sense demanar-te una cosa que m’està turmentant. Toques a Pujà Fasuà, però també, i al mateix temps, a Miquel Serra i Manfel… I quan sembla que descanses, fas concerts amb The Frank Zagnotti o enregistres demos casolanes en solitari. No dorms? No tens vida social? Què està passant aquí, Jorra?

J.S: Ufff, hi ha setmanes que em costa organitzar els assajos, però la veritat és que em sent afortunat de tocar amb tots ells. A més dels Pujà amb la història d’On s’Eleven, en Miquel està fent un disc que vos acollonarà de bo que és! Amb Manfel anam a gravar a can Santi García d’aquí molt poc. Amb The Frank Zagnotti cuinam cosa, i jo, de vegades, grav dois a ca nostra. Clar, llavor no és rar que suspengui la carrera!

Pujà Fasuà

ABOUT AUTHOR

Tomeu Canyelles

Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.