ARPE, la legalitat i la mort de la música en directe a petits locals

SHARE:

Foto: Adriana Petit

Foto: Adriana Petit

Des de la seva recent constitució, l’Associació de Representants i Professionals de l’Espectacle, ARPE, un col·lectiu que aglutina algunes de les empreses més veteranes que treballen en el món de la música en directe a l’illa, ha estat enviant cartes (es pot llegir un exemple aquí en .pdf) a nombrosos promotors i, darrerament, també a músics, en un to indissimuladament intimidatori que han creat un enorme malestar en el sector. En aquestes cartes asseguren tenir proves que els promotors a qui van adreçades estan incomplint la legalitat vigent a l’hora de contractar els seus artistes –cosa que, de fet, és certa- i amenacen amb prendre mesures legals contra ells si persisteixen en la seva pràctica. En realitat, són més subtils i diuen que només els avisen “con el único propósito de no ocasionarle ningún perjuicio sobrevenido”, però només els falta afegir-hi un “ens entenem o no?”. De fet, ja hi ha hagut inspeccions de treball en algun cafè-concert de Palma, a denúncia d’ARPE, que han acabat en els jutjats.

El problema de fons és la legislació actual en matèria de seguretat social que regula l’activitat dels músics, part d’una llei que encara duu l’epígraf de artistas y toreros i que no respon a la realitat de la majoria de grups i solistes que es mouen en àmbit local, ni tan sols nacional. De fet, la llei és tan antiquada que es podria parlar d’un buit legal brutal, el buit legal en què operen la majoria d’artistes i promotors, per una raó molt senzilla: si tothom hagués de complir la llei es deixarien de fer el 95% dels concerts.

Per posar un exemple: segons la llei hauries de fer un contracte per un dia a cada un dels membres del grup que contractes, no es poden contractar per hores; si el grup ha de viatjar un dia abans o després per venir a fer el concert, també han d’estar contractats; hi ha la possibilitat de no contractar, sempre que tots els membres del grup siguin autònoms, però en aquest cas hauries d’exigir també l’últim rebut d’autònoms i l’IAE d’activitats econòmiques específic com a músic. Cada un d’aquests tràmits suposa una quantitat increïble de papers i paciència, així que el més probable és que hagis de contractar una gestoria. I això només és una part del problema, el de la seguretat social, després hi ha el fiscal: qualsevol activitat professional està obligada a tributar IRPF i subjecte a IVA. Au, tots a fer factures! En resum, tot suposa una despesa que va del 25 al 30% del catxet.

La complexitat de tot plegat és inversament proporcional al profit econòmic que en treuen la majoria de músics de la seva activitat i precisament per això la normativa és gairebé inaplicable: si te paguen 100€ per tocar a un petit local, imagina’t haver-te de donar d’alta d’autònom (entre 250 i 300 €) i IAE, fer la factura i la declaració a hisenda posterior. Per part de la majoria de promotors, el cas és més o manco el mateix: si haguessin de complir amb tots els tràmits, o bé haurien de pagar menys (encara menys!) als músics o directament abstenir-se de programar concerts. “Si s’hagués de complir la legalitat al 100%, directament no hi hauria directes”, em confirma un promotor.

Un altre em conta que “ho hem estudiat en diverses ocasions, però és completament inviable: els concerts serien caríssims de produir. Ens encantaria poder donar d’alta els músics i sempre intentam oferir-los les millors condicions possibles, però el veritable problema és la legislació, que no és realista”.

Si bé estar d’alta a la seguretat social no és cap greuge per a la majoria d’artistes, que toquen en grups per afició i estan donats d’alta en el seu treball diari –si no estan a l’atur, és clar-, sí ho és per als professionals. Quan va morir Vic Chesnutt la seva família es va trobar amb un gran nombre de factures hospitalàries per pagar i sense un duro, situació atribuïble al pervers sistema sanitari americà (tot allò americà és vist com a pervers per aquí), però una situació similar no seria tan poc probable a l’Estat espanyol: un músic que s’hagi dedicat bona part de la seva vida a viure de tocar sense cotitzar, com estan ara mateix les coses, podria perdre el seu dret a accedir a la sanitat pública i ja no parlem de cap altre dels drets que et pertoquen (atur, pensions, etc.) si estàs donat d’alta a la seguretat social. En realitat, ser autònom no és molt diferent però aconseguir una legislació que permeti lluitar contra l’absoluta precarietat i desprotecció dels professionals de la música seria una passa realment important. Però aquesta legislació només seria eficient si fos assumible.

El problema a l’hora de complir la legislació actual és simple: el negoci de la música no dóna prou duros. “Del preu d’una entrada de 10 euros has de restar-hi el 31% de l’IRPF i SGAE”, m’explica un altre organitzador de concerts, “i a partir d’aquí vénen les despeses: la sala, viatges, dietes, catxets…”. De fet, que no hi hagi doblers serveix també per explicar el sobtat interès de l’ARPE per les condicions laborals dels artistes. Senzillament, el pastís és de cada cop més petit o, com em va comentar ahir un músic, “si ara aquests veuen com a competència deslleial els concerts a garitos, és que estan ben fotuts”. I, és vera, ho estan. La pujada dels impostos i el descens en inversió i consum cultural han provocat una situació desesperada en el sector musical; de sobte ja no hi ha tanta distància entre els de dalt i l’underground i fins i tot es podria dir que l’underground juga amb avantatge, ja que no ha de suportar estructures empresarials tan pesades i costoses. Però tot i així, els minsos marges de benefici en el negoci musical, tant per uns com per altres, s’han reduït de manera dràstica. De manera que, el que tenim aquí, és un lobby professional intentant protegir el seu negoci davant el que considera competència deslleial. En realitat, ambdós sectors duen coexistint des de sempre. El que passa és que ara ja no hi ha euros per a tots. Però el problema és que si l’ARPE es posa farruca podem dir-li adéu als concerts de petit format i a la música en directe als pocs locals que encara la programen.

Si bé les accions de l’ARPE són legals i fins a cert punt legítimes, el to de les seves cartes i els seus moviments per assegurar-se el control de la contractació d’artistes a l’illa resulten qüestionables i perjudicials a llarg termini. Molts músics han reaccionat directament intentant organitzar una associació per tal de fer front a aquesta política. El que està clar és que si continuen endavant amb les seves amenaces i denúncies, es trobaran amb l’oposició de bona part dels músics i fins i tot del públic mallorquí i empitjorarà encara més la crònicament crítica situació de la música local. Si tant els preocupa la situació fiscal i laboral dels artistes, l’Associació de Representants i Professionals de l’Espectacle faria bé de pressionar les institucions, locals i estatals, per tal que s’elaborés una legislació adient, realista i assumible per part de tots aquells que, professionals o no, intenten fer de la música un mode de vida. Potser així sí tendríem la sensació que actuen en benefici de tots i no només d’uns quants.

ABOUT AUTHOR

Joan Cabot

Ha escrit a MondoSonoro, Última Hora, Ara, Go Mag, Vice i D-Palma, a més de treballar durant molts anys en ràdio (Local d'Assaig a Ràdio Jove i Cara B a IB3 Ràdio). És membre dels grups Lost Fills i Forces Elèctriques d'Andorra.