Deputes #46

SHARE:

Duim tot el matí rapinyant-nos la cara per la redacció: és el que passa quan li dones speed del dolent a una puta vella i malsofrida. En fi, allà va: 

Max Mon Amour

Max, mon amour (Nagisa Oshima, 1986)

Fa no res deixava aquest porc món el director nipó Nagisa Oshima, conegut per dirigir l’eròtic-festiva L’imperi dels sentits i Bon Nadal, Mr. Lawrence, que apostava pel Bowie actor. El seu cinema d’autor primerenc va lligat a la Nuberu Bagu (la nouvelle vague japonesa), que començava a exposar la dessabor de la nova societat post-Hiroshima. Dins la seva filmografia, hi ha una obra no tan coneguda pel públic mainstream com és Max, mon amour, on l’über-captivadora Charlotte Rampling es frega que te frega amb el seu amant, un mico pelut, i on també pul·lula na Victoria Abril fent de minyona al·lèrgica a la monea. Ens importa poc si hi ha una metàfora darrere perquè som tan ximples que només el plantejament del bestialisme ja ens fa fer mamballetes; però el missatge, més que l’abúlia decadent de l’alta burgesia i la relació d’instints primaris reprimits i la presumpte civilització de la classe sofisticada és… Ara m’he perdut, lectors simisexuals.-Dani Nicolau

+++

Birds in Row

Birds In Row, You, me & the violence (Deathwish Inc, 2012)

Devastador, des que comença fins que acaba: no només per l’energia i mala bava que transmet el seu so, sinó per la passió, pel feeling insondable que hi ha darrere d’aquestes dotze cançons, i que va molt més enllà del hardcore, de l’screamo, del crust o del noise. Els Birds In Row ens deixaren un dels millors discs del passat 2012, suficientment consistent per convertir-los en una de les majors atraccions d’una escena –la francesa- en prolongat estat de gràcia. Més que recomanable en uns temps de foscor, ràbia i tristor socialment generalitzada. – Tomeu Canyelles

+++

The Twilight Zone

The Twilight Zone (temporada 1, L’Atelier 13 Pictures, 2012)

Ante la edición de este pack sólo puedo exclamar, como ya hiciera Ralph Wiggum en aquel antológico capítulo de Los Simpsons: “¡Santa Bárbara bendita, madre de San Agustín!”. Sí, juventud descocada, por fin podemos comenzar a gozar con el visionado de esta clásica serie televisiva, emitida originalmente en los EEUU entre 1959 y 1964. El programa, que marcó un antes y un después en la manera de enfocar y desarrollar la ciencia ficción en el lenguaje cinematográfico, era una de esas cuentas pendientes que muchos teníamos con la historia de la televisión. Conocida en nuestro país como La dimensión desconocida, creada por Rod Serling, algo así como el Walt Disney de lo inquietante, con la intervención de actores de la talla de Martin Landau o Kevin McCarthy, con algunos guiones del gran escritor de ciencia ficción Richard Matheson (autor de clásicos tan esenciales como Soy leyenda o El increible hombre menguante), y una estructura de episodios autoconclusivos de algo menos de media hora, es la génesis y máxima inspiración de otros grandes éxitos de la caja tonta como Expediente X, Fringe e incluso de una de las más recordadas y respetadas series realizadas en nuestro país: Historias para no dormir, de Narciso Ibañez Serrador. Un pack que incluye los 36 capítulos de la primera temporada, un libreto explicativo francamente sensacional y algunos más que apetitosos extras hacen del visionado y posesión de esta maravilla algo CASI tan placentero como una mamada de Amarna Miller… he dicho CASI. “Hay una quinta dimensión más alla de la que conocemos. Una dimensión vasta como el universo e intemporal como el infinito. Existe entre la luz y la sombra, entre la ciencia y la superstición. Está entre el abismo y la cúspide de nuestro saber. Es el reino de la imaginación, una zona a la que llamamos… la dimensión desconocida”. –Pako Jeremy

+++

Horror of Party Beach

The Horror of Party Beach (Del Tenney, 1963)

A The Horror of Party Beach trobam les bases del que ha de ser una bona pel·lícula de monstres surfistes: rock and roll, orgies hormonades per a adolescents i sobretot un monstre famèlic de guiris amb bikini. El visionari Del Tenney va dirigir l’any 1963 una de les millors pel.lícules del gènere, probablement.  Per aquí ens agraden molt aquests films on la platja està sempre replena de joves ballant i fornicant com esbojarrats a ritme de Gene Vincent, i amb un monstre ocult sota les roques a  l’espera de banyistes solitàries en bikini. Amb el cul congelat per culpa de l’humitat que fot aquests dies, jo ja m’he posat a revisar un grapat de Teenage Beach Party monsters, un gènere cinematogràfic que pretenia agrupar les millors coses del món juvenil americà dels anys 50: rock, drogues i el cul d’Annette Funicello. -Armand Rovira


+++

Canino

Canino (Yorgos Lanthimos, 2009)

Si teniu tendència a cagar-vos en la vostra família, a fer-li retrets freudians sobre la vostra puta merda de vida i sobre les vostres desviades tendències sexuals, és que no heu vist Canino. És una pel·lícula absolutament sorprenent, divertida i fresca, però alhora fosca, retorçada, i provoca un neguit que vos cagareu. També vos donarà idees genials de com humiliar les persones que més estimau, de lliutar d’una manera definitiva contra els zombies o de com triomfar a les pistes de ball més asquerosament modernes. –Begoña Méndez


+++

La TrincaLa Trinca, Jaume I el Conquistador (Ariola, 1978)

Canta el cronista Ramon Muntaner (interpretat per Josep Maria Mainat):

“- Com us deia, Fontanelles, / El rei Jaume està fotut. / El qui guia ens ha sigut / És ja un manso sense esquelles / I vós que l’haveu sentit / Sabeu quin mal és aquest? / Si em guardéssiu el secret / Us diré que està podrit / Ja veig que parleu de veres / Però, com pot haver estat? / Unes purgacions culeres / El rei moro li ha endinyat”

Així comença la sarsuela-rock Jaume I el Conquistador, probablement l’obra més desvergonyida i agosarada (tenint en compte el moment en què es va publicar i representar) del recordat trio de Canet de Mar, basada en un text atribuït a Serafí Pitarra. Efectivament, el rei Jaume I, interpretat per Miquel Àngel Pascual (el de la barba, pels qui no en recordau els noms), ha agafat purgacions després de sodomitzar el rei moro com a acte culminant de la conquesta militar de Mallorca; així comença aquesta desbaratada comèdia musical que faria vessar la ira de la senyora Tipper Gore amb el seu llenguatge explícit i el seu humor gruixat. El dibuixant Jaume Perich, que va fer els dibuixos de la portada del disc (i els decorats per a la representació teatral de l’obra), va dir-ne al respecte: “Per què he col·laborat en la realització de ‘Don Jaume el Conqueridor’? Perquè és una obra bruta, eròtica, escatològica, grollera, irreverent, obscena, estúpida, ordinària, ofensiva, escandalosa…”. -Jaume Vilanova

+++

Au, anam a foter-nos quatre galtades a veure si se mos espassa. 

ABOUT AUTHOR

Madame

Gestora del bordell 40PUTES.