Bonet de Sant Pere, La història del gran bohemi.

SHARE:

Bonet de San Pere

Mirant en retrospectiva, potser que l’ombra de cançons populars com “Raska-yú” o “El tiroliro” hagi estat massa allargada… però és que la vida de Pere Bonet Mir és de punyetero amo de primer nivell. Al llarg de la seva existència va rebre un bon grapat de malnoms –El Gran Bohemi, el Duc de la Ensaïmada, etc.– però passaria a la història amb el de Bonet de Sant Pere. Així que, estimats i estimades, ajuntem-nos al voltant de la llar de foc d’aquesta barraca decadent i recordem junts la vida, miracles i llegat d’un home d’orígens humils que revolucionà la música espanyola en un moment tan fotut com la postguerra, deixant una petjada més grossa que la que hagi pogut deixar qualsevol altre músic illenc.

Aquesta història, per força, ha de començar al mateix cor del Puig de Sant Pere. Molt abans que l’autopista de Llevant el privàs del seu contacte directe amb la mar, aquest barri palmesà estava format pràcticament per pescadors, drassaners i cridaneres peixateres. El felanitxer Damià Bonet és patró de cabotatge, i la seva vida està íntimament i tràgicament lligada a la mar: son pare i el seu germà major –també mariners– havien mort en diferents naufragis, anys enrere. Casat amb Margalida Mir, viuen amb els seus dos fills a una modesta casa situada al carrer del Vi. El 28 d’agost de 1917 la família s’amplia amb l’arribada del seu tercer –i darrer– fill, Pere. La tragèdia, però, continua copejant sense pietat l’estirp dels Bonet: només tres mesos després del naixement del nostre protagonista, el mar engolia Damià ben a prop de la costa marsellesa. No és d’estranyar que el jove Pere Bonet Mir desenvolupàs, de per vida, un curiós vincle amb la mar: “Mon pare, el seu germà, mon padrí… Tots ells van morir a diferents naufragis i, no obstant això, jo somniï el mar calmat, sempre calmat. En realitat, no sabria viure terra endins”.

Els seus primers anys van transcórrer tranquils, al mateix barri de Sant Pere. Al matí, ajudava la seva mare en un petit negoci ambulant d’alimentació; l’horabaixa, s’ajuntava amb la seva colla d’amics per anar a cercar gresca al bord de Santa Catalina. A pedrades i garrotades, les bregues entre les bandes juvenils d’ambdós barris formen part de la història oculta de Ciutat. “Encara duc el cap ple de pedrades!”, confessà d’adult.

El tràgic historial familiar dels Bonet i els savis consells d’una mare prudent van fer que l’orientació professional de l’al·lot transcorregués relativament allunyada del mar. Així, l’any 1926, amb només 9 anys, comença a treballar de grum al Reial Club de Regates de Palma, just al Passeig de Sagrera: “Va ser una primera gran experiència. Allà vaig conèixer Alfons XIII, que em va donar un duro de propina!”. Pocs anys després, es converteix en cambrer a l’Hotel Mediterraneo, al Passeig Marítim. Aleshores passaren tres fets fonamentals que canviaren la seva vida. En primer lloc, l’any 1930 va veure a un cinema de Palma El pagano de Tahití; aquell film el marcà tan profundament que, al llarg de la seva vida, manifestaria un fort interès per tot allò que tengués a veure amb la cultura hawaiana, així com la seva música i els seus instruments. En segon lloc, descobrir el claqué gràcies als films de Fred Astaire, la qual cosa li provocà constants problemes laborals a l’Hotel Mediterraneo: “M’expulsaven perquè m’apassionava n’Astaire i volia imitar-lo. Baixava les escales del hall amb una safata plena de tassons i ballant claqué. La trencadissa era grossa…”. En tercer –i darrer– lloc, aquell mateix 1930 rep un importantíssim regal per part de la seva mare: una guitarra. La seva afició a les sis cordes continua provocant-li nous problemes laborals: el cambrer amb ànima d’artista s’estima més practicar d’amagat al magatzem o entretenir els turistes a cop de cançó que no pas servir peppermints i anisats. No és d’estranyar que, un bon dia de l’any 1935, el propietari de l’hotel decidís fer-lo fora.

Los 7 de Palma

Juliol de 1936: un bàmbol del Ferrol encapçala una sublevació militar. Havia esclatat la Guerra Civil, just quan Pere Bonet estava fent la seva instrucció com a soldat. Ben bé podia haver acabat a qualsevol front peninsular, però resulta que el jove no tenia gaires aptituds a l’hora d’agafar un fusell, ni molt manco idea de política. Al seu cap rondava una paraula constantment: el jazz. Els seus anys a l’Hotel Mediterraneo li van servir no només per aprendre anglès –pocs, poquíssims mallorquins d’aleshores en sabien!–, sinó per descobrir, gràcies a un tal Mr. Galbraith, el Hot Club de l’enorme Django Reinhardt. Gypsy jazz, manouche, swing gitano, hot club jazz… Té molts de noms, però aquell estil únic i inimitable acabà per obsessionar-lo: la guitarra de Reinhardt es converteix en una de les seves majors influències, alhora que comença a descobrir altres instruments com el saxo o el clarinet.

Durant els seus permisos, el soldat Bonet freqüenta el Café Español, bar proper a la parròquia de Santa Creu on s’ajuntava tota la bohèmia palmesana. Allà conegué tres dels músics mallorquins més importants de la primera meitat del segle XX: Miquel Vicens, Ernest Felani i Juanito Coll (“El viejo duque”). Els tres formaven part de Los Transhumantes, l’orquestra més important de la seva generació amb permís de la del català Lluís Rovira. Compartiren cafès, cigarrets, converses i sessions de música improvisada fins que l’any 1937 Pere Bonet s’hi incorpora com a membre, diguem-ne, oficial.

I la guerra continuà: uns, amb fusells a les mans, i altres, amb instruments. Mentre uns mallorquins morien a les trinxeres peninsulars i altres sofrien la més ferotge repressió, el soldat Bonet tengué la sort de pertànyer a l’estirp més privilegiada de l’època: la dels músics. Nit rere nit, Los Transhumantes omplien Tito’s o el Trocadero amb un repertori que barrejava swing, jazz, bolero i, fins i tot, sons hawaians que el jove s’havia encarregat d’introduir. L’horror bèl·lic es combatia amb un bon somriure sobre de l’escenari: eren les nits dels fins mostatxets, de la brillantina i del xarol. Lloc on tocaven, lloc que estibaven; mentre, el talent del jove emergia en forma de les seves dues primeres composicions pròpies, “A la pálida luz de la luna” i “Rosa de té”. Fou aleshores quan se’l començà a conèixer amb el nom de Bonet de Sant Pere: “El nom sortí, com tantes altres coses en aquesta vida, de forma casual. La gent que venia a sentir-me cantar deia: “Anem a veure en Bonet”. I per deixar clar de quin Bonet es tractava, afegien: “En Bonet de Sant Pere”.

Fou en aquells mateixos moments quan succeí un fet històric. Com ell mateix explicà, fou una matinada a Tito’s, quan el local estava a punt de tancar i duia un parell de copes a sobre. A partir d’una vella poesia del colombià Julio Flórez (“Bodas negras”) i la música del “You, Rascall You” de Louis Armstrong, Bonet i Bartomeu de Lete donaren forma a una de les cançons més recordades de la postguerra espanyola: “Raska-yú”. Anys després, Miquel Vicens recordava a una entrevista: “Allò era una cançó antiquíssima que el violinista Pere Singla va dur d’un dels seus viatges. Una nit, a Tito’s, Bonet i jo ens excedírem bevent peppermint i la vam interpretar coberts amb una flassada a sobre. Va ser divertidíssim. El públic i Los Transhumantes acabàrem… ¡Jo que sé com acabàrem!”.

Així doncs, quan es declarava la pau -abril del 39- Pere Bonet no només era un dels músics locals més respectats, sinó el que tenia major projecció en àmbit nacional. No és d’estranyar que, un bon dia, Lluís Rovira decidís endur-se’l a Barcelona. Totes les parts sortiren guanyant amb aquella decisió: Los Transhumantes deixaven de ser eclipsats per Pere Bonet i, amb la incorporació de la femme fatale Francesca Ramírez, començava el seu període més esplendorós; Rovira aconseguia incorporar a la seva orquestra un músic jove i prometedor, que no només tenia un absolut domini de la veu o les sis cordes, sinó també sobre altres instruments (vibràfon i guitarra hawaiana inclosos); per la seva part, el nostre protagonista feia el bot a la península perquè Mallorca –la seva estimada Mallorca– ja se l’hi havia quedat massa petita.

En només dos anys, Bonet de Sant Pere es converteix en un dels rostres més coneguts de la nit barcelonina en formar part de les orquestres de Lluís Rovira, Gran Casino, Ramon Evaristo, José Rivalta, Quinteto Saratoga… L’enregistrament de la cançó popular portuguesa “El tiroliro”, l’any 1941, catapulta la seva fama a límits insospitats per aquella època. Eren dies de glòria, però també d’excessos: una sola nit arribà a gastar-se més de 30.000 pessetes –una fortuna, per aquella època de magror i misèria– en ordenar tancar un cabaret sencer només per a ell i els seus amics. “Ens gastàvem molts de doblers”, assegurava. “La gent tenia ganes de viure. Havia sofert massa durant la guerra… Després d’haver-la passat, tenien ànsies de viure”.

No oblidem tampoc els nombrosos copazos de rom, whisky i ginebra que reforcen la seva imatge de bohemi, com una versió mediterrània de Django Reinhardt. Bonet de Sant Pere necessita prendre una bona copa abans de sortir a l’escenari, i ho justifica d’una manera molt senzilla: “Era per vèncer la meva timidesa!”. Podríem completar aquesta descripció parlant d’alguns dels seus affaires amorosos, però és que el palmesà destaca per ser un personatge bastant discret: “Un home que estigui orgullós de ser-ho, ha de guardar els seus amors en secret. Miri vostè: aquell que diu públicament que ha estat amb aquesta o amb aquella es mereix que li peguin dos trons i que el llevin del mig!”.

Més apunts interessants sobre el nostre protagonista: l’any 1941 es converteix en un dels primers socis de la Sociedad General de Autores de España (SGAE), sorgida d’una embrionària Sociedad de Autores fundada l’any 1899. Poc temps després, rep un suculent contracte per actuar a una coneguda sala de festes de Madrid. Triomfar a la capital espanyola era el màxim repte de qualsevol músic d’aleshores amb un mínim d’ambicions, així que fa la maleta i es planta allà mateix. Molt poc temps després, concretament a principis de 1942, el local tanca… i, per desgràcia seva, Bonet de Sant Pere hagué de tornar a Mallorca amb la cua enmig de les cames. Un fail en tota regla.

Tal vegada, la sensació que tengué el músic palmesà és la que tendria qualsevol mortal quan passa d’un moment dolç a una situació d’incertesa, desengany i fracàs. No obstant això, el seu nom era massa conegut com per rendir-se a la primera de canvi així que, des de zero, munta a Palma una nova orquestra inspirada tant en el swing nord-americà com en hot jazz de Reinhardt, Grapelli i tants d’altres virtuosos europeus. Bonet de Sant Pere canta, toca el saxo, el clarinet, el vibràfon i la que autors com Salvador Domínguez o José Manuel Rodríguez consideren la primera guitarra elèctrica que hi va haver en tot l’Estat espanyol. Un luxe! Ell era el cervell del grup. L’encantadora Josita Tenor (veu i guitarra) és la seva mà dreta, el coret d’aquesta nova formació musical; a més, la seva candidesa contrasta notablement amb la sobrietat d’una Marta Christell o la presència arrebatadora d’un tros de dona com Francesca Ramírez. Amb ells, també hi ha Jaume Vila (violí), Miquel Rosselló (guitarra, veu), Joaquín Aza (piano) i Jaume Villagrasa (baix). Tanca la formació el bateria Ernest Felani (ex-Los Transhumantes), que va substituir un efímer –i desconegut– Benedicto. Set en total. Senyores i senyors: tenim el gust de presentar-los Bonet de Sant Pere i Los Siete de Palma, una de les orquestres més significatives de la postguerra espanyola amb la qual el nostre protagonista –i citem textualment– visqué la seva millor etapa professional.

Los 7 de Palma

La seva trajectòria és meteòrica: l’octubre de 1942 exhaureixen dia sí i dia també les localitats de la sala Rigalt, a Barcelona… I això només és el principi: pocs mesos després, Bonet enregistra el seu primer film, Una sombra en la ventana, i signa un contracte discogràfic amb la companyia La Voz de su Amo, precedent de la posterior EMI/Odeón. A mig camí del foxtrot, el swing, el jazz, el bolero o la música hawaiana, Los 7 de Palma enregistren algunes peces tan significatives com “Bajo el cielo de Palma”, “Carita de ángel”, “No presumas de insensible”, “Oh, Susana” o “Tim, Tom y Jim”, però el seu èxit més rellevant és “Raska-yú”. Per mèrits propis, aquella vella i aferradissa tonada no passà desapercebuda socialment. En primer lloc, capellans, bisbes i arquebisbes es posaren les mans al cap amb una lletra que, per la moral austera i puritana d’aquella època, atemptava contra el repòs etern dels difunts: “Oye la historia que contome un día / el viejo enterrador de la comarca / era una amante que por suerte impía / su dulce bien le arrebató la Parca. / Todas las noches iba al cementerio / a visitar la tumba de su hermosa, / y la gente murmuraba con misterio: / “Es un muerto escapado de la fosa”.

A l’oposició religiosa s’hi afegeix ben aviat la política, i tot, arran d’un curiós esdeveniment succeït l’any 1943 a un cinema de Barcelona: “A les sales de cine, quan s’acabava la sessió, sortia la imatge del general Franco i, dempeus, la gent escoltava l’himne nacional (…) Quan tothom esperava sentir sonar l’himne, l’operador, –supòs que per equivocació– posà “Raska-yú” i se n’organitzà una de ben grossa”. La sola idea que l’alegre tonada de “Raska-yú, cuando mueras, ¿qué harás tú? Tú serás un cadàver, nada más” sonàs acompanyant la imatge del Generalísimo provocà un escàndol polític sense precedents.

Però això no és tot. 24 de juny de 1944: Bonet puja a l’escenari de la Plaça de Toros de Palma, i just en la primera cançó detecta que el sistema de megafonia no funciona. Per fort que canti, la gent no el sent, i perd la compostura; es gira cap a Manuel Veglison Jornet, governador civil de les Illes Balears –o dit d’una altra manera, la màxima autoritat política local– i li mostra el dit d’enmig d’una de les seves mans. Veglison s’aixeca, indignat, i pocs segons després pugen un grapat de Guàrdies Civils, que treuen el músic de l’escenari a empentes. La festa s’ha acabat. “Feia tres anys consecutius que hi actuava, i les tres vegades, quan em tocava a mi, es rompien els micròfons. Ja era casualitat, ¿eh? Aquell tercer any li faig fer un ‘tanto’ al governador, des de l’escenari. Estava enrabiat. No sabia el que estava fent”. El càstig fou exemplar: cinc mil pessetes de multa i un dia sencer al calabós del qual, l’artista, guardaria un bon record: “La veritat és que no em va resultar gens traumàtic. Un amic, bon cuiner, mestre Pep Seda, em va enviar una paella, una monumental paella i un parell de botelles de vi. Vaig convidar els guàrdies i allò acabà com una autèntica festa”.

Molt poc temps després d’aquest incident –concretament l’anomenada ‘nit de les Verges’– Bonet i el seu bon camarada Juanito Coll comparteixen una velada de jazz, tabac ros i ginebra d’importació. Agafaren tal gatera que, ben entrada la nit, surten en direcció a la redacció del dretà Baleares “a fin de reclutar periodistas para sumarlos a su marcha”. Arriben fent una autèntica escandalera i queden sorpresos de no trobar ningú allà dins; com que la diversió no podia decaure, Bonet i Coll no tenen millor idea que endur-se dos grans llibres i anar en direcció a la comissaria de policia més propera. “Venimos a denunciarnos porque acabamos de robar estos dos libros”, argumenten a l’oficial de torn. Aquest, que no reconeix Bonet, els amenaça amb tancar-los al calabós fins que se’ls passi la mona, però, hàbils, repliquen rient: “¡Es que a eso venimos, agente!”. L’emprenyament del guàrdia no es va fer esperar i els tanquen fins que, hores després, aparegueren alguns dels redactors del Baleares exculpant els dos músics, els quals, no sense esforç, aconseguiren treure d’allà sense càrrecs.

Continuaren els èxits i les polèmiques fins l’any 1946: Bonet de Sant Pere finiquita Los 7 de Palma i inicia la seva carrera en solitari marxant a Tànger, epicentre de la disbauxa nocturna: terra de camorra i excessos, de vedets vingudes a menys i contrabandistes de tabacs; de prostitutes i lladres; de teatrets de mel i sucre i luxosos night-clubs. Dins d’aquell veritable desgavell, l’artista mallorquí –qualificat per la premsa d’aleshores com ‘el bohemio más grande de Europa’– sembla moure’s com peix dins l’aigua. És en un d’aquelles anades a Tànger on coneix l’amor de la seva vida. “En el barco se fijó en una mujer morena que iba acompañada de una tía y su abuela”, escriuria Manuel Román. “Con la seguridad que da ser un hombre popular, el siempre dicharachero Bonet de San Pedro se acercó a la dama que había despertado su interés. Y resultó que era una de aquellas corresponsales que le escribían cartas hablándole de sus canciones. Una admiradora, vamos. No le costó trabajo a Bonet fijar una cita con ella. Se cartearon durante algún tiempo y, dos años más tarde, en 1948, contrajeron matrimonio en Tánger”.

El 1950, la revista Jazz Crisis l’elegeix com a millor guitarrista de jazz d’aquell any. Just en aquells moments estava actuant al local madrileny Boîte de Prim quan rep una oferta que, per força, no hauria pogut rebutjar: actuar a la boda de Carmen Franco Polo –filla única del Generalísimo– i Cristóbal Martínez Bordiu. Segons conta la llegenda, els dos joves es van conèixer ballant la seva versió de “Juntito al mar”: “Habilitaren un escenari amb un parell de taulons a sobre de la piscina del Palacio del Pardo; vaig tocar “Juntito al mar” una vegada, i una altra vegada, i una altra vegada… Aquell dia vaig pensar que avorriria la guitarra!”.

Los Isleños

L’any 1951, Bonet de Sant Pere torna a Mallorca. Els temps havien canviat i la popularitat de l’artista, tot i haver actuat a Sudamèrica, havia minvat considerablement. Entre els anys cinquanta i seixanta es fa acompanyar d’un bon grapat de formacions locals, lluny de l’èxit de Los Transhumantes o Los 7 de Palma: parlem de Los Isleños del gran Toni Bosch, l’orquestra Telejazz, Los Hermanos Oliver (posterioment coneguts com Los Olivers), Cuarteto Vocal, Los 5 Reyes… La qualitat de les seves gravacions descendeix de manera considerable: el jazz i el swing ha donat pas a una barreja edulcorada de boleros i música lleugera, apta per a tots els públics. Artísticament, es pot dir que tocà fons quan, l’any 1965, enregistra les cançons “Cala Moreya” i “Un turista en S’Illot” per al segell mallorquí Fonal: símptoma inequívoc que Bonet de Sant Pere havia deixat de ser una figura de fama nacional per ser un ídol d’abast local, i poca cosa més. És la seva època més obscura: els anys d’oblit, d’indiferència, d’ostracisme.

L’any 1969 es produeix un fet insòlit: EMI reedita els grans èxits de Bonet de Sant Pere i Los 7 de Palma, just en un moment en què el llegat d’altres artistes dels anys quaranta i cinquanta –Antonio Machín o Jorge Sepúlveda, entre d’altres– és redescobert per un públic cansat de modernitat i sofisticació. Eren els inicis del nou boom camp, un sorprenent revival d’aires kitsch que, fins els darrers dies de Franco, es va convertir en una de les tendències musicals més insòlites a tot l’Estat. El 19 de desembre de 1971 viurem una altra nit per a la història: Palma ret un sentit homenatge al nostre protagonista i reuneix en l’escenari del Teatre Balear els antics components de Los Transhumantes i Los 7 de Palma: Ernest Felani, Juanito Coll, Miguel Rosselló, Joaquín Escanellas, Jaume Vila i Miguel Real. En aquell show s’hi adhereixen també alguns conjunts musicals de l’illa, com Los Javaloyas, Los Valldemossa o Los Telstars, entre d’altres.

Bonet de San Pere

Pocs mesos després es publica Romántico (1972), un dissortat retorn discogràfic d’un Bonet de Sant Pere desfasat i caduc, que tuda el seu gran talent amb tonades patxangueres i comercials, deixant totalment de banda el jazz o el swing. La seva carrera, des d’aleshores, fou absolutament irregular, deixant com a darrer high-light l’LP Cantor de les illes (1983) on, per primera vegada, l’artista interpreta algunes cançons en català. És un altre moment dolç. Bonet s’associa amb dos noms sagrats pel jazz illenc –el violinista Salvador Font ‘Mantequilla’ i el guitarra català Manolo Bolao– i emprèn, tira a tira, un retorn al jazz de la vella escola. I mentre, continuen els homenatges: l’11 de febrer de 1984 s’estibà l’Auditòrium de Palma en un espectacle on artistes com Joan Manuel Serrat, Tete Montoliu o fins i tot l’humorista Eugenio interpreten les peces més emblemàtiques del nostre artista. Un altre homenatge significatiu tengué lloc el 7 de desembre de 1998, amb la participació de Tomeu Penya, Xesc Forteza o Els Valldemossa, entre d’altres. Allà interpretà algunes cançons del seu darrer disc, un fluixet Sentiments (1996).

Poc o res tenia per demostrar Bonet de Sant Pere, que visqué els seus darrers anys bolcat en aficions com les pipes, l’art, la poesia de Lorca i, òbviament, la música… Això sí, sense tenir la transcendència que havia tengut temps enrere. Morí el 18 de maig del 2002, a la mateixa terra que el va veure néixer vuitanta-i-quatre anys enrere: “He viscut aquí i allà, però no pot imaginar-se com he enyorat el nostre mar. I Mallorca. Per a mi, Mallorca és una obsessió. Mallorca ho és tot per jo. Em sent tan arrelat a aquesta terra que, quan me’n vaig, l’enyorança em produeix un dolor físic (…) Som mallorquí. Em sent mallorquí; exercesc de mallorquí. Quina altra cosa hauria pogut fer, havent nascut al barri de Sant Pere? Ningú no sap com recordava aquesta illa quan treballava a fora: els d’aquí patim una malaltia que ens té fermats a l’illa de per vida”.

ABOUT AUTHOR

Tomeu Canyelles

Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.