maicalles, “Minnesota EP” (Foehn, 2012)

SHARE:

Portada MinnesotaTothom té, o ha tengut, un maicalles proper. Son pare sempre li deia, de petit; i ara ningú ho diria, sinó més bé el contrari. Llorenç Rosselló va saber penetrar i interioritzar, com ningú, el tel únic, enrarit i difuminat, de Come, Codeine, Low, Red House Painters -Mark Kozelek millor dit-, Dakota Suite -o Chris Hooson- o Nick Drake; almanco per aquest tros de terra nostre. I si dic que els va saber interioritzar, i bé, el que pot sortir no pot ser més sentit i corprenedor. Recuperant l’essència DIY, la de sol davant del perill, deixada enrere amb les successives formacions per les quals ja ha passat Poomse, el seu projecte mare -amb els seus respectius canvis dels quals només sobreviu el seu inseparable Gaspar Reixach-, Minnesota el torna a posar al descobert, cara a cara, de carn i ossos, amb un retorn unipersonal que escarrufa. Molt més que aquell primer debut descarnat, i més folk, que suposà Tomorrow Will Come & It Will Be Fine (Foehn Records, 2010). Clar, poc tenen a veure; més que surten d’un mateix fons; d’un mateix. M’hi referesc, si més no, tan sols per l’analogia del format. Maicalles és atmosfèric i infinitament proper -ja ho deia- tot i que el seu embrió va néixer amb un primer repertori de només dues cançons compostes just abans que brotàs Poomse i confeccionàs aquell debut. Devia ser el 2008. En Llorenç -i el cit de tu a tu per insistir en la idea de proximitat- ho ha de tenir clar; n’ha d’estar segur. És un músic minuciós i no fa cap pas per què sí ni en fals. Arrisca si ho controla, si ho té ja assumit. I cantar en català, en català de Mallorca, en la seva llengua mare, era tot un repte; sobretot venint de la tradició lírica que ve i, alhora, de la terra d’on som, tan subestimada.

“Una fam”, que és la més esquelètica, va obrir l’escletxa. Abatuts els fantasmes, ha parit cinc cançons nues, envoltades, totes, d’una boirina baixa que ho alenteix i enteranyina tot -i dient això em ve a la memòria “Boirina” de Ferran Palau d’Anímic, de qui no hi queda gens distant-, com si un cantautor que ens canta amb veu emboirada, xiuxiuejant, en primera persona, hagués d’obrir-se pas entre presències espectrals i fantasmagòriques, també deambulant. Talment una stop-motion. És per culpa dels arranjaments, que han acabat de vestir el moll dels ossos que són cada una de les cançons i li han donat aquesta pell; a vegades més nues, d’altres més vestides gràcies, per exemple, a la solemnitat que teclats o glockenspiels acaben d’atorgar a les seves guitarres, el nervi i el pols de cada composició. Que Xisco Vich hagi masteritzat les cançons, gravades a casa, pot tenir més dimensió que mai. Més que tècnica, emotiva. En pany i clau, gelós, com un secret, tenim el debut de La Búsqueda i, ja posats a filar prim, certa aura màgica de misteri que envoltava aquell lirisme revé en aquest cançoner. Certa volatilització, cert candor abraça. D’això tant en Xisco com en Llorenç en tenen mà.

Minnesota, la idea i de retruc l’EP, sí, connecta d’arrel amb Bob Dylan. Amb la tradició de songwriters. I també amb la idea que tenim de l’estat, per aquella sensació gèlida, d’hivern congelat, de pell de gallina, de vidres entelats, de terra humida, de boscos espessos de fullatge cruixent, de vaques -com les de la portada- de pell viscuda, d’aridesa, de bri de palla a la boca; però les cançons també fan sentir alhora una sensació contraposada amarada de calidesa narcòtica i anestesiant. Àrida solitud i hipnotisme. La imatge de Minnesota serveix per reduir tot aquest imaginari, tota aquesta tradició assimilada. És una metàfora encertada. Però aquest cançoner parteix de i ha posat les arrels a Mallorca. Si hagués de treure punta -i dic hagués-, diria que aquesta és una més que recurrent entelèquia on sempre s’ha mirat el folk de cantautor, el fet de recórrer a les immenses praderies i grans llacs de l’Amèrica del Nord. Què no té el Gorg Blau per recrear-nos-hi, que els fotogrames hi encaixen també, i tan bé, a cada cançó? Minnesota només serveix de sinècdoque perquè, tot i que és evident que l’estètica musical i lírica té origen pràcticament en la tradició americana, aquest cançoner té absoluta transposició aquí. Sí, la de Minnesota funciona també com a metàfora.

La cançó homònima, que dóna nom en aquesta col·lecció, no és més que l’estrany regust que deixà la nevada que va enfarinar de blanc Mallorca ara fa un any. Acrollam -el que representa, no gens lluny de Sícilia- quedà gelada per sempre més. Una imatge desangelada però esperançadora de la extinció, de la buidor en què des de fa anys està immersa l’illa, esquitxada per estampes i burletes. Una sensació que ha caigut com una pedra i cremen en l’estómac del nostre cantautor. Cançons que surten de les entranyes. Així són les cançons de maicalles. Cada nota, cada mot està cosit, sense didal, amb mà de mestre, o de bon alumne, degustant el plaer de la lentitud, de la mateixa cocció. El mateix plaer amb què, tot i només ser cinc cançons, he degustat i degust aquest “debut” en aquests darrers dies. Cinc cançons que no abandonaries mai, cosa que crec que en Llorenç en certa manera sí va haver de fer per afrontar-se a l’abisme; cinc cançons a les quals retorn incansablement, de les quals necessit beure. Motiu, aquest, perquè, tot i estar en circulació digitalment des del passat desembre -en Llorenç també ha fet còpies físiques DIY, casolanes-, dos mesos s’esfumen aviat. I és que Minnesota demana la mateixa calma i assossec, i la mateixa solitud, que transpira. Coincideix que ara precisament just fa un any d’aquelles inspiradores nevades.

Fa un temps, sense pràcticament conèixer-nos, en Llorenç me va demanar fer la nota de premsa que acompanyà el seu EP de Poomse posterior al debut per a Foehn. I la vaig fer perquè el seu debut m’havia guanyat; sobretot perquè vaig veure el cel obert i sentir que, a tall d’exemple, ben pocs músics mallorquins assumirien tan bé un “Loss Leader” de Codeine. Vaig veure que pocs músics de la seva pasta tendrien la mateixa pell. Va ser un premi, no només per mi sinó que fins i tot també varen felicitar-se’n els novaiorquesos. Ara, amb maicalles, en Llorenç m’ha tornat a deixar de pedra; gelat. M’ha guanyat. Gràcies.