Deputes #48

SHARE:

Acabam de veure que el dia en què celebram el nostre aniversari, el 28 de febrer, arribarem al Deputes #50. Això si abans no ens arrabassam els cabells els uns als altres i si la Madame no apareix morta als lavabos del Jarana, amb una granera de wàter ficada al cul i una post-it al front que posi “VISCA L’AOR, BITCH!”. 

+++

bill-murray-logan

Thril Murray. A Coloring-In Book (Belly Kids, 2012)

Pero qué demonios, ¿realmente existe algún otro objeto en el planeta que se pueda asemejar en extravagancia a éste? Y es que un cuadernillo que contiene 23 ilustraciones de algunos dibujantes, tan desconocidos como moderniquis, a la vez que interesantísimos, basadas en la figura y obra del más grande genio que ha dado la comedia americana en muchísimos lustros, el ínclito Bill Murray, es algo muy pero que muy freak. Enfocado como si de un libro de colorear para críos se tratara, ya os digo yo que ni por asomo lo es. 23 dibujos (que realmente son 46 ya que todos aparecen dos veces: en color y blanco y negro) que muestran las múltiples facetas y personajes que ha encarnado este mago del humor inteligente. Están todos sus hits: Los cazafantasmas, Atrapado en el tiempo, The Life Aquatic o Lost In Translation; es decir, todas esas películas que demuestran que el tito Bill es merecedor de homenajes tan fetén como este cuaderno. Por la gloria del Doctor Peter Venkman, si sois fans del Dios Murray ya tardáis en pillarlo. –Pako Jeremy

+++

Breve encuentroJacobo Fernández Serrano, Breve encuentro (Ediciones Sins Entido, 2012)

Hi ha persones immenses, que tenen la capacitat de regirar budells, de carícies molt profundes. Hi ha persones inabastables. Lois Pereiro n’és una d’elles. La seva vida i la seva poesia foren engolides per la mort, la tragèdia i la bellesa. Breve encuentro, de Jacobo Fernández Serrano, és una novel·la gràfica en què les il·lustracions i les paraules es fonen per retre un homenatge ple de fascinació i agraïment a l’enormitat de Pereiro. Lois era poeta maleït, era ionqui, malalt de sida, afectat per la síndrome de la colza, traductor, punk, gallec. Un estrany Frankenstein fet a parts iguals d’infern, d’amor i solitud, de vida i de mort. Monstruós, com la seva poesia: paraules transmutades en trinxets i granades de mà que es claven i rebenten en el cor i en el cervell; paraules que ens deixen desfets i tremolant de bellesa. Llegir Breve encuentro se sembla bastant a la sensació que queda quan un amant t’ha espremut l’ànima i t’ha deixat sense carn: buit zenital. Una puta meravella. –Begoña Méndez

+++

Virgin Prunes

Virgin Prunes, Come To Daddy (Live)

Alerta, no vos confongueu amb els psiquedèlics The Electric Prunes, que també eren unes bones peces. El nom de Virgin Prunes ve a significar una cosa així com “què ho és de pura na Mabel...”, agafau el sentit? Doncs aquesta guarda d’irlandesos fora corda provenien de l’entorn dels U2 a Dublín i, vés per on, aquests almanco no han acabat predicant per l’ONU i fent de salvapatries. En canvi, sí que eren unes feres sobre l’escenari, i aquí els podeu veure fent el que millor sabien fer: simulacre de sodomia entre dos mascles empastifats com a portes portant enagües, bruses, bruises i un esperit teatral i llibertí a prova de bombes. “Vine, vine amb ton paret…”, diuen els Almodóvar i McNamara à la gòtica. I ho dic de debò, veure ballar això al Batcave de Londres devia de ser tot un espectacle, tots a la pista fotent-se de prunes (mai millor dit). Qui va dir que el post-punk a banda de subversiu no podia ser disbauxat? Qui!- Dani Nicolau

+++

Jandek

Jandek, Interstellar Discussion (Corwood, 1984)

Podria haver escollit qualsevol disc de Jandek, un dels artistes més enigmàtics dels darrers trenta anys. La repercussió dins la cultura popular d’aquest geni ha estat nul·la: tan sols l’any 1993 Kurt Cobain en va xerrar en una entrevista. Només sabem que viu a Texas i que des dels anys setanta va gravant discos a ca seva. I el tio en duu uns seixanta. Tot s’ha de dir, que Jandek mai ha mostrat el mínim interès en signar per cap segell discogràfic. Realment aquest tipus existeix? Només ha concedit dues entrevistes i les dates dels pocs concerts que apareixen a la seva biografia són confuses. Més d’un es pensa que estam davant d’un àlter ego d’algun famós amb ganes de fotre’ns un bon gol. No, Jandek existeix i ho prova el documental Jandek on Corwood de l’any 2003.  A més, tan se me’n fot si és real o no, escoltar àlbums com Interstellar Discussion ja em va bé, amb aquella mena de folk estrany i nebulós. Una guitarra desafinada i la veu de Jandek són suficient per deixar-te seduir per aquest outsider.  -Armand Rovira.

+++

Mind!

Mind!, Stunde null (Odio Sonoro, 2013)

Com si des d’un bocí d’espai i temps ens n’arribés sobtadament, sense esperar-ho, per deixar-nos bocabadats. El segell càntabre Odio Sonoro, en coedició amb altres segells estatals, s’ha tret de la màniga una autèntica joieta en format vinil. Mind! és un quartet andalús format per components de Viaje a 800, Zoom, Buena Muerte Trio o Pussyworm & Rolf; debuten amb un gloriós Stunde null que ens remet a l’space-rock dels Hawkwind més lisèrgics, al prog-rock dels Pink Floyd del període 1970-1972 o al kraut dels primers Neu! o Can. Droga auditiva que serpenteja lentament per l’hipotàlem i ens fa viure una experiència intensa, meravellosa. – Tomeu Canyelles 

+++

Telefilme

Telefilme, Fade In, Fade Out (Elefant, 1995) / Pocket Horror Symphony (Elefant, 1997)

Penélope Trip varen ser la meva resistència, durant uns anys més que decisius. Bach is Dead i Beef també. Tito Pintado (posteriorment com Anti i també un temps a Single) i David Rodríguez (ara a La Estrella de David i La Bien Querida) crearen un àtom carregat de partícules atòmiques a anys llum de l’estampa de l’Espanya de l’època; i sense moure’s de casa i per Correus. David enviava una cinta, amb les bases, de Sant Feliu de Llobregat a Gijón i Tito li afegia veus -o karaokeava com li deien ells- i arranjaments i li retornava el sobre. Metal bedroom music ho anomenaven ells. Un experiment del copy-paste en tota regla amb què es dedicaren a crear un collage de samplers manllevats sense manies de discos fetitxes, donant-los mil voltes i deformant-los, sovint en loops. Tecno pop casolà inquietant, hipnòtic i sedant. També molt àcid i delirant, i en ocasions desconcertant, per exemple a “Undergrounder” i “Coma” o “Fahrenheit” ja del segon àlbum, més synth, més industrial, més enrarit, més sòrdid, més deshumanitzat i menys intimista. Desconcertant per la calma pertorbadora que transpira. Eren un homenatge. Silver Apples, Stereolab, Suicide, easy listening, jazz… El debut en té un de directe, l’“I Love How You Love Me” de les Paris Sisters, un dels primers hits de Phil Spector, i un d’indirecte però clar a Siouxsie and the Banshees, “Teenage Siouxsie”, i l’EP de comiat, Catastrophe Baby, el “Protect Me You” de Sonic Youth. Entre i entre, l’EP The Mix (1996) i el segon disc, Pocket Horror Symphony (1997), em reconfirmaren que ells eren i continuarien essent per sempre més la veritable essència pop underground alternativa. La veritable resistència. I amb aquesta foto, amb single de l’”Hablame de Ti” de Los Pecos, una de les més exitants cançons mundials, ja no podia ni resistir-me. Foren una efímera i fugaç creació, única i passional. Si hagués de quedar-me amb una de per vida: “Da Haus” i potser tot el segon disc. -Celestí Oliver

+++

Silvania

Silvania

Uns duen als altres. Avui ha tocat així per implicacions emocionals i perquè duc una setmana norantes (Disshh!). Potser ells, també a anys llum de la resta, haurien d’haver anat primer, perquè s’ho mereixen i perquè a Tito Pintado, en els seus anys com a mosset a les oficines d’Elefant, un disc com En cielo de océano potser el va empènyer a la màxima experimentació, tot i que amb l’embrió que sembraren Penélope Trip ja n’anava sobrat i n’era un alumne avantatjat. Més que recurrent l’adjectiu, però el debut llarg dels peruans Cocó (Ciëlo) i Mario és embriagador; sexual. És com un verí; com la poma d’Eva. Així de femení, així de romàntic. Addictiu i també passional, obre ferida i acaba matant. Planejador, sobrenatural, ho sobrevola tot, però s’hi endinsa, i fort. Clavat, evidentment pel context de l’època, en el dream-pop i shoegaze: de Cocteau Twins, Slowdive, MBV i Seefeel, qui, no perdem de vista, anys més tard els reivindicarien i els remesclarien en el Delay Tambor (Elefant, 1996) com també feren Autechre, Scanner o Locust. A Paisaje III (1995) serien encara més Seefeel. Deixaven enrere el shoegaze més immediat i les atmosferes més pop -amb restes bíbliques però com “Eva sobre Eva”- per abraçar l’experimentació ambiental i l’abstracció absoluta, en litúrgies com “Niño Unicornio” o “Acuarelas, Spirales y Elefantes”, i acabar arribant al seu zenit amb els remixos del Delay Tamor, el Juniperfin (1997) o Naves sin puertos (1998), el testament final. En els anys que els tocà viure, eren d’una altra galàxia, eren com un “Sueño aerostático”, títol del Miel Nube Hiel EP (1992), l’inici de quan va començar a centellejar tot. Celestials. -Celestí Oliver

+++

Ens veim pels bars si no hem ficat el cap dins el forn abans… 

ABOUT AUTHOR

Madame

Gestora del bordell 40PUTES.