Omertà, “Temple of Distrust” (2013)

SHARE:

Omertà - Temple of distrustTot i que no siguin excessivament coneguts dins de la nostra escena, Omertà formen part d’una nova generació de bandes (Saeth, Fura, Marasme, L’Espinale, Defeat Mind…) que, tot i les particularitats de cada una d’elles, han sabut desviar-se dels camins, diguem-ne, tradicionals que marca la música progressiva. Una nova forma de fer les coses que, a més, ha servit per enriquir el nostre panorama i… què putes! Fer-lo encara més atractiu, més mengívol.

Façade (2008) ja ens queda massa enrere: set cançons que pudien a Tool i que, tot i alguns daltabaixos, ens deixaven alguns moments memorables, com aquella pletòrica “Braid of Scorpions”. La llàstima és que, poc després de l’aparició d’aquell disc i per motius que mai hem arribat a esbrinar, Omertà frenaren la seva activitat. Tant, que jo ja els donava per morts. Per això, no negaré que he viscut el seu retorn amb un sentiment a mig camí entre l’alegria i l’expectació –morbo, si li vols dir així– de saber com sonarien avui, quatre anys després d’aquell Façade. No calen massa escoltes d’aquest Temple of Disrupt (2013) per comprovar que el quintet palmesà ha renovat i millorat notablement la seva proposta, però sense perdre l’essència dels seus primers dies. Això vol dir que, novament, l’ombra de Maynard James Keenan impregna, en bona part, el contingut d’aquest EP: si la tònica general d’aquestes cinc cançons fos com la primera meitat de “Mist” –so Tool al 100%– s’hagués quedat en poc més que una anècdota imitatòria i poca cosa més. Per sort, Omertà han jugat intel·ligentment; han incorporat nous elements que els apropen a altres referents: per exemple, als Katatonia del Viva Emptiness, per sonar complexos i obscurs alhora, o als Opeth en els seus bons temps, gràcies a unes veus guturals, greus i intel·ligiblement distorsionades que encaixen d’una forma bastant natural dins la seva proposta. Un encert total. De la mateixa forma, Temple of Disrupt és una gravació molt més propera al metal progressiu en comparació a Façane: sense pecar de grandiloqüents, excessius o simplement avorrits, Omertà poden sonar tècnics sense embafar en absolut. Aconsegueixen així que aquestes cinc cançons entrin amb facilitat i suma rapidesa; tanta que, sense adonar-te’n, ja has escoltat l’EP quatre o cinc vegades.

Prova superada. Amb nota, diria. Tot i així, s’hi detecten algunes mancances que entelen l’acabat final d’aquest Temple of Disrupt. La producció, per exemple, sense ser dolenta, és molt millorable. Aquesta caixa de la bateria demana, quasi a la desesperada, més reverb, més volum, més punch: hauria de “volarme la peluca”, com diria mestre Pugliese, i no ho fa. No vull imaginar-me com haurien pogut sonar temarros com “The First of All the Letters I Did Not Write” o “Square Room” amb un Miquel Àngel Riutort ‘Mega’ o un Dani Paz darrera del control tècnic. M’estic excitant només de pensar-ho. I el paper de Kristopher Montenegro, també és un d’aquests elements que rep massa contrallums: si per una banda ha millorat notablement les seves lletres i ha obert el seu ventall a altres registres vocals, per l’altra ens deixa passatges que, o fallen per forçats (a “Distant Path”, per exemple) o per un excessiu barroquisme. Sense menysprear el seu rol a Omertà, alerta: em costa d’imaginar uns Omertà sense la presència, sòbria i elegant, d’aquest frontman.

I què voleu que us digui? El seu retorn al panorama local és una bona notícia, i més si ho fan amb un EP amb tant de suc com Temple of Disrupt. Ara, només ens queda desitjar que això no s’aturi, com passà amb el seu primer disc. Volem activitat. Volem concerts. Volem còpies físiques. En volem més.

ABOUT AUTHOR

Tomeu Canyelles

Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.